Solcades

Jo tinc un pensament

de la mida d’una llàgrima,

i un desig com un granet d’arròs.

Si aquesta nit em vingués la mort

li faria un racó al meu jaç

i l’abraçaria de bon grat.

Allò que vaig deixar enrere

penja d’una olivera

amb un missatge que no diu res

que no sàpigues.

Arran dels camins de l’alba

borda el gos del pastor.

Els àngels jeuen als oliverars.

Ara arriba l’hora dels orfes,

dels amics de Jesús.

Esperava l’arribada tot caminant

i l’arribada no en sabia res.

Havia passat de llarg.

T’espero

i quan surtes,

punkie,

em fereix

el somriure

dels ulls

que portes.

Anem a La Cava,

a dinar

anguila amb suc.

Avui, divendres

per a les ànimes.

Escoltarem

lo cant

dels lledoners

i la vespra viatjarà

sense natros.

Vine ara, mort,

comença pels versos.

Mos llencem a la mar

i l’eco de les onades

retorna amb calma

per damunt dels cossos.

No tenim coratge,

tampoc tenim escates.

Per damunt dels cossos,

la puta llevantada

mos separa i tu somrius.

Cul d’olla, malastruc,

que m’has ben fotut.

He venut l’ànima

al cal drapaire,

estic malalt de lletres

menjades per les tragèdies

de les vides mai contades.

Tinc l’esperança dels silenciats,

dels patriotes de la nació,

del testimoni dels vençuts

que mos llegaren la parla

i l’abecedari de la llibertat.

La terra és més ampla

que les quatre parets

i un passadís al fons

que no porten enlloc.

Més ampla que el desert

i un mar fossilitzat,

més ampla que un somni,

més ampla que la mort.

I ara que no tinc res

penso en les mesures.

Les ciutats m’espanten.

No us mentiria mai:

La terra és més ampla

que una vida a soles.

Més ampla que els boscos,

que un dia sense pa,

que un amor promiscu,

que una forma de ser.

La terra és ben plana,

la terra és més ampla

que l’honor i els sentits,

que el desig de bondat.

És ampla i més llarga.

Què veig?

Veig el gust

d’aquest aire.

Sento estar a soles

al paradís

de la dolça tristesa

amarrada als cors

del meu estómac.

No veig res,

els records s’anticipen.

Mai passa res

perquè el temps

dels rellotges

no avança.

Allà on Karl Marx

s’hi pixa i s’hi caga,

allà visc jo.

Esta nit, riu amunt,

los ulls de la serp

han teixit de mar lo bosc.

Ara només falta

la invasió extraterrestre

i el disco de Camela,

que acabe de passar tot.

Quan van obrir

la tomba de Tutancamón

tot van ser fàbules i plagues.

Ramonet, si vas a l’hort…

Quan va morir Franco, pep!

Guaitar al paradís

és jaure al marge del bancal,

encara vestit d’estiu,

i observar com les cabres

mengen l’esbarzer

després de ploure

i després d’haver plogut.

I témer una mort prematura,

però sense capficar-se

en los detalls.

Guaiten los caçadors de matinada

i els gossos dormen al jaç de les cabres.

Va muntar el setembre per les escales

d’un capvespre breu, efímer i plujós,

i va caure al llit que tu habitaves.

Ara ja és tard i les grunetes han marxat,

però tu i jo no hem despertat, encara.

Així, com unes golfes desendreçades,

palpem a les fosques les parets

cercant els mecanismes dels passadissos

i és una tasca més urgent que necessària.

Més sagrat que el blat

és lo calostre de la mare.

Rostres estranys

que vetllen de nit.

Vull escriure si plou.

Muntem a les golfes.

Algun dia morirem de pena

mentres muntem a les golfes.

La rabosa també passarà pena

de vore-mos sentenciats.

Farem un pet-metralleta

asseguts a les golfes

contemplant lo sol

que desapareix rere la carena.

No passes pena

per la meua pena.

Maletes velles,

atrotinades,

afortunades

de sobreviure

en la gran foscúria.

Camions de plàstic,

robes antigues,

unes romanes,

unes sabates

per a treballar,

bombones d’aire

per a fer immersions,

hams i plomades,

canyes de pescar…

He trobat la clau

del rebost petit.