Solcades

Passaran los iPhones, totes les modes, les ‘teles’ de plasmes, los piercings i les mil-i-una calamitats. Passarà lo canvi climàtic que mos farà la pell i els diaris que diran que si no plou demà, potser plourà demà passat l’altre, a Mart o ací mateix, però no passarà allò que Sant Agustí va desenvolupar a La ciutat de Déu:

Que tot mal no és cosa de Déu, sinó de la lliure voluntat de l’individu. Que Déu no és responsable del mal ús de la llibertat amb que ha dotat a l’home. I la dona, també.

Fill de Santa Mònica i Patrici, pagà, Sant Agustí nasqué un 13 de novembre del 354 a Souk Ahras, a l’actual Algèria.

Sigues creient o no de qualsevol creença, això és ver com un dia vaig néixer i un altre em moriré. I a fer la mà les soques, les bajoques, les vacunes dels animals, lo regar cada divendres, aleshores.

Però mentrestant…

Tractar la vida com si es tractés d’una altra persona fóra absurd, a banda de poc assenyat o una bogeria, directament. Seria negar-me la vida, la dignitat d’home i pare i faltar a l’honor dels qui em pariren i m’estimen.

Per això els amics no fallen. Fallen menys que este bloc curiós, que ja m’explicareu… Perquè quan cal són uns beneits que et diuen allò que a voltes no vols escoltar, però que alhora et reconeixen les virtuts que et fan digne del seu reconeixement i amor des de temps que sovint pareixen remots o estranys.

No és que me’n sobrin, és que els tinc allà col·locats per a les millors ocasions, com se sol dir en estos casos. Cabrons i savis. Me’ls estimo.

Com que no ha plogut, no hi ha bolets de soca a les soques de les oliveres. Però això rai, de moment, perquè no volia tractar ara el tema dels bolets de soca, sinó una altra qüestió no menys trascendent per mi a l’entorn de l’Apologia de Sòcrates.

Sòcrates és lo meu heroi. Brutal, oi? Ara pensareu que això és una folgança, però vaja, els herois són per sempre. Potser perquè l’Apologia de Sòcrates va ser l’obra que m’introduí al món de la Filosofia i la seua Història, o potser perquè va ser la primera que vaig endrapar amb cap i peus o potser perquè em meravellà perquè m’obrí la porta a tot un món per explorar. Potser també perquè potser feia molts anys que començava una lectura i l’acabava, val a dir-ho, però segurament no.

Potser una mica per tot això: Tot això en conjunt i quelcom que no diré per incert va provocar en mi una admiració per este home anomenat Sòcrates i que no cal que us conti què ha representat per a la Humanitat. Bàsicament, perquè a través del Google també se sap, però si no ho sabeu i voleu cobrir esta necessitat i seguiu llegint un minut més també ho sabreu.

M’he acostumat a feinejar sol al camp i a la serra. La ràdio està bé, però ara és una llauna. Un patir. Jo sóc de Twitter, que diu més coses seguides. I ara, com aquell qui diu, primer et senyes fent el senyal de la Creu i tot seguit mires el Twitter. Tot gira, però.

Tot gira excepte l’Apologia de Sòcrates. Les oligarquies d’ahir i d’avui acostumen a vendre el sidecar dels misteris. Si penseu que allò del temple i el palau de l’antiguitat no té res a vore amb els estats actuals, considereu que és molt possible que el trellat no em jugui una mala passada. N’hi ha per a omplir biblioteques i catedrals de fonts.

Lo sidecar de les narratives del misteri estrident. No tenen misteri, amb la parafernàlia que vulguin. Si això et fa somriure per dins és perquè Sòcrates també se’n beneficià, si la seua voluntat era beneficiar a la dignitat de la Humanitat que som natros i els nostres avantpassats, que així era. Perquè l’Apologia de Sòcrates és una apologia a la dignitat humana, a la confiança en la Història. A la raó, en definitiva, en el mateix sentit que segles més tard recuperà el Renaixement. I això es tradueix en un anhel sincer i real de construïr la democràcia des de l’ètica racional. D’evolucionar, de progressar.

El llegat de Sòcrates, la seua solemne calma, la seua ètica racional. Lo meu heroi, vaja, and the shame was on the other side…

Vaig descobrir la música de Rosa Zaragoza amb ‘Matria’, un treball seu que vaig trobar a la Biblioteca del Vapor Vell. Aquelles cançons em van trasbalsar, sacsejar, remoure positivament. Des d’aleshores he anat seguint la pista de Rosa Zaragoza a través del YouTube, sovint ,sovint. I no sabria dir si per necessitat o per plaer perquè en el meu cas, també sovint, sovint, una cosa va amb l’altra.

Les cançons que hom ha penjat molt amablement al YouTube van acompanyades d’imatges així mateix esplèndides. Entre elles, un dia em va sorpredre descobrir En Keloenu. I si no sabeu per què em va sorprendre, segurament també us sorprendrà a vatros.

D’acord amb la UNESCO, avui és lo Dia internacional de la Música i això és col•lossal perquè la música, més enllà de la seua importància o les seues raons pràctiques, agermana l’espècie com el mateix fet de viure i pensar.

La música està a tot arreu i qualsevol persona pot fer-ne i, de fet, qui no fa música?

La música no és un mitjà, ni en si mateixa està al servei de cap causa concreta, malgrat les lletres que l’acompanyen o la publicitat de cada instant del nostre temps.

I això és així perquè -penso- la música és emoció en tots i cadascun dels seus àmbits. I és així perquè el coneixement és una emoció. Vet-ho ací.

Fa uns dies en Boada, este homenot del Camp que mou la Ganzell, em va enviar una cita de Pierre Vilar sense referenciar per si li podia donar pistes.

Ja n’hem parlat sovint del meu enuig pels articles sense referenciar (o mal referenciats, que si és no és és el mateix però amb més mala llet).

Tinc per costum de llegir articles d’ací i d’allà i no només los d’esta casa. I el cas és que no em sembla pas malament que a voltes es prescindeixi de citar alguna expressió dels clàssics universals (jo també ho he fet ací mateix a causa del ‘cop de Google’), però passar-se per la pixa certa informació per costum és de maldestres o de mal gust.

Al final acabarem referenciant només los versicles bíblics i per allò de l’estètica o què?

Apa, ja ho he dit. De bon rotllo.