Solcades

Que mai mos manque el millor ritme.

Los astres han col•lapsat en una conjuntura newtoniana i quàntica que encara cap físic ha resolt. La Terra es mou. Anem de pet cap al túnel. Cuideu-vos.

A les tres de la matinada el sol s’entristí. A les seues mans sentia una lleugera càrrega i la vista se li enterbolia quan mirava enrere. Res de nou, però. Això són els símptomes clàssics de la primavera. Si li digués tresca segur que baixaria a romancejar pels carrers xopats per la pluja. I arribats al moll mos quedaríem fixats mirant el reflexe de la lluna, jo al seu costat i ell adormint-se. I adéu. Jo tornaria a casa pel carrer Major -de Trafalgar- i en cinc minuts tornaria a obrir la porta de casa. Alçaria la persiana per vore el sol tornar per la drecera que voreja la platja del Canó i una mica de son, suficient per adormir-me profundament, em cobriria suaument tot el cos. I adéu: benvingut, Solà, a l’univers de tots els móns oblidats.

En venir la nit, en fer-se més fosc, en fer-se l’hora de dir ‘bona nit’, en aquest aglutini de somnis i somnis que acaben malament en aquest racó de l’hemisferi nord, hom creu que els astres són susceptibles de ser interpretats. Però una cosa és la vida meravellosa de les aus que migren i una altra de radicalment diferent és endinsar-se en el seu univers amorós i màgic. Tu vols ser ocellet? He de dir que tinc una certa fòbia als ocells, per menuts que siguen. No sé què ho fa. De veres. Les seues ales em provoquen una certa cosa, una certa angúnia a causa de la seua naturalesa, avui tant diferent a la meua. Tant se val.

Ara sortirà el sol i al cap d’una breu espera estos núvols que veus a l’oest cobejaran la seua energia sobre natros. Això serà, però, un intent més de xopar tot allò que té ànima i allò que en un temps remot va sucumbir per sempre per esdevenir part d’una cosa meravellosa i a dia d’avui sense importància; com una còdol o un granet d’arena gairebé impossible. Tot això va passar i tot això passarà una altra volta, creu-t’ho. I les fulles de la carrasca? Vindrà la rabosa i al vore-les esclatarà a riure. Jo volia ser una rabosa. Una rabosa de dol i ferida a causa d’un conflicte entre humans.

Este bloc no sé on anirà a parar. En desconec lo rumb i lo més esplèndid i lluït és que no rep cap comentari. Sospito que la cosa se’n va de mare, però m’entreté i això és tot i res alhora. Ja és de la família. És com un gos, que te l’acabes fent teu i cada dia l’has de treure entre dues i tres voltes a fer les seues històries. Cagar, pixar, ensumar. Ai, ai. I val a dir que em censuro i no poc, que el dia que me’n canse ja hi seré comptat de cap a cal jutge. ‘M’han dit que passe abans de dinar, vostè dirà…‘

La gràcia del bloc és que per mi és un espai del meu món del tot imprevisible. Qualsevol hora és bona per escriure, per dir penjaments i penjar una fotografia.

En fi, que el Solcades no sé on anirà a parar, però el cert és que no té recanvi i d’això enguany en farà 11 anys. Seguim fins l’últim dia -a patir, l’últim dia, ja ho sabeu- i que siga lo que Déu vulgue.

Va, avui una mica de la millor música: fa dies que no omplo de continguts la calaixera ‘De sentir‘.

Hi ha una actitud que em fa cagar: el victimisme. El de qualsevol bàndol. Rere una postura victimista s’oculta quelcom tèrbol. Per això, quan vaig llegir l’opinió de na Txell Partal sobre això dels xarnegos, em va semblar un article excel•lent.

Senzillament, perquè és honest i estic segur que és la primera volta que llegeixo una posició creïble i ben trenada sobre aquest tema que tant agrada als malfeiners de sempre.

Als que envegen, als que van de perdona-vides pel món, als micos que es senten més còmodes segregant i competint que cooperant, cercant l’entesa i dignificant l’espècie. I això ho dic jo.

Decibelios, Creu de sant Jordi. I això també ho dic jo perquè tot i que no ve al cas tenia ganes de dir-ho des de fa temps.

Primer, la música. El silenci. Només les onades que retornen de Delfos trenquen el silenci del cel.

Jo diria que l’àguila s’ha adormit. Avui han migrat els seus fills. Aquesta vesprada. Ara la meua àguila dorm. Oh, sent aquesta fredor al bec i es resisteix a plorar.

Aquest és el principi d’una fàbula que va començar fa molts anys, en una ciutat romana d’Itàlia. És el somni de l’àguila desolada perquè els seus fills han desaparegut del niu. Ara dorm, però de tant en tant es desperta. Em recorda la meua gossa Lia. Què Déu em perdone, si pot. 

Viatjarem a l’Oest. La mar que aquesta vesprada, quan els fills de l’àguila emprenien el vol, es divisiva des de Delfos, fa uns minuts em mullava els peus i ara no coneix el seu destí.

A l’Oest la gent no coneix la mar i són feréstecs i violents.

I

Tornar. Aquesta era la voluntat. Simplement, tornar. Deixar aquella ciutat, les amistats, els bars. Tornar com tornen els xots a les oliveres. Cap a casa, a mare. Però no va tornar mai. Aquell amor va poder més que la promesa de tornar. Diuen que l’amor ho capgira tot i jo no m’ho penso. Un altre desgraciat.

II

Jo sé que passa quan mors a Barcelona, però no m’imagino com deu ser morir a una ciutat com Los Angeles. Què Déu m’allunyi sempre dels semàfors i la gent.

I

Em sento un clandestí, a casa meua, quan arriba la nit. Són la 1 i 22 minuts i amb una qualitat de so impecable del meu MacBook surt la veu de Lou Reed cantant Coney Island Baby. Estic relaxat, de tant en tant fumo un cigar de liar. Estic clandestinament relaxat. Manquen poques hores per arribar a Tarragona, on m’espera un dia de feina a la universitat. Lo millor d’anar i de tornar és lo viatge en bus. M’agrada escriure de nit. Este bloc meu és un traspàs de llampades, un abocador del que representa per mi un somni delicat i amable. En este bloc no hi trobareu mai res que no surte de mi, i espero que arribe el dia que pugue ser més transparent que avui i els anys que porto escrivint ací.

II

He trobat una rutina que m’agrada. Si la salut m’ho permet intentaré mantenir-me en esta sort de vida, tot i que em manca lo essencial.

III

L’altre dia, la nit del divendres, vaig escriure sobre la meua relació en Déu, en Jesús. Ho vaig escriure a la sisena planta de l’Hospital Clínic. Vaig escriure: ‘Jo no me’n recordo del paraigües només quan plou’. Demà passaré la nota al bloc.

Ara sona Perfect Day. Clandestinament m’arriba la son. Este bloc és clandestí. A voltes em pregunto si té lectors; no si interessa i no si pareix la dèria d’una persona extravagant, la qual cosa m’és força indiferent.

Ara sona Alton Ellis. I’ll Be Waiting. És ben bé això, lo meu present. Una espera. L’espera per a que la meua vida siga completa. Auguro una vida feliç, com mai abans l’he passada.

Ha estat notícia recentment que la Universitat de Barcelona ha atorgat el títol de doctor i doctora ‘honoris causa’ a na Maria del Mar Bonet i a Joan Manuel Serrat, la qual cosa m’ha alegrat pels dos i m’ha servit per repassar una mica l’obra de Serrat, la qual he de dir que no conec tant bé com la de na Bonet sense que això tingue a vore amb les collonades de país acomplexat en que vivim capaç de fer el mec amb en Serrat pel fet que part de la seua excel•lent trajectòria hagi estat en castellà.

Si bé molta penya de la meua generació, la del vuitanta, va conèixer a l’Estellés gràcies al geni de l’Ovidi i el seu inseparable Toti Soler, no és menys cert que també vam conèixer el poeta valencià Miguel Hernández gràcies al colossal disc que en Serrat li va dedicar i que és fàcil de trobar a les biblioteques públiques. Un treball entranyable, d’una qualitat i una delicadesa a l’altura del no menys poeta valencià que l’Estellés, en Miguel Hernández Gilabert, mort el 1942 de tuberculosi i enterrat al cementiri d’Alacant.

L’he plorat força, aquest disc d’en Serrat, des de la primera vegada que vaig escoltar ‘Menos tu vientre’, un poema dedicat a la seua parella, de bell nou embarassada després d’haver sofert la mort del qui va ser el seu primer fill. Se’m fa molt difícil no emocionar-me escoltant aquest poema musicat per en Serrat. És el poema, de rima assonant i mètrica heptasílab, que jo mai sabré escriure, d’una senzillesa i alhora una complexitat en les hipèrboles (‘polvo sin mundo’) que només Hernández sabia travar, maridar. I és que en el conjunt del seu poemari, l’esperança no s’anticipa mai a la tristesa dels anys i les vivències que va viure el poeta, sinó que queda com al que pròpiament és: l’ensenya del futur.

Ara sé que envelliré prematurament, com fins ara. Jo als sis anys ja estava esgotat de tanta escola i era ben conscient que allò havia de durar una eternitat. Sempre vaig odiar l’escola. I si no fos pels amics i que l’escola tenia bons professors -amb alguna rara excepció- hauria estat insofrible. Però la veritat és que sempre vaig odiar passar tantes hores a l’escola i a la ciutat. Em faig mal dient això, perquè sembla com si despreciés la meua vida i l’esforç de molta gent, però jo de ben menut volia viure a la muntanya, ser autosuficient, tenir animals al meu voltant i viure molts anys.

Desprès, durant 14 anys, vaig dedicar-me a l’arqueologia i ara visc al camp sense aparcar l’arqueologia. He triomfat, tot i que des de fa 11 anys la meua font de felicitat és compartir la meua vida amb ma filla Aran.

A la vida he estat afortunat, tot i que als 6 anys hauria donat la meitat del que era per viure aïllat a les finques de mons iaios.

Ara sento que ho tinc tot i estic en deute amb Déu i faig el que puc per col•laborar amb la parròquia al servei de gent desafavorida. Em reca tanta sort. Em reca que algún dia m’arribe la mort. Em reca ser pobre i ser ric alhora.

I no, us mentiria que, comptat i debatut, us digués que la meua vida siga una bassa d’oli, senzilla, resolta, no exempta d’alts i baixos. No ho és pas, però me l’estimo i no la canviaria per cap altra.