Solcades

Vegeu el vídeo ací.

Vegeu el vídeo ací.

L’estona de viatge i la simfonia desconeguda per mi però que sempre m’alegra. Família, aquesta encesa de llums que ens oferiu ara m’aclapara. Potser ens tornarem a reunir abans de l’estiu i al voltant d’una paella i un Barranc dels Closos. Després de Montpeller, Barcelona. I després vindrà l’estiu i potser la Michi, si encara no ha marxat a les quimbambes.

Fa uns dies, a missa de set, a Sant Miquel, a Montblanc, el mossèn va fer una interpretació de la lectura que em va agradar perquè em va suggerir un pensament que havia oblidat. Vaig sortir de l’església amb un somriure als llavis.

Em sento afortunat. He sentit la necessitat d’escriure sobre la gratitud amb una urgència que necessitava ser, tanmateix, esmenada pel seny i la paciència aparellada amb una son dolcíssima.

Era això, perdre. Era ben bé això, perdre. Perquè no anava de perdre, oi? A voltes els somriures són més explícits que les paraules que reclamen tornar a mare. Doncs bé, heus ací el qui va perdent per golejada. I amargament feliç, de moment, sabent que cal que ara em despulli i em llenci a la mar de la platja. Ara que l’aigua és ben freda i el sol del migdia encara no crema la pell.

No m’acostumo a la felicitat. Cal que estigue dolgut amb el món. Cal que realment em sente un desgraciat. Un ploramiques. Un merda com qualsevol altre merda. Aquell xiquet malcriat de sempre.

L’aigua ben freda, el sol del migdia. Una cosa pitjor ha de venir. O potser millor. La pluja embriagada. Una altra nit dormint al teu costat.

Ikimilikiliklik!

Lo mercat es darrèr nosautres, mas uèi es dissabte. Qualques-uns de nosautres an decidit de contunhar de caminar pels camins del miègjorn. Los miègjorns que Dieu a plaçats dins nòstras mans. Mans, uèlhs que filtran las volontats dels envejoses e d’aqueles qu’aiman fixar lor agach suls passants. Nosautres, sèm pas d’aquela mena; sèm un camin e una pregària silenciosa. Mai l’après-dinnar es escur, mai nòbla es l’arma que traversa las mars, ora se cabussant, ora s’amagant darrièr las balenas que venon de parir. Ò, mon Dieu, quina beutat! Podriá l’amor demorar indiferent a l’acte de naisser? Lo mercat es darrièr nosautres, mas deman serà lo jorn que poirem tornar a la tèrra ont faguèrem nòstres primièrs passes après nos èsser levats. Causas mudas, causas sagradas, e leis que se fondon coma la nèu d’agost al capvespre. Dieu. Jèsus. Ara sabi que vòli pas tornar, ni agachar enrèire. Viatjar, legir, resòlver de problèmas, comprene, rasonar. Quora plourà? O demandi perque d’unes d’entre nosautres an decidit de contunhar de caminar, ara a travèrs las valadas, ara long de las falèsias. Se nos cal combatre, combatèm. Se nos cal far un fuòc, alucem la nuèit e lo matin amb de resina de pin.

A voltes somnio com dormo i veig les gosses al redol del meu llit. A voltes somnio que puc volar. I volo. És tant senzill i emotiu, alçar el vol! A voltes somnio que no voldria despertar i cada idea que se m’acut em trasllada a una realitat aproximada, a voltes vagament angoixant i altres voltes present en verals on em sento molt a gust. A voltes he somniat que vivia en ciutats del passat, que passejava per llogarrets medievals. Una vegada vaig somniar que conversava en un idioma desconegut i coneixia perfectament allò que el meu interlocutor em deia. A voltes he somniat en oliveres. Somniar en les meues oliveres sempre m’inquieta. I després del somni, aquesta altra vida. El somni, una altra existència íntima. Sovint, un refugi. Una manera de seduir l’ànima. Com un retorn o com una anticipació, això tant se val.

La música de la tristesa omple els racons, que són paraigües, d’un desert de boira i un mai que és tímid però valent. La tristesa, si mira enrere, s’encongeix i es plany d’haver tocat la victòria i un ara. I somnia mamuts extingits i altres mamífers que la ciència encara ignora. Mira la tristesa la seua música i sempre riu. Noves formes de perseguir paisatges i oceans perduts. Per a dirigir, els de sempre. Per a treballar, els recomanats. Noves formes de perseguir paisatges i oceans perduts.

Sincerament, l’embolcall d’una tifa.

Silenci, han vingut a triomfar.

Riuen perquè envegen i envegen perquè són pobres. Han perdut i un mosquit se n’alegra. Del cel a la mica de terra, un anar i vèncer i sentir, al vol, un amor retrobat en el cor d’un elefant.

Matí que mira pera. Pera que mira horitzó.

Tot està bé.

Avui fa 87 va néixer a Jamaica el senyor Cecil Bustamente Campbell (Prince Buster).

Un 7 d’abril va néixer a Filadèlfia la veu i l’artista que més estimo. Totes les meues vespes porten tatuades estes dues paraules: ‘Strange fruit’. Amor.