Solcades

Vegeu el vídeo ací.

El meu amic carnal-animal, en lo sentit d’ànima, m’envia aquesta burrada. Amor. Això és amor i va directe al bloc. Què ho fa que mos estimem des dels 6 anys, mano?

Ma arma se regaudís d’ausir ton lament quand dises que demòri en silenci, plenament conscient de çò que fau per far las gents liuras e melhoras. Solament las gents liuras pòdon aimar sens causar patiment; solament las gents liuras pòdon intuïr e dire al miserable qu’es, en veritat, un covard. Perquè la libertat se ten o se ten pas, e çò mai corrent dins l’espècia es que se ten pas, mas la gent se tracha d’aparéncias e d’engans per amagar lors vidas de merda e creire qu’enganan la beutat. E la beutat es silenciosa e se daissa aimar per un òme infidèl, per un perdent, per un èsser despreciable e calumniador. La libertat a pas de mistèri: se viu. La libertat demanda pas; se dona se se l’a, sens ne pas quitament èsser conscient. La libertat ven pas de la malícia perque es vertat revelada, preséncia e consciéncia. La libertat es bontat e intelligéncia.

D’acòrdi, confessi que soi un cretin. Ai pas vist çò qu’i a al viratge. Soi un èsser uman en construccion.

A vegades no ens n’adonem, però passa. I a voltes ens n’adonem i deixem de banda altres coses importants. Hi ha els fills, les herències, els relats dels iaios i aquesta memòria en construcció que jutja més que enraona. Per això cal aprendre aviat que l’alba es desfà sola quan marxa amb la claror del sol. I que es lamenta el corb, devades, i espera mentres s’ho mira. Tot s’ho mira, el corb, sense voltar gaire, sense deixar de seu una presència distant.

Mira, gràcies al silenci que conserves a la ment, les dius de l’alçada d’un campanar. I t’hi pixes i t’hi cagues perquè allò que t’amarga és vèncer sense mèrit. Et mataries. Tanta misèria! Qualsevol mesura excepte allò que idiotitza. Qualsevol preu és just, excepte el d’haver d’aparentar mediocritat i manca de coratge. Quan el sol t’encega la vista prou que dissimules que la sort és perdre sense abaixar mai la bandera.

Que a vegades no ens n’adonem, però passa. A vegades ens n’adonem, tanmateix, i després passa. Perquè allò que passa hom creu que desapareix, però allò que salva és el silenci que et manté fort i en vida, no les salvatjades que expulses dents enfora com si la raó fos metralla. I no.

Quina merda, xatos, però quina sort ser així com som. Tingues uns cèntims sempre a mà per a donar-los a canvi de silenci i un cert temps de bonança. Es compra i es ven alhora. Tot traspassa, però és possible que el temps no existeixi.

Déu, jo només vull que retingues la claror en la meua ment per ser feliç, estimar i no complicar-me la vida amb lletres que no tenen trellat ni interès. Que la veritat dels altres és debades que la face meua, jo que sempre faig el que convé a la meua ànima. Molt bé, vaig ser feliç i d’aquella felicitat en vaig fer botifarres. Ara sóc més feliç, imagino, perquè sospito que el relat original és que sigueu feliços i tota resta sume. De menys a menys i anar sumant. Dóna’m la mà.

Ho imparato l’italiano per amore, per amore di questa lingua e della donna che amerò per sempre come se fosse il primo giorno. Conosco a memoria alcune canzoni di questo genio della musica. Ho trascorso intere giornate ad ascoltare la voce di Battiato, meditando sui suoi testi e ripensando ai luoghi e alle persone con cui li ho condivisi. Sempre nel mio cuore e nella mia mente. L’amore della mia vita e gli altri amori che hanno imparato, senza rendersene conto, a condividere ciò che ho imparato da lei nel corso degli anni sono anch’essi l’ombra di una luce che non tramonta mai.

Es agradiu de veire ton visatge cambiar mentre lo silenci camina de man amb la lutz del matin. Ièr al ser t’endormiguèt amb lo libre que relègiás quand nos diguèrem adieu la setmana passada. Dobriguèri la pòrta. Pensavi que t’èras partida. Montèri sus lo teulat e me remembrai que ja vivèm en prima. Pensèri que uèi prendriái pas de cafè. Tot va plan. Avèm embarcat dins una nòva perspectiva de las causas. Uèi te dirai perqué, en te veire adormida dins mon lit, me remembrai d’una nuèch d’esclats e de tempèsta al costat de ma grandmèra. Èrem tres dins lo lièch: ma grand, ma cosina e ieu. Ma sòrre dormissiá dins lo brèç. E quand me desvelhèri, lo solelh intrava per la fenèstra; aquela lutz agradiva que tòrna vòstre visatge, amb lo silenci. E ara, es tu. E lo silenci de ton sòm. E ieu aicí, sul teulat, esperant que te desvelhes per que pogam davalar e anar quèrre lo pan. O encara melhor, que t’enveja de far l’amor e que me daisses te caressar e te potonar per tot lo còs, sens nos pressar, e que la fornariá barra e que nos calga córrer per pas far barrar la carnissariá. Ai tanben somnòl. Vòli me rasar. Vòli veire la cara de monaca que fas quand dormes. Tot va plan ara. Lo silenci es lo d’una prosperitat.

És possible anar i tornar enrere, desaprendre, no tornar a escriure durant uns mesos i perdre la innocència i alhora decréixer desmesuradament. Alguna cosa hem anat perdent pel camí que segurament haurem d’admetre que ara ens seria d’allò més útil. I em pregunto si conservarà la mateixa qualitat que el dia que, sense adonar-nos-en, va marxar de les nostres vides. No en vam ser conscients, però forma part de la nostra història de vida. En pressentiments o sospites, en les converses amb els amics, en les paraules amb regust després de la lectura. No m’agraden les persones supersticioses, però em pregunto si és possible no conviure amb aquesta dèria a cavall entre la sort o la desgràcia. Allò que ahir era bo, ara te n’adones que no ho era gens. Aquell plaer que un dia vas negar-te, ara esdevé trofeu. Aquella paraula valia més que el silenci (i qui ho havia de dir).

Vegeu el vídeo ací.

En tornant a l’ostal, plovia a catèls. Los faches extraordinaris son pas vertadièrament mon afaire. Jamai tant, Dieu nos n’escampèsse, dempuèi que los relòtges s’arrestan pas mai, mas la pèrda de senhal amb los naviris que volan al dessús nos fa pèrdre la tèsta e nos lança dins la folia.

Uèi es lo 70en anniversari de ma maire, e soi plan content de la veire urosa, rire e tan maliciosa coma totjorn. Ai una maire a qui mercejar d’èsser viu e d’aver atench uèi amb mai de glòria que de tristesa.

Es plan verai çò que nòstra maire diguèt un còp a ma sòrre e a ieu, e çò qu’escriguèri sul blòg fa qualques jorns: ‘Lo biais mai egoïsta de viure es d’aimar’. Devi admetre qu’ai pas sa qualitat quand se tracta d’amor. Soi pas tan bona per aquò.

Vegeu el vídeo ací.

Ont es lo quilomètre 53? I ai perdut un filet de lutz, vacilant, cercant mos olivièrs. Plovia, mas alara res de la realitat d’aquela aprèp-miègjorn demorava. Cal notar, totun, que la ploja èra fina, e per ieu aquò èra un signe de bona fortuna. Perdut, traïnat sus l’asfalt, amb mon desèrt dins las pòchas de ma jaqueta. Lo casc me protegiguèt de quicòm de pièger que de te pèrdre. Perque lo temps, dison, garís, e ara te pòdi imaginar dançant a quin punt que siá sus la cresta de Godall. Lo 53 en quilomètre es benlèu cobèrt de bòria uèi. Deuriái sonar çò que se passèt aquel ivèrn d’un nom mai concrèt. La jungla e la calma.

Vegeu el vídeo ací.

Vegeu el vídeo ací.

Et vas apagar. Comprendre-ho no va ser senzill. I mos vam reunir per escapar per la Diagonal fins a Tarradellas, baixar fins la Model, tornar per Numància. Aquest va ser el dia que vam odiar la vida per primera vegada alguns dels teus amics. Vam desaparèixer entre la multitud de l’Illa. Acceptar, no. Respirar per la boca, tornar a la Diagonal, carrer Calvet. Sense dir res, anant plorant, aturant-nos. No sabíem gestionar aquell shock. Ahir, vida. Avui, un final. El teu final i part del nostre. Tempesta. El neguit de saber que la darrera volta que et veuria seria al tanatori del costat de la facultat. I aquella nit vam anar al Tirsa i després un taxista ens va dur a Drassanes, encegats, sense enteniment. Què hi fèiem, a la Rambla? No hi pintàvem res, però vam pujar fins els Jardinets i de nou a la Diagonal. Clarejava. Allò que passava és que vas ser el primer de la colla a abandonar aquest viatge. I demà? Demà ja era aleshores. Cap solució, cap història previsible. Època d’exàmens. Quan arribaria el moment per tornar a començar com si tu ja no haguéssis d’esperar-nos a Can Deu? Quina putada, Déu meu. Cap escalf, sense la teua bonhomia. No compreníem encara que hi ha vides que marxen i no tornen mai més si no vas a trobar-les. I aquella matinada vam acabar a casa meua i vam dormir quan ens va venir de gust dormir, com si allò no hagués passat mai i la bogeria d’aquelles hores ens vulgués d’una altra manera que no ens atrevíem a dir.

I

Una amiga astròloga em va enviar un missatge per dir-me que Saturn i jo, àries amb ascendent àries i no sé què dir-vos més, em giraria la vida del tot a partir d’un dia d’aquesta setmana. Que deixaria enrere tot això i allò i jo faria un canvi d’estil. Bé. Espero. No m’agraden aquestes coses esotèriques i màgiques. La vida és més senzilla i el futur no existeix perquè no el podem conèixer. És una qüestió d’entropia. D’acord, els conceptes poden referir-se al futur, però no aporten cap certesa perquè allò que existeix és el present, únicament l’ara, d’acord amb les lleis que Newton va descobrir. Què és el temps? Existeix el temps? Tot això ho podeu descobrir al bloc Date un Vlog, del doctor en Física Javier Santolalla. En sóc un fidel espectador i us el recomano.

II

No es pot viure bé mirant enrere i tenint por del futur. És obvi.

III

La calma de la terrassa del bar, escrivint, endreçant fotografies. Vaig escriure fa uns dies que, sortint de missa de set a Sant Miquel, a Montblanc, vaig sentir una potentíssima pau i moltes ganes de relatar aquell sentiment de gratitud. En parlava avui, fent el cafè a Ulldecona amb la meua dentista i amiga Mari Carmen. Cal estar agraïts, cal cercar sempre la felicitat i el costat bo de les persones i les circunstàncies. Qui no en passa, que n’esperi. Empatitzem d’entrada, si més no.

IV

A X l’Antonio Baños ha titllat de ‘tòtil’ al Ferran Adrià i un diari digital n’ha fet una notícia. Això del menjar car està molt de moda. Tot roda d’aquestes maneres. Diria que havia fet un comentari a la piulada, però ara no la veig.

V

Notem el canvi de les estacions. Això no té res de màgic, és així. En això també hem coincidit, fent el cafè d’havent dinat.