Bé, aquí s’acaba la sèrie que he anomenat La màgia del celobert. Ha estat una fotografia diària molt breument comentada al llarg d’aquest agost del 2024. Espero que us hagi entretingut. No tenia més interès que aquest. Acabem amb una fotografia de la Lia amb jo a Ares del Maestrat, aquest bell poble del Maestrat
El darrer pastor de la serra del Montsià. Paco, d’Amposta. Aquesta fotografia té forces anys. Paco, d’esquenes, davant dels seus Quatre Mollons. Paco, un gran coneixedor de la geografia de la serra. Havia treballat amb bous i després amb cabres celtibèriques i xais. Sempre pendent del ramat, del benestar del ramat, en un indret poc
La meua presa a la séquia mare. Nell 56: ‘Duatis’. La passarel·la és de fusta. L’aigua fa un llarg recorregut fins arribar a l’hort: des de la Pobla de Benifassà fins a Ulldecona. Fins a la Foia. Tot això ve d’antic. Tot pleat és d’una rusticitat que espatarra. Per això, potser, quan veig l’aigua de
Una dolorosa realitat per a molts: la diàspora ebrenca nord enllà.
Una cabra celtibèrica de Castelló. Mai he vist uns animals més rústics que aquests a la serra del Montsià. Aquesta fotografia té uns set o vuit anys.
‘La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la Mort i l’Hades, el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres.’ (Apocalipsi 20,13)
Aturar-se i pensar: Ferreries. Principalment, Ferreries, per mi, és això i el dia que m’operaren del nas a causa d’una deformació congènita que m’impedia respirar amb normalitat. Tanmateix, sé que Ferreries és més que això: és l’Ebre, és lo barri, és la pluja de la tardor xopant los carrers.
Jo també m’alimento d’emocions, com tothom. M’agrada voltar pel país i descobrir els seus racons més antics i les cases antigues. Hi cerco la llum i el seu encant. I la calma. Tot i haver-me criat a Les Corts i Sants, jo no sóc una persona de ciutat. Les ciutats em disgusten. Són, per a
Tardoreja i vespreja a la bassa del Montsià. No us emociona? Us parlo com a xamà, us parlo des de l’emoció de ser poble que mira a l’Ermita.
Quin goig vore les valls de la serra del Montsià ocupades pels ramats de cabres. Hi ha futur.
Ací tancava el tio Laureano el seu ramat d’ovelles sense pagar un ral.