Bloc del Claudi Cervelló

En primer lloc, Bon any 2009 a tothom! Ja veieu, lectores i lectors,  que reprenc l’activitat blocaire després d’uns mesos d’inactivitat. Me n’excuso: el parèntesi ha esta degut a unes llargues vacances d’agost, seguides d’un quart trimestre estressant, sobretot a causa d’un treball de final de mestratge que calia acabar, lliurar i defensar absn del 17 de desembre! Però tot plegat, ara,  ja està superat i puc tornar al meu teclat i al nsotre bloc !

I per començar amb empenta el nou any, i –modestament—la nova temporada d’aquest bloc, us transcric unes línies de l’entrevista a Antoni Bassas que apareix al darrer número de la Revista d’Òmnium Cultural:

– Antoni Bassas: (…) em sembla que ja és hora de deixar de parlar de limitacions. Patim un excés de diagnòstics negatius sobre Catalunya, quan el país és fonamentalment  una història d’èxit. Catalunya tenia tots les números per haver desaparegut. Ho han intentat moltes vegades en les tres últims segles, i aquí estem. El diagnòstic negatiu no serveix de res si n després no va acompanyat d’una acció positiva i decidida. Ena quest moments, a Catalunya, sobren prescriptors de pessimisme i falta el coratge d’una societat jove que es digui a si mateixa “mai no ha deixat de ser l’hora, i ara també ho és, per tant”.

–    El seu optimisme es caracteritzava, de fet, per un optimisme vitalista
–    És que morirem d’un atac de diagnòstic. (…) és que per mi… Jo miro el món des del primer món, i això és un avantatge. Per què hem d’estar tant absolutament presos de dels diagnòstics pessimistes quan el que ens passa cada matí quan ens llevem és que surt aigua de la dutxa i a més amés surt calenta? No és prou motiu això per començar el dia una mica bé?

–    Per tant, era conscient d’aquesta necessitat d’exemplificar el país al matí?
–    De manera absoluta. Volia dir-li al país: “escolta, hi ha molts motius per començar de manera optimista. “ Catalunya ha de superar el pessimisme mediàtic, perquè la nostra és una història d’èxit.

–    Optimismes també des del punt de vista nacional…
–    Sí, sí, però no només un optimisme voluntarista i cec, que nega la realitat. És un optimisme basat en la realitat de dir que nosaltres som amos del nostre propi país, que serem el que nosaltres voldrem. Això és indiscutible i segurament no és una qüestió de caràcter, sinó també de confiança en el futur. Supos que si tens fills, és molt difícil deixar-se vèncer pel pessimisme, perquè tens al llavor del futur a casa.

–    És una qüestió de fe?
– No, és una qüestió de voluntat!

Apa doncs, bon any i bons ànims

Claudi

«La Guardia Civil es un cuerpo serio o no es nada. Es una parte del Ejército alquilada al Ministerio del Interior, siguen siendo militares». Ja ho sospitàvem, ja…

«Tejero salió del Congreso diciendo: “Yo tengo ganas de que alguien me cuente qué es lo que ha pasado”. Cuando recuerdo el 23-F siento una terrible vergüenza por la imagen que se dio del Ejército. Fue una patochada.» Si una pífia ens va estroncar tantes coses, imagineu-vos on seríem si ho haguessin fet “seriosament”!

«Toda la vida se ha hablado con ETA, unos y otros, porque me parecería absurdo que no se hiciera. Es una obligación. La paz hay que buscarla siempre, no a cualquier precio, pero hay que buscarla.» Amb això hi estic d’acord: la pau cal buscar-la, cal construir-la.

[En referència a ETA i els GAL] «Lo principal se sabe ya, y lo que no, no sé si es bueno que se sepa. (…) No se lo dije a [Baltasar] Garzón, estaría feo hablar ahora». Quines barbaritats deu saber aquets home, que no els hi ha dit ni a un jutge?!

Andrés Cassinello, Tinent General retirat. Entrevista a El País, 18 de maig de 2008

Superada la “il•lusió de l’estrena” em pregunto sobre la idoneïtat del mitjà en si: que ens aporta, de debò, l’AVE? Compensa socialment la inversió? A qui beneficia ? A qui dóna servei?

Sembla clar, que l’alta velocitat ferroviària és una aposta de futur a tot Europa, i no ens podíem quedar al marge.

D’altra banda, l’AVE aporta competència a la connexió Barcelona – Madrid, fins ara només possible via aèria. I millora el confort del viatge: a ningú se li escapa ja que el trajecte en avió és molt més ‘accidentat’ que seure tres hores seguides en una butaca i anar de centre ciutat a centre ciutat. I això permet aprofitar millor el temps, ja sigui per qüestions de feina o de lleure personal.

Segurament amb una millora mediambiental, ja que el tren emet menys que l’avió, però tampoc estic segur que el balanç final sigui tan positiu: no perdem de vista que l’alta velocitat necessita una quantitat ingent d’energia elèctrica que, segons amb quina font estigui generada, també emet CO2!
Si només ho veiem des de la perspectiva Barcelona-Madrid, no deixen de ser “millores” a una possibilitat que ja teníem per via aèria. I que usa sobretot un públic professional i/o d’un cert poder adquisitiu.
Per mi, el canvi fonamental que aportarà l’alta velocitat és la interconnexió de les ciutats mitjanes: Barcelona a una hora de Lleida; Zaragoza a dues; Girona i Tarragona, a 30 minuts… Alguns n’han dit la Catalunya-ciutat. Quan l’alta velocitat quan sigui una realitat quotidiana i consolidada, ens adonarem que moltes lògiques econòmiques hauran canviat: tindrem un territori, una Catalunya, cada vegada més petita i unes distàncies més curtes…

Temps al temps, doncs…
Claudi

Escric aquestes post des de dalt de l’AVE Barcelona Madrid, en el meu primer viatge en aquets mitjà. Sembla que he tingut sort –no ho sabia quan he triat el tren– i serà un trajecte non-stop.

Amics i coneguts que l’havien usat me n’havien parlat molt bé i el cert és que no m’està decebent. Per dir-ho tot, vagi per endavant que viatjo en classe preferent, “la del mig” de les tres que hi ha. I el vagó on sóc només està ocupat al 40%. Fins al punt que havia escollit una butaca que ha resultat no tenir finestra i he pogut canviar a una de magníficament situada.

Creuar el Garraf i el Penedès (de fet mitja Catalunya, perquè ja som a l’alçada del Priorat) a les 7 de la tarda, a 270 per hora –hi ha un indicador que ho diu– i amb el cel clar i un solet de ponent que enamora és un plaer per las sentits: em fa pensar en un “Catalunya des de l’aire” però arran de terra.

Les butaques són àmplies, amb espai per a les cames (allò que els qui som tirant a alts sempre hem ansiat en els viatges en avió!), i fins i tot hi ha presa de corrent per al portàtil. Tanmateix, trobo a faltar dues coses: que la tauleta desplegable fos corredora – em queda massa lluny del cos per escriure— i un altres aspecte, per mi fonamental: la connexió a internet només està disponible a en classe Club! Per tant, haig de recórrer a la connexió amb el mòbil, que, per exemple creuant els Monegros, no està disponible! I, com a detall addiconal, tampoc estaria malament un mapa que anés situant per on estem passant –com tenen alguns avions.

Les noies de “la tripulació” (la megafonia l’ha presentada així, però no se si el terme és l’usual per a un tren!), la mar d’atentes i agradables. Això sí, com era previsible no n’hi ha ni una que parli ni un borrall de català!.

Ens han ofert un refresc (a triar entre suc, vi i cava) i un berenar de luxe que, si no fos en honor a la veritat, m’hauria fet una mica vergonya d’explicar: refresc de benvinguda, petit sandwich amb copeta de vi de Ribera, cafè i licor (jo trio conyac, pensant això no durarà! ;-).

L’única nosa de veritat és un veí de dues files enrere: un noi de casa bona, d’aquest que tenen una vida “super bien” que va a Madrid, dedueixo que a fer un curs, i que ha tingut la sort de trobar-se amb una col•lega –una noia preciosa. La oega és que l’amic no ha parat de parlar, amb un to de veu i una entonació que, a tres files de distància, dificulten qualsevol concentració… O un aragonès de la fila de davant que es passa vint minuts xerrant pel mòbil amb un to greu d’aquells que informen tot el vagó… Ja ho deia Sartre: “L’enfer c’est les autres!”…

Abans de donar el post per conclòs, vaig a fer una volta per la resta del tren: a l’altre vagó de Preferent, ocupació similar (40%) però més silenci (he tingut mala sort amb els veïns!). A Turista, molta més ocupació –quasi ple. El passadís més estret –hi ha dues files per banda. M’assec en una de les poques butaques buides i constato que són igual de còmodes, potser amb un pel menys d’espai per a les cames, però suficient.

En el meu recorregut, he vist una dotzena de portàtils, la majoria amb ocions de lleure (jocs i vídeos) i unes quantes PSP en mans d’adults. De tornada, m’acosto fins a la màuina, i puc veure, des de darrere, seu, el maquinista: un lloc de conducció futurista, amb un parell de pantalles i molt pocs comandaments (posaria la ma al foc que es podria conduir a distància!). Un altre passatger curiós com jo, connecta la videoconferència del mòbil: “te pongo la camara para que veas el puesto de conducción”.. Però, per la resta de la conversa, dedueixo que l’interlocutor poca cosa veu… fora del clatell del conductor!

Rient rient, només queda un quart per arribar. I com que pot se que la puntualitat vagi de debò, m’afanyo a concloure i publicar el meu primer post d’alta velocitat!

Claudi

Qui vulgui veure els continguts d’alguna de les taules, té l’oportuniat de descarregar-se el vídeo de cada sessió des d’aquest web. Per tant, jo no repetiré els que es va dir a cada taula, però si vull deixar constància de la meva valoració personal. Per tant, us transmeto, telegràficament, les idees que més em van impactar/agradar.

Presentació

• Marc Vidal: Set de cada deu blocs que s’obren a l’Estat Espanyopl són en Català
• Jordi Bosch: A l’època de la República, a Catalunya ja hi havia més ràdios i més revistes que la mitjana espanyola… En xarxa, vivim el q no podem viure a la realitat: presentar-nos i viure com a catalans

Ciberactivisme:

Moltes ganes de ‘provocar’ i d’incitar a l’acció. Ganes que la gent prengui el control, recuperi el poder:

César Calderon: ciberactivisme

• – Un bloc posa al ciutadà en peu d’igualtat amb els poderosos….
• – El límit és el nostre coneixement de les eines i la nostra imaginació….
• – Els partits polítics, com a organitzacions tancades que són, tenen por a la xarxa, i li n’han de tenir

Marc Vidal: Blocs, territori 2.0

• La blogosfera, en el nostre cas la Catosfera, és l’escenari de la revolució social del ciutadà 2.0, q mitjançant el bloc aconsegueix fites fins ara no assolides.

• Què és un bloc?
  • Un territori de talent i de mèrit (meritocràcia). S’hi premien la il•lusió, la capacitat de treballar.
  • El contrapès que equilibra l’opinió oficial amb la veritat
  • Un altaveu democràtic que qualsevol pot utilitzar: la nostra veu pot arribar molt més lluny que mai.
  • És diàleg i debat. El missatge es construeix col•lectivament.
  • És on només sobreviuen i es complementen les bones idees.
  • És talent global.
  • És vigilància activa (dels polítics, dels periodistes, del món econòmic).
  • És l’altaveu més potent que ha tingut mai la societat civil

Ètica blocaire

Juan Varela: visió crítica

• En contra de qualsevol regulació dels blocs: si de cas, els blocs ens han d’ajudar a fer activisme, a dinamitzar el sistema
• És crític amb els blocs: son un monument a l’ego. Opina q tenen un ressò francament limitat. Confia més en altres elements de les xarxes socials. L’espai és la comunicació digital, no només els blocs.
• Els blocs són massa ‘còmodes’: no aniria malament que tots fóssim més crítics.
• La blocosfera acaba sent una gran cacofonia, una gran càmera de ressonància, i això no aporta gaire. Val més que passem a la modernització reflexiva (U. Bech).

El seny de Vicent Partal

Com era de preveure, una de les intervencions més ponderades va ser al d’en Partal, que per això és el degà de la internet i del periodisme digital a cas nostra. Ens va deixar una prèvia i cinc reflexions culturals i una proposta, que podeu llegir íntegrament en el seu bloc però que no puc deixar de transcriure:

• Els blocs són una gran revolució al món de la comunicació. Ajuden a visualitzar una agenda diferent, diferent de la dels mitjans, que està molt sotmesa al poder. A més, els blocs escapen al control.

• Coses que estaria bé discutir:
– Anonimat: que cadascú signi com vulgui. No te importància el nom amb què cadascú signa el bloc: si tu escrius cada dia, vas construint el personatge, que és el que interessa. Interessa el que diu. (En canvi, en les fòrums, l’anonimat només serveix per insultar l’altre.)

– Desmitificar la conversa: no necessàriament hi ha conversa. Els comentaris són una cosa instrumental (hi ha blocaires que n’accepten i altres que no). En canvi és fonamental prestar atenció a la conversa dels metablocs (la tafanera, digger, …)

– Qualitat: construir un model de diàleg no crispat. Venim d’un model on sembla que hi ah una sola veritat. I no: cadascú té la seva veritat.

– Respecte: respectem els objectius, el públic, el to que cada blocaire es fixa pe al seu bloc… per tant, no podem exigir sempre el mateix a tots els blocs. Dependrà de qui hi ha darrera de cada bloc.

– Responsabilitat: tot el que escrius és irreversible. Hem de ser conscients de les conseqüències del que escrius en públic. No ha de condicionar, però si cal saber-ho i tenir-ho present.

Blocs i literatura.

Per als lletraferits, només el fet de poder veure una taula dedicada al tema ja és una victòria cultural!

I a més vaig poder tastar un web com www.relatsencatala.com que conté veritables delícies, o saber que la UOC te un màster de literatura digital dirigit per la Laura Borràs que ens va fer una mini-classe

Moderava la taula en Toni Ibánez, autor literari i un altre dels blocaires de primera línia: no en va és l’inventor del terme Catosfera !!

Empresa i blocs:

Taula que ba haver d’enllestir ràpid –que venen el polítics!!–, però que també va deixar el seu què:

D’entrada, Joan J. Carreras, de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals, ens va captivar amb una intervneció original, provoactiva, i tant tant tant modernilla (o post-modernilla) que … Què ens volies dir exactament Janquim 😉 ??

A l’altre extrem, Genís Roca, un altre blocaire que cal seguir, ens feia tocar de peus a terra en això del web 2.0 amb tres problemes i tres propostes:

Problemes:

• Amor propi de les persones: arrogància de la persona 2.0 –que es creu el més informat, el més connectat, el més…– que xoca amb l’1.0 –que diu que ja n’he vist tants com tu…– Normalment el 2.0 acaba d’arribar i l’1.0 és el que mana.
• Desconnexió de les elits: dissenyen plans per als altres però no se’ls apliquen a si mateixos [Recomano aquest post del propi Genís Roca, fonamental per entendre la’bast d’aquest tema!]
• La realitat analògica: a moltes empreses ja els va bé sense Internet i sense 2.0… I is tenen problemes no són per culpa ‘digital’

Propostes:

• Menys 2.0 i més 1.5. Hem d’arribar junts. Si cal frenar i esperar, fem-ho
• Més usos concrets discrets (i concrets):més petites històries d’èxit
• El repte és la comunicació interna. Reinventar el llenguatge: els ‘blocs, webs i wiki’ sona a freekie, i sembla esvera alguns grups dirigents. Per incidir en aquesta nova cultura, ataquem dins les grans empreses i en els seus usos interns

Política i blocs

Finalment, la taula tan esperada.. que no va donar per tant: de tota manera, sí cal agrair l’exercici de sinceritat dels represantanst dels quatre partits que finalment van ser-hi (el PP al final es va excusar): de dreta a esquerra (segons ho vèiem des del públic, és clar 🙂 PSC, CiU, ERC i Iniciativa. Entremig, Saül Gordillo, un altre dels gurús catosfèrics que vam poder veure en directe, moderava.

Pel que vam sentir, sembla que els polítics catalans són mes proclius als blocs que la mitjana espanyola: 42% dels diputats al Parlament de Catalunya tenen bloc, enfront del 13% dels diputats al Congrés (més info en aquest post de la Lourdes Muñoz).

Però com ells mateixos van reconèixer, sobretot es llegeixen i es comenten amb els propis militants de cada partit. Això té un nom, endogàmia, que evoca un repte: obertura. Que és un dels principals desafiaments que te a sobre la política d’avui en dia: la política 2.0, o s’obre de debò a la societat o no serà!

* * *

I fins aquí el meu post catosfèric! No puc explicar-vos més coses, perquè no vaig poder assistir a les taules de dissabte a la tarda ni de diumenge. També em vaig perdre, per l’horari, la taula d’Educació, que sembla que va estar molt encertada… Sempre ens quedaran els vídeos …

Claudi

Qui vulgui veure els continguts d’alguna de les taules, té l’oportuniat de descarregar-se el vídeo de cada sessió des d’aquest web. Per tant, jo no repetiré els que es va dir a cada taula, però si vull deixar constància de la meva valoració personal. Per tant, us transmeto, telegràficament, les idees que més em van impactar/agradar.

Presentació

• Marc Vidal: Set de cada deu blocs que s’obren a l’Estat Espanyopl són en Català
• Jordi Bosch: A l’època de la República, a Catalunya ja hi havia més ràdios i més revistes que la mitjana espanyola… En xarxa, vivim el q no podem viure a la realitat: presentar-nos i viure com a catalans

Ciberactivisme:

Moltes ganes de ‘provocar’ i d’incitar a l’acció. Ganes que la gent prengui el control, recuperi el poder:

César Calderon: ciberactivisme

• – Un bloc posa al ciutadà en peu d’igualtat amb els poderosos….
• – El límit és el nostre coneixement de les eines i la nostra imaginació….
• – Els partits polítics, com a organitzacions tancades que són, tenen por a la xarxa, i li n’han de tenir

Marc Vidal: Blocs, territori 2.0

• La blogosfera, en el nostre cas la Catosfera, és l’escenari de la revolució social del ciutadà 2.0, q mitjançant el bloc aconsegueix fites fins ara no assolides.

• Què és un bloc?
  • Un territori de talent i de mèrit (meritocràcia). S’hi premien la il•lusió, la capacitat de treballar.
  • El contrapès que equilibra l’opinió oficial amb la veritat
  • Un altaveu democràtic que qualsevol pot utilitzar: la nostra veu pot arribar molt més lluny que mai.
  • És diàleg i debat. El missatge es construeix col•lectivament.
  • És on només sobreviuen i es complementen les bones idees.
  • És talent global.
  • És vigilància activa (dels polítics, dels periodistes, del món econòmic).
  • És l’altaveu més potent que ha tingut mai la societat civil

Ètica blocaire

Juan Varela: visió crítica

• En contra de qualsevol regulació dels blocs: si de cas, els blocs ens han d’ajudar a fer activisme, a dinamitzar el sistema
• És crític amb els blocs: son un monument a l’ego. Opina q tenen un ressò francament limitat. Confia més en altres elements de les xarxes socials. L’espai és la comunicació digital, no només els blocs.
• Els blocs són massa ‘còmodes’: no aniria malament que tots fóssim més crítics.
• La blocosfera acaba sent una gran cacofonia, una gran càmera de ressonància, i això no aporta gaire. Val més que passem a la modernització reflexiva (U. Bech).

El seny de Vicent Partal

Com era de preveure, una de les intervencions més ponderades va ser al d’en Partal, que per això és el degà de la internet i del periodisme digital a cas nostra. Ens va deixar una prèvia i cinc reflexions culturals i una proposta, que podeu llegir íntegrament en el seu bloc però que no puc deixar de transcriure:

• Els blocs són una gran revolució al món de la comunicació. Ajuden a visualitzar una agenda diferent, diferent de la dels mitjans, que està molt sotmesa al poder. A més, els blocs escapen al control.

• Coses que estaria bé discutir:
– Anonimat: que cadascú signi com vulgui. No te importància el nom amb què cadascú signa el bloc: si tu escrius cada dia, vas construint el personatge, que és el que interessa. Interessa el que diu. (En canvi, en les fòrums, l’anonimat només serveix per insultar l’altre.)

– Desmitificar la conversa: no necessàriament hi ha conversa. Els comentaris són una cosa instrumental (hi ha blocaires que n’accepten i altres que no). En canvi és fonamental prestar atenció a la conversa dels metablocs (la tafanera, digger, …)

– Qualitat: construir un model de diàleg no crispat. Venim d’un model on sembla que hi ah una sola veritat. I no: cadascú té la seva veritat.

– Respecte: respectem els objectius, el públic, el to que cada blocaire es fixa pe al seu bloc… per tant, no podem exigir sempre el mateix a tots els blocs. Dependrà de qui hi ha darrera de cada bloc.

– Responsabilitat: tot el que escrius és irreversible. Hem de ser conscients de les conseqüències del que escrius en públic. No ha de condicionar, però si cal saber-ho i tenir-ho present.

Blocs i literatura.

Per als lletraferits, només el fet de poder veure una taula dedicada al tema ja és una victòria cultural!

I a més vaig poder tastar un web com www.relatsencatala.com que conté veritables delícies, o saber que la UOC te un màster de literatura digital dirigit per la Laura Borràs que ens va fer una mini-classe

Moderava la taula en Toni Ibánez, autor literari i un altre dels blocaires de primera línia: no en va és l’inventor del terme Catosfera !!

Empresa i blocs:

Taula que ba haver d’enllestir ràpid –que venen el polítics!!–, però que també va deixar el seu què:

D’entrada, Joan J. Carreras, de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals, ens va captivar amb una intervneció original, provoactiva, i tant tant tant modernilla (o post-modernilla) que … Què ens volies dir exactament Janquim 😉 ??

A l’altre extrem, Genís Roca, un altre blocaire que cal seguir, ens feia tocar de peus a terra en això del web 2.0 amb tres problemes i tres propostes:

Problemes:

• Amor propi de les persones: arrogància de la persona 2.0 –que es creu el més informat, el més connectat, el més…– que xoca amb l’1.0 –que diu que ja n’he vist tants com tu…– Normalment el 2.0 acaba d’arribar i l’1.0 és el que mana.
• Desconnexió de les elits: dissenyen plans per als altres però no se’ls apliquen a si mateixos [Recomano aquest post del propi Genís Roca, fonamental per entendre la’bast d’aquest tema!]
• La realitat analògica: a moltes empreses ja els va bé sense Internet i sense 2.0… I is tenen problemes no són per culpa ‘digital’

Propostes:

• Menys 2.0 i més 1.5. Hem d’arribar junts. Si cal frenar i esperar, fem-ho
• Més usos concrets discrets (i concrets):més petites històries d’èxit
• El repte és la comunicació interna. Reinventar el llenguatge: els ‘blocs, webs i wiki’ sona a freekie, i sembla esvera alguns grups dirigents. Per incidir en aquesta nova cultura, ataquem dins les grans empreses i en els seus usos interns

Política i blocs

Finalment, la taula tan esperada.. que no va donar per tant: de tota manera, sí cal agrair l’exercici de sinceritat dels represantanst dels quatre partits que finalment van ser-hi (el PP al final es va excusar): de dreta a esquerra (segons ho vèiem des del públic, és clar 🙂 PSC, CiU, ERC i Iniciativa. Entremig, Saül Gordillo, un altre dels gurús catosfèrics que vam poder veure en directe, moderava.

Pel que vam sentir, sembla que els polítics catalans són mes proclius als blocs que la mitjana espanyola: 42% dels diputats al Parlament de Catalunya tenen bloc, enfront del 13% dels diputats al Congrés (més info en aquest post de la Lourdes Muñoz).

Però com ells mateixos van reconèixer, sobretot es llegeixen i es comenten amb els propis militants de cada partit. Això té un nom, endogàmia, que evoca un repte: obertura. Que és un dels principals desafiaments que te a sobre la política d’avui en dia: la política 2.0, o s’obre de debò a la societat o no serà!

* * *

I fins aquí el meu post catosfèric! No puc explicar-vos més coses, perquè no vaig poder assistir a les taules de dissabte a la tarda ni de diumenge. També em vaig perdre, per l’horari, la taula d’Educació, que sembla que va estar molt encertada… Sempre ens quedaran els vídeos …

Claudi

Aquest cap de setmana (25, 26 i 27 de gener de 2008) vaig ser a les primeres Jornades de la Catosfera, que s’ha celebrat a Granollers.

El primer que vull dir és felicitar l’organitzador, el Marc Vidal, un dels nostres blocaires més influents: gràcies Marc per la idea i, sobretot, per dur-la a terme a tant d’èxit!!!

Trobades com aquesta ajuden molt a divulgar el fenòmen, a donar-lo a conèixer i, per tant, a estendre’l. I en aquest cas, s’ha aconseguit una bon ressò –un aspecte fonamental en qualsevol acte que vulgui tenir repercussió– a pesar de les dificultats…

Qui són els blocaires?

Per mi era una incògnita que tenia ganes de desvetllar: qui serem? Molta jovenalla i jo el més granat de tot el públic? Dons no: efectivament, majoria de joves d’entre 20 i 30 i tants, sobretot homes, però també força noies –més de les que habitualment sols trobar en temes informàtics–. Però també hi havia gent de 40 per amunt, aquí sí que més homes que dones. Per tant, barreja de seny i rauxa!!

Un món millor

Ja us dic des d’ara que l’afirmació que em va fer més feliç va ser aquesta frase del Marc Vidal:

“Els blocs són l’origen d’un món millor… La realitat dels blocs ens porta cap a un món més democràtic, molt més just”.

Per a un servidor, que havia militat en moviments juvenils d’estudiants cristians en l’època universitària, on vam treballar per millorar la societat en què vivim, veure recuperada i actualitzada a les noves tecnologies la idea de la transformació del món en que vivim, de l’esperança en un món millor va ser fantàstic!!

Finalment, remarcar que encara no havia assitit a cap acte tant 2.0: a més d’alguns blocaires postejant en directe als seus blocs, el twitter funcionava tot drap… com podeu veure a http://twitter.com/catosfera (Nota: si algú vol saber de què va això del Twitter, llegiu aquest post del Genís Roca)

Per no ser massa llarg, en aquest altre post us explico els continguts de les Jornades de la Catosfera

Claudi

«(…) Si als catalans, col•lectivament i individualment, ens oferissin tornar a la situació que teníem fa deu anys -i no cal dir vint-i-cinc-, el 90% dels que aleshores vivíem en aquest país ho rebutjaríem amb indignació. Potser no hem assumit prou el que s’ha guanyat en règim democràtic. Potser caldria recordar el que no teníem aleshores i ara forma part de la nostra vida quotidiana, inclosos fets que formen part del passiu com les hipoteques, els peatges, el desori de rodalies o l’augment de preus.
Em preocupa l’estat d’ànim dels catalans. N’hi ha que no valoren o no s’adonen del major benestar en què vivim i d’altres que manifesten un menyspreu per les activitats polítiques en general. Resulta més fàcil superar una recessió econòmica -si arriba- que no recuperar l’energia moral. Parlo com a economista i com a historiador de l’economia catalana. Malament rai si valorem tant el fer vacances, com el tenir feina; si qualifiquem d’incompetents tots els polítics. Per tirar endavant un país, ens cal tenir projectes econòmics i polítics.
El desenvolupament el fan la gent que treballa i pensa, tal com hem comprovat aquests darrers trenta anys. Només hem de demanar que no ens posin bastons a les rodes i ens deixin fer, que vol dir més capacitat d’autogovern. Però nosaltres hem de tirar del carro.»
Aquest fragment de l’article “Com van els ànims?” [text complert aquí] de l’economista Francesc Cabanas (Avui, 13-01-08) m’ha fet pensar que, realment, és més fàcil deixar-se endur pel pendent del descontentament i del desànim, que plantar cara i reafirmar allò de bo i de positiu que tenim i que som … O al menys a vegades a mi em passa així… I en canvi m’adono que sóc més feliç quan m’ho se mirar en positiu… A vosaltres no us passa?

És com quan trobes un company que et pregunta allò de “Com vas?”: sembla com si el que socialment valorem, el que ‘qeuda bé’ conestar fos deixar entreveure que estem enfeinats, atabalats, estressats i mig fotuts… I en canvi poques vegades diem un: “Bé, vaig bé, soc feliç!” convençuts. ¿Per què? De debò que estem tan malament, o és que ens ho prenem pel vessant qeu fa baixada?

Doncs això, amunt els ànims, individuals i col•lectius, que bona falta ens fa –individual i col•lectivament! I molt bon i animat 2008 a tothom, que com diu un amic meu, és any de traspàs (1) i tenim un dia més per gaudir-lo

Claudi

(1) Any de traspàs sí, però, al ritme que anem i a pesar dels Governs amics, em temo de que de pocs traspassos [de competències] 🙁

Dijous passat, 13 de desembre, la Universitat de Barcelona li va retre un homenatge al Dr. Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920) en el marc incomparable del Paranimf.

El Dr. Badia ha dedicat la seva vida al que ha estat, també, la seva passió: l’estudi de la llengua catalana. Una obra, una tasca i una dedicació que el situen a l’alçada de Coromines i Fabra, com afirmava Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’acte d’homenatge.

Però a més de la tasca com a eminent filòleg, el Dr. Badia fou el primer rector escollit democràticament, durant dos mandats consecutius. I la seva Universitat li ha retut un merescut homenatge per ambdós aspectes, el científic i l’humà.

com a representat dels estudiants de la Facultat de filologia, jo vaig tenir la sort de ser membre de la Junta de Govern de la UB quan el Dr. Badai era el rector de la Universitat i per tant presidia la Junta. I també vaig ser membre de la mesa del Claustre que va elaborar els estatuts de la UB, una altra ocasió per viure d’a prop la persona del Dr. Badia.

El record més viu que tinc, al cap més de vint anys, d’aquells moments de treball amb el Dr. Badia, i sense que hàgim tornat a coincidir més, és el d’una persona d’una gran humanitat i senzillesa. D’un tracte exquisit, atent a tothom qui volia parlar-hi, d’una gran delicadesa. I alhora, una persona d’una gran catalanitat, honestedat, seriositat i rigor en la feina. I d’un profund sentiment cristià i evangèlic.

Vull dir expressament quelcom que vaig trobar a faltar en l’acte del Paranimf: el tracte del Dr. Badia cap als els estudiants. Ningú va fer-ne cap esment, ni els vicerectors, ni el Director general de recerca… van dir-ne res.

Per tant, vull i puc donar fe que el Dr. Badia era extremadament curós en el tracte i la preocupació envers els estudiants: sempre que hi havia l’ocasió, es preocupava per saber si a tal o tal altre acte s’hi havia convidat als estudiants, si s’havia informat d’una o altra cosa, volia saber què pensàvem… Jo no vaig ser alumne seu, però em consta la seva preocupació pels estudiants, per les generacions futures… Al poema que Carles Miralles li va dedicar, almenys, la preocupació pel futur i els joves sí que hi surten.

Dr. Badia, tot i que no vaig ser alumne seu en el sentit acadèmic. Tanmateix, vostè ha estat un referent i un mestre per a mi. Com li deia el Dr. Joan Veny el dijous passat, he après molt més al seu costat del que vostè pugui creure i imaginar. He dit moltes vegades que probablement allò que més vaig aprendre dels anys d’Universitat no va ser a les aules que ho vaig rebre, sinó en els estaments de participació estudiantil, que és on vaig tenir la fortuna de coneixe’l i tractar-lo a vostè.

I aquesta és una herència que li dec i reconec i mai li podré agrair prou. Vostè va dir-nos que havia plantejat la seva vida intentant seguir humilment persones a qui tenia per mestres. Així he procurat fer-ho jo també amb vostè. Com tots les qui van intervenir a l’acte d’homenatge, jo també li dic, amb tot el sentiment i l’emoció: moltes gràcies Dr. Badia.

Claudi

PS: Si algú ho desitja, pot veure el vídeo de l’acte mitjançant el web de la UB. Us recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia.

Aquesta setmana que acabem de deixar enrere (8 al 14 d’octubre), i que finalitzava amb la festa-per-imperatiu-legal del 12 d’octubre (jo, al menys, que no tinc cap Pilar a la família, no m’identifico en res amb aquest dia, no pas més que amb el 14 de juillet o amb l’indepedence Day, per posar dos exemples). Doncs això: aquesta setmana ha tingut lloc la Fira del llibre de Frankfurt, certamen d’àmbit mundial en matèria literària i cultural. I Catalunya hi era la Cultura Convidada d’honor (vg. www.frankfurt2007.cat), com van ser-ho l’Índia al 2006, Corea al 2005 o el món Àrab al 2004.

A finals del 2004 es va fer pública aquesta invitació per part dels responsables de la Fira. Com que en aquest país som pocs –no gosaria dir que mal avinguts, però sí que tendim a tirar cadascú per la seva –, llavors, va començar una discussió politico-mediàtica centrada en qui serien els autors convidats, sobre si la literatura castellana hi havia de ser o no… Com que em semblava tan absurda la picabaralla com òbvia la resposta, vaig deixar de seguir el tema de la Fira, que a més a més, quedava força lluny en el temps.

Aquesta setmana, quan es va produir la inauguració vaig reprendre l’interès i vaig rebobinar les neurones sobre el tema: home, que la cultura catalana aconsegueixi ser present en aquest aparador mundial de la cultura que és Frankfurt és tot un èxit. Un d’aquest èxits que de tant en tant els catalans ens apuntem en l’esfera internacional, on l’aparell dels estats ens deixen espai. Un èxit més del catalans universals que tenim escampat per tot el món –a Alemanya, se m’acut pensar en el Til Stegman– i per tots els escriptors catalans que treballen i es mouen en l’àmbit internacional –a tall d’exemple penso ara mateix que en Carles Torner és membre del Comitè internacional del Pen Club. I un èxit dels qui, des d’aquí, des de les institucions i organitzacions del país, hi deuen haver treballat i insistit durant molts anys (perquè aquestes fites no són flor d’un dia, tot al contrari).

O sigui: que me’n vaig alegrar moltíssim i vaig tornar-me a sentir orgullós del meu país. I tot això, una vegada més, ho hem hagut de (i pogut)  fer com la cultura sense estat que som!

I, alhora que seguia el desplegament informatiu que se’n feia des d’aquí, se’m va acudir preguntar-me, il.lús de mi, com si no en sabés la resposta, quina cobertura informativa en devien haver fet “des d’allà”. Vaig recórrer al que tenia més a mà, o sigui les edicions per internet dels principals diaris espanyols. Dimarts al matí cap hi dedicava un titular principal; alguns ni ho esmentaven i els que hi dedicaven un titular a portada ho feien tirant aigua al vi: “Frankfurt diagnostica la cultura catalana: nacionalismes, regionalismes i vanitats” (ABC); “Fira de les vanitats: la literatura catalana sota control polític” (La Razón); “La polèmica llasta la fira de Frankfurt” (El País). Res de nou, però em fot que sempre estiguem igual! L’únic consol és pensar que, si tant els emprenya a ells, deu ser que és bo per a la causa catalana!

Comptat i debatut, doncs, tot plegat, doncs, em deixa el bon gust d’un nou èxit català en l’àmbit internacional i en l’àmbit cultural, una d’aquelles targetes de visita que a partir d’ara podrem ensenyar com a país, comparable sens dubte a la dels Jocs Olímpics de BCN 92. Un nou graó, doncs, en la nostra consolidació com a cultura i nació pròpies i diferenciades. I la constatació, una vegada més, que en aquesta Espanya del 2007 on no ens hi volen tal com som, jo tampoc vull ser-hi….

Claudi

PS 1: No em puc estar de transcriure un paràgraf de l’article Amargar-nos la fira, de Vicent Sanchís –del qual recomano la lectura íntegra– a l’AVUI d’avui:

«(…) Frankfurt és una festa per a totes les literatures del món. La catalana ha hagut d’aguantar de tot i hi ha acudit amb complexos i sabotatges. Havia d’haver estat només un aparador de potència cultural i literària, no de misèries i de joc brut (…) Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s’han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d’un àmbit regional, que no s’expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.» ( Vicent Sanchís, AVUI, 14-10-07)

PS2: Hauria volgut citar també un article d’en Xavier Bru de Sala a la Vanguardia, diria que de divendres 12. Pèro com que no tinc l’edició impresa, i la versió digital d’aquest diari té les seves restriccions, ni he pogut recuperar el text ni comprovar-ne la data. Si algú me’l pot passar, ho agrairé!

Gràcies a un article d’Antoni Brey publicat al web del Cercle pel coneixement, fa uns dies vaig saber de l’informe que Hubert Vedrine, exministre d’afers estrangers amb Lionel Jospin, havia redactat per encàrrec Nicolas Sarkozy , actual President de la República.

L’informe tracta, en una primera part, de la relació de França envers la globalització, i, en una segona part, s’analitza si França ha de canviar de política exerior.

De la primera part – que és la que vull comentar— destacaria la sinceritat i claredat de plantejament: reconeix que França ha tingut una mala relació envers la globalització (França ‘contra’ la Globalització), reconeix que aquesta és un fenomen imparable i, en conseqüència, formula una estratègia de França “dins” de la Globalització, que permeti als francesos no només treure profit de la globalització sinó, alhora, impulsar l’economia del país.

Coincideixo amb l’Antoni Brey en una certa sensació d’enveja envers els veïns del Nord: aquí, aquestes coses no sembla que passin. I dic “no sembla” perquè potser si que passen, però amb molta discreció i sense fer-se públiques… o simplement no, que no passen i qui dia passa any empeny.

En tot cas, mentre rumiava sobre tot plegat m’assabento que, per iniciativa del Departament d’Economia, la Generalitat de Catalunya acaba de constituir l’International Advisory Board (IAB). Es tracta d’un consell format per una dotzena de personalitats de primera fila, del món empresarial i econòmic, que assessoraran la Generalitat d’una banda, per situar l’economia catalana al món i, per l’altra, participar, en col•laboració amb el sector privat, en projectes estratègics fora de Catalunya.

Enhorabona per la iniciativa, conseller Castells!

«Els continguts d’una cultura no es poden separar dels seus llenguatges.

I sense les telecomunicacions no hi hauria llenguatges, sense llenguatges no hi hauria cultura i sense cultura no hi hauria ni cohesió social, ni benestar, ni nació.»

Joan Manel Tresserras, Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, en la Inauguració de la VI Diada de les Telecomunicacions (Barcelona, 27-9-07)