Bloc del Claudi Cervelló

Actualitat - Web - Política - Govern

Arxiu de la categoria: Actualitat

Conseller Municipal a Sant Andreu

0

Aquest curs m’estreno en una responsabilitat política al Districte de Sant Andreu: seré conseller municipal. Pels qui no conegueu aquest càrrec, sapigueu que a cadascun dels Districtes de Barcelona hi ha un plenari, compost per 19 consellers en funció dels resultats electorals obtinguts per cada partit.

Com a membre d’Unió, jo seré un dels 5 consellers municipals de CiU que, a més de formar part del plenari, formem el Consell de Govern del Districte. En el meu cas m’encarregaré de Barri de Congrés Indians i dels temes de Promoció econòmica, Desenvolupament urbanístic i Seguretat.

Em ve molt de gust fer aquesta tasca perquè crec que em permetrà un contacte molt directe amb els veïns i veïnes i amb les entitats del Barri i del Districte, als quals espero poder fer servei apropant-los l’administració i el Govern municipal, i, potser aconseguiré apropar, ni que sigui una mica, la política al ciutadà.

Des d’aquí, doncs, em poso al servei de tots vosaltres per qualsevol cosa que necessiteu.

A disposar.

 

 

11-9-11: encara toca llevar-nos d’hora

0

 

Onze de setembre de 2011. 30 anys de democràcia i encara queden tantes coses per defensar i reivindicar…. I a sobre des d’Espanya no paren amb el rodet uniformitzador: sembla que s’ho estiguin prenent com un costum, això d’amanir-nos cada Onze de setembre amb una sentència contra Catalunya!! Començar a cansar, de debò, tant d’afany laminador i uniformitzador.

Ahir la vespre, en l’acte de CiU al Fossar de les Moreres, defensa de la llengua catalana a l’escola, càntics d’independència, “està clar que ja no tenim cap encaix dins d’Espanya”. Avui un diari titula: “Adéu Espanya”. Aquest és l’objectiu, però assolir-lo no serà gens fàcil, ben al contrari.

Per tant ens podem cansar. Si nosaltres abdiquem, ningú continuarà la lluita per nosaltres. Llevem-nos d’hora doncs, i continuem la lluita diària, cadascú des del seu àmbit, amb constància i paciència, i amb l’objectiu de fer d’aquest país sigui un lloc millor per a tots i totes els qui hi vivim avui i per als qui el rebran el dia de demà. “Si ens hi posem, som imparables”,  ja ho sabeu!

 

Debat sobre les xarxes socials a Ràdio Estel

0
Publicat el 3 de maig de 2011

Demà, dimecres 4 de maig, a les 21h del vespre, participo en un debat sobre les xarxes socials, a Ràdio Estel (106.6 FM), dins del programa Plusvàlua, que organitzem des del CEES, una entitat on participo com a responsable de Tecnologia i Medi Ambient.

Compartiré taula amb en Salvador Aragonès, periodista i professor de la Universitat Internacional de Catalunya
la Marta Carballo, empresària i directora de Hellocomunicacion.com i en Genís Roca, expert en social media i soci de la consultora Rocasalvatella.

A més tindrem, per telèfon, un testimoni sorpresa/sorprenent des d’Igualada.

Si algú vol o pot sentir-ho en directe, el debat serà de 21h a 22h, i es tornarà a emetre dissabte  7 de maig a les 20h. Trobareu les freqüències de Ràdio Estel aquí.

Pèro si no podeu ser-hi en directe, sempre podreu tornar a sentir el debat en qualsevol moment mitjançant el bloc del programa Plusvàlua, en aquesta entrada.

Primàries al PSOE?

0
Publicat el 4 d'abril de 2011

«La gran pregunta que es fan ara els socialistes [després que Zapatero hagi anunciat que no es presentarà de nou] és: “Ens convé o no embrancar-nos en un procés de primàries de resultat incert?” (…) Unes primàries ben jugades, com bé sap el PSC de Barcelona, equivalen a un a valuosa quota mediàtica i a una important movilització de la militància, que per uns dies se sent dipositària dels destins del partit. (…) LA clau és que la pugna sigui creïble, i per això necessites algú disposat a perdre. Una Montserrat Tura, vaja.»

David Miró, Ara, 4-4-2011

Remodelació sorpresa del Govern espanyol

0

Zapatero ens ha sorprès de nou, com és la seva especialitat: quan s’esperava només un canvi del  titular del Ministeri de Treball (per la sortida/expulsió de Corbacho), ZP ha fet una àmplia remodelació del Govern espanyol.

Al respecte, se m’acuden les següents reflexions

  1. Reforça clarament en Rubalcaba, la peça més solvent, de llarg, del seu govern. Un cap ben moblat, que respecto molt.  El manté com a ministre de l’Interior i alhora, el fa Vicepresident i portaveu: mai ningú haia acumulat tan poder al govern espanyol. De fet, Rubalcaba ja va ser Portaveu de Felipe González el 1993, en l’últim (i agònic) Govern de Felipe. Deu ser un especialista en salvar la cara de governs en dificultat. En tot cas crec que és una persona sòlida i íntegra, i que, als catalans, ens coneix i ens aprecia, qualitats pocs esteses en el PSOE.
  2. The Economist deia fa unes setmanes, referint-se a les expectatives electorals de Zapatero i de Rajoy, que augmentarien les possibilitats de ser el proper President per a qui aconseguís substituir-se a si mateix: va ZP en aquesta línia?
  3. Nomena Ministre de Treball en Valeriano Muñoz, un home de la UGT que s va manifestar contra la reforma laboral. ¿Aquest és el qui ha de desenvolupar reglamentàriament i aplicar la reforma laboral? Aplicar-la o fer marxa enrere? Veurem fins on arriba la coherència personal i al integritat intel•lectual dels sindicalistes!
  4. Li fa l’ullet al sector més esquerranista del PSOE –que estan eufòrics– nomenant, per exemple,  una ministra de Medi Ambient i agricultura provinent d’IU.
  5. Suprimeix ministeris-anècdota, com Igualtat, amb els seus peculiars i caríssims  informes sobre temes tan preocupants com, per exemple,  l’orgasme femení, per dir-ne un. També suprimeix Habitatge, un misteri buit de competències, que no ha fet res de res. En tot cas, cal reconèixer-li a ZP la rectificació de les seves pròpies decisions. Tot i això, les exministres, continuen com a Secretàries d’Estat: presa de pel doncs, i actuació hipòcritament cosmètica!
  6. Canvien les cares que representaran el Govern: Rubalcaba nou portaveu i Marcelino Iglesias, Secretari d’Organització del PSOE.
  7. El PSC perd pes en aquest Govern, però, ¿a que esl seus 25 diputats seguiran votant com un sol home totes i cadascuna de les propostes del PSOE, encara que vagin contra Catalunya? el darre exemple són els pressupostos generals del 2011, on la inversió a Catalunya només es del 15,2%, incomplint així la Disposició addicional 3a de l’Estatut? en canvi, a Andalusia o Aragó síq ue compelixen els precentatges d’inversió! I si a sobre, a Catalunya, només n’executen un 75%, el total d’inversió ueda en un exigu 12%, en llco del 18,5% que fixa l’Estatut, una llei espanyola, mal que ens pesi, però que ni ells mateixos compleixen!!!
 

 

 

Remodelació sorpresa del Govern espanyol

 

Zapatero ens ha sorprès de nou, com és la seva especialitat: quan s’esperava un canvi i del  titular del Ministeri de Treball (per la sortida/expulsió de Corbacho), ZP ha fet una àmplia remodelació del Govern espanyol.

 

A més de la sorpresa, se m’acuden les següents reflexions

 

  1. Reforça clarament en Rubalcaba, la peça més solvent, de llarg, del seu govern. Un cap ben moblat, que respecto molt.  El manté coma ministre de l’Interior i alhora, el fa Vicepresident i portaveu. De fet, Rubalcaba ja va ser Portaveu de Felipe González el 1993, en l’últim (i agònic) Govern de Felipe. Deu ser un especialista en salvar la cara de governs en dificultat. En tot cas crec que és una persona sòlida i íntegra, i que, als catalans, ens coneix i ens aprecia, qualitats pocs esteses en el PSOE.

 

  1. The Economist deia fa unes setmanes, referint-se a les expectatives electorals de Zapatero i de Rajoy, que augmentarien les possibilitats de ser el proper President per a qui aconseguís substituir-se a si mateix: va ZP en aquesta línia?

 

 

  1. Nomena Ministre de Treball en Valeriano Gómez, un home de la UGT que s va manifestar contra la reforma laboral. ¿Aquest  és qui ha de desenvolupar reglamentàriament i aplicar la reforma laboral? Aplicar-la o fer marxa enrere? Veurem fins on arriba la coherència personal i al integritat intel·lectual dels sindicalistes!

 

  1. Li ha fet l’ullet al sector més esquerranista del PSOE –que estan eufòrics– nomenant, per exemple,  una ministra de Medi Ambient i agricultura provinent d’IU.

 

  1. Suprimeix ministeris-anècdota, com Igualtat, amb els seus peculiars i caríssims  informes sobre, per exemple,  l’orgasme femení, per dir-ne un. També suprimeix Habitatge, un misteri buit de competències, que no ha fet res de res. En tot cas, cal reconèixer-li a ZP la rectificació de les seves pròpies decisions. Tot i això, les exministres, continuen com a Secretàries d’Estat: presa de pel doncs, i actuació hipòcritament cosmètica!

 

  1. Canvien les cares que representaran el Govern: Rubalcaba nou portaveu i Marcelino Iglesias, Secretari d’Organització del PSOE.

 

 

Som una nació, malgrat el que digui aquesta gent, i lluitarem per la independència

1
Publicat el 29 de juny de 2010

Mapa de Catalunya i Espanya

  1. Els membres del Tribunal Constitucional espanyol han demostrat ser uns antidemòcrates : si haguessin tingut una mínima convicció democràtica, s’haurien abstingut d’esmenar un text votat per dos parlaments (i convenientment ribotejat, rebaixat, pel segon)  i refrendat pel poble català.
  2. A més a més, no tenen cap legitimitat ja que el mandat de diversos d’ells, començant per la pròpia presidenta, estava caducat. És un frau de llei que continuïn al seu lloc, i malgrat això, cap fiscal actua contra ells.
  3. A sobre de tot això, han actuat com uns totalitaristes i un s prepotents i han volgut humiliar Catalunya incloent fins a 7 vegades la “indissoluble unitat d’Espanya” en el text de l’Estatut.
  4. Per cert, és inacecptable que, unes persones no elegides democràticament no només censurirn, sinó que a sobre reescriguin un text sorgit de la voluntat popular.
  5. Aquesta sentència s’ha emès a petició tant del PP com del PSOE: sembla que el President de la Generalitat ha oblidat que el seu correligionari Enrique Múgica, socialista com ell, com a Defensor del Poble (suposo que del poble espanyol, no del català) també va presentar un recurs contra l’Estatut, igual que el PP.
  6. En tot cas, Catalunya segueix sent una nació, i seguirà sent-ho mentre els qui la conformem ho entenguem així, diguin el que diguin els papers emanats dels caducats òrgans espanyols.
  7. A pesar de tot , se me’n fum el que digui la sentència: Espanya ha fet d’Espanya i no calia esperar altra cosa.
  8. A partir d’avui, la línia discontinua que separava Catalunya d’Espanya passa a ser més clara i més nítida: l’únic futur digne per a la nostra nació és la independència. I l’aconseguirem és d’hora que tard. Amb fets com els que tenim al davant, cada vegada som més el qui n’estem absolutament convençuts.
  9. Senyors del TC: els desitjo que visquin uns quants anys més per poder veure la independència de Catalunya transmesa per Euronews (en versió espanyola no cal dir-ho) mentre vostès, asseguts encara a la seva poltrona, contemplen de cua d’ull un exemplar emmarcat de la Constitució i de l’antic Estatut de Catalunya on hi figurava la seva indissoluble unitat d’Espanya.

Tribunal Constitucional i estatut

De la potineria del govern i la baixesa moral d’alguns polítics

0
Publicat el 21 de juny de 2010

Lúcid, breu article del jesuïta José Ignacio González Faus: parafrasejant Unamuno, desgrana dotze arguments sobre la situació econòmica del país i un divertit colofó de somni: llegiu-lo que s’ho val!

«Me duele España

Mal anda la política: de ser “la forma más noble de caridad”, pasa al último puesto en la escala de aprecio de los ciudadanos. Quisiera proponer un diagnóstico global en doce tesis, al que añadiré un estrambote judicial y un sueño.

I) 1. En una sociedad sin valores, la corrupción y la bajeza moral no quitan votos, más bien despiertan envidia e ilusión por participar en ellas.

2. La crisis económica no ha sido producida por el Gobierno, pero sí mal gestionada desde un ingenuo optimismo progresista.

3. Los “mercados”, como sujeto económico, no existen. Pero sí existen unas manos invisibles que los orientan hacia el máximo beneficio de unos pocos.

4. Las agencias de calificación no son instrumentos neutrales de información, sino agentes interesados de presión.

5. La reforma del mercado de trabajo no crea más empleo digno y justo, sino sólo migajas de empleo y opresión del obrero.

6. Los sindicatos debieron utilizar su fuerza cuando, pese a la bonanza económica, crecían las diferencias entre los que ganaban más y los que menos. Por no hacerlo, están en un pataleo inútil: como el enfermo pulmonar que no supo dejar de fumar y ahora se niega a ser operado.

7. El retraso de la jubilación hasta los 67 años es razonable dada la mejora de la salud que mantiene la capacidad laboral y aumenta el número de personas de esa edad.

8. De la crisis actual sólo saldrá un mundo más injusto, mayor concentración de la riqueza y una subida notable de lo que se llama “tasa natural de paro”.

9. El poder político, sin el poder económico, sirve para muy poco y convierte la democracia en un cadáver o un enfermo tísico.

10. Cuando se trata de un vertido de petróleo en las costas de Estados Unidos se ponen en marcha remedios imposibles y desesperados, aunque fracasen. Cuando se trata de una inundación de hambre y miseria en medio mundo, se rehúye intentar esos remedios (tasa Tobin, gravar duramente las rentas más altas, acabar con paraísos fiscales…) alegando simplemente que “son cosas muy difíciles”.

11. La denostada Doctrina Social de la Iglesia no era ningún modelo de progresismo, pero tendría hoy cosas muy serias que decir. Ya en 1891, León XIII afirmó que obligar al obrero a aceptar un contrato injusto, porque no le queda otra salida, es una forma de “violencia”. Y en 1931 Pío XI diagnosticó que nuestra economía “está gravemente enferma”.

12. Un pensador medieval, llamado Gerson según unos y Tomás de Kempis según otros, escribió que “las ocasiones no hacen a los hombres, pero sí demuestran lo que son”.

Mirando a casa: da cierta náusea esa bajeza moral que, cuando viene el lobo, se sube a un árbol y desde allí insulta al pobre que lucha con la fiera: “¡impostura, infamia, incapacidad total!”; que esgrime una concepción talibán del diálogo (“dialogaré sólo si hace usted lo que yo diga”), y considera que todos los medios son lícitos con tal de llegar al poder. También da cierta pena la chapucería de quien, confiado en su buena estrella, cree que puede negar los hechos sólo por sus buenas intenciones progresistas, y acaba haciendo lo contrario de lo que prometía.

II) Ante la chapucería bien intencionada poco apta para gobernar, y la bajeza moral nada deseable en unos gobernantes, cabe cantar, parodiando a los serenos de La verbena de la Paloma:”¡Cómo está la política!”;

-“Pues… ¡y la judicatura!”. La justicia aparece ciega, no por su imparcialidad sino cegada por intereses políticos. Si Kant escribiera hoy una crítica de la razón, le bastaría venir a España y estudiar a nuestros jueces, para desarrollar su “analítica trascendental” (así llamada no por “importante”, sino porque el sujeto “se trasciende”: se proyecta a sí mismo en el objeto, en lugar de dejar que el objeto se haga presente en él). De ello tienen culpa, otra vez, PP y PSOE.

III) ¿Qué nos queda? Soñar con un poco de humor como Luther King. Por ejemplo: “Llegaron las elecciones y nos molieron a palos; que Dios castiga ilusiones en los progres y en los malos”… Es decir: la próxima contienda arroja un gran descenso de los dos partidos mayoritarios, que posibilita un gobierno de coalición de todos los demás (IU, UPD, nacionalismos varios…). Imaginen ustedes: Duran Lleida presidente; Llamazares, ministro de Hacienda; Erkoreka, de Interior; Rosa Díez, de Educación; Ridao, de Trabajo… ¿Y Carod? ¡De Exteriores, naturalmente! Vaya quimera. Duraría poco, pero ¡a lo mejor sacábamos una reforma de la ley electoral! O nos divertíamos un poco. Y entre tanto, los dos grandes partidos ponen un “cerrado por reformas”, y se someten a alguna forma de “ejercicios espirituales”…

Jose Ignacio González Faus, La Vanguardia, 21-06-2010» [versió en PDF]

Zapatero, la crisi i el per què de tot plegat.

0
Publicat el 24 de maig de 2010

¿Realment Zapatero no ha estat capaç, fins la setmana passada, d’adonar-se que la crisi anava de bo i que era una realitat? De debò que tot un president del govern vivia en la inòpia més absoluta? Es creia de debò que més despesa social era la solució?

Doncs jo no ho acabo de tenir tant clar, perquè em nego a creure que un senyor que ha arribat a President pugui ser tan cec… I en aquest article de l’Enric Juliana (La Vanguardia 21-5-2010 [versió en PDF]) he trobat les claus per acabar-ho d’entendre.

Sembla clar que Zapatero sabia el que es feia i, sobretot,  per què ho feia. I ara no se què trobo més greu: si que ho hagi fet endeutant-nos per damunt del que era raonable, (i ara ho paguem amb retallades en la despesa pública) o que hagués estat ignorant del tema fins que l’han trucat des dels quatre cantons del món per fer-li veure… ¿el que ell no veia?

I per l’altra banda, els sindicats, enarborant la destral de guerra de la vaga general, que s’acosten eleccions sindicals i no fos cas que perdessin privilegis i poltrones! Això és defensar el futur del país, la creació de riquesa i crear condicions per a la recuperació de llocs de treball, oi? M’agradarà veure els dades de participació… Jo fa anys que, a les úniques eleccions on no voto, o ho faig en blanc, és a les eleccions sindicals.

Bon Nadal!

0

Que aquest dies trobeu l’amor i la pau que us permetin descansar, reflexionar i estimar amb les vostres famílies!

Per celebrar-ho, vegeu aquest pessebre virtual, de Ca N’Antaviana

Jesús és nat!(els veterans el deveu recordar!, i la versió explorer encara rutlla)

i una nadala via Youtube (que no puc incloure directament per limitacions tècniques!)

Bon Nadal!

0

Que aquest dies trobeu l’amor i la pau que us permetin descansar, reflexionar i estimar amb les vostres famílies!

Per celebrar-ho, vegeu aquest pessebre virtual, de Ca N’Antaviana

Jesús és nat!(els veterans el deveu recordar!, i la versió explorer encara rutlla)

i una nadala via Youtube (que no puc incloure directament per limitacions tècniques!)

Examens amb accés a Internet

0

Ho acabo de llegir a l’edició digital d’El País, i suposo que la notícia és recent perquè encara no l’ha afegida ningú al Delicious: Els estudiants danesos podran fer servir internet en els exàmens finals.

La notícia en si només diu algunes coses més: que fa anys que els estudiants escriuen els exàmens al portàtil, que el que no està permès és xatejar ni enviar mails, i què els professors confien en ells. Bravo!

Però, a més a més, citant unes declaracions del ministre d’educació d’allí, argumenten que si internet és una eina imprescindible de la vida real, és lògic que els estudiants se’n puguin servir.

Amb aquestes premises, ningú es deu sorprendre que Dinamarca tingui uns dels millors sistemes educatius del món. Vist des de casa nostra, per comparació, tot plegat, sembla molt llunyà i força demoledor, oi?

 

Claudi

Dos anys i cap al Bloc 3.o

0

3 xemeneies de l'antiga tèrmica de Sant Adrià del Besòs

Avui fa dos anys, dia per dia, que vaig començar aquest bloc. Com vaig escriure llavors, li agraeixo al meu amic i company de feina, en Francesc Torrejón, l’empenteta inicial.

Després de dos anys he fet balanç, i com que crec que l’esforç val la pena, he decidit apostar  encara més per aquest bloc, que serà un bloc 3.0

Vull donar-li un caire més personal, que sigui més reflex de la meva pròpia opinió i maduració d’idees que no pas referència de projectes externs. Com que els temps passa de pressa i la memòria és exigua, i cada vegada més selectiva, val la pena deixa rastre escrit del que penso i reflexiono, ni que sigui per al consum propi. Per tant, els apunts seran més breus, però també més freqüents. I abordaré temes més diversos: política, actualitat, economia, país, sense deixar la tecnologia, web 2.o, internet i la catosfera,  però també aspectes mes personals, com fotografies, viatges, vins i bones adreces.

Tot plegat un còctel nou, amb una nova imatge i en un servidor diferent, però tot sota la mateixa adreça: http://www.claudi.cat. A veure si el resultat serà igual de satisfactori.

Mentrestant, pot ser que durant uns dies el bloc no estigui accessible per mor dels canvis tècnics.

I, com sempre, espero les vostres reaccions !!!

Salut i bon Bloc 3.0

Claudi

7 de setembre de 2009

Com que no ens hi volen… doncs adéu

2
Publicat el 30 d'agost de 2009

adeu_espanyaAquest estiu hem pogut seguir el debat sobre què caldria fer des de Catalunya quan el Tribunal Constitucional emeti la sentència sobre l’estatut, i sobre la qual estic convençut que no tindrà res de favorable a Catalunya (dedicaré  un altre apunt a analitzar el probable contingut e la sentencia).

La situació

D’entrada, deixem clar que el procés d’elaboració del nou Estatut de Catalunya s’ha vist plagat de pegues i entrebancs a la voluntat democràtica expressada pel Parlament i pel poble de Catalunya. Com era de preveure no es va complir la promesa de Zapatero d’acceptar l’estatut que el Parlament aprovés, sinó que el van ben ribotejar al Congrés de Diputats de la ma de la Comissió que presidia l’inefable anticatalanista Alfonso Guerra.

Però no contents amb aquesta rebaixa, PP i PSOE hi van presentar cadascun un recurs d’inconstitucionalitat: el PP ho va fer com a partit i amb tot el rebombori que va poder, que l’anticatalanisme els dóna vots, i molts;  i el PSOE, procurant que no es notés tant, va fer-ho mitjançant un càrrec institucional, el Defensor del Pueblo (que deu ser-ho del ‘pueblo español’ però no del català, oi?, perquè el català ja s’havia expressat a les urnes i no crec que li calgui defensa des de Madrid en contra de la seva pròpia voluntat democràtica!).

La qüestió, ara, és qui decideix: resulta que deu senyores i senyors, designats a dit –per tant amb criteri polític– pels dos partits majoritaris espanyols, han d’esmenar el text que el poble de Catalunya ja va votar aprovar en referèndum  (amb una participació del 48%)! ¿Què hi tenen a dir deu jutges espanyols, que no tenen res ni d’imparcials ni d’independents i que han perdut qualsevol mena de prestigi, a una decisió sobirana expressada a les urnes?

Les reaccions

Com que la sentència s’acabarà produint, crec que des de Catalunya hi haurem de donar respostes, diverses respostes. D’una banda, em sembla bo i necessari que hi hagi una reacció popular al carrer per demostrar que no acceptem una ingerència de deu jutges espanyols en una decisió sobirana del poble català.

Però com que l’endemà la sentència serà vigent i l’estatut continuarà retallat, és responsabilitat dels partits polítics catalans d’articular una resposta política a aquesta situació que doni sortida al malestar que expressin els ciutadans (que aquesta és la funció dels partits!). I no n’hi ha prou, com va dir Saura en roda de premsa,  amb proposar-se anar demanant la reforma de les lleis orgàniques que impedeixin el desenvolupament de l’Estatut. Ens hi passarem mitja vida, que si no recordo malament això requereix majoria qualificada a les Corts espanyoles!

El que necessitem és un pla polític cap a la independència de Catalunya, que acabi concretant-se en els programes electorals dels diferents partits. IO si cal obrir un conflicte amb l’Eatat espanyol, com diu Lopez Bofill, caldrà fer-ho. Ara sí que ja podem dir que hem intentat assolir el desenvolupament nacional per totes les vies al nostre abast : la negociació bilateral amb els governs espanyols de torn –el peix al cove– de Pujol, que també ha hagut de practicar Castells amb el finançament; la negociació amb el PSOE del tripartit; la via constitucional de reforma de l’Estatut… I la resposta d’Espanya sempre és la mateixa. LA seva concepció d’una Espanya unida, centralista, monolingües, amb catalans i bascos dins i subjugats –(ja veieu que no ens hem mogut de la una grande y libre— topa radicalment amb les nostres aspiracions nacionals.

Per tant, ja podem començar a plantar cara, com va dir  Joan Solà. I preparar un camí que serà llarg, “La manifestació serà el principi d’una llarga marató” (Cardús) i on el reptes és sumar-hi una àmplia base social (o electoral) de tot el país, per aconseguir el que fins ara ens han negat.

Si queda clar i acreditat que l’Escolta Espanya del poeta Maragall (que el seu nét Pasqual va reivindicar quan fou President) no funciona ni en democràcia; si queda provat que “no encaixem en el projecte -precisament perquè no ens emmotllem a la forma de ser i de fer espanyoles-, i aleshores tant li fa el que digui el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut” (Gabantxo) ; si tot això és així, llavors només ens queda la reacció de la gent educada quan veuen que en algun lloc no els hi volen: preparar l’Adéu Espanya.

Claudi

Recull d’articles :

El Constitucional encalla en dos aspectos clave del Estatuto catalán”. El País, 23 ago 09 [extens i detallat article que situa l’estat de la qüestió]

Sobre la manifestació (Part I) i (Part II). Salvador Cardús

El cost de la llibertat”. Hèctor López Bofill.

Construir Cataluña”. Ernest Maragall.

Victòries i derrotes”.  Ferran Mascarell.

Escolta, Espanya?”. Patrícia Gabancho.

Finançament

0

El cap de setmana passat (12 i 13 de juliol) es va confirmar que ja hi havia acord en el tema del Finançament. És una bona notícia. Felicitats als qui, després d’un any llarg han arribat a un acord!!!. Tenint en compte la situació actual, –crisi, dèficit– segurament val més que hi ha hagi acord que no pas que no n’hi hagi.

Després de l’euforia del  Govern,  comprensible després del desgast de tants mesos de negociació, i per haver asolit un acord en un tema tan ifícil i alhora tan cabdal, al llarg de la setmana he anat llegint articles i opinions (no em  fio només dels titulars; prefereixo llegir els arguments per escrit, que és el que queda).

Fem-hi un repàs: El Govern de la Generalitat ha anunciat i publicitat l’acord. És de destacar aquest especial sobre el nou finançament publicat al web de la Generalitat, prolífic en xifres i gràfiques.  [A mitjans de juliol, el Conseller Castells feia públic al web del Departament d’Economia una nota de premsa amb un títol prou eloqüent: “Castells explica el nou model de finançament]*.  Però en canvi des del Govern espanyol ningú n’ha confirmat cap xifra. I han deixat que cada autonomia anés proclamant el que hi guanyava. (Un amic em confiava que, d’oïda, apostaria que la suma del que tots els presidents autonòmics han assegurat aquesta setmana  que hi ‘guanyaven’,  supera de llarg els  11.000 milions que han dit que hi posaran des de Madrid: efectivament, a falta de 6 comunitats, entre les quals hi ha Madrid, ja s’han ‘adjudicat’ 10.300 dels 11.000 milions ).

Mentrestant Vilaweb, diari independent, ja ens avisava que potser no seran tants diners com sembla.

Els arguments de l’oposició de CiU els trobem en  aquest article d’Artur Mas, publicat al Periódico.  A banda de l’argument (cert, però massa tècnic) que han destacat els mitjans, el de la “il·legalitat” de l’acord (no s’han respectat els terminis que fixa l’Estatut, ni per assolir l’acord ni per a la seva plena vigència),  hi exposa arguments de força pes:  què se n’ha  fet  la bilateralitat Estat-Generalitat?  Que arribem al 105% és el que li pertoca a Catalunya? (segons Mas hauria de ser el 117%!) On queda el consorci de l’Agència Tributària? I en diu una de sonada: per una vegada que una llei de l’Estat espanyol ens afavoreix, reclamem que es compleixi! Té tota la raó. (Per cert: I Pujol? Què n’opina Pujol de l’Acord?)

[El 20 de juliol el President Pujol ha fet pública la seva opinió en aquesta declaració institucional (sense pregunts dels periodistes). Começa afirmant que el nou model serà millr que l’anterior, com sempre ha passat en les successives negociacions. Reconeix l’esforç negociador que ha fet el Conseller Castells, i adment ques pugui haver acceptat l’actual acord per desconcert o per cansament, , malgrat que incompleix l’Estatut. Pujol remarca que si no es fa complir un Estatut aprovat pel 90% dels parlamentaris, es pot crear un estat d’opinió en que sembli que no és greu incomplir-lo. En reusm, l’ex-president resumeix el seu posicionament dient que no considera que sigui un bon acord per aquests tres motius (cito textualment):

  • incompleix l’Estatut
  • no resol d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de Catalunya
  • per tant, no elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen sobre les finances de la Generalitat. ] *

Però el que més m’ha esfereït són les contundents afirmacions d’Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d’Economia de la UB, i si no recordo malament persona de confiança de Carod, en aquest vídeo que publica Vilaweb TV. Afirma que, com ja avisaven diversos economistes,  “no és un bon acord”, que en el document que ha aprovat el Consell de Política Fiscal i Financera no concreten ni xifres ni fórmules, que en els diners que diu que posarà el Govern s’hi compten compromisos ja contrets (és a dir, que ZP fa trampa i no són diners nous!) i que aquest acord no és transparent ni senzill (malament doncs, cada any quan s’hagi de revisar oi?).

Pel que fa al paper d’ERC, que ha tibat la negociació fins al final per arribar a la seva xifra dels 3.855 milions, per mi demostra que l’acord, concretament el seu contingut, la xifra,  lluny de ser objectivable i matemàtic, és molt i molt polític (de nou, malament doncs cada any quan s’hagi d’aplicar i actualitzar). En tot cas, potser sí que caldria reconèixer, com escriu Saul Gordillo, que ” Zapatero no ha tingut més remei que passar per caixa en un atac de supervivència política”. Però el temps ens ha ensenyat que, de prometre per poder sobreviure,  Zapatero en sap molt…

Darrera reflexió sobre la solidaritat: el Conseller Castells declarava a TV3 que, de cada 100 euros que paga un català, 18 es dediquen a la solidaritat i la resta tornen (o tornaran si tot va com està previst) a Catalunya. Déu n’hi do un 18% de solidaritat perquè dia i nit ens estiguin dient el nom del porc i ens tractin obertament de garrepes, no? Amb aquest mateix càlcul, ¿quina és la ‘solidaritat de les altres comunitats, Madrid o Andalusia posem pel cas? Que  mentre aquí Rodalies s’arrossega després d’anys de no inversió, a Madrid els fan un nou intercanviador de 5000 milions! Ja els compten aquests calers quan fan la demagògia de dir que un madrileny val la meitat que un català? En fi, si allà s’hi emprenyen potser serà perquè potser sí que ens beneficia aquí…

En definitiva, reitero que és una bona notícia que hi hagi acord sobre finaçament  i de passada, segur que serveix per sortir del (mal) pas actual.

Però, ¿És un  acord que resol el finançament per a Catalunya? Serà fàcil d’aplicar i de concretar-ne les xifres? O continuarem depenent (com sempre) de les necessitats de supervivència política del Govern de torn de Madrid? A mi em queden aquest interogants:

  • Vol dir aquest acord que ja no haurem de tornar a discutir pels diners? ¿S’aplicarà matemàticament o tornarà a dependre –com sempre– de la voluntat política i de la interpretació que en faci Madrid?
  • Potser no hi entenc prou però, si el pressupost de l’Estat són dos bilions d’euros, ¿només poden dedicar 11 mil milions  (un 0,55%) a “corregir” el dèficit de finançament de les autonomies?
  • Per tant, ¿l’Estat aporta ‘diners nous’, demostrant aixíu una major sensibilitat autonòmica? o només anem sumant partides que ja existien?
  • Al final, ¿Justícia i Mossos, competències que altres autonomies NO tenen transferides, s’han inclòs en l’acord o no?  Perquè si és que SI, llavors Catalunya hi perd respecte a altres CCA oi?
  • Per què amb Salgado hi ha hagut acord i amb Solbes no?

Senyores i senyors, em sembla que mentre no tinguem o el concert o la independència, en temes de peles,  val més que Déu ens agafi confessats!

Claudi

Enllaços relacionats

>> El meu recull d’enllaços sobre el nou finançament

* NOTA: He actualitzat aquest article a finals de juliol,  amb dos continguts que he cregut que no podia deixar de banda: la declaració institucional del President Pujol sobre el finançament i el document d’explicació del finaçament del Conseller Castells. Les dues actualitzacions apareixen entre claudàtors.

Tricampions, en català

0
Publicat el 29 de maig de 2009

Tricampions 2009
Aprofundint la veta barcelonista que acabo de descobrir que porto dins, ahir vaig anar al Camp Nou a rebre l’Equip Tricampió. (El cert és que hi vaig anar per acompanyar un fill, però hi vaig anar, per primera vegada a la vida a rebre un equip).

L’espera  se’m va fer llarga, tot i el gran ambient. I l’acte en si, tirant a avorrit.

Però després de tants anys d’haver-me resignat a sentir entrenadors i jugadors xampurrejant un més o mensy mal castellà,  i normalment ni un mot de català (oi sr. Cruyff?), ahir em va agradar, i em va compensar àmpliament, sentir a l’arena de l’estadi frases com:

  • “Ciutadans de Catalunya, ja la torneu a tenir aquí”
  • “És un orgull ser culé i ser català”
  • “Visca Catalunya i visca el Barça”

En definitiva: ahir, quan els jugadors prenien la paraula, ho van fer amb normalitat catalana: emprant tots, fins i tot el manxec Iniesta, el català, i expressant, jo diria que sincerament, un Visca Catalunya al final dels seus parlaments.

El Barça no és Catalunya. Pèro sí que és més que un club. I no podem negar que ajuda a vertebar i a canalitzar determinats sentiments patriòtics. I si aquest sentiments s’expressen en una “normalitat” nacional catalana, a mi m’està molt bé.

Visca Catalunya! I visca el Barça!

Claudi

I qui vulgui motivar-se a l’estil Guardiola…

Nessum Dorma – (Turantot)