El Camp de Túria

Divendres, l’Institut d’estudis Comarcals ens convida a debatre com afectarà el Brèxit als valencians. Això, si encara resistim aquest embat d’Espanya contra València i els valencians. El debat de les idees, de l’economia i del futur a curt termini el portarà el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan Galduf. Li hem demanat al professor Galduf que ens faça cinc cèntims de la situació valenciana, perquè la veu d’un expert sincer, humil i savi sempre ens ajudarà a visualitzar una realitat que els valencians no volem veure des de la barrera. Sobretot perquè les circumstàncies que vivim, a les quals ens aboca la política espanola, ens castiga més que a ningú. Els govenrs d’espana, de qualsevol color i ideologia, fan patir als valencians els mals de la política, l’economia, i la pròpia impotència. Per què? Per què els valencians som el sac de rebre els colps? Quina nova plaga bíblica ens cal per despertar-nos?

Josep Maria Jordan ens ho provarà d’explicar divendres a l’Ateneu de Bétera. El debat serà conduït pel mestre Albert Dasí. Abans de començar pels volts de les 20.00h, farem un tast d’orxata de l’Horta.

Aprendre fora de l’aula, gamificació i neurociència, tres temes ara mateix oportuns perquè els mestres es repensen què fan i com a l’aula. A més, de la presentació d’experiències en comunitats d’aprenentatge. Les XVIII jornades de formació destinades a mestres que organitza la regidoria d’educació de Bétera convida mestres, famílies i experts a aprendre i debatre en favor de l’escola. Els ponents tenen nom i criteri perquè el cinc i el sis de juliol els mestres no us avorriu.

“Encara no és tard, claus per a entendre i aturar el canvi climàtic” és el títol que Andreu Escrivà, ambientòleg, doctor en biodiversitat, ha triat per al seu estudi positivista i possibilista, que presentarà avui a Ca Nebot, a partir de les 19.30h. A Bétera

Justament avui un expert en el foc argumentava que no podem actuar com fa vint o trenta anys contra els incendis, perquè si nosaltres no som els mateixos, el paisatge i el territori, tampoc. El canvi climàtic afecta l’estructura del bosc madur, i el bosc mediterrani, malauradament, ni és madur ni té la protecció física i cultural necessària per salvar-lo de res. El nostre tros de bosc i de país, almenys.

Mentre la Serra Calderona i la Vall del Palància pateix l’agressió del foc, i també l'allau de visitants, la desprotecció, la manca de recursos, hui parlarem a Bétera de Canvis, en el clima i en més coses. I si bé, el doctor Andreu Escrivà avisa que n'hi ha temps, pere posar-hi seny, recursos, idees, en no posar-se a fer res, aquest temps va reduint-se sense remei.

Ara, i si es tracta d’això, de deixar que les coses vagen morint-se, com nosaltres…

Parlam-ne. Si encara no és tard.

“Encara no és tard” va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

ha sigut editat per BROMERA, Alzira, 2017

Divendres torna l’activitat de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria. Serà a Riba-roja, i farem un recorregut didàctic pel castell. Després, la presidenta de l’Institut, Rosa Dasí, presentarà la revista Mirades al Camp de Túria.

D’uns anys ençà, l’activitat de l’institut a Riba-roja havia desaparegut. Amb l’objectiu de guanyar i recuperar la comarca, i dins el programa “Batega, no som una comarca dormitori”, hom pretén ajudar a revitalitzar la vida social, cultural i cívica dels pobles.

El castell a la Viquipèdia. Es tracta d’una construcció de gran volum formada per la juxtaposició de diferents edificacions. Això li confereix una gran complexitat de planta. Està realitzada en maçoneria i fàbrica de maó i tapial. Es compon de dos cossos diferenciats, principal i cavallerisses, connectats per un pati interior.^[2][1]

El cos principal, adjacent als carrers Benedito i Cisterna posseeix quatre altures amb diverses estances i departaments. S’accedeix per la planta baixa i per la primera planta des del pati, en aquest últim cas ascendint pel terreny natural o des del carrer Benedito per un accés secundari. La part inferior no es troba comunicada amb la resta de les plantes. Les cavallerisses sense un edifici longitudinal, independent del principal i que es troba a l’altre costat del pati. Té dues plantes, connectades per una escala situada al centre. Forma mitgera amb l’edifici veí pel que la seva coberta és a una sola aigua que dóna al pati. A diferència de l’altre cos, no està dividit en nombroses estades, ja que només separa cada planta en dues zones. Es tracta d’un edifici senzill de construcció molt posterior al cos principal. Destaquen les finestres geminades d’art gòtic tardà i algun arc interior carpanell de tres centres. Els successius condicionaments de l’edifici han deformat la imatge de palau a l’haver estat utilitzat com a magatzem durant els anys previs a la seva adquisició per l’Ajuntament.

L’Ateneu de Bétera acull una exposició organitzada i coordinada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ajuntament d’Olocau. Hi repassa  la història d’una reivindicació popular, social, comarcal, en favor de la protecció de la Serra Calderona, un dels pulmons verds de València ciutat. El 1992, el foc va cremar 10.000 hectàrees de bosc de cap a cap de la serra, de Gàtova a la mar. Durant tres dies el desastre s’acarnissà contra la serra i la gent dels pobles que l’habiten.

De res no havien servit les propostes, els estudis, els avisos que havíem llançat a l’administració sobre la desprotecció. La Conselleria del Medi Ambient havia abaixat la guàrdia, o s’havia plegat de braços. El paisatge no era rendible, que no afegia vots. La serra semblava abandonada, n’hi havia restes de llenyes d’anys i panys, i les zones arbustives no havien sigut controlades ni cuidades. El resultat de l’abandonament va ser el que ja sabem. El pitjor incendi dels últims cent anys.

Però això tampoc no va ser el més nefast. Faltaven els abusos i els espavilats. Pedreres, abocaments, usos incorrectes, extraccions, camins exagerats, pràctiques il·legals, monocultius fins al capdamunt de la serra i una cultura política contra la raó. El paisatge valencià no tenia valor, i van passar cinc consellers, com a poc, que no van saber què ordenar ni com. Finalment, una petita figura administrativa, parc natural, que va quedar en paper banyat en no adjudicar-ne suficients recursos, un pla de treball i , sobretot, una filosofia de conservació, protecció i canvi en el valor patrimonial del paisatge valencià.

De com van passar trenta anys de reivindicacions i defensa del patrimoni, on l’Institut va ser un protagonista viu i entusiasta, ens en parla aquesta exposició que serà presentada a Bétera divendres 16 de juny a partir de les 20.00h, amb la presència d’actius protagonistes d’aquesta història.

Ni han fet la feina, ni han destinat encara suficients recursos al patrimoni. I ves que sense finançament fem aigua, els valencians. Però dissabte no penseu que n’hi havia gaires reivindicant-ho.

Des del Sud fins al Nord, una llàgrima parla tracta de mostrar el món patriarcal en què vivim, des del sud fins al nord; i ho fa mostrant tota la brutalitat vers la dona que es practica en l’hemisferi sud, amb temes tan injuriats com l’ablació, les noces de xiquetes amb homes grans, la lapidació, però també hi ha poemes on s’increpa la dona perquè es rebel·le, s’enfortisca i no es mostre submisa, com ho fan els poemes “Africanes”, “Malala”, els dedicats a les dones de Ciudad Juárez, a la traginera del Marroc, etc. Un món cruel on la dona és una simple supervivent.

Però, i el nord? El nord no és menys patriarcal, com mostra el poemari, però és subtil, té maneres sibil·lines d’actuar contra la dona pel patriarcat, i en trobem massa mostres al nostre entorn: els assassinats, el prototipus de dona, l’assetjament, els models establerts, l’amor egoista, la família segons el model patriarcal, etc.

Moltes llàgrimes parlen per les dones al món, i aquest poemari vol ser un revulsiu, un espill que ens mostre els problemes del món patriarcal i la seua superació mitjançant l’amor a les persones i al món, tant a l’hemisferi sud com al nord.

Josepa Montagut i Mariner va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de València. Treballa com a administrativa a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. Pertany al Col·lectiu de Dones Feministes de Montcada de l’Horta. Ha publicat el poemari Papallones silenciades sobre una mar de gel (Onada, 2015) i ha estat inclosa en l’antologia Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans. L’any 2016 ha rebut el Premi Fideu de la Unió Musical de Montcada i l’Ajuntament de Montcada l’ha nomenat, entre altres, Dona Destacada del Poble.

*INFORMACIÓ EXTRETA DE LA PÀGINA ONADA EDICIONS

La presentació començarà  ales 20.00 per tenirr temps que arribe la gent que serà de concentració a València.

Dissabte hi ha convocada una concentració a València per protestar. La crida la fan diversos col·lectius, partits, associacions, voluntaris i particulars per somoure consciències. Els valencians som els últims de la fila pel que fa a finançament. Això és, som els que menys rebem, en canvi de ser dels que més paguem. Com s’explica si no és que l’Estat ens imposa un càstig? És una creu que arrosseguem cent anys. Més descaradament des que governa el PP a madrit, però ja passava. Fa massa que passa. Dependrà dels valencians que continue passant.

L’última és l’acord PP i Ciutadans perquè no arribaren trenta milions d’rueos per millorar el transport públic. Sí, pp i c’s s’han aliat per continuar fotent els valencians. Aquest fotre que n’hi ha que els agrada tant de lluir.

Voler la clau és voler la independència?

VALÈNCIA, dissabte 10 de juny de 2017, 18.00h. Parterre

Ricard Pérez Casado, un il·lustre ex-alcalde de València, ha escrit el llibre “Ser valencians”. El presentarà al seu poble, Nàquera, acompanyat de l’editora, Àfrica Ràmirez, del poeta major Alexandre Navarro, i de la regidora de cultura, M-Àngeles Navarro.

El llibre no és un dolç, perquè ser valencià no ho és, i menys encara quan has tingut responsabilitat política d’una gran ciutat, València, i potser perquè ser valencià i ser alcalde només ho poden ser unes quantes persones en cada poble. Altrament, escoltar un home com Pérez Casado, que ve de moltes batalles i encara més aventures, i escoltar-lo acompanyat d’un gran poeta i una editora valenta, és un regal. No és un dolç, però sí que és un regal. Aquesta vesprada Nàquera acull un dels actes principals del cap de setmana. No serà l’únic, però sí dels que mereix la pena.

Biblioteca municipal de Nàquera, 19.00h. Hui divendres.

“L’índex de lectura d’un país determina la seua salut democràtica.”

Això són paraules d’un president dels Estats Units d’Amèrica, un de renom. No feu el fava que, Trump, de llibres, és un trumpellot de deu. Però investigueu qui podia dir una frase d’aqueix calibre…

Els valencians tenim un índex lector baix, comparat amb la mitjana europea. I molt baix si la mitjana es compara amb els països nòrdics. Ara que en Marzà viatja a Finlàndia per aprendre’n, potser que ens aportarà més dades. Els finlandesos són uns lectors de lo alto, cosa que no té res a veure amb el fred o el desgel. Té a veure amb la importància que el país i els responsables, també la societat civil, donen a la lectura. Ací no donem gaire importància a la lectura, la veritat, i si en donem, hem començat tard per obtenir grans resultats a curt termini. Caldrà paciència i continuar treballant-hi, però sense defallir.

L’organització de la Fira del llibre de València avui ha presentat el primer balanç d’enguany. Van tancar portes ahir, però avui tenim una valoració positiva de vendes, del contingut del programa, molt actiu, i de l’afluència de públic, que feia d’espectador i feia de comprador. Els valencians ens hem gastat un milió d’euros, en catorze dies de fira. Si els números no enganyen (Montoro fóra una bona excusa per fer-hi trampa), no són els 21 milions que fan a Catalunya en un sol dia de Sant Jordi, però ja és encetar un camí de providència en favor de la lectura.

Ara bé, quants llibres d’aquest milió d’euros, corresponen a llibres escrits en català? Ens temem que una proporció molt baixa comparada als llibres comprats en espanyol. Sobretot perquè una majoria de parades només oferia llibres en aquesta llengua, i parades que en tenien, en català, els tenien tan amagats que calia preguntar si en tenien cap. Encara cal molta pedagogia i treure’ns el fantasma que el català no és negoci a València. En condicions normals, normaletes, d’igualtat entre ambdues llengües, en el programa i en els aparadors d’oferta al públic, potser els resultats serien diferents. Almenys serien més equilibrats i favorables a la literatura en català que es fa a València.

Tota pedra fa paret, i caldrà felicitar els organitzadors. Animar-los perquè l’any que ve els valencians pugem a primera pel que fa a tenir les mateixes oportunitats, espais, casetes, aparadors, publicitat…

Dissabte baixarem a València a manifestar-nos. Commemorem el 25 d’abril, 310 anys després de la derrota a Almansa. Defensem que n’hi ha prou de burlar-se dels valencians, pels pressupostos espanyols (que ens posen a la cua, al furgó del carbó), però també contra els abusos de la policia borbònica, que ens identifica com a criminals quan els parlem valencià. Diem prou a la invisibilitat dels valencians, que no pntem una mona en el panorama d’un Estat que ens ha bandejat, ocultat, apartat, que només ens ha acollit quan li hem calgut per omplir-los el pessebre. La inversió en sanitat, educació, serveis socials és la més baixa de totes les autonomies. No cal dir, com ens han robat, fins i tot els diners d’Europa destinats al corredor mediterrani, amb l’excusa que el corredor mediterrani és madrid i rodalia. No cal dir com són els nostres trens de rodalies, les nostres infrastructures en general, i com paguem per viatjar per les autopistes, mentre ells, a madrid, viatgen de franc. I regalats, que nosaltres encara els paguem els desperfectes de les seues ruïnes.

Per tot això, diem prou: una representació de l’Institut baixarà a València pel dret de decidir. De tenir la llibertat de dir quin país volem i com el volem governar.

Això de les plantes invasores no és una pel·lícula com allò de “la invasió de cossos”.

l’Ateneu de Bétera ha organitzat una eixida per a dissabte de matí, amb l’objectiu d’identificar aquelles plantes no genuïnes del nostre medi.

Quines són, de quina manera s’actua per evitar que s’escampen, hi ha cap manera d’evitar que proliferen, com és que arriben amb tanta facilitat al nostre territori… N’hi ha cap risc per a les plantes autòctones? Hi participaran membres del voluntariat mediambiental de la regidoria de joventut, que seran guiats pel botànic Vicente del Toro. Si voleu participar de l’eixida, dissabte, 29 d’abril a les 10.00h a la plaça del Mercat Núm. 5 de Bétera.

Dilluns, 24 d’abril és Sant Vicent, i el Camp de Túria fa festa. Fa festa grossa, perquè la font de Sant Vicent, ara parc de Sant Vicent, ha sigut sempre itinerari festiu i lúdic per als veïns de la comarca. La tradició recomanava anar-hi amb carro i amb colla. No debades, el pare Vicent va fer un dels seus miracles, perquè a la font mai no li faltés aigua. Ai, diuen les males llengües que l’auguri no es complí completament que, un any… Bajanades, el pare miraculós com podia saber que en el segle XX farien tanta urbanització a la comarca que assecaria per ús i abús l’aigua en aquest petit món valencià de Llíria i els voltants?

Dins el programa que ha organitzat l’Ajuntament de Llíria, enguany hi trobareu un potpurri d’activitats: mercat romà (!), actuacions infantils, concerts de música, presentació de llibres —avui actuarà la banda Primitiva al teatre el Clarí, a partir de les 22.30h.

Demà i despús-demà els tradicionals berenars de la mona clouran les festes de Pasqua. Dins el projecte les #7meravellesLlirianes, hi podeu triar el parc, la font i l’ermita de Sant Vicent. Entre els valencians, i el Camp de Túria no se’n salva, quin poble no té una ermiteta?, una font?, una excusa per eixir a berenar?, o una meravella local?