llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Arxiu de la categoria: A la recerca del geni de la llengua

USB – VHS

0
En el darrer apunt vaig deixar-me de comentar una de les noves entrades del diccionari de la Real Academia (RAE): USB. En aquest cas, el motiu de la polèmica ha estat que són sigles, com ho són, per ordre d’edat, SMS, ONG, CD-ROM, IVA, VHS, LP, LASER… 

Existeix una certa resistència a acceptar mots que es diuen lletrejant. És més fàcil quan les inicials formen una paraula que es pot llegir sense entrebancs, com és el cas de làser, en origen Light Amplification by Stimulated Emission of Radiation, és a dir, amplificació de llum per emissió estimulada de radiació. Els acrònims ja ho tenen això, són més fàcils d’integrar que les sigles. Pel que fa a aquestes, es tendeix a escriure-les en minúscula segons la pronúncia, i així tenim per exemple l’elapé (e.p.d.), que surt tant al DRAE com al DIEC, un terme que ha estat substituït pel vinil, tot i que a l’Institut un vinil només és un “grup atòmic insaturat, de fórmula H2C=CH–, derivat de l’etilè per pèrdua d’un dels seus àtoms d’hidrogen”. Qui havia de dir que un grup atòmic ens donaria tants moments d’alegria. La RAE havia fet una aposta per l’opció d’evitar les sigles, i havia donat a llum termes com ara cederrón o oenegé, ja plenament acceptats, amb el seu plural i tot. Malgrat que si cerqueu aquests termes al Buscón us trobareu que us remeten a les sigles. En canvi, el CD remet a disco compacto. Aquí no hi ha lloc per a un cedé, tot i que l’he vist escrit en més d’una ocasió. En fi.

L’altra qüestió que suscita USB, sigles i majúscules a part, és si realment es pot considerar un mot general i com a tal figurar en un diccionari. A diferència de l’SMS, una classe de missatges de text que s’envien per mòbil, l’USB jo l’associo més a una marca, a una tecnologia concreta, com en el seu temps els vídeos Beta (escurçament de Betamax) i VHS (Video Home System), que no surten al diccionari. Al DIEC no hi surt l’USB, ni com a port ni com a memòria.

Si diem de manera ben natural que m’he comprat unes nike o que se m’ha espatllat l’audi, vol dir això que nike i audi han de sortir al diccionari com a sinònims de vambes i cotxe? On és el límit? Al DIEC tenim alguns casos de noms procedents de marques comercials, pocs: xiruca, aspirina i para de comptar.

Oenegé sí, uesebé no. Cederrón sí, cedé no… Potser de vegades busquem massa coherència.

Com a curiosiat, enmig de tot aquest ball de sigles, el DRAE ha incorporat IVA. un terme que, per més habitual que sigui entre els parlants de l’Estat espanyol, ara com ara per mi no entra en els paràmetres d’un diccionari, ja que s’acosta més a un nom propi que a un nom comú. I a sobre no hi surt l’IRPF, l’impost de la renda, tan popular o més que l’altre.

matrimoni acadèmic ? matrimoni institucional

0

Ara fa dues setmanes, el 22 de juny, la Real Academia Española (RAE) va actualitzar el seu diccionari a la xarxa amb la inclusió o modificació de 1.697 entrades. I ho va fer amb tota la pompa i solemnitat de la institució. Els mitjans se’n van fer ressò, va esclatar una polèmica i el resultat va ser que ja ha hagut de rectificar dues definicions.

La polèmica es va centrar en esmenes i addicions com ara matrimonio, manga, sushi, blog i USB, i també en algun cas pel motiu contrari, per no esmenar-les, com nectarina i franquismo.

En defensa seva, la RAE, en l’article de la presentació de les modificacions titulat Nueva actualización del Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) en la red va tornar a recordar el que diu el prèmbul de l’edició impresa: «con frecuencia se solicita, y a veces de manera apremiante, que sean borrados del Diccionario términos o acepciones que resultan hirientes para la sensibilidad social de nuestro tiempo. La Academia ha procurado eliminar, en efecto, referencias inoportunas a raza y sexo, pero sin ocultar arbitrariamente los usos reales de la lengua. Conviene tener claro al propósito que el Diccionario debe facilitar, al menos, claves para la comprensión de textos escritos desde el año 1500. Para que cumpla esta misión esencial, la Academia no tiene más remedio que incluir en el Diccionario esas voces molestas, sin que ello suponga prestar aquiescencia a lo que significan ahora o significaron antaño».

En tot cas, els acadèmics de la llengua sí que en redacten les definicions. I les definicions poden recollir els matisos de forma en desús, o de vulgarisme, o fins i tot es poden eliminar, perquè per saber el significat exacte d’un mot al segle XVI hi ha els diccionaris històrics. I així, ens poden aclarir que quan Cervantes escriu «En un lugar de la Mancha…» no es refereix a una zona indeterminada sinó a un poblet o vila, que aquest era el significat de lugar al segle XVII, però no és pas el d’avui. 

Una de les dues definicions rectificades ha estat manga, i ho ha estat pel mètode directe de l’escapçament. Així ha passat de «Cómic de origen japonés, de dibujos sencillos, en el que predominan los temas eróticos, violentos y fantásticos», a posar, ras i curt: «Cómic de origen japonés». En aquest cas, l’ús popular i el real no coincideixen amb els acadèmics de la RAE. En fi, que en prenguin nota a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè al seu diccionari no hi apareix. Pel seu cantó, als del Termcat no els enxampareu en polèmiques, perquè la seva definició es queda en «còmic japonès». (Un dia hauré de parlar del Termcat com a segon DIEC, ja que a la pràctica funciona com un diccionari normatiu, al qual recorre l’usuari quan no troba un terme al diccionari principal).

La RAE també es va ennuegar amb el terme sushi, al qual va afegir el peix cru, «comida típica japonesa que se hace con pescado crudo y arroz envueltos en hojas de algas». Ara en canvi, és una «Comida típica japonesa cuyo ingrediente principal es el arroz hervido, que se sirve en porciones pequeñas y con acompañamientos diversos». La llàstima és que aquesta definició també serviria per a uns quants plats japonesos més.

Així mateix, sorprèn la inclusió de blog i bloguero i el decantament de bitácora, terme de solera castellana molt defensat a la xarxa.

I més sorprenent encara és el mantenella y no enmendalla en el cas de la humil nectarina, que segons la RAE és una «Fruta que resulta del injerto de ciruelo y melocotonero», com jo mateix he sentit a dir una pila de cops, mentre que pels especialistes és una altra varietat de préssec i prou. El diccionari de l’IEC és força més clar i exacte en aquest cas: «Fruit comestible del nectariner, semblant al préssec, però no tan olorós, un xic més petit, amb la pell llisa i la polpa de color groc viu».

En canvi, no em sorprèn gens la definició de franquismo:

«1. m. Movimiento político y social de tendencia totalitaria, iniciado en España durante la Guerra Civil de 1936-1939, en torno al general Franco, y desarrollado durante los años que ocupó la jefatura del Estado.

2. m. Período histórico que comprende el gobierno del general Franco.»

És un bon exercici comparar la definició del DRAE amb la del DIEC i buscar-hi les diferències, per allò que explicava al principi que les definicions han de reflectir «los usos reales de la lengua».

«1 m. [PO] [LC] [HIH] Règim polític dictatorial implantat pel general Francisco Franco a l’Estat espanyol com a resultat de la guerra de 1936-1939.

2 m. [PO] [LC] [HIH] Ideologia pròpia d’aquest règim.»

Tot i això, l’entrada que més debats i més polèmica ha encés a la xarxa és matrimonio. Veiem per què:

«1. m. Unión de hombre y mujer concertada mediante determinados ritos o formalidades legales.

2. m. En el catolicismo, sacramento por el cual el hombre y la mujer se ligan perpetuamente con arreglo a las prescripciones de la Iglesia.

3. m. coloq. Marido y mujer. En este cuarto vive un matrimonio.

4. m. P. Rico p. us. Plato que se hace de arroz blanco y habichuelas guisadas.»

A aquesta accepció s’hi va fer l’addició següent:

«1 bis. En determinadas legislaciones, unión de dos personas del mismo sexo, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses.»

Curiosament, he cercat avui mateix la paraula a la rae.es i l’addició no hi surt. S’ho deuen haver repensat?

La qüestió és que es manté com a primera accepció la idea de matrimoni només entre home i dona. Cosa que no passa en la definició del DIEC:

«1 m. [AN] [DR] [SO] Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals. Matrimoni religiós. Unir-se en matrimoni, contraure matrimoni. Anul·lar el matrimoni. Va ser un matrimoni de pura conveniència. En alguns països la legislació preveu el matrimoni entre dues persones del mateix sexe.

2 m. [RE] Sagrament d’algunes confessions cristianes pel qual s’uneixen un home i una dona d’acord amb les prescripcions de la seva església.

3 m. [LC] Parella formada per dos cònjuges. Un matrimoni molt ben avingut. Separar-se un matrimoni. Al primer pis hi viu un matrimoni jove.»

La definició del DRAE sembla obligada pel canvi legal i penja més de la idea de matrimoni catòlic, de fet, n’és un afegitó; la de del DIEC és més neutra. 

En fi, no sé si el DRAE reflecteix de manera correcta la societat que descriu la llengua del seu diccionari, potser només reflecteix la ideologia i els coneixements  dels seus acadèmics… En tot cas, es pot concloure que ni la nectarina ni el franquisme ni el matrimoni volen dir exactament el mateix en castellà i català, encara que la realitat sigui una (si més no, la nectarina és la mateixa, i només hi ha una llei per al matrimoni; això sí, el franquisme menja a part). Potser es podria concloure que tot i que hi ha un sol matrimoni n’hi ha un de més acadèmic i un altre de més institucional. 
 

llengua – escola

0
Publicat el 29 de juny de 2012

“Ningú s’ha d’avergonyir de la llengua que parla”

M. Carme Junyent és professora de Lingüística General a la Universitat de Barcelona i presidenta del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). Fa anys, aquest grup va començar el projecte d’inventariar les llengües que es parlen a Catalunya. En van registrar unes 240. El projecte es va acabar, però l’inventari continua obert. La continuació d’aquell estudi és el projecte de recerca El rol de les llengües de la immigració a l’escola, ja que el pati del col·le és un bon punt de trobada de la diversitat lingüística que ha portat la immigració. El divendres 1 de juny va presentar el projecte a Masquefa.

foto: anoiadiari.cat

En què ha consistit el treball de recerca?

Com que volíem saber què s’ha de fer amb les llengües a l’escola vam pensar que el millor era preguntar-ho a la gent implicada. Així que vam entrevistar tots els directors de primària i tots els professors de secundària de l’Anoia, a més de membres de les associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) de tots els pobles i els regidors de Cultura i Educació de tots els ajuntaments que tenen escola. A tots se’ls va repartir un qüestionari per conèixer quines llengües es parlen a la seva escola i com creuen que s’han de tractar. En total, més de mil qüestionaris contestats. A més d’un centenar d’entrevistes enregistrades. Això són un munt d’hores. Recopilar aquesta informació ha suposat un any i mig voltant per tota la comarca, amb una mitjana de tres visites a cada poble.

Per què vau triar la comarca de l’Anoia?

Perquè la vam considerar representativa. A l’Anoia hi ha una mica de tot, realitats diverses, Masquefa no té gaire a veure amb Tous, ni la Llacuna amb Vilanova del Camí. Hi ha tot de situacions diferents. Ara estem preparant una segona part de l’estudi a la Selva, que també és una comarca diversa: Lloret, Santa Coloma de Farners, Amer… I allà fa més temps que tenen immigració a l’escola. Així podrem comparar els resultats amb l’Anoia.

Quins resultats heu tret de les enquestes?

Encara estem analitzant molta informació, però ja podem fer uns primeres consideracions. Podem avançar tres idees: els pares i els professors tenen visions diverses; els regidors tenen una idea prou clara de les llengües que hi ha al seu poble, i això vol dir que hi ha un interès, i les respostes dels professors no t’orienten gens cap a una banda o una altra, no coincideixen, n’hi ha que diuen que no cal fer res i n’hi ha que pensen que han de ser presents a tot arreu, i no tenim una explicació d’aquesta diversitat.

Potser els professors no ho tenen clar perquè és un fenomen bastant jove.

Potser sí. Per això l’objectiu de l’estudi és elaborar unes recomanacions per a les escoles.

Els professors saben quins llengües es parlen a la seva escola?

No gaire. M’he trobat un professor de secundària que deia que al seu institut els nens parlen marroquí… No sabia que no existeix cap llengua que es digui marroquí. Al Marroc s’hi parla àrab i amazic. O n’hi ha que et contesten “llengües africanes”, però no sé ni quantes ni quines. I això que, tot i que no ho tenim comptat, a l’Anoia es deuen parlar entre 70 i 80 llengües.

Hi ha gaires prejudicis sobre les llengües?

Es relaciona immigració amb conflicte, de tota mena. Jo crec que no va unit. Tot depèn de la percepció que es tingui de la conflictivitat. Hi ha instituts que estan per sota de la mitjana catalana en immigració i en canvi parles amb els professors i et diuen que estan igual o per sobre. L’únic institut de la comarca que està per sobre és Calaf. Els instituts de Piera, Vilanova del Camí i Montbui estan per sota de la mitjana i en canvi, quans els ho preguntes, et diuen que estan igual o per sobre. Hi ha molt de mite en això dels percentatges d’immigració. És un tòpic. En canvi, amb els regidors no és així, tenen una visió més exacta.

També hi ha el tòpic de l’anglès. Hi ha una unanimitat radical que tothom ha d’aprendre anglès. Això no es discuteix, I a molta gent l’anglès no els servirà per res i en canvi altres llengües sí que els podrien servir. Com que tothom vol aprendre anglès, hem deixat de banda altres llengües que ens podrien ser útils.

Quin és el grau d’implicació de les escoles en les llengües del seus alumnes?

Hi ha diferents graus. Hi ha algunes escoles en què els alumnes immigrants reben classes de la seva llengua materna. Això es fa a través del Departament d’Ensenyament de la Generalitat. I s’aprofita per fer classes de català als pares. Són pocs casos. A gairebé tots les escoles i els instituts, les llengües només hi tenen una presència simbòlica. Per exemple, tenen cartolines al passadís en què es diu bon dia en sis o set llengües. Això és bastant general. S’hauria de passar d’aquí a la possibilitat d’incorporar-les a l’ensenyament, en totes les assignatures. Per exemple, a la classe de música, cantar cançons en llengües estrangeres; a la classe de medi, explicar d’on vénen els topònims, com el de Masquefa, que ve de l’àrab i vol dir terra fèrtil… Aquesta idea entre els professors ha tingut bastant de rebuig, segons els qüestionaris que els vam passar. Sobre això d’introduir la diversitat lingüística a l’escola, ara estic a punt de treure un llibre que es dirà El rol de les llengües a l’escola, en què es podran trobar tota mena d’activitats per treballar les llengües a classe. També hi ha un diccionari de manlleus, ordenat de tres maneres diferents: per ordre alfabètic, per llengües i per temes, per treballar l’origen de les paraules i saber d’on vénen.

Quina seria la finalitat d’incorporar les llengües de la immigració a la classe?

Bàsicament, s’han d’aconseguir tres objectius: que ningú se senti marginat per parlar una llengua, que ningú s’avergonyeixi de la llengua que parla i que tots els nens s’acostumin a la idea que al món es parlen moltes llengües i que totes són igual de bones i importants.

Si en voleu saber més, llegiu-vos la següent entrevista, en què M. Carme Junyent parla del futur del català, de les llengües del món, del bilingüisme enfront del multilingüisme i de la responsabilitat dels parlants. 

http://www.anoiadiari.cat/entrevista/7471/l-unic-imprescindible-per-salvar-el-catala-es-que-s-usi-i-es-transmeti  

mate – glaçada

0
Publicat el 15 de juny de 2012

Arran del comentari de J. J. Riudoms a l’apunt anterior, m’ha vingut a la memòria una botiga de Masquefa, a la triple cruïlla dels carrers Major, Escoles i Montserrat, un edifici de façana rodona on anava a fer fotocòpies per als treballs d’escola quan feia els últims cursos d’EGB, al començament dels 80. Hi venien tota mena de petits electrodomèstics. Allà vaig caçar una conversa al vol que llavors em va fer pensar molt. El propietari i dependent, en Josep Benet, despatxava una senyora que volia comprar una bombeta per a un llum de peu que feia servir per llegir. N’hi havia de tres classes: les normals, de vidre transparent; les blaves, que llavors es deia que eren les millors per llegir, i les glaçades, “bé, jo en dic glaçada, perquè això de mate…” Mate és el que deia la capsa, que estava només en castellà, no cal dir-ho.

Si busquem mate a l’Optimot, trobarem que ho tradueix per mat, que segons el DIEC vol dir sense brillantor, sense lluïssor, i posa com a exemples argent mat, or mat, mineral mat. Cap referència a les bombetes. En canvi, si hi busquem glaçar, trobarem l’accepció següent: “Llevar la transparència (d’una cosa). Glaçar un vidre.” Tampoc no fa referència a les bombetes però s’hi acosta molt.

Del comentari d’en Josep a la senyora en vaig aprendre dues coses. La primera, que podia triar. Que més enllà del que hi havia escrit a la capsa, del nom diguem-no oficial, si una paraula no l’havia feta meva no l’havia de fer servir per força. La segona, que aquesta tria s’ha de basar en el meu instint lingüístic, en la llengua que tinc interioritzada. No n’hi ha prou de consultar un diccionari i agafar la traducció que dóna com a bona. Els diccionaris vénen després, primer som els parlants.

Manifest de Girona sobre drets lingüístics

0
Publicat el 6 de juny de 2012

Què hauria de passar perquè deixessis de parlar amb els teus fills la llengua dels teus pares?

Potser estaries influït pel mite de la Torre de Babel, en què Déu castiga  els humans a parlar moltes llengües perquè no s’entenguin. Potser això ha fet que acabis associant diversitat lingüística amb conflicte, ja que és evident que si tothom parlés la mateixa llengua no hi hauria problemes per entendre’s. O potser no t’identifiques amb la comunitat on has crescut, potser la trobes massa pobra i petita, i en fuges, i ho fas abandonant la llengua. O potser consideres que si les llengües són mitjans de comunicació, no té sentit parlar-ne una de petita, amb pocs parlants. O potser és que la teva llengua no és oficial al teu país, i les coses que no són oficials és perquè no tenen valor. Potser és perquè no te l’han ensenyada a l’escola, i les coses que no s’ensenyen a l’escola és perquè no són prou importants. Potser és perquè la teva llengua costa molt d’aprendre, perquè les llengües importants són fàcils i les petites difícils. Potser perquè la poesia, les novel·les, el teatre, les cançons… en la teva llengua no s’han traduït a cap altre idioma, i les coses que no es tradueixen és perquè no són prou bones perquè interessin als altres. Potser és perquè no tens cap diari, ràdio o televisió en la teva llengua. Potser és perquè la teva llengua t’ha donat més maldecaps que una altra cosa i no consideres que tinguis el dret de transmetre el teu patiment als teus fills.

O potser és a l’inrevés, què hauria de passar perquè els fills no volguessin aprendre la llengua dels seus pares?

Potser perquè es pensen que no és cap riquesa, que crea conflictes, que representa una comunitat que no li agrada, que el més important és comunicar-se, que no és oficial, que no s’ensenya a l’escola, que costa d’aprendre, que no s’ha traduït a les llengües importants, que no surt a la tele, que no té el dret de parlar-la…

Per tots aquests prejudicis, alguns dels quals compartim els catalanoparlants, moltes llengües desapareixeran. Contra aquests prejudicis, llegiu-vos el manifest de Girona sobre drets lingüístics.
 

MANIFEST DE GIRONA SOBRE DRETS LINGÜÍSTICS
El PEN Internacional aplega els escriptors del món. Fa quinze anys, el Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del PEN Internacional va fer pública a Barcelona la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Avui, el mateix Comitè, reunit a Girona, proclama un Manifest amb els deu principis centrals de la Declaració Universal. 
 
1. La diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit. 
2. El respecte per totes les llengües i cultures és fonamental en el procés de construcció i manteniment del diàleg i de la pau en el món. 
 
3. Cada persona aprèn a parlar en el si d’una comunitat que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat. 
 
4. Les diverses llengües i els diversos parlars no  són només mitjans de comunicació;  també són el medi en què els humans creixen i les cultures es construeixen.
 
5. Tota comunitat lingüística té dret que la seva llengua sigui utilitzada com a oficial en el seu territori. 
 
6. L’ensenyament escolar ha de contribuir a prestigiar la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori. 
7. El coneixement generalitzat de diverses llengües per part dels ciutadans és un objectiu desitjable, perquè afavoreix l’empatia i l’obertura intel·lectual, alhora que contribueix a un coneixement més profund de la llengua pròpia. 
8. La traducció de textos –particularment dels grans textos de les diverses cultures– representa un element molt important en el necessari procés de més coneixement i respecte entre els humans.  
9. Els mitjans de comunicació són altaveus privilegiats a l’hora de fer efectiva la diversitat lingüística i de prestigiar-la amb competència i rigor.  
10. El dret a l’ús i protecció de la pròpia llengua ha de ser reconegut per les Nacions Unides com un dels drets humans fonamentals.  
Girona, 13 de maig del 2011 

cadàvers d’ocells – animals morts

2
Publicat el 1 de juny de 2012
Això de fullejar el diari al bar és un d’aquells petits plaers dels que no n’era conscient i que ara degusto sempre que puc abans que s’acabin (els diaris en paper, no pas els bars). I fent això em vaig trobar una notícia a El Periódico en castellà que em va fer xiular les orelles, a la pàgina 44 del diumenge 27 de maig d’enguany, en concret el subtítol:

“Investigada la muerte de aves en la Ciutadella”
“Los cadáveres de una oca i cinco patos fueron retirados el viernes del lago”

Intrigat per com ho devien haver traduït, vaig anar al Set Dies a comprar el diari en català. 

Un cop a casa, busco per internet els diccionaris de la RAE i l’IEC (del plaer de fullejar un diccionari a la recerca d’un mot només me’n queda el record) i em trobo això:

cadáver. (Del lat. cad?ver). 1. m. Cuerpo muerto.

cadàver m. [LC] [BI] [MD] Cos mort, especialment d’una persona.  

El meu instint lingüístic en aquest cas m’ha funcionat. Si més no coincideixo amb l’Institut. Se’m fa estrany que del cos mort d’un animal se’n digui cadàver.

El més interessant és que a la notícia en castellà hi surt quatre cops la paraula cadàver, i en català, el mateix terme ha estat traduït de quatre maneres diferents. Veiem-ho: 

“Una oca i cinc ànecs sense vida van ser retirats divendres del llac”
“Los cadáveres de una oca i cinco patos fueron retirados el viernes del lago”

“Quan va veure els animals morts, l’home…”
“Al ver los cadáveres, el hombre…”

“Els agents estan analitzant els cossos per investigar la causa de les
morts”.
“Los agentes estan analizando los cadáveres para investigar la causa de
las muertes.”

“…, restes de matèria orgànica i restes d’animals vertebrats o
invertebrats.”
“…, restos de matèria orgànica i cadáveres de animales vertebrados o
invertebrados.”

Pot ser que el meu instint lingüístic estigui condicionat per les hores i hores de sèries de policies, fbi, csi, brigades especials, forenses, assassins en sèrie i a sou,  detectius clarividents, espies impossibles, mentalistes, crims escrits, ments criminals…, en què el cadàver sempre té dues cames i bastanta mala sort. Una influència que ni els documentals de natura d’El 33 o La 2 ni la sèrie Veterinaris poden compensar.

De fet, ja és això. L’ús que fem de la llengua està condicionat pel nostre entorn.

pèlag – aPARAULA’m

1
Publicat el 9 de maig de 2012
La Mar, la nena de cabells castanys recollits en una cua, surt de l’escola, a Masquefa, demanant unes botes d’aigua al pare per poder trepitjar charcus, que el mes ha començat amb pluja dia sí dia no i el pati de terra de l’escola és una font de diversió. Així que el pare li dóna la mà i se’n van plegats a comprar-n’hi unes a Ca la Fàtima, mentre li demana què ha fet avui a classe. No pot badar, que si no la nena ja té els peus dins l’aigua. El pare la renya i aprofita cada reny per corregir-la i remarcar-li que aquí es diu pèlag, que és com n’han dit sempre a casa. Se li rebota i li diu que no amb vehemència, dolguda pels dos renys. Així que quan arriben a casa, amb les botes noves als peus, li demana a la mare com se’n diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure, i ella, que és nascuda a Manresa, li contesta que bassal, i la nena que s’empipa i, rient, que no, que es diu charcu i se li tira al damunt a fer-li pessigolles. La mare es defensa tallant la rebelió de soca-rel: Vinga, que faràs tard a l’escola de música. Tota esverada, surt corrents amb les botes d’aigua liles per anar a ficar-se als charcus i el pare corrents al darrere. Se li encèn una llumeta anant cap a escola i li diu a sa filla que li demani a l’Anna, la mestra de música, com en diu ella. L’Anna li somriu i li explica que a casa seva sempre n’han dit pèlag. Esclar, perquè és de Sant Sadurní. Un punt per al papa. L’endemà, la nena de cabells castanys recollits en dues trenes li pregunta a la Mònica, la seva mestra de P5, que és de Lleida ciutat, com en diu d’aquella mica d’aigua que queda al carrer després de ploure. La Mònica li ha explicat que, a casa seva, en diuen toll. I la nena riu quan ho explica als pares, i el pare, ara que ja la té convençuda que charcu no ho diu ningú, li ensenya el diccionari i li llegeix la definició: pèlag m. Mar. Navilis que solquen el pèlag. Un pèlag de dubtes, d’errors. Mar! Com jo! Prooo, un pèlag no és un mar…
 

Dalí 1919-1920 (primera part)

0
Publicat el 27 d'abril de 2012
Fa unes setmanes, el meu company de blog, en Boris, que és un entusiasta de la literatura i un mandrós de la llengua, em va assetjar amb una pila de preguntes sobre el català col·loquial, com ara diferències entre vaig i vàreig o entre dono i donc, o què vol dir embaumar, que no surt al DIEC, i si es pot escriure coneixe’ls o només pot ser conèixer-los. Intrigat, li vaig demanar els motius de l’interès: m’estic llegint un diari de joventut del Dalí. Vam quedar que subratllaria totes les formes que li cridessin l’atenció i que ja me’l passaria. 

Aquest apunt és el resultat d’aquesta estranya col·laboració. 
 

Salvador Dalí (Figueres, 11 de maig de 1904 – 23 de gener de 1989) va escriure un diari entre els 1919 i 1920. El podeu trobar en el volum 1 de textos autobiogràfics de la seva obra completa, editada per Edicions Destino i la Fundació Gala-Salvador Dalí, publicada el 2003. Al pròleg, Fèlix Fanés, que es va encarregar de l’edició, explica com el català del diari “és fonètic, és a dir, escrit prescindint de l’ortografia convencional” (p.35). L’edició del 1994, en què es basa la del 2003, es va plantejar acostar tant com fos possible el text al lector actual sense renunciar a les característiques pròpies. Es va intervenir en cinc punts, els següents: “a. Es va corregir l’ortografia (incloent-hi la normativització de “poguer” i “volguer” en “poder” i “voler”); b. Es va revisar la puntuació (respectant les paraules subratllades per l’autor); c. Es va substituir els castellanismes per la paraula catalana correcta quan en el text s’utilitzen indistintament les dues formes, d. Es va igualar el text acudint a la paraula que més s’acosta a la norma o que té més justificació dialectal, quan certes formes que no són forçosament castellanismes apareixen escrites de diverses maneres.” (p.36)

Tenint en compte tot això, aquí us presento en quatre pinzellades una aquarel·la del català de Dalí i, en part, de Figueres al començament del segle XX. 

Pel que fa a la morfologia verbal, Dalí fa servir sobretot el passat simple: fins que fou fosc (p.154), així quedàrem ahir (p.155). I quan fa servir el passat perifràstic, utilitza les formes vàrem i vàreig (aquesta, no normativa):  vàrem dirigir-nos a casa en Peixera, on saludàrem a ell i sa senyora (…) vàreig mirar el sostre i demprés vàreig cobrir mos ulls entre mes mans… i vàreig gaudir molt (p.159).

Pel que fa al present, a més a més del dialectalisme donc per la primera persona del singular del verb donar, molt estès a tot el català central, també escriu a la gironina la resta de verbs, alternant-los amb les formes normatives: Vàguc pels carrers (p.117), Li donc els bons dies (p.183), Donc les gràcies a la Carré (p.187), Em llevo molt tard, esmorzo i súrtuc de casa per vici. (p.170), Així ho pènsuc fer (p.190), M’adòrmuc (p.191).

La forma tenir de és gairebé l’única perífrasi d’obligació que fa servir. No utilitza mai haver de
ells en tenien de tenir dues (p.88), jo els hi explico que no ho sé el perquè tenien de fugir (p.157), Me n’he tingut d’anar corrents (p.172).
 

Pel que fa als pronoms febles, fa servir la forma reforçada, Es saben poc les lliçons (p.209), Per això no es senten ja (p.212), i de tant en tant la plena: em pensava que Sans me preguntaria (p.50). Afegeix el pronom hi quan el pronom els substitueix un complement indirecte: Ma família entra al menjador. Els hi dono el bon dia (p.149), els hi faig repetir ço que em pregunten (p.156), els hi conto que no podré anar-hi (p.182). I fa servir la forma reduïda en infinitius plans: sinó coneixe’l i coneixe’ls(p.84).

L’article neutre lo és present de cap a cap del diari: Lo acordat (p.51, 52), No entenc lo que diuen (p.146), lo més colossal són aquelles muntanyes rosades (p.158), Per lo vist (p.166), havia passat el rato tot lo millor possible (p.177), no és tot lo desert que suposaven (p.185). És el castellanisme més estès i repetit. 

De castellanismes lèxics n’hi ha molts. Alguns, tot i ser molt evidents, estaven molt arrelats i eren l’única manera de dir una cosa; són casos com ara susto, rato, sillón, lujo, enterro... D’altres passen més inadvertits, com reanudar, enterar, verosímil… I hi ha casos curiosos, com quan diu ha mirat amb despreci i menyspreu, coordinant el mot genuí amb el foraster. Aquí en teniu una paleta ben variada: 
     El susto no l’hi perdono (p.50), Els senyors patrons han despedit als delegats obrers (p.50), Lo demés com els altres dies… (p.51), Tot lo demés per l’estil (p.55), En Prieto continua fent xistes de tant en tant, Amb el rato que m’hi estat (p.56), Per fi he lograt sortir (p.56), A Madrid continua la vaga de forners i els assalts a les panaderies, Ha fet un jorn hermós (p.62), L’organillo del Poll (p.62), S’ha declarat l’estat de siti (p.62), la pluja xarboteja els vidres del meu quarto (p.64), ha mirat a son entorn amb despreci i menyspreu (p.71), hem entrat en el recibidor (p.73), i haver-me desahogat amb riure (p.74), les negociacions entre els sòviets i els països bàltics es reanudaran dintre poc (p.74), he anat a l’enterro del fill de mon professor, han sigut disparats cinquanta tiros en l’auto del vil Graupera (p.78), El cínic Cambó demostra sa vilesa amb més descaro que mai (p.78), He escrit al meu tio (p.79), De tots modos (p.81), és molt verosímil que els russos ataquin Alemanya (p.83), Llavors s’ha desarrollat una formidable tumult (p.87), A l’andén hem trobat a una colla de caçadors (p.90), Es veu que estàs molt enterada (p.148), no tardarem molt a veure humillada l’estúpida i inhumana plutocràcia dels règims capitalistes! (p.153), Mentrestant els rojos invadeixen Pèrsia (p.156), és un verdader aconteixement (p.159), Cadaqués en temps migevals fou un castell que s’adelentava al bell mig de la cala (p.163), els atletes amb sos tratjos ratllats de colors (p.169), s’aturava en mig de l’acera (p.172), el camp queda despejat en pocs moments (p.177), el Guatxindango em treu d’apuros (p.178), una hora aproximadament de retràs (p.182), s’arrepenteix de lo fet (p.185), Ella es queda de pedra i jo de màrmol (p.185), Hi ha un lleno formidable (p.190), diuen que se li ha antojat no ballar (p.190), tot son lujo oriental (p.191), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), acostem dos sillons (p.197), És un nom sospetxós (p.207), tothom pensa en el pervindre (p.213), tothom sèrio i atent a la feina (p.216).

Aquests castellanismes lèxics conviuen amb alguns, pocs, gal·licismes i anglicismes: lock-out (p.45), foot-ball (p.52), revanche (p.83), la silueta d’una dona fent-se la toalet (p.148), rotllo de paper Ingres i tela (p.167), el pito del refree anuncia l’acabament del partit (p.197), encarreguem un lunch (que vol dir una endrapada) (p.207). Els dos primers van ser catalanitzats en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, dotze anys més tard, el 1932: locaut i futbol. Són dos termes que fa servir molts cops al llarg del diari.

xoriço – botifler

4
Publicat el 13 d'abril de 2012
El xoriço de tota la vida, l’embotit de porc, ens ve del castellà, que sembla que el va recollir del llatí vulgar sauricius o salsic?um. El botifler, el partidari del Borbó durant la guerra de successió, sembla que és una variant de botinflat, inflat com un bot. Pel que es veu, això faria referència al fet que els partidaris de Felip V eren tots de classe alta, i lluien unes bones galtes i un perfil rodó de menjar bé, en una època en què el plat a taula no era un dret garantit cada dia. Això dóna un aire de lluita de classes, de rics contra pobres, a la guerra pels furs i drets de l’antiga Corona d’Aragó. Així, tant els xoriços que avui dia ens han fet acabar el pa com els botiflers que ens impedeixen tenir les barres que ens toquen tenen tots dos una base d’embotir, d’omplir alguna cosa fins a posar-la tibant, a punt de petar… En fi.

A sobre, tant els xoriços com els botiflers van tenir uns rivals històrics.

Els rivals dels chorizos eren els polacos i els opositors dels botiflers eren els maulets, a València, i els aguilots o vigatans al Principat. Chorizos i polacos eren els noms de les dues faccions que al Madrid del XVIII i començament del XIX donaven suport, respectivament, a les companyies estables dels corrales del Príncipe i de la Cruz, en una època en què el teatre era un entreteniment assimilable al futbol d’avui en dia. Ara els catalans som polacos. Quines voltes. D’altra banda, sembla que el nom de maulets, que rebien els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria fa 300 anys i de la independència de la nació ara mateix, és d’origen valencià i fa referència al maular dels gats, pel caràcter murri i astut que els maulets comparteixen amb els felins.

Ara bé, continuant estirant del fil, em pregunto com el xoriço va fer el salt als aficionats del teatre i als petits negocis amb diner negre. I resulta que chorizo amb el valor de lladregot no ve del llatí, sinó del caló, de choro, que vol dir lladre. D’aquí chori, i amb l’afegitó del sufix despectiu –azo, ens trobem amb un xoriço sense porc. Per tant, d’embotit res de res.

Pel que fa al botifler, també hi ha qui defensa que ve del francès beauté fleur, una altra manera de dir-ne de la flor de lis, el símbol dels Borbons. O d’un mariscal, Louis François de Boufflers, que es va distingir en un parell de batalles: Nimega (1702) i Eckeren (1703).

Sigui una cosa o una altra, he arribat a la conclusió que tant en la societat com en la llengua no tot és el que sembla a primer cop d’ull. I que de vegades el gust per les metàfores és perillós.

nightingale – martingala

0

El rossinyol (Luscinia megarhynchos) és un ocell conegut pel seu cant, i sobretot perquè és dels pocs que refila al capvespre i a la nit. Bé, això ho fan més que res els mascles a la recerca de parella. Per aquest motiu, en algunes llengües el nom del rossinyol inclou la paraula nit, com ara en alemany, Nachtigall, i en anglès. Nightingale vol dir literalment el cantant de la nit. Per la seva banda, la martingala ve del francès, sembla que del poble de Martigues, a la Provença, i fa referència a una peça de roba militar, una mena de pantalons fins als genolls, i també a una corretja per ensellar els cavalls, a més a més d’una jugada a les cartes i un sinònim d’engany o tripijoc. En fi, la polisèmia habitual en molts mots. L’any 1934 totes dues paraules es van trobar a Masquefa, el meu poble.

L’any 1934, com deia, hi va haver una petita revolta per la festa major del Serralet, un arrabal de la vila de Masquefa (Anoia) més esquerranós que no la Vila. Feia més de trenta anys que per Santa Magdalena hi tocava l’orquestra Unión Filarmónica, més coneguda amb el nom del seu director, l’orquestra del Nori. Va ser llavors quan un grup de joves de la Unió Masquefense, la societat que organitzava la festa, van voler portar un grup més modern, d’Igualada, The Nightingale Boys.

No en sabem gaire cosa, d’aquest grup. N’he trobat una referència a L’Igualadí, setmanari d’esquerra, editat pel Centre Republicà d’Igualada. L’edició del 24 de març de 1934, sota l’apartat de Gasetilles, diu el següent: “Els passats dies 18 i 19 han tingut lloc al Centre Republicà, lluïdíssims balls de tarda i nit, amenitzats per la renomanada orquestrina The Nitghtingale Boys i assolint un insuperable èxit de concurrència. (…) És cosa plenament constatada que, el fet de celebrar aquestes festes el Centre Republicà i amenitzar-les l’orquestrina The Nightingales Boys, fan d’aquell local el més concurregut i insuficient.”

Així que no és gaire difícil imaginar-se el jovent de l’època pujant de gresca a Igualada i, entusiasmats, voler portar aquell retall de modernitat al poble. Cal remarcar que a Masquefa no hi havia cap orquestra. Només una coral, fundada al Serralet l’11 de gener del 1903: el Coro Unió Masquefense. L’Àngel Matas, de cal Tabola, explica al seu llibre La Unió Masquefense (1898-1939), com els estatuts i reglaments es van redactar en català “per a millor comprensió de tots els socis” (pàg. 27).

Això sí, la revolta per la festa major del Serralet no va ser un fet aïllat, hi havia una tendència general arreu del país, com explica molt bé Montserrat Crespí a la seva tesi doctoral: “Un altre exemple el trobaríem en els balls que les entitats associatives civils (ateneus, cafès, casinos) celebraven pel seu públic, on en els dies de festes assenyalades el piano era substituït per un conjunt musical, que podia ser un grup de gralles, un quintet o un sextet, una orquestrina o una orquestra. Durant les primeres dècades del segle XX les gralles eren usuals, però forçats per les noves modes i els nous gustos, aquests grups s’anaren transformant en formacions més modernes i menys tradicionals. I doncs, en aquests moments la formació instrumental tradicional deixava pas als instruments musicals més universals del món occidental, i inclús se n’americanitzaven els noms. A partir dels anys 1930 arribava la moda del jazz, i així si als anys 1910 trobàvem les gralles dels “Pepets” o dels “Sabaterets”, als anys 1930 sonaven els saxos dels The Nightingale Boys (Els Nois Rossinyols) d’Igualada o els The Melody Boys de Sarral.”

L’enrenou va ser dels grossos, com explica l’Àngel de cal Tabola. Els músics de l’orquestra del Nori s’allotjaven en cases particulars per estalviar despeses, i com que n’hi havia que sempre anaven a la mateixa casa ja eren com de la família. Fins i tot en Joan Pinós, en Nori Xic, es va acabar casant amb la pubilla de la casa on s’allotjava. Així que quan els joves van voler portar una orquestra moderna, de nom impronunciable, un antic president de la Unió Masquefense, el Ton de cal Satrot, va fer els possibles i els impossibles per evitar-ho. El resultat va ser que, per la festa major del 34, The Nightingales Boys van tocar al Serralet; la Lira de Sant Celoni, a la Vila, i la Unión Filarmónica del Nori, també a la Vila, contractada pels socis casats del Serralet pel seu compte i risc.

I no costa gaire imaginar-se com el jovent, a l’hora de defensar davant dels socis la nova orquestra, li devien canviar el nom gairebé sense voler-ho de l’anglès al català, més per semblança ortogràfica que no fonètica, i així l’orquestra d’Els Nois Rossinyols va passar a ser durant molts anys Els Martingales. I aquí pau i després glòria.

CRESPI I VALLBONA, Montserrat: L’activitat festiva popular en l’era de la mundialització: el cas de Catalunya. Tesi doctoral. Directora, Anna Alabart i Vila. Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2002.

MATAS I FOSALBA, Àngel: La Unió Masquefense (1898-1939), Editorial A3, Sant Esteve Sesrovires, 2004.
 

¿lo qué? ? que dius que què?

0

L’article neutre lo, que en català ens ha entrat fins al menjador de casa i s’hi ha quedat a prendre cafè, és un maldecap continu. Tot i això, o gràcies a això, tenim força casos detectats i classificats, amb solucions gairebé automàtiques que ens ajuden a fer-nos la vida més fàcil.

Hi ha molt bones pàgines web que ofereixen tot d’alternatives genuïnes per evitar el lo. Una és esadir.cat, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisiuals. Si hi cerqueu “l’article neutre”, trobareu un bon resum de com el lo desplaça altres usos que sonen molt més naturals a l’orella.

Us en faig cinc cèntims:
 

Lo millor que va fer el govern era això

El millor que va fer el govern era això

Lo natural era que guanyessin la votació

El més natural era que guanyessin la votació

Lo curiós és que no s’hi van oposar

La cosa més curiosa és que no s’hi van oposar

Els sindicats van a lo seu

Els sindicats van a la seva

Tot lo dolent d’aquesta proposta és això 

Tot el que té de dolent aquesta proposta és això 

Aquestes escenes són de lo més ridícules

Aquestes escenes són molt ridícules

Lo verdader o lo fals de les notícies

La veritat o la falsedat de les notícies

Lo que deia el director del diari no era cert

Allò que deia el director del diari no era cert

Han maltractat els presoners, lo que no ha agradat als aliats

Han maltractat els presoners, i això no ha agradat als aliats

No va fer cap gol i, lo pitjor, li van ensenyar targeta vermella

No va fer cap gol i, encara pitjor, li van ensenyar targeta vermella

Lo pitjor és no poder convèncer l’adversari

El pitjor del cas és no poder convèncer l’adversari

A lo millor

Potser

Lo de menys

El menys important

En fi, la llista seria molt llarga. I a més a més, les solucions no sempre es poden generalitzar. No podem oferir sempre una solució com ara dir: canvia el lo per el; si no et sona bé, per el que; si tampoc, per cosa; si no, canvia l’adjectiu pel substantiu…

Per això, vull recollir aquí alguns casos que s’escapen dels habituals i que considero que han estat ben resolts. No són solucions automàtiques, són camins a seguir, que han estat extrets de les dues versions, la blava i la vermella, d’El Periódico de Catalunya

 

30 / 1 / 2012

lo que distingue a esta serie es que «se sale de lo convencional y lo habitual»,

el que distingeix aquesta sèrie és que «no és gens convencional ni habitual»,

 

18 / 2 / 2012

Además de escribir un libro lleno de esperanza quería que nos recordara lo jodidamente estúpido que puede ser el ser humano.

A més d’escriure un llibre ple d’esperança volia que ens recordés com pot ser de refotudament estúpid l’ésser humà.

 

26 / 2 / 2012

La película más taquillera de Woody Allen encanta en Estados Unidos, donde lo francés es el estereotipo de lo sofisticado y lo encantador

La pel·lícula més taquillera de Woody Allen encanta als Estats Units, on tot el que ve de França té l’estereotip de les coses sofisticades i encantadores.

 

28 / 2 / 2012

Y, claro, se habló de F-1. De lo mucho que ha cambiado. De lo difícil que és conseguir un volante ganador.

I, és clar, es va parlar de F-1. Que ha canviat molt. Que és molt difícil aconseguir un volant guanyador

 

3 / 2 / 2012

Esto es lo que hay

Aquesta és la situació.

 

11 / 3 / 2012 

Lo que también refleja el gráfico es que

El gràfic també reflecteix que

 

De tot plegat, em quedo amb la idea que el català té prou recursos perquè a l’hora de parlar i escriure no haguem de calcar estructures castellanes, per més que les sentim i les llegim per tot arreu, com en el penúltim cas.

La diferència entre escriure “el què?”, com a traducció literal, o “que dius que què?”, o “què dius, ara?”, o “que què?”… és el regust alegre que et queda a la boca quan l’aire se’n va.
 

paperina – papelina

0
Publicat el 2 de març de 2012

La paperina de tota la vida, el modest con de paper, ha tingut una llarga carrera (el diccionari d’Enciclopèdia Catalana data la primera aparició el 1782) avui reduïda als xurros els dies de festa, de paper d’estrassa gruixut tacat d’oli, i a les castanyes els dies de fred, de paper de diari que escalfa els dits. Però les paperines havien servit per als caramels a les fires, per a les guixes i els cigrons als colmados que venien a pes, per al sofre a ca l’adroguer o per al safrà d’en Patufet. I parlant de l’adroguer…

 El DIEC i el DEC coincideixen en la definició:

 1 f. [LC] Paper caragolat en figura de con. Una paperina de confits.

 f 1 Peça de paper cargolada o plegada de manera que constitueix un cilindre proveït de fons o bé un con, i destinada a contenir caramels, llegums, farina, sucre, etc.

 Però com en diuen en castellà? La majoria d’usos de la nostra paperina tenen l’equivalent en el cucurucho, mot que per la forma cargolada va passar a la galeta dels gelats. La popular paperina catalana, molt condicionada per l’arrel del paper, no va fer el pas als gelats i encara ara hi estem buscant un substitut més enllà del castellanisme. Tot i això, en castellà també tenen una papelina, però amb tres accepcions de tres arrels etimològiques diferents. La relacionada amb el vi, provinent del llatí, que en certa manera també compartim en català; la que fa referència a una mena de tela, agafada del francès, i la que ens interessa ara. Veiem-ho:

papelina1.
(Del b. lat. papelina, ración extraordinaria de vino que se daba en ciertos cabildos).
1. f. p. us. Vaso para beber, estrecho por el pie y ancho por la boca.

papelina2.
 (Del fr. papeline).
1. f. Tela muy delgada, de urdimbre de seda fina con trama de seda basta.

papelina3.
(De papel).
1. f. Paquete pequeño de papel que contiene droga para su venta al por menor.
 

Aquesta darrera accepció, la de la papelina d’heroïna, és d’ús recent. Va néixer amb el producte. L’expansió de la heroïna va començar a Catalunya entre 1977 i 1978, es va convertir en una epidèmia entre 1979 i 1982, i va arribar al seu punt màxim entre 1983 i 1986 (Heroína en España, 1977-1996. Balance de una crisis de drogas, de Juan F. Gamella, Departamento de Antropología Universidad de Granada). Però des de quan es feia servir la paraula papelina en castellà? A l’hemeroteca de La Vanguardia hi diu això:

“Es el caso que antes en todos los establecimientos de comestibles y droguerías compraban el papel, ya fuera de estraza, estracilla ó blanco, y se confeccionaban las bolsas, envoltorios (papelinas),” (dijous, 2 de març de 1893)

“El jamón se escogerá muy magro, recortándolo bien y enrollando en forma de cucurucho o «papelina».” (11 de juliol de 1959)

“tienen, además, la gracia de su vinculación a ferias y a verbenas, comidos siempre a dedo, de la papelina, en la que el churrero los puso, roció de azúcar, y volteó para su adecuado reparto; y todo el mundo comió churros” (dimecres, 26 de juliol de 1967)

 Són només alguns exemples. Així que l’ús de papelina com a envoltori o cucurucho ve de finals del XIX, i el fet que el diari el posi entre parèntesis o entre cometes ja indica que és un terme nou.

 La primera notícia que fa referència a una papelina de droga és del 1973, quatre anys abans de la irrupció de l’heroïna. També està escrita entre cometes. Veiem-ho:

 “Los tres primeros detenidos fueron otros tantos hombres, cuyas identidades corresponden a las iniciales F.M.G., F.C.V. y A.R.M., de 33, 28 y 46 años de edad, respectivamente, quienes confesaron haber adquirido una «papelina» de grifa” (divendres, 16 de febrer de 1973)

 Hi ha molts més exemples durant els anys següents, fins i tot un cas masculinitzat:

 “que recorre la columna vertebral sintiendo una especie de «shock» que paraliza. Con cuatro o cinco dosis puede crear dependencia y adición. Su precio en el mercado negro español es de 15.000 pesetas el «papelín» que contiene un gramo para unas diez dosis” (dimarts, 19 de desembre de 1978)

 La qüestió és que crida l’atenció la semblança entre la paperina de ca l’adroguer i la d’heroïna… Tanta o més que el cucurucho de xurros i el de gelat.

 Per tot plegat, i malgrat que caldria fer una investigació més extensa, sembla que la papelina de droga podria ser un catalanisme, una adaptació de la nostra paperina de tota la vida, amb el canvi de l’arrel, del paper pel papel.

 Si això fos així, al diccionari de la RAE hi ha una entrada que no indica l’origen català d’un mot i al de l’IEC no es recull el mateix mot amb l’accepció nova suposem que perquè és un castellanisme. Sabeu com se’n diu d’això, quina expressió tenim en català, sí, exactament, d’això se’n diu “fer el paperina”.

blog – bloc

0

Quan amb en Boris vam començar a parlar d’escriure una pàgina web de llengua i literatura, ens vam haver de plantejar tant si com no el dilema que dóna títol a aquest apunt: blog o bloc? A la xarxa hi ha totes dues versions. Totes dues són bones? 

La primera referència, no cal dir-ho, és l’edició digital del Diccionari de la llengua catalana de l’IEC (DIEC). Cap dels dos no hi surt. Per tant, ampliem el camp de consulta amb el Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana (DEC), i aquí sí que hi apareix:

 bloc m INFORM Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

 Continuem la cerca amb el Termcat, el centre encarregat de fixar la terminologia, i també hi apareix:

 bloc  Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos.

 Una característica del Termcat és que en moltes entrades proposa sinònims complementaris. En aquest cas, per al català no en dóna cap. En les traduccions, per al castellà dóna blog i bitácora; per al francès bloc, bloc-notes, blogue i carnet Web, i per a l’anglès blog i weblog.

Continuo la cerca per la xarxa, ara en mitjans de comunicació i altres webs de referència, i em trobo que l’edició digital d’El Periódico de Catalunya, El Diari d’Andorra, Vilaweb i el cercador Google.cat fan servir bloc.

Per contra, les webs que utilitzen blog són el diari Ara, el Punt Avui, Diari de Balears, la revista El Temps, la xarxa Blog.cat de Racó Català i el portal És a dir de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (per tant tv3.cat i 324.cat, entre d’altres), que ho defineix de la manera següent:

blog. Anglicisme. També anomenat weblog. Pàgina web, generalment de caràcter personal, amb estructura cronològica i actualització periòdica, basada en informació i opinions sobre temes diversos. Plural: blogs (o weblogs).

Ho escriurem sense marca tipogràfica (ni cometes ni cursiva).

Optem per no fer servir la forma bloc.

Entre els que no es defineixen per un terme o l’altre hi ha l’enciclopèdia virtual Viquipèdia, que titula l’entrada com a bloc, i de fet t’hi dirigeix si hi cerques blog, però en la definició accepta les dues formes i fins i tot proposa bitàcola (ja en parlarem més endavant, d’aquest terme).

 L’IEC, tot i que no s’ha pronunciat al diccionari, sí que fa servir com a institució el terme bloc: blocs.iec.cat

Una altra referència són les universitats. La Universitat Jaume I fa servir els dos termes. La Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de les Illes Balears fa servir bloc. La Universitat d’Alacant, la Universitat Autònoma de Barcelona (blogs.uab.cat), la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida (blogs.udl.cat), la Universitat de Perpinyà Via Domícia i la Universitat de València fan servir blog. La Universitat de Barcelona es mereix un comentari a part. Si entreu a les pàgines de cada facultat veureu que a tot arreu en diuen bloc: blocdelletres.ub.edu, blocdedret.ub.edu, blocgeologia.ub.edu, etc. Tot i això, si aneu al portal Sens dubte, gestor de consultes lingüístiques i terminològiques, i hi cerqueu el terme blog us trobareu una anàlisi dels arguments del Termcat a favor de bloc, els punts a favor de blog i una conclusió contradictòria amb l’ús habitual:

Arguments del Termcat:

– És una forma sorgida espontàniament; no és una proposta del TERMCAT sinó dels usuaris.

– És fonèticament igual a la forma anglesa i similar ortogràficament.

Evoca la imatge d’un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions, imatge que és una metàfora d’aquest tipus de webs.

A favor de blog

– L’etimologia: el mot prové de l’anglès blog, escurçament de weblog, compost de web + log ‘registre on consten totes les operacions d’un procés’.

– Forma fonètica i gràfica fàcilment adaptable al català.

– Internacionalització de la forma.

– Un blog no és un bloc (llibreta); la forma anglesa no hi té res a veure, però, en canvi, la proposta catalana només s’explica per la similitud amb la forma gràfica i fonètica anglesa.

 Conclusions:

– Considerem la forma blog més adequada tot i que no ha estat l’opció triada pel Consell Supervisor.

Finalment, pel que fa als usuaris, si fem una cerca sobre bloc o blog, entre molt diverses opinions  –moltes de ben poc argumentades, d’altres en la línia que cadascú faci el que vulgui–, hi destaca un article del professor Gabriel Bibiloni en defensa del terme blog a llenguanacional.cat, article que és el centre de discussió en molts fòrums. En aquest article, Bibiloni argumenta que blog és el terme internacional, és transparent etimològicament, és l’adaptació gràfica correcta (diu que escriure bloc és com escriure àcit enlloc d’àcid) i permet distingir conceptes.

Fins aquí, el rastreig de mostra per la xarxa.

 

L’etimologia

En aquest cas no hi ha dubtes. El terme blog té l’origen en el mot anglès compost weblog. El terme es va escurçar donant origen al blog, amb el significat que ja hem explicitat més amunt. El DEC explica l’origen del terme de manerca clara i concisa:

de l’angl. blog, simplificació de weblog, comp. de web ‘xarxa’ i log, reducció delogbook ‘quadern de bitàcola’

 

L’ús en les llengües de l’entorn

El resultat d’una cerca per la xarxa en les llengües de l’entorn del català ha estat el següent: blog és la forma en alemany, anglès, basc, danès, espanyol (amb bitácora), francès (amb blogue, i també cybercarnet), gallec-portuguès-brasiler (amb blogue),  holandès, italià, occità (amb accent, blòg), polonès, romanès, txec…,  a més de blogo en esperanto, blogi en suomi, blogue en asturià, blogg en suec…

Cal remarcar que aquests termes han estat recollits de la xarxa, i per això no es pot saber si són termes inclosos en els diccionaris normatius de cada llengua o no. No s’ha pogut esbrinar com és que el Termcat dóna com a forma francesa bloc.

 

Dos termes o un

El primer que hem d’aclarir és si són dos termes o no. És a dir, blog és el terme agafat directament de l’anglès i bloc és el terme equivalent en català, o bé blog és el terme agafat de l’anglès i bloc la seva versió catalana.

 
a) En el primer cas, ens trobaríem amb una traducció. Seria un cas paral·lel a twit / piulada. Amb una diferència, blog és una paraula nova i per tant no té una traducció directa com sí que la té el terme twit en el sentit recte. Tot i això, no sembla que s’hagi arribat al terme a través de la metàfora sinó de la semblança amb l’anglès. De fet, les primeres traduccions proposaven el terme diari, en la seva accepció 3:

3 1 m. [LC] [FLL] Llibre, registre, on s’apunten dia per dia els fets esdevinguts. Escriure el diari d’una expedició, d’un viatge. El diari de bord. Escriu els seus pensaments i reflexions en un diari personal.

Però com aquest terme és massa ambigu, l’acompanyaven dels adjectius interactiu personal. A més, el terme s’ha divulgat a través de les sigles DIP. Aquesta proposta no s’ha fet servir gaire: 141.000 entrades al Google.cat per 35.400.000 de blog.

La proposta de bloc (com a bloc de notes) seria un cas paral·lel, si bé no idèntic, a la campanya en castellà de popularització del terme bitácora. Amb aquesta campanya es vol recuperar un arcaisme per donar-hi un ús actual. De fet, un quadern de bitàcola és el diari del capità d’un vaixell. En al cas de la RAE, no hi surt ni blog ni bitácora en el sentit de què parlem aquí. Fins i tot, bitácora només és defineix com un armari, i d’allà et remet a cuaderno de bitácora: Mar. Libro en que se apunta el rumbo, velocidad, maniobras y demás accidentes de la navegación. El més calent, a l’aigüera. En aquest cas, traduir blog com a bitàcola en català sembla una traducció directa del castellà. 

b) En el segon cas, ens trobaríem davant d’una adaptació ortogràfica. Com va comentar l’escriptor Quim Monzó en un twit (o piulada), seria com escriure show o xou. És a dir, blog terme original en anglès i bloc adaptació a l’ortografia catalana.

Aquesta idea és la que defensa el DEC, perquè introdueix el terme no dintre de l’entrada bloc, sinó en una accepció diferent. És a dir, que no és un bloc de notes en la seva versió digital. És el mateix cas que os  i ós, en què paraules de diferent origen coincideixen per atzars de la llengua en una mateixa forma: del llatí ossum i ursus respectivament. En aquest cas, com que la fonètica és diferènt, l’accent diacrític ens els diferencia.

En aquest cas, però, l’adaptació ortogràfica de blog és innecessària, perquè en català ja hi ha mots acabats en –og, tot i que no gaires. Les terminacions en –oc són majoritàries al DIEC, 118 entrades per 14. D’aquestes 14, hi ha dos casos de mots d’origen anglès en què l’IEC ha mantingut la terminació en –og: buldog, adaptació de bulldog (bou gos) i grog, nom d’una beguda alcohòlica.

 

Derivats

El terme blog obliga a fer els derivats amb la g. Així, per exemple, termes recollits a la xarxa són: blogaire, bloguista o bloguer, blogosfera…

El terme bloc pot fer els derivats amb c o amb g, com groc groga grogor o com poc poca pocatraça, però no amb totes dues formes. Per tant, els partidaris de bloc han d’especificar, i no sempre ho fan, si construeixen els derivats com els esmentats al paràgraf anterior o fan blocaire, bloquista o blocosfera. Aquest darrer cas és minoritari: 83.700 resultats a google.cat enfront de 497.000 de blogosfera, només en pàgines en català.

 

Conclusions

De tot el recull de dades que he fet a la xarxa, en trec les conclusions següents:

 1. La distinció de bloc com a terme adaptat al català ha creat una confusió entre els usuaris: bloc com a terme català enfront de blog com a castellà. En tot cas, no ens hem de confondre amb un fals debat: blog no és castellà, és la forma majoritària, gairebé única, en les llengües de l’entorn. Cal treure la bandera de catalanitat a bloc.

 2. Tant bloc com blog són dues versions d’un terme anglès, i per tant cal decidir quina adaptació en fem. No em sembla gens convincent l’argument que bloc és un terme català per traduir-ne un altre d’anglès, en la mateixa línia que diari o bitàcola.
 
 3. A l’hora de fixar la grafia, cal decidir que és millor per a l’usuari: introduir el concepte en una accepció dintre de l’entrada bloc o tenir una entrada nova, blog, per a un concepte nou. En aquest cas, bloc se situa en la filosofia contrària als exemples os/ós: no confondre paraules iguals formalment, però amb etimologia i significats diferents.

 4. El blog és el terme identificable internacionalment, cosa que també facilita la cerca a la xarxa.

 5. Triar un terme també implica triar els derivats, i això s’hauria de fer al mateix temps.