llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Arxiu de la categoria: A la recerca del geni de la llengua

bloc – blog (i 2)

0
Publicat el 7 de març de 2013
Vaig inaugurar aquest blog amb un apunt sobre bloc o blog. Per fer-ho, vaig seguir la màxima de Joan Solà de descriure abans de prescriure, esperant que la mateixa descripció em donaria la solució. Sense voler fer-ne cap batalla, vaig optar per fer servir blog.

Fa uns dies, el febrer passat, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en l’edició en línia, ha incorporat la forma blog i el derivat bloguer bloguera. I així ho han recollit el Centre de Terminologia Termcat, que havia estat un dels grans defensors de bloc, i l’Optimot.

 

A l’Optimot hi podeu trobar la nota següent, que explica el canvi de posició: 

“L’any 2005, els termes catalans que va aprovar el Consell Supervisor del TERMCAT van ser bloc, d’una banda, i blocaire, de l’altra. En la darrera actualització del diccionari (febrer de 2013), l’Institut d’Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT, es decanta per blog perquè és la forma més estesa i alhora defensada. 

Així doncs, encara que durant els darrers anys la forma adaptada bloc coexistia en l’ús amb la forma blog, arran de la darrera actualització del diccionari la forma normativa és blog. I la forma blocaire ha de ser substituïda per bloguer, bloguera.” 

I el Termcat també hi ha dit la seva:

“La decisió va ser aprovada el mes de novembre passat per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que va estudiar el cas a petició del Consell Supervisor del TERMCAT. El Consell Supervisor havia aprovat l’any 2005 les formes bloc i blocaire, ara desestimades, per a designar, respectivament, aquests conceptes.

El motiu bàsic que ha menat la Secció Filològica a proposar el canvi de bloc per blog (i de blocaire per bloguer -a) és el fet que blog s’ha estès en català molt més que bloc: s’utilitza en la majoria de mitjans de comunicació catalans, és la forma que fan servir la major part d’universitats catalanes i ha estat defensada per diversos especialistes.”

Per mi, el Termcat es deixa la raó principal: blog evita la polisèmia de bloc, cosa que a més facilita la cerca.

Només em queda felicitar l’IEC per haver estat sensible a l’opinió dels usuaris.

principatins – catalunyesos

1
Publicat el 1 de març de 2013

En català tenim moltes paraules per referir-nos als habitants d’un lloc determinat. Gentilicis, es diuen. Al nom d’una localitat hi afegim un sufix (-í, -ina; -à, -ana; -ès, -esa; -enc, -enca…) i ja ho tenim: gironí, alcoià, maonès, castellonenc… Però de gentilicis en tenim uns d’especials, amb un plus afegit d’humor, de conyeta marinera, de mala bava. Són expressions que denoten un cert malestar, alguna mena de conflicte… i són la prova que una llengua no és només un eina de comunicació, sinó també d’expressió.

Per exemple, tenim bastants termes per referir-se als veïns de Barcelona, com ara el camacu, adaptació burleta del “que maco!” que deixen anar els barcelonins en les seves visites als Pirineus. S’ha d’entendre que maco és un castellanisme del segle XVII, que en el català central va substituir bonic per referir-se a les persones. És a dir, en un primer moment el castellanisme no es va menjar el terme original, sinó que es van repartir els papers: bonic per a les coses i maco per a les persones. Però al català occidental és un terme desconegut, o ho era. Per tant, si ajuntem els turistes, un mot d’ús no habitual i un accent diferent, ja tenim un malnom perfecte per als capitalins. Els veïns de València capital també tenen el seu malnom, amb una història al darrere. Per la gent de l’Horta i de Castelló, els valencians són mitjouets o mig-ouets, no tinc clar com s’ha d’escriure. Expliquen que en temps de la postguerra, els veïns de la capital anaven a comprar d’estraperlo als mercats de les comarques del voltant, i demanaven: “pose’m mig ouet i mitja quarteta de pollastre” (www.porcar.net). La història no cal que sigui real perquè s’escampi i triomfi entre els parlants. El més modern d’aquestes termes és el pixapins, lligat al cotxe i al turisme interior. La llegenda diu que si el cap de setmana veus un cotxe aparcat al voral d’una carretera secundària, segur que a prop hi ha un barceloní pixant sota un pi. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana el defineix així: m i f desp Persona de ciutat que va al camp els caps de setmana o a les vacances. Massa neutre, pel meu gust, malgrat l’etiqueta de despectiu. Estirant del fil, el naturalista Martí Boada va establir tota una taxonomia d’aquests turistes urbanites que els capa de setmana surten a voltar pel país: camalluents, petapins, saltamarges, passabardisses, xuxumeus… A València també s’han de sentir dir pixavins, en el sentit que ara diríem de pixar colònia, és a dir, gent de ciutat molt finolis que quan van a pagès no saben on són. Al segle XVIII era un malnom habitual entre els veïns de l’Horta. Els valencians de la capital comparteixen el malnom amb els de Gandia, també amb el mateix sentit de gent molt refinada. I per aquelles coses de la llengua, pixaví també és el nom de les libel·lules a Castelló. Per Catalunya en diem espiadimonis o damisel·les. Finalment, també hi ha el malnom de Can Fanga, que és com en diuen els gironins dels del Cap i Casal quan Barcelona encara tenia la rambla sense urbanitzar. Cal recordar que una rambla és això, un lloc per on baixa l’aigua quan plou molt, encara que ara hagi guanyat el sentit de passeig, tant, que els barcelonins fins i tot s’han inventat un verb, ramblejar, per dir-ne del costum d’anar rambla amunt rambla avall, abans que el turisme ho hagi fet impossible. Si fa no fa, com el rastro de Madrid, actualment sinònim de mercat al carrer d’objectes de segona mà, i en el passat, el nom d’uns carrers amb forta pendent per on baixava un rastre de sang des dels escorxadors fins al Manzanares. Fa 500 anys n’hi havia fins a tres de documentats a la zona on avui es munta el Rastro.

Totes aquestes paraules (camacu, mig-ouet, pixapins, pixavins…) són el preu que han de pagar els veïns de qualsevol gran ciutat per haver oblidat la connexió amb el passat, amb la natura i la pagesia, i també és la revenja dels pobles petits amb les armes dels petits: l’humor i la ironia. Tot i això, alguns han acabat fent-se seu el malnom i reinvindicant-lo com a senyal d’identitat, com ara la penya Els Pixavins del FC València.

I alguna cosa de tot això hi ha en els principatins i els catalunyesos. Sempre que he sentit aquests termes ha sigut en boca de valencians i balears, amb mitja conyeta, com una manera de reivindicar la seva catalanitat i, alhora, com una resposta a certa prepotència o aire de superioritat que a vegades se’ns escapa als catalans de la comunitat autònoma de Catalunya. Si fa no fa, com els barcelonins que es passegen pel territori.

Els termes principatí (del Principat de Catalunya, per si no havíeu lligat caps) i catalunyès neixen de dues realitats: la necessitat de diferenciar una part dels catalans (vegeu l’apunt pantalla plana – dinosaure) i la necessitat d’establir un nom per a la nació, qüestió encara no resolta (llegiu, si encara no ho heu fet, Qüestió de noms, de Joan Fuster, 1962). I així, podem establir l’ordre següent: balears, valencians i principatins, i les Illes, el País Valencià i Catalunya, noms que lliguen amb l’actual sistema de tres comunitats autònomes, i catalans i Països Catalans per referir-nos a la suma de totes tres. Enginyós, si més no.

Ara bé, si els valencians viuen en l’ambigüetat que el gentilici de la capital és el mateix que el de tot el país, i per tant un alcoià és valencià tot i no viure a la capital (com si diguéssim que un gironí és alhora barceloní), per què amb el gentilici de català no ha de passar el mateix?, per què no pot designar la part i el tot alhora? No seria el primer cas. 

Per mi, ara per ara, els principatins i els catalunyesos els guardo al costat dels camacus i els mig-ouets.

sínia – nòria

4
Les paraules no s’estan mai quietes, viatgen per la llengua com nosaltres ho fem per la vida i van deixant un camí darrere seu. Penso per exemple en l’humil màrfega. En origen, un sac que s’omplia de palla per fer-lo servir de matalàs, habitual dels pastors. A través de l’excursionisme, les màrfegues van sortir del seu àmbit original i es van incorporar a l’equipatge d’alpinistes i agrupaments escoltes. Amb la popularització de la muntanya i l’acampada, la màrfega ha evolucionat, i si bé fa la mateixa feina ja no és un sac ple de palla, sinó un rotlle de material aïllant. Els menys habituals en diuen esterilla, copiant el castellà, esclar. Però la màrfega no s’ha quedat quieta, perquè ara no es fa servir només per dormir-hi a sobre. Ha fet un altre salt. Ara és habitual de les classes de ioga, pilates, fitness… Que lluny que ens queda la màrfega de palla del pastor. De la borda al DIR. Llàstima que la definició del DIEC no reculli les últimes etapes del viatge. 

Més paraules. Més camins. 

Un viatge semblant va fer fa temps la coixinera. En aquest cas, per la semblança, no per la funció. De la funda per protegir el coixí es va passar a la bossa per anar a buscar el pa. A casa quan era petit la coixinera del pa encara era habitual. Ara no fa pas gaire, algun forn de pa regalava coixineres de cotó a la clientela, per evitar les bosses de plàstic i alhora fer-se promoció. No han tingut gaire èxit. I la paraula encara menys. Els clients demanaven la bossa del pa. I és que quan un ús es trenca, costa déu i ajut recuperar-lo.

De vegades els camins es perden i, amb sort, tornen a aparèixer uns metres més enllà. Ara fa uns anys, amb l’auge dels tatuatges (o dels tatoos), es va posar de moda la henna, pronunciada amb hac aspirada. I ves per on, aquest mena de pòlvores de fulles seques per tenyir els cabells, les ungles i les celles o fer dibuixos sobre la pell, ja era coneguda a ca nostra a l’Edat Mitjana. De fet, apareix al Tirant lo Blanc. Amb l’article àrab enganxat i l’hac aspirada adaptada a la fonètica catalana: alquena.

“Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d’estrema blancor e carnudes, que no s’i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades __que mostraven portar alquena__, no tenint en res negun defalt de natura.” (capítol CXIX)

Totes dues surten al DIEC, però henna et remet a alquena. Ara bé, quants cartells heu vist que facin servir alquena? 

Finalment, arribem a l’última etapa d’aquest viatge, la que dóna títol a l’apunt. La sínia és una màquina per elevar aigua, habitual als camps catalans des de l’edat mitjana. La paraula ve de l’àrab, igual que la noria castellana. Mossèn Alcover ja es lamentava al Diccionari català-valencià-balear de la desaparició de les sínies, al voltant dels anys 20 del segle passat. Que és només uns quants anys més tard de l’aparició dels primers parcs d’atraccions a Catalunya. El primer a Barcelona és del 1853 i estava al passeig de Gràcia, amb una primera muntanya russa. El Parc d’Atraccions del Tibidabo, construït entre el 1899 i el 1901, va néixer amb els autòmats, l’avió i els miralls (Parcs d’Atraccions de Barcelona, de Ròmul Brotons. Editorial Albertí. Barcelona, 2011). La primera ferris wheel es va construir el 1893 a Chicago, i la  riesenrad de Viena, al Prater, és del 1897. Al Tibidabo la primera no va arribar fins el 1953. En fi, l’associació entre l’antiga sínia i la nova atracció sembla evident, com en el cas de la coixinera, tant per al coixí com per al pa. I sembla lògic el desplaçament d’una paraula que designa un objecte en extinció cap a un ús modern, com en el cas de la màrfega. Ara bé, quan una paraula entra a la nostra llengua per un camí nou, els parlants no acostumen a desfer el camí, com ha passat amb la henna.

La nòria és un castellanisme evident. Tot i això, en molts casos els manlleus com aquest són útils per designar conceptes nous. Res a dir. A mi el que em desagrada és que en català no sapiguem construir referències, camins nous, que sempre la millor solució sigui adoptar el manlleu. El camí de la sínia de pagès a la del parc d’atraccions no existeix. Els parlants no relacionen l’una amb l’altra. És el camí que va triar el castellà en el seu moment. Amb la gran majoria de parlants amb qui ho he comentat, en canvi, l’atracció els recorda una roda, com en anglès. Potser ja és hora de fer l’esforç de superar els anys d’imposició del castellà en l’esfera pública i recórrer els nostres propis camins. 

2012 – 2013

2

L’1 de febrer del 2012 va arrencar aquest blog amb la intenció de penjar un apunt sobre llengua divendres si divendres no, fugint de l’alliçonament, sense terminologia espessa (ep, si pot ser), tocant de peus a la llengua, mirant de provocar reflexions. 

El primer apunt precisament va ser sobre blog o bloc, com l’hem d’escriure? Al darrere n’han seguit 32 més. La majoria al voltant de parelles de paraules, ja siguin sobre etimologia (paperina-papelina, xoriço-botifler) o sobre la interferència del castellà (cadàvers d’ocells-animals morts, mate-glaçada), en el lèxic i en la sintaxi (lo que-que dius que què?). Algunes vegades m’he recolzat en una paraula per reflexionar sobre alguna cosa més abstracte, com ara la llengua estàndard (llongada–la part de la platja de sorra més dura que mullen les onades, fenoll-fonoll) o els jocs de paraules, aquelles estranyes relacions que els parlants establim amb els mots (nightingale-martingala, pantalla plana-dinosaure, paper d’alumini-paper de plata, adéu-a reveure). També he fet un cop d’ull a les definicions dels diccionaris (matrimoni acadèmic-matrimoni institucional, USB-VHS, jueu-judiada) aprofitant alguna polèmica d’actualitat. I m’he capbussat en la història de la llengua (català-valencià-balear, les normes ortogràfiques-la declaració de sobirania) des del present. El present del país m’ha marcat un apunt (oficialitat de l’espanyol-oficialitat a l’andorrana), però no m’he esforçat gaire a seguir l’actualitat. També he fet descripcions, o buidatges, com els que vaig dedicar a Dalí i Astèrix (Dalí 1919-1920, les llengües d’Asterix-les llengües de Goscinny, les llengües de Goscinny-les llengües d’Astèrix). I fins i tot em vaig atrevir amb un entrevista sobre sociologia amb la professora de la UB M. Carme Junyent, presidenta del GELA, i amb un petit conte per a l’Aparaula’m, en l’any de la paraula viva (pèlag-aparaula’m).

Entre setmana, fora del meu horari habitual, he penjat alguns apunts sobre xerrades, presentacions de llibres i projectes, i també alguns comentaris i notes, i les ressenyes sobre la meva participació en el magazín de Ràdio Barcelona Cadena Ser, Tot és comèdia

A redòs de tot plegat, he anat fent créixer una llista d’enllaços relacionats amb els apunts. Una invitació a continuar estirant del fil de la llengua. Com també ho és aquest apunt. Gràcies.

‘Les normes ortogràfiques’ – ‘La declaració de soberania’

0

La llengua normativa. Què és correcte i què incorrecte. Això ho puc dir? Llengua literària, comuna, estàndard… Expressions lligades al desenvolupament i la normalització de la llengua, un debat obert des de fa anys a la societat catalana, com a mínim des de la famosa polèmica ortogràfica  del 1796 al Diario de Barcelona. Al segle XIX, els literats catalans que es queixaven de la falta d’uniformitat de l’ortografia (també n’hi havia que no) es pensaven que posant-se d’acord amb quatre punts, no gaire importants, n’hi hauria prou per unificar-la. Això ho creia, per exemple, en Claudi Omar i Barrera en un article a La Vanguardia del 17 de febrer de 1892: “¿qué es lo que diversifica hoy los métodos de escribir? Los plurales acabados en as o en es, les terminaciones atx, etx, itx, otx, utx, la aplicación de la ç y alguno otros detalles sin importancia”, com explica Josep Miracle a Història anecdòtica de l’ortografia catalana (Edicions la Paraula Viva, 1976, p. 54). Pompeu Fabra, en un article a La Vanguardia del 22 de març de 1892, va ser el primer a defensar que amb aquests quatre canvis no n’hi hauria prou, que la feina era més feixuga: “He ahí nuestra ortografía: es la castellana con cuatro convenciones impropias de estos tiempos y un sistema de apostrofación que llega a dificultar la lectura de nuestra lengua, ya que según el se marcan elisiones imposibles. Y creen algunos que lo único que hay que hacer para bien de nuestra literatura es “ponernos de acuerdo sobre la forma de escribir les o las, vatx o vaig, meteix o mateix, baixo o baxo y otras fruslerias en que discrepamos”. Como si, por otra parte, no discreparamos más que en cuestiones ortográficas. ¿No discrepamos en algo más importante? ¿Estamos todos acordes sobre cuál ha de ser el moderno catalán literario?”. El debat es pot seguir en esdeveniments com la campanya de L’Avenç (1890), les Bases de Manresa (1892), el Bolletí de mossèn Alcover (1901), el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)

Foto: Pompeu Fabra, per Ramon Casas. 

El 1907 Enric Prat de la Riba va crear a Barcelona l’Institut d’Estudis Catalans. Quatre anys més tard, el 4 de febrer de 1911, el va ampliar amb la creació de la Secció Filològica i la Secció de Ciències. La Secció d’Estudis Filològics i Expansió de la Llengua Catalana (nom complet) va nomenar una ponència per tractar el tema de l’ortografia. Estava formada per experts de les tres seccions: Antoni M. Alcover, Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra i Lluís Segalà, per la Filològica; Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Miquel dels Sants Oliver, per la Històrico-arqueològica, i Pere Coromines i Eugeni d’Ors, per la de Ciències. Les Normes Ortogràfiques van ser aprovades pel plenari de l’Institut d’Estudis Catalans després de moltes reunions i publicades el 1913. 

Amb la publicació de les Normes Ortogràfiques, s’havien definit dos fronts clars: els que n’eren partidaris i els antinormistes, organitzats al voltant dels Jocs Florals i, a partir del 1915, de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Entre aquests, algunes personalitats com Narcís Oller, Victor Català, Apel·les Mestres, Josep Pin i Soler…, i el més combatiu, Francesc Matheu. Prendre partit per les Normes de l’Institut, per les Regles de l’Acadèmia (1916), o per cap, és una decisió lingüística però sobretot patriòtica, ideològica. Fixem-nos en un article a Ilustració Catalana (3 de gener de 1916, p.14): “Per amor a la Llengua uníuvos tots, y entre tots fèu lo qu’ella fretura. Posèuhi’l cor tant com el cap. L’interès de la Llengua està per sobre de tot interès particular, per sobre de tota vanitat. Fèmli tots homenatge y subjectèmnos als seus manaments.” 

El text té tan sols catorze pàgines, de les quals quatre són el pròleg. S’hi recullen vint-i-quatre normes. Són les que, de manera força reduïda, enumero a continuació, respectant la terminologia de l’època:

1. Plurals en -es i terminacions verbals en -es, -en, -em, -eu.

2. g davant e i i.

3. h etimològica.

4. Els nexes grecollatins ph, th, ch i rh s’escriuen f, t, c o g, i r.

5. La i asil·làbica (semivocal) rere vocal s’escriu i. Quan no sigui asil·làbica o sigui una i tònica no accentuda gràficament, s’hi posa dièresi (hi ha quatre excepcions).

6. La conjunció derivada del llatí et s’escriu i.

7. Ús de l·l.

8. Davant b, p i m s’escriu m. Davant f s’escriu m (conserven n els prefixos con-, en- i in-). Davant n s’escriu n o m segons la pronúncia. Davant c i t s’escriu mp. Davant altres consonants s’escriu n.

9. La preposició derivada del llatí apud s’escriu amb.

10. q davant u asil·làbica, amb dièresi davant e i i.

11. Mots erudits amb s o ss segons el llatí. El prefix trans- sempre amb s.

12. El so de s sorda que, seguint un criteri alhora etimològic i tradicional, tothom convé a representar per c davant e i i, s’escriu amb ç davant a, o i u. S’accepta s i ss en els mots d’origen àrab. No cal escriure ç davant de consonat ni en principi de paraula.

13. La x (pronunciada cs, c o gz) s’escriu x. El so de x palatal es representarà per x en general i per ix darrere a, e, o o u quan no siguin diftongs.

14. b d g a final de paraula en mots erudits i derivats. Darrere consonant o darrere vocal no accentuada, b d g o p t c segons el derivat. Darrere vocal accentuada, sempre p t c.

15. A fi de mot, -tx en derivats com despatxar, la resta de casos -ig.

16. Accent greu i agut. S’accentuen els mots aguts acabats en vocal més -s i -n, i els mots plans en què la vocal tònica és una i o una u seguida de vocal (estudía) Accent diacrític: s’accentuen els dos mots que puguin portar confussió (sò i só), excepte si un és neutre (sà i sa).

17. Davant de vocal o h es trenca la contracció al, del.

18. S’admeten els pronoms en, et, es…, al costat de me, te, se…

19. S’usaran les formes sil·làbiques (plenes o reforçades) davant de vocals (porti els llibres). Les asil·làbiques, en combinacions de verbs i pronoms (mira’m), combinacions de pronoms (me’n dóna), preposició i article (entre’ls dits) i, facultativament, en monosíl·labs (que, no). Sempre acostades a la paraula anterior i separades per un apòstrol.

20. Hi, ho són invariables.

21. Distinció entre li i l’hi.

22. No s’admet els-e, ens-e, en-e, amb-e.

23. Guionet entre el verb i els pronoms àtons, o l’apòstrof si és una forma enclítica asil·làbica.

24. No s’escriurà pera sinó per a.

Cada punt va ser objecte de debat i discussió. En sis mesos, del juliol al desembre del 1912 es van redactar tres versions de les Normes. S’ha d’entendre que les Normes eren la base del que havia de ser l’ortografia de la llengua catalana, per tant, havien de recollir el màxim d’adhesions. Per aquest motiu i per les discussions de la ponència no van ser exhaustives, només tractaven les qüestions indefugibles, però no era el punt final de la feina de codificació, sinó més aviat el punt de sortida o, més exactament, els fonaments, la base de l’edifici ortogràfic, com explica Josep Miracle (p. 261), “La Secció de Ciències no havia demanat sinó una avançada, un canemàs, una guia, unes normes. I això ja era una realitat”. L’objectiu final era la plena modernització de la llengua catalana. 

En resum, que preparant aquest punt pel centenari de les Normes no he pogut evitar comparar la polèmica del 1913 amb l’actual sobre la Declaració de sobirania: les discussions bizantines al voltant d’una paraula, les crides a la unitat per part de les dues parts, els posicionaments personals, la sensació general de garbuix… 

Les Normes es van imposar, amb el temps i no sense dificultats, perquè resolien una necessitat de la societat i, a més, la resolien d’una manera entenedora i directa. Si la Declaració de soberania s’imposa ha de ser per les mateixes raons. Això sí, cal que tinguem clar l’objectiu final, com el tenia Fabra quan debatia sobre si escriure vaig o vatx

adéu – a reveure

0
A Cully, un poblet a tocar del llac de Léman, a Suïssa, a la sortida d’un aparcament públic, hi ha un rètol redactat en quatre llengües que diu: au revoir, auf wiedersehen, arrivederci, a revair. I això em va fer pensar, si a aquestes llengües hi afegís el català, gairebé segur que escriuria a reveure, i no pas adéu o adéu-siau, que és el que dic habitualment per acomiadar-me. 

A Escaldes, a Andorra, a les botigues és habitual trobar-te rètols en què et conviden a tancar la porta amb un S.U.P., les sigles de si us plau. En francès, això d’abreujar s’il vous plaît amb sigles està molt estès (foto).

Foto: http://www.chowgypsy.com

Els parlants en qualsevol llengua disposen de molts recursos lingüístics, adquirits amb el temps, alguns per evolució de la pròpia llengua i d’altres per contacte amb d’altres llengües (els manlleus o préstecs).

En una situació comunicativa, el parlant escull d’entre totes les opcions que té la que li va millor. En el primer exemple, si vol sentir que forma part d’un mateix col·lectiu, buscarà la solució formal més propera a les altres llengües. Així, l’a reveure diria “ep, que no som tan diferents…!”, del francès, l’alemany, l’italià i el romanx, les quatre llengües oficials de la Confederació Helvètica. En el cas de S.U.P., un parlant s’asseu a redactar un rètol i copia una fórmula que funciona en un llengua-cultura veïna. En aquest cas, s’està acostant al parlant-client francès per dir-li el mateix: “ep, que no som tan diferents!”. 

Els dos exemples es troben a la frontera del calc lingüístic, sense ser-ho pròpiament. A diferència de calcs del castellà com ara m’he caigut o m’he donat compte*, que forcen la gramàtica del català, els dos exemples tenen una part positiva: acosten les dues llengües, les posen al mateix nivell, per dir-ho així, i per tant serveixen per facilitar la relació entre els parlants.  

* En català, el verb caure no necessita cap pronom, amb un “he caigut” ja fem.
I tenim un verb, “adonar-se”, que fa innecessària la perífrasi “donar-se compte”.  

paper de plata – paper d’alumini

0
Sobre l’últim apunt, m’han arribat alguns comentaris pel sistema antic, és a dir, pel sistema conegut com “ara que et veig…” i no me’n vull estar de fer-los arribar aquí. 

 

A l’últim apunt vaig comentar que hi ha força paraules que més que descriure un objecte el que fan es distingir-lo d’un grup més gran. 

I en el menjar trobem molts casos de parelles que es defineixen a la contra, com ara les següents:

   vi blanc – vi negre
   raïm blanc – raïm negre
   botifarra blanca – botifarra negra
   botifarra cuita – botifarra crua
   mongeta tendra – mongeta seca
   pernil salat – pernil dolç
   carn blanca – carn vermella
   peix blanc – peix blau
   …

En el cas del vi, per comentar-ne un, ni el vi blanc és blanc, sinó més aviat grogós, ni el vi negre és negre, sinó més aviat vermellós. És un exemple clar del que he explicat abans.

Un altre cas, diferent, és el del títol. De petit sempre n’havia dit paper de plata, i ja ho sabia que no era pas de plata. A poc a poc es va anar imposant el nom de paper d’alumini, que era més exacte. Sospito que a través de l’etiquetatge comercial. I no fa tant vaig descobrir que el paper d’alumini no sempre està fet  d’alumini, sinó que pot estar fet d’un aliatge d’estany, plom i bismut.

Així que, ja em perdonareu, però preu per preu em penso saltar l’exactitud i tornar al paper de plata de quan era nen i feia el riu del pessebre amb els pares.

pantalla plana – dinosaure

0
Anem a pams i comencem pel començament. Els mots en català es classifiquen en nou categories: nom, adjectiu, verb, adverbi, preposició, article, pronom, conjunció i interjecció. Fixem-nos en les dues primeres. El nom designa tota mena de coses o éssers que poden rebre els efectes d’una acció o ser-ne el subjecte, i té un gènere definit (masculí o femení). L’adjectiu complementa el nom i hi concorda en gènere i en nombre (singular o plural). Així mateix, aquesta funció, la de fer de complement del nom, també la pot fer un altre nom introduït per una preposició o fins i tot una oració, introduïda per una pronom de relatiu (que, què, qui, on, el qual, la qual, els quals, les quals), que és el cas que avui ens interessa. Per exemple:
La noia riallera (article + nom + adjectiu)
La noia de la rialla (article + nom + preposició + article + nom)
La noia que riu (article + nom + oració subordinada adjectiva: pronom relatiu + verb)

D’oracions adjectives de relatiu n’hi ha de dues clases: especificatives i explicatives. Les primeres adjectiven el nom especificant-lo d’entre un grup més gran; les segones expliquen alguna cosa del nom, i van entre comes. Per exemple:

Els passatgers que estaven marejats van baixar de l’autocar a prendre l’aire.
Els passatgers, que estaven marejats, van baixar de l’autocar a prendre l’aire.

En el primer cas, alguns passatgers s’havien marejat i d’altres no, i només van baixar de l’autocar a prendre l’aire els que estaven marejats. En el segon cas, tots els passatgers estaven marejats i tots els passatges van baixar de l’autocar. S’entén, això? Que què té a veure amb la pantalla plana i el dinosaure del títol? Ara ho explico. 

Cada cop que apareix una cosa o un ésser nou, perquè algú el crea o el descobreix, tenim la necessitat de posar-li nom per poder citar-lo, per poder dir-ne d’alguna manera. De vegades, aquests neologismes han estat criticats per ser inexactes o inapropiats per no ajustar-se a la realitat. Al títol n’he triat dos, un de recent i un d’antic. 

Els televisors de pantalla plana es caracteritzen per tenir poc gruix, ja que han eliminat el tub de raigs catòdics que tenien els televisors vells. Tot i que és veritat que en alguns models vells la pantalla feia panxa, la majoria eren bastant plans. Llavors, si la característica principal dels televisors nous no és que tinguin la pantalla plana sinó que no tenen cul, per dir-ho així, per què no dir-ne de pantalla prima, que és més exacte? 

La paraula dinosaure se la va inventar Sir Richard Owen el 1842 per definir el que ell es pensava que era un nou subordre de rèptils. Es va basar en el grec clàssic: δεινóς, que vol dir terrible, i σα?ρος, que vol dir rèptil. Així, dinosaure vol dir ras i curt rèptil terrible, quan els dinosaures no són rèptils i això de terrible com a mínim és bastant subjectiu.

Que què té a veure tot això amb les oracions subordinades adjectives de relatiu i els passatgers de l’autocar? 

Com les oracions de relatiu, aquests termes poden fer una funció especificativa o explicativa. En aquest cas, la funció dominant és distingir, diferenciar, el producte nou de la resta de televisors i situar la troballa d’uns fòssils del Triàsic al Cretaci en un àmbit diferent dels animals existents o coneguts fins llavors. No importa com és la pantalla ni d’on vénen els dinosaures, el que és important de debò és que qui vagi a comprar un televisor sàpiga com n’ha de dir del model nou i que quan algú parli dels dinosaures tothom entengui a quina classe d’animals es refereix. 

I és que les paraules no serveixen només per indicar coses, també serveixen per classificar-les. 

oficialitat de l’espanyol ? oficialitat a l?andorrana

0

Com que ja es veu que això de la independència és cosa de dies, tothom va engrescat a descriure com serà el futur Estat propi. L’Oriol Junqueras va obrir el debat amb un article publicat a El Periódico, amb el descriptiu títol d’El castellà i la República Catalana (8 d’octubre del 2012), en què va proposar l’oficialitat de l’espanyol al costat del català. I quan es parla de llengües oficials i d’independència de seguida surt un nom, Irlanda, i al seu darrere gairebé sempre l’acompanya un altre, Andorra. Tots dos funcionen com a exemples que un Estat propi no és garantia de supervivència per a cap llengua. D’Irlanda no en parlaré perquè no ho conec prou. Em centraré en Andorra, on vaig treballar durant dos anys, quatre mesos i un dia.

Andorra és l’únic estat del món que té el català com a única llengua oficial, des que va aprovar la seva Constitució, el 14 de març del 1993 (Article 2.1 La llengua oficial de l’Estat és el català.).

Malgrat que l’any que ve farà 20 anys de l’aprovació d’una Constitució que només reconeix el català com a llengua oficial, el castellà continua avançant i ja supera el català com a llengua més utilitzada, segons dades del Govern: “Si el 1999 el català era la llengua més utilitzada (el 46,3% del temps es parlava en català, davant del 39,5% en castellà), actualment l’ordre s’ha invertit i ha estat superat pel castellà (el 42,8% del temps es parla castellà, davant del 40,6% que es fa en català)”.

Per què passa això. Veiem què diu el Servei de Política Lingüística:

“Les causes d’aquesta evolució negativa del català poden ser les següents:

• El fort increment de la població d’Andorra en els últims cinc anys està fonamentat principalment en la immigració, majoritàriament de no catalanoparlants.

• Determinats grups de població immigrant adopten el castellà com a llengua alternativa a la seva llengua materna. És, per exemple, el cas dels francesos i dels portuguesos, que tenen un indicador d’ús del castellà més elevat que el del català.

• Paral·lelament, entre els andorrans guanyen pes els que tenen com a llengua materna el castellà. Aquest col·lectiu concret, tot i tenir un bon coneixement del català, utilitza més el castellà, principalment en àmbits més informals, com per exemple a casa o amb els amics. En canvi, en situacions més formals, com ara la feina o quan es dirigeixen a l’Administració pública, sí que parlen majoritàriament en català.”

Aquestes conclusions més que concloure res obren noves preguntes, com ara: com és que els portuguesos fan servir més el castellà que el català?

Una explicació d’aquest canvi, més enllà del bilingüisme dels catalanoparlants tant andorrans com immigrants, podria ser l’escola. A Andorra els nens poden seguir tres sistemes educatius: l’andorrà, l’espanyol i el francès (4.122 alumnes en l’andorrà, 3.285 en l’espanyol i 3.430 en el francès, segons dades del 2009). Això s’entén si es té en compte que per seguir estudis superios els estudiants hauran de sortir del país. Segons la carrera que volen fer, els andorrans es desplacen habitualment a les universitats de Lleida, de Barcelona o de Tolosa de Llenguadoc. Per tant, dins d’aquesta lògica, és normal que segueixin els plans d’estudis del sistema francès o espanyol, cosa que els evitarà molt maldecaps de convalidacions i reconeixements. El que potser no és tan normal en un país és que només al voltant del 40% dels estudiants tingui l’única llengua oficial com a llengua vehicular a l’escola. I tampoc no és normal que el Govern no faci res per solucionar aquesta mancança. Això sí, les escoles franceses i espanyoles tenen al seu currículum escolar l’assignatura de llengua catalana i d’història d’Andorra. El sistema escolar andorrà es va implantar el 1982.

L’educació és un punt central en la transmissió d’una llengua en un país  d’immigrants. Si aquesta falla, falla la base. A això s’hi ha de sumar un punt essencial per acabar d’entendre el retrocés del català: el sistema econòmic i polític.

Andorra és un país d’immigrants. Al voltant del 65% de la població ho és, i la gran majoria procedeixen dels països de l’entorn immediat. És una immigració enconòmica, ja que Andorra necessita mà d’obra per fer rutllar la seva economia. Molta. Tanta, que si només la meitat dels treballadors aconseguissin la nacionalitat andorrana igualarien la població autòctona. I per tant, en unes eleccions podrien desplaçar els partits tradicionals que controlen el Govern. Un Govern que fins al 2004 no va aprovar una llei laboral, i que encara ara manté l’acomiadament lliure i els contractes verbals. I encara no existeix una llei sindical que garenteixi els drets dels sindicalistes i de tots els treballadors. Com es queixa la Unió Sindical d’Andorra a la seva web (www.usda.ad): “Existeix una gran mancança de lleis i reglaments de caire social per garantir els drets bàsics de totes les persones: ajudes a l’habitatge, subsidis a l’atur, cobertura sanitària universal, prestacions dignes per als discapacitats, pensions de viudetat, vellesa, orfandat, etc.”

Per tant, a diferència de Catalunya, no tinc gens clar que l’Administració andorrana busqui la integració al país dels nouvinguts. Diria que prefereix un perfil de treballador que vingui, treballi 10, 15 o 20 anys, i després se’n torni al seu país d’origen. És la sensació que jo mateix me’n vaig endur: una sensació de provisionalitat permanent.

En conclusió, el català no es normalitzarà a Andorra mentre no canviï l’equilibri de poder econòmic i polític, que fa servir la llengua per evitar l’ascens social dels treballadors forans i així mantenir els privilegis dels andorrans de tota la vida. És molt trist, però en català també es pot discriminar. I és per això que Andorra no pot servir mai de model per a la República Catalana.

Les dades sobre les llengües han estat extretes del Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra. Teniu l’enllaç a la columna del costat.

català-valencià-balear

0
Trau la llengua és un magnífic espai sobre la llengua que s’emet al Canal 9. A la seva web, a més de veure els programes emesos, hi podeu trobar tota mena d’informació organitzada a la barra en seccions: Què vol dir, sobre l’origen de paraules i expressions, com que xafardejar és un derivat de fer safareig o que company ve del llatí i volia dir compartir el pa; l’UVItuari, en què es recullen paraules o expressions que cada cop es diuen menys, com ara anar a costura; La paraula fantasma, una expressió que trobo molt encertada, sobre els mots que diem però que no veiem als diccionaris, com maremot; el Travallengua, un embarbussament que Pep Gimeno el Botifarra fa recitar a persones que troba pel carrer; la Saviesa popular, en què es recull el lèxic parlat, com ara totes les variants de la creïlla: querilla, queraïlla, creguilla, quereguilla, caraïlla, crilla… i unes quantes més; Adés i ara, que explica els canvis de significat de les paraules amb el pas del temps, d’àvies a néts, i el joc D’on són, en què s’ha d’endevinar de quina de les tres poblacions proposades és la parella que parla. En teniu l’enllaç a la columna del costat.

Però vet aquí que el 4 d’octubre el diputat de Compromís per Castelló Vicent Panyella va denunciar que en el darrer programa ha sortit la imatge d’una pàgina del volum III del Diccionari català-valencià-balear de la qual havien esborrat català i balear, en el que sembla un altre cas de rebuig a la unitat de la llengua. Aquí teniu l’enllaç a la notícia:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4044941/20121004/panella-manipulacio-linguistica-canal-9-arriba-extrems-indignants.html

Aquesta acció amaga una tremenda ironia, que es remunta a les beceroles del diccionari.

El Diccionari català-valencià-balear va començar a caminar el 1900, quan mossèn Antoni Maria Alcover va publicar la seva Lletra de convit a tots els amics de la llengua catalana, i va començar a establir contactes arreu del país i a omplir fitxes, que guardava a la famosa calaixera. El 1901 va començar a editar el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, la primera revista de filologia de l’Estat. Fins el 1926 no va sortir el primer fascicle del diccionari. I fins el 1962, coincidint amb el centenari del naixement de Mn. Alcover, no es va publicar tota l’obra sencera: 10 volums amb 160.000 articles. Només fent un cop d’ull a les dates ja es pot veure que no va ser una empresa fàcil. Per molts motius. 
El 1926, el primer fascicle del diccionari és rebut amb fredor per la intel·lectualtat de casa nostra, que li gira l’esquena. Sobretot per dos motius: l’ortografia dissident i el nom. La publicació tira endavant amb penes i treballs gràcies als subscriptors i a unes minses subvencions dels ajuntaments de Palma i Barcelona i de les diputacions de les Balears i Barcelona. El 1932, mort Mn. Alcover, el seu successor al capdavant del projecte, un jove Francesc de Borja Moll, adopta l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans en passar de la lletra B a la C. L’any després, Moll busca finançament per tirar endavant la publicació del diccionari. La Secció Filològica de l’IEC, presidida per Pompeu Fabra, li proposa de subvencionar-ne l’edició però amb un altre nom, Diccionari Alcover, a semblança del Diccionari Aguiló, que l’IEC havia publicat uns anys enrere, cosa que obliga a començar de cap i de nou. No hi ha acord. Fabra creu que el nom trenca la unitat de la llengua en un moment força delicat (tot just el 1932 s’aproven les Normes de Castelló) i per això s’hi oposa. Mn. Alcover es defensava, ja el 1919, argumentant que el nom no fa referència a la llengua, sinó al territori, i que és imprescindible per no crear rebuig entre els parlants de les Illes i el País Valencià. Qui tenia raó? La qüestió és que el diccionari tira endavant sense l’ajuda de l’IEC, gràcies a l’empenta i la voluntat de ferro de Mn. Alcover, primer, i de Moll, després.
Tot això ho trobareu molt més ben explicat a Pompeu Fabra, una biografia, de Mila Segarra, Empúries (1998).

I vet aquí que 50 anys més tard de la publicació completa del Diccionari català-valencià-balear, gràcies a un “error (…) durant el muntatge de postproducció” d’un programa de televisió, podem afirmar que la polèmica entre Mn. Alcover i Fabra sobre el nom del diccionari l’ha guanyada el mallorquí, potser l’única que va guanyar mai. 
 

Les llengües de Goscinny – les llengües d’Astèrix (i 2)

0

René Goscinny (París, 1926 – 1977) és el guionista de les aventures d’Astèrix, de l’indi Oumpah-Pah i del Petit Nicolas, entre d’altres. Pel que fa al motiu que ens l’ha portat fins aquí, era fill  de Stanislas Goscinny, nascut a Varsòvia, i d’Anna Beresniak, de Khodorkow, a Ucraïna. Els pares es van conèixer a París, on va néixer en René. Quan tenia 2 anys, tota la família se’n va anar a viure a Buenos Aires (Argentina), on el pare havia trobat feina. Allà, René Goscinny va estudiar al Liceu Francès de la ciutat, i passava petites temporades a l’Uruguai i al Brasil, a més de les vacances a França. Ja tenim, per tant, el petit René en contacte amb cinc llengües: polonès, ucraïnès, francès, espanyol i brasiler, i a més amb diversos accents, i no trigaria a afegir-s’hi l’anglès. El 1945 va emigrar a Nova York amb la mare (el pare havia mort), i va trobar feina a Manhattan, com a traductor. El 1946 va tornar a França, on va treballar de dibuixant. El 1947 va retornar a Nova York, on va acabar sent director de Kunen Publishers. El 1950 es va instal·lar a França definitivament i va començar a treballar amb Albert Uderzo. I el 1961 va aparèixer el primer àlbum d’Astèrix.

Astèrix i el calderó. Un cap gal confia a Astèrix un calderó ple de sestercis, l’hi roben i se n’ha d’anar del poble a fer diners. Al final, es troba amb un cobrador d’impostos que parla com un formulari, amb globus quadrats com un rebut de banc i donant opcions a) b) o c) .

Astèrix a Hispània. L’Astèrix i l’Obèlix viatgen fins a Hispània a tornar el fill segrestat pels romans a un cap iber. Els ibers diuen “olé” tota l’estona. No hi ha cap referència a la diversitat lingüística de la Península. No passen per Catalunya. 

La Zitzània. Cèsar envia en Detritus a sembrar la discòrdia al poblet gal per dividir-los i derrotar-los. Detritus parla sempre amb un globus amb el fons verd, senyal que les seves paraules estan enverinades. Aquest recurs es farà servir també amb els altres personatges: el globus és verd clar quan les paraules només són una mica amargues i verd fosc quan destil·len fel. 

Astèrix a Helvècia. En Panoràmix necessita una flor que creix a dalt de tot de les muntanyes per guarir un inspector romà enverinat; l’Astèrix i l’Obèlix l’aniran a buscar. Cap referència a la diversitat lingüística suïssa, si bé és veritat que els dos gals no es mouen dels cantons on es parla francès.

La residència dels déus. Els romans construeixen un gran centre residencial al voltant del poblet gal per convertir-lo en un suburbi. Els constructors són esclaus i el seu cap és un numida, però l’Astèrix hi parla sense problemes.

Els llorers del Cèsar. L’Astèrix i l’Obèlix se’n va a Roma a robar la corona de llorers del Cèsar. Cap referència lingüística. 

L’endeví. Un galtes es fa passar per endeví per aprofitar-se dels habitants del poblet. Cap referència lingüística.

Astèrix a Còrsega. Un presoner cors arriba a la Gàl·lia i l’Astèrix i l’Obèlix l’acompanyaran de tornada a casa. L’aventura comença retrobant tot d’amics per l’aniversari de la batalla de Gergòvia. L’Alàmbix l’arvern i Labeldecàdix de Massília tenen una estranya conversa al voltant de la paraula festa. aqueixta feixtaaque’ta fe’ta…. I els bretons mantenen els seus girs: “Vós no dieu pas? Jo utilitzo bullent aigua”. No hi ha cap referència a la llengua corsa; gals i corsos s’entenen sense problemes. Només es parla que els corsos tenen expressions singulars, com ara “abans de fer-li entendre una cosa tenies temps de matar-li l’ase a cops de figues toves”.

El regal del Cèsar. César regala a un militar veterà el poblet dels gals, que se’l ven a un botiguer per una gerra de vi. Cap referència lingüística.

La gran travessia. L’Astèrix i l’Obèlix surten a pescar i acaben a Amèrica. L’aventura comença amb una vinyeta en blanc i uns lladrucs “goau goau” amb les o travessades per una barra diagonal i amb una petit cercle damunt les a. A l’arribar a Amèrica, Obèlix troba uns ocells estranys que no coneix i com que fan gluglu en diu gluglús. Són galls dindis, esclar. Els dos gals amb els indis i amb els víkings no s’entenen. Però mentre els víkings parlen entre ells amb frases senceres i llargues els indis només diuen paraules soltes. Asseguts al voltant de la foguera per sopar, l’Obèlix assenyala el plat i pregunta al cap indi “gluglú?” i l’indi li contesta “guaguau”. L’Obèlix deixa el plat. En una escena posterior, mentre l’Astèrix i l’Obèlix parlen amb els víkings perquè els deixin  embarcar mentre els víking els volen convèncer que s’embarquin, els dos gosos, Ideafix i Kkampfdolvarsa, s’entenen de seguida. De tornada al poblat víking, un dels criats que serveix el banquet és un presoner gal i quan parla es descuida de posar la barra a les o, això dóna peu que un víking digui: “Aquest esclau amb un accent tan dolent menteix!”

Obèlix i companyia. Els romans comencen a comprar els menhirs de l’Obèlix, que esdevé un gran empresari. Cap referència lingüística.

Astèrix a Bèlgica. L’Astèrix i l’Obelix viatgen a Bèlgica. Els belgues tenen dos caps, en sintonia amb la divisió actual del país entre Flandes i Valònia. En un dels banquets, els dos caps es barallen per un tros de llengua de porc, fins que  la dona d’un d’ells, la Nicotine, diu que no hi ha res com tenir la mateixa llengua perquè la gent s’entengui. La versió original en francès està plena de belgicismes, que s’han perdut en la traducció.

A més a més del que ja he comentat, en gairebé tots els àlbums trobem el guaita negre dels pirates que parla sense dir la r, substituïda per apòstrofs. 

Així mateix, el pirata més vell, que va amb un bastó, sempre diu sentències en llatí directament, cosa que és en si una paradoxa. I com ell, d’altres personatges al llarg dels àlbums. 

Les aventures d’Astèrix reflecteixen la diversitat lingüística del món que Goscinny es va inventar. Això l’autor ho fa de dues maneres: amb els recursos gràfics que li ofereix el llenguatge del còmic (les múltiples tipografies, els diversos alfabets i els colors i la forma dels globus), i amb l’ordre de les paraules i el calc d’expressions o girs típics d’una llengua (de vegades tan tòpics com l’olé ibèric o el hau indi). Aquestes referències lingüístiques, esquitxades aquí i allà, donen versemblança a les aventures i les enriqueixen, i a més transmeten una concepció clara que el món és plural i que això no és cap problema. 

Tot i això, em saben greu dos aspectes. El primer, la nul·la presència de la diversitat lingüistica en algunes de les aventures; sobretot en els viatges a Hispània, Helvètia i Còrsega. El segon, la reducció de la diversitat lingüística de França a la simple categoria d’accents, i a sobre aquests accents queden reduïts a un sol tret. 

Llegiu-vos les aventures, o rellegiu-vos-les, i ja em direu què en penseu.

Les llengües d’Astèrix – les llengües de Goscinny (1)

3
La col·laboració de René Goscinny i Albet Uderzo va il·luminar 24 àlbums de les aventures d’Astèrix i Obèlix. Diu la llegenda que la idea va sortir de les avorrides classes de llatí durant el batxillerat, quan havien de traduir La conquesta de la Gàl·lia, de Juli Cèsar. D’aquelles hores ensopides en van sortir un parell d’amics, els dos gals bojos, que durant les seves aventures van visitar una pila de països i van fer una bona colla d’amics que, vet aquí el més interessant pel que fa a aquest blog, parlaven un munt de llengües.

Molts còmics no paren gaire atenció a les llengües. Simplement, els protagonistes acostumen a comunicar-se molt bé entre si encara que siguin de països diversos. Fet i fet, és una qüestió estilística: saltar-se la versemblança a favor de donar més agilitat al relat, com passa a les pel·lícules nord-americanes, en què el protagonista sempre aparca al davant mateix del lloc on va. 

L’interès de les aventures d’Astèrix és que incorpora la llengua a la trama, la converteix en un més dels obstacles que els protagonistes han de superar i, gràcies a això, els enriqueix. Ara bé, en algun àlbum també deixa entreveure certs prejudicis lingüístics.

Astèrix el Gal. No hi ha cap qüestió lingüística. Gals i romans parlen igual, sense problemes per entendre’s.

Astèrix i els gots. L’Astèrix i l’Obèlix viatgen al país del gots a rescatar en Panoràmix. L’alemany apareix escrit amb lletres gòtiques. Nosaltres els entenem però els gals i els gots no s’entenen entre si. Fins i tot, per culpa d’això, Astèrix i Obèlix es fiquen en un carreró sense sortida.

La falç d’or. L’Astèrix i l’Obèlix van a Lutècia, l’actual París. De viatge paren a fer nit a l’Alberg del Bàrbar Penedit, que fa p les b, z les s i f les v. Un cop a Lutècia, van a parar a la taverna Els alegres arverns, vi d’Aquitània cervesa. El cambrer i propietari fa tx totes les esses.

Astèrix gladiador. L’Astèrix i l’Obèlix van a Roma a rescatar el bard del seu poble, condemnat a morir al circ. En el viatge per mar apareix per primer cop el guaita negre del vaixell de pirates. No se’l veu, però se’l sent parlar sense dir la r.

La volta a la Gàl·lia. L’Astèrix i l’Obèlix fan una volta per tota la Gàl·lia recollint el menjar típic de cada zona. No apareix cap indici de la diversitat de llengües que es parlen a França. Això sí, apareix un tòpic lingüístic: les respostes vagues dels habitants de Rouen, al nord del país, són les anomenades “respostes de normand”: “pt’êt ben que oui, pt’êt ben que non” (pot ser que sí, pot ser que no), una mena de versió del gallec a Espanya.

Astèrix i Cleopatra. Un arquitecte egipci, Numerobis, es posa en contacte amb Panoràmix perquè l’ajudi a construir un palau. Sap parlar gal. Els egipcis parlen en jeroglífics, però els podem entendre. Al començament de l’aventura, quan Cleopatra fa l’encàrrec a Numerobis, apareix un quadre que diu: “Per a comoditat dels lectors, us oferim una versió doblada el diàleg”. Quan Numerobis presenta a l’escriba Mismisteris als gals, els diu que parla diverses llengües vives, com el llatí, el grec, el cèltic o el gal… totes avui llengües mortes. Mismisteris afirma que “si sabeu dibuixar, sabeu escriure”, en referència a l’ escriptura jeroglífica. Els treballadors egipcis parlen en jeroglífics, que apareixen traduïts al peu de la vinyeta. I Obèlix li demana a l’escriba com es diu “parla”: uns llavis damunt d’un home, i quan ell ho diu els dos dibuixos estan mal fets, amb un traç irregular.

El combat dels caps. Els gal·loromans, és a dir, gals romanitzats, parlen llatí.  No hi ha cap problema de comprensió entre romans, gals i gal·lo-romans. L’anècdota és que un missatger va al poble per informar el cap i allà li diuen que està a l’escola de llengües del professor Berlix, en referència a Maximilian Berlitz i l’escola internacional d’idiomes que va fundar.

Astèrix a Bretanya.
L’Astèrix i l’Obèlix se’n van a la Bretanya, l’Anglaterra actual, a ajudar un poble que lluita contra els romans. Es comenta que les dues llengües són semblants i es remarca que els bretons tenen una manera curiosa d’expressar-se. 

Astèrix i els normands. Un cosí del cap del poble i els normands coincideixen en aquesta aventura sobre la por. Gals i normands s’entenen sense problemes. Només que als gals els fa molta gràcia els noms normands, acabats sempre amb –af.

Astèrix legionari. L’Astèrix i l’Obèlix van a buscar un noi que ha estat mobilitzat a la legió. Els companys que es troben al campament d’instrucció són una mostra de les diferents nacionalitats que s’han anat trobant en les seves aventures: l’eqipci que parla amb jeroglífics, el bretó que canvia l’ordre de les paraules, el barbar que parla amb caràcters gòtics…

L’ecut arvern. L’Astèrix i l’Obèlix han d’acompanyar el seu cap en una cura de salut al país dels arverns i alhora recuperar l’escut de Vercingetòrix. Allà coneixen l’Alàmbix, que parla d’una manera curiosa: totes les esses les fa tx. Quan l’Astèrix, de manera respectuosa, li demana en una taverna si tothom parla així, contesta que no, que s’està perdent, que els joves ja no coneixen la llengua. Llavors entra un noiet que parla sense fer la tx. L’Astèrix dóna la raó a l’Alàmbix i ell li replica que no, que el que li passa al noiet és que té un defecte de pronúnica: no sap dir la tx. 

Astèrix en els Jocs Olímpics.
 Tot el poblat se’n va a Atenes a participar en els Jocs Olímpics. Els grecs parlen en caràcters grecs però s’entenen sense problemes amb romans i gals.

fenoll – fonoll

0

En català tenim uns quants casos de formes dobles. Són mots com ara fenoll fonoll, redó rodó, cordell cordill

La primera forma és l’original, per dir-ne així; la més antiga. La segona és una variant per assimilació de la vocal tònica en el cas de fonoll i rodó i a la l palatal en el cas de cordell. L’assimilació dels dos primers casos només es dóna a la variant oriental del català, on la e de fenoll i redó és una vocal àtona. En el cas de cordell, que és un e tancada, l’assimilació amb la l palatal, és a dir la palatització, fa que la e tancada passi a tancar-se una mica més i esdevingui i. En aquests tres casos, les dues formes són normatives, totes sis surten al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Però… què passa amb el cas de genoll?

Generalitzant una mica, al Principat el genoll es divideix en dues formes: una d’oriental, jonoll, i una altra d’occidental, ginoll. La primera és paral·lela al cas de fonoll, però, al contrari que aquest, no ha rebut la benedicció normativa. La segona és un procés d’assimilació a la g, que només es dóna en el català occidental, que pronuncien la e tancada. I tampoc no surt al DIEC. En aquest cas, la forma genoll és el punt de trobada de ginoll i jonoll, és el terme en què es poden reconéixer els dos parlants.

Un altre exemple, del tot excepcional, són els pronoms personals de primera i segona persona del plural: nosaltres i vosaltres. És ben possible que la forma escrita no la digui ningú de manera espontània. Nosaltres té el rècord de variants fonètiques. El Diccionari Català-valencià-balear en recull 35: nosatres, nosantros, mosatros, naltres, noltros, nantros, nautres, natris… I el vosaltres, doncs el mateix. Totes aquestes variants es poden explicar a partir de nosaltres, però no al revés, no podem arribar a nosaltres partint de nautres, per citar-ne un.

Genoll, nosaltres… són l’exemple perfecte del que ha de ser la modalitat estàndard d’una llengua. Una forma amb la qual tots els parlants s’hi puguin identificar encara que no existeixi en la llengua parlada. La modalitat estàndard d’una llengua no pot acceptar totes les variants en tots els casos, i quan n’hi ha moltes, triar-ne dues, o tres, i excloure’n la resta pot crear desafecció entre els parlants. Tothom accepta nosaltres o genoll amb normalitat a l’hora d’escriure encara que després, en l’ús parlat, espontani, no els facin servir.

Els dos nivells de llenguatge (l’escrit, literari, culte, estàndard… i el parlat, col·loquial, vulgar…, se n’ha dit de moltes maneres) són habituals en qualsevol llengua; fins i tot diria que són un signe de bona salut d’una llengua. No elevem el català parlat a la categoria d’estàndard. Fent això no enriquim la llengua, sinó que l’empobrim, perquè eliminem una varietat. Tampoc no deixem que l’estàndard interfereixi en el nostre català de cada dia, perquè això també seria un empobriment. 

llongada – la part de la platja de sorra més dura que mullen les onades

0
Publicat el 24 d'agost de 2012
En Luís Feliu Pumarola ha tret un diccionari de les paraules que diu i sent cada dia i que li amoïna que es perdin. N’ha dit Recull casolà i l’ha publicat Brau Edicions, de Figueres. 

Al darrere d’aquesta feina es mou l’interès a preservar el patrimoni lingüístic i, també, a llançar un crit d’advertència contra el català estàndard. Primer, perquè hi ha paraules que surten al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) però que la gent desconeix i es pensen que no són correctes, com ara la llongada del títol. Segon, perquè hi ha termes que no surten al DIEC però sí a d’altres diccionaris, com tarlà, un beneitó, un curt d’enteniment, segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), i estan sent desplaçades per altres paraules més estàndards, divulgades pel mitjans de comunicació. I tercer, per les expressions i pronúncies que es perden, com la t final de l’àpit, que tenen una tradició al darrere de molts anys.

Més crits d’advertència del Recull: que les broques del rellotge sempre siguin busques. Que la clivilla, que no surt al DIEC però sí al DCVB, estigui sent desplaçada pel turmell, tot i que si te’l torces no dius turmellada però sí clivillada. Que la petxina s’hagi menjat la carquilla. Que a ningú li pengin els bigotis quan està refredat. Que l’aiga, que era la pronúncia més estesa al català oriental, ja no se sent…

Pumerola assenyala amb el dit de la culpabilitat el català estàndard, o normatiu, que escampen els mitjans de comunicació, i també una certa actitud dels parlants, que no coneixen bé la seva varietat i s’autocorregeixen més del compte.

La funció de la llengua estàndard és ser la varietat formal d’una llengua, que la cohesioni entre els parlants i que en faciliti l’ensenyament i els usos formals. En aquest sentit, no se li pot demanar que accepti la diversitat, perquè llavors deixaria de ser la varietat estàndard. El perill de les llengües que no han consolidat un estàndard és la dialectalització.

Pel que fa a l’actitud, fa anys que escampo les cabòries de parlants que tenen un bon nivell de català, només esquitxat per algunes castellanades (algunes d’històriques), i en canvi estan convençuts que no parlen bé. Potser, un excés de normalització ha creat un corrent d’inseguretat entre els parlants, que al final dubten de tot, de si això es pot dir o no, de si és correcte o no.

En aquest sentit, obres com la de Pumerola són imprescindibles per adonar-nos de la nostra riquesa lingüística, saber-la situar en el seu lloc i esbandir-nos les pors de sobre.

Igual que tenim un vestit de mudar, per quan toca un casament o una nit especial, i ens arreglem una mica quan anem a treballar i tenim la nostra samarreta preferida per quan som per casa… De la mateixa manera, tenir només una varietat de llengua, parlar sempre igual, és com seure al sofà amb americana i corbata a veure el partit. 

jueu – ‘judiada’

0
Publicat el 10 d'agost de 2012
Continuo estirant el fil de la nova edició a la xarxa del diccionari de la Real Academia Española (DRAE) i de les reaccions suscitades. En aquest cas, em centraré en una vella polèmica. La qüestió és si paraules amb un caràcter racista, o discriminador han de ser admeses al diccionari normatiu d’una llengua o si, pel contrari, n’han de ser excloses. I si hi surten, com han de ser definides

El terme que la comunitat jueva ha demanat que es retiri del DRAE, sense èxit, és el següent:

Judiada

1. f. Acción mala, que tendenciosamente se consideraba propia de judíos.

2. f. p. us. Muchedumbre o conjunto de judíos.

El primer problema d’aquesta definició és que acción mala és massa general, permet massa interpretacions.

Al Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia, judiada es tradueix com a jugada; mala passada, però també, en primera accepció, com a juevada, paraula que no apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En tot cas, els dos termes són més clars que no la simple acción mala del DRAE. I l’exemple hi ajuda: “Me hizo una judiada, em va fer una jugada”.

I és que una part important de les definicions són els exemples, que permeten situar la paraula en un context i serveix de guia a l’usuari que recorre al diccionari per aclarir un dubte.

A part d’això, encara que la definició inclogui l’adverbi tendenciosamente -és a dir, que exposa una idea de manera parcial-, es pot sentir molest un jueu? És evident que sí des del moment que n’han demanat la retirada. En la meva opinió, el pitjor de la definició és que algú pugui considerar que és un terme actual, no una paraula d’un ús antic, nascut en un context social ja desaparegut. És a dir, segons el DRAE, seria correcte un titular d’un diari actual que digués que una acció militar d’Israel a Cisjordània és una judiada.

Dins de l’entrada judio del DRAE tenim un exemple de definició que, ni que sigui circumstancialment, sí que situa la paraula en el seu context:

judío de señal:

1. m. judío a quien se le permitía vivir entre cristianos, y se le hacía llevar una señal en el vestido o tocado para que fuese conocido.

No crec que aquesta accepció ofengui cap jueu, ben al contrari, et permet entendre el context social en què es feia servir i la persecució històrica del poble jueu. Tot i això, és incompleta. Per exemple, no em permet saber si dels jueus que van viure sota el règim nazi i duien una estrella groga a la roba en puc dir judíos de señal o no.

Com he dit, al DIEC no hi surt juevada, però a l’entrada jueu hi trobem l’accepció següent:
 

3 m. i f. [LC] [HIH] Usurer, persona que no mira sinó el guany, dit abusivament.

En aquest cas, un altre adverbi, abusivament, matisa el caire negatiu de la paraula. La definició no és ambigua, però torna a fallar el context historicosocial.

Aquest concepte, el del jueu com a usurer, no surt al DRAE.

Tant en un cas com en l’altre, tant en judiada com en jueu, la solució no és espurgar, fer veure que les paraules no existeixen com si el que volen dir tampoc no existís. El diccionari reflecteix la realitat i, per tant, tots els aspectes de la realitat, els positius i els negatius. No té sentit un diccionari només amb termes positius. El diccionari ens ha d’ajudar a entendre. La solució no és espurgar sinó explicar més. No entenc les reticències a introduir en les definicions marques com vulgarisme o en desús, i no entenc perquè les defincions no poden incloure el context històric o social en què van néixer.

Per exemple:

Judiada

Acción con ánimo de causar perjuicio, jugarreta, trastada, que tendenciosamente se consideraba propia de judíos en la España medieval i del Siglo de Oro. Actualment en desuso.

Jueu

Usurer, persona que no mira sinó el guany, dit abusivament arran del fet que a l’edat mitjana els cristians no podien prestar diners i per tant els únics banquers eren els jueus. Actualment en desús.

Bé, no cal dir que les definicions es poden millorar.

Finalment, i parlant de termes pejoratius, no m’he pogut estar de buscar al DRAE i al DIEC polaco o polac, a veure què en deien. Doncs m’he quedat amb un pam de nas, els polacs no sortim en cap dels dos diccionaris. Estic indignat, és com si ens fessin el buit.

Curiosament, al DRAE he trobat una accepció de polaco que no m’esperava:

7. m. C. Rica. hebreo (? del pueblo semítico que conquistó y habitó la Palestina).

M’encanten els diccionaris perquè sempre em sorprenen.