llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Arxiu de la categoria: A la recerca del geni de la llengua

agobio – capricho – bandazo – pucheros – tropel – baza – vidilla – orillar – cuajar – desmelenar – encumbrar

6
Publicat el 22 de novembre de 2013
Sovint, quan ens posem a escriure, les paraules van seguides, l’una rere l’altra, fins que ens ve al cap una expressió, un gir, un mot en castellà. Llavors, mirem de traduir-lo i no funciona, no es pot traduir literalment. Així que, o ens aixequem a buscar el diccionari, o ens connectem a l’Optimot. Un cop solucionat l’entrebanc, continuem endavant. Ara bé, de tant en tant, la solució que ens ofereix el diccionari no ens agrada, no acaba de lligar en el context o es tracta d’una paraula que no diem, o que ens sembla carrinclona… Com ara les del títol.

Totes  les traduccions que llistaré a continuació han estat publicades a les dues edicions, castellana i catalana, d’El Periódico de Catalunya el 2012. 

 

a) La Dreta es más un barrio de horarios familiares, más tranquilo para vivir, aquí te sientes cerca del centro, pero no en el agobio del ‘rovell de l’ou’

L’Optimot proposa aclaparament, esgotament, angoixa, empipament. 

La Dreta és més un barri d’horaris familiars, més tranquil per viure-hi, aquí et sents a prop del centre, però no et carrega tant com viure al rovell de l’ou

b) La etiqueta no es un capricho

1  capritx; caprici   2 caprix; antull

L’etiqueta no és perquè sí

c) El Ejecutivo dió otro bandazo y cambió las reglas de juego

2 fig (cambio brusco) tomb; daltabaix; capgirell; girada f. Dar un bandazo en política, fer un tomb en política.

L’Executiu va donar un altre cop de volant i va canviar les regles de joc

d) Lo que importa no es el saqueo de Marbella, sino los pucheros de Isabel Pantoja.

hacer pucheros fig fam fer el bot (o petarrell)

El que importa no és el saqueig de Marbella, sinó com Isabel Pantoja s’aguanta les llàgrimes.

e) los grises salieron en tropel de la comissaria

en tropel (en muchedumbre) a patolls; a borbolls; a borbollades.

els grisos van sortir en massa de la comissaria

f) las grandes estrellas (…) volverán a ser los pilares que darán vidilla a unas tramas en las que pasarán el testigo a las nuevas generaciones

No hi surt

les grans estrelles (…) tornaran a ser els pilars que animaran unes trames en què passaran el testimoni a les noves generacions

g) El brillo del reparto y el brío de las escenas de acción son sólo algunas de las bazas de esta cumbre.

2 fig profit, avantatge. Ése ya ha sacado baza, aquest ja n’ha tret profit.

El brillant repartiment i el nervi de les escenes d’acció són alguns dels punts a favor d’aquesta cimera.

h) Es entretenida y tiene alguna escena de acción resultona, pero le sobra caos y efectos digitales.

1 que dóna bon resultat

És entretinguda i té alguna escena d’acció que fa el fet, però hi sobra caos i efectes digitals.

i) el mismo tratamiento que se había dispensado a la infanta Cristina, quien, «de momento», ha sido orillada en la investigación y no prestará declaración, ni como imputada, ni como testigo.

3 fig (una dificultad) vorejar.   4 fig (un asunto) arranjar.

el mateix tractament que s’havia dispensat a la infanta Cristina, que, «de moment», ha estat deixada al marge de la investigació i no prestarà declaració, ni com a imputada, ni com a testimoni.

j) Que su mensaje cuaje

5 fig fam reeixir; agafar; prendre peu; tenir acceptació. Nuestra iniciativa no ha cuajado, la nostra iniciativa no ha reeixit.    6 fig fam p fr (gustar) agradar; caure bé; plaure. No me cuaja su forma de hablar, no m’agrada la seva forma de parlar.

Que el seu missatge arreli.

k) Mikel Umenenta desmelena el concepto de espacio expositivo

2 v pron fig fam embalar-se; exaltar-se

Mikel Urmeneta posa cap per avall el concepte d’espai expositiu.

l) Los Billboard de música encumbran la bachata y el reggaeton

2 fig (ensalzar) encimbellar; exalçar; enaltir; enlairar. 

Els Billboard de música coronen la bachata i el reggaeton
 

Què en penseu? N’hi ha de més bones i de menys bones. A mi el que més m’agrada d’aquestes traduccions és que miren d’adaptar-se al context, de cenyir-se al significat de l’original, i alhora buscar la naturalitat de la llengua receptora. Em sembla evident que milloren la traducció del diccionari. Precisament, els diccionaris, amb les diverses accepcions i els exemples, intenten situar cada paraula en un context, però és evident que en alguns casos, això no és possible. Per tant, en últim instància, ens hem de refiar del nostre instint lingüístic.

Acabo amb un exemple que em va agradar especialment. En castellà fan servir molt el sufix –azo per emfatitzar. Quan el context és prou fort, permet construir oracions que fora del seu context, sense la foto ni el subtítol, per exemple, no volen dir res. I, esclar, això les fa més difícils de traduir. Com en aquest cas: 

Un iniestazo vió el Camp Nou

Ja ens podem imaginar de què va la notícia, oi? La versió catalana és més concreta, però trobo que se’n surt prou bé:

Un gol made in Iniesta va veure el Camp Nou

 

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

tots – totes

0
Publicat el 8 de novembre de 2013

Benvolgudes lectores, benvolguts lectors; l’objecte d’aquesta subvenció és facilitar a les persones desocupades l’inici de l’activitat com a persones treballadores autònomes o per compte propi; Fes-te el carnet de soci o sòcia!; en benefici dels homes i les dones sordes; els i les estudiants de Dret van tallar la Diagonal; el curs va dirigit a pares, mares, tutors, tutores o representants legals; obre el centre d’atenció a persones drogodependents; benvinguts al club…
 

Mentre era a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universistat de Barcelona, seguint el debat sobre quins criteris s’han d’aplicar per evitar el llenguatge sexista, vaig veure en un cantó un rètol rodó amb un cigarret creuat en diagonal amb una ratlla vermella. Se’m va fer estrany. És evident que dins d’una aula, magna o no, no s’hi pot fumar. El rètol és sobrer i, a més a més, és un record d’una època passada, i enterrada. Més o menys com el llunyà 1932, quan l’Editorial Catalonia va treure el Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, que defineix metgessa com la muller del metge, i també com a dona metge, i alcaldessa només com la muller de l’alcalde (en la 27a edició, d’octubre de 1991, que és la que tinc jo). I això es posa com a exemple de sexisme, però és que el Diccionari Fabra va sortir el 1932 i el dret de les dones a votar es va recollir per primer cop l’any 1931, amb la República, i fins a les eleccions del 1933 no el van poder exercir. Per tant, l’any 1932 l’alcaldessa era la dona de l’alcalde i només això. Tres quarts del mateix amb la metgessa. L’accés de les dones a la universitat en igualtat amb els homes arrenca a l’Estat espanyol el curs 1910-11. Les paraules han canviat amb la societat, i en política s’ha preferit la forma alcaldessa en comptes d’una alcalde invariable o una alcalda, i en medicina, en canvi, s’ha estès més la metge. Tornant al present, ¿algú té cap dubte que si un diari publica en portada Els estudiants de Dret tallen la Diagonal en l’acció reinvindicativa hi havia nois i noies? Potser per això, si en una manifestació es reinvindica els drets dels treballadors, ja entenem que és tant de les dones com dels homes. I si volem remarcar les dones, perquè estan doblement discriminades, per exemple en el sou, llavors dupliquem: els drets dels treballadors i les treballadores, i fins i tot ho podem remarcar encara més: els drets dels treballadors i sobretot de les treballadores. Si fem servir les dobles formes per a tot, acabarem perdent aquest matís. Quan heu llegit Fes-te el carnet de soci o sòcia! no us ha fet la impressió que són dos carnets diferents? Potser en comptes de visibilitzar estem segregant, i no és el mateix. Si a sobre desdoblem mecànicament, vigilem on posem l’adjectiu, perquè podem crear confusions: que les dones són sordes és clar, i els homes? Podem dir els homes i les dones sords? En aquest cas, amb persones sordes ja fem. Una reflexió. Cal distingir entre fer servir un llenguatge sexista o androcèntric i voler visibilitzar. Així, que un llibre de text de l’any 1978 es titulés España y sus hombres és un clar exemple de discriminació, d’androcentrisme. En canvi, visibilitzar és un plus per fer present la dona, que ja té un paper destacat a la societat però de vegades queda amagat. I és que sembla que ha calat la idea que si no visibilitzes llavors ets sexista. I no és el mateix. Que les antigues associacions de pares d’alumnes s’hagin transformat en associacions de mares i pares d’alumnes (AMPA) és un bon exemple de reinvindicació de les dones sense forçar la gramàtica, ni caure en ambigüetats. A més s’adapta a una societat en què la canalla pot tenir dues mares o dos pares. I l’ordre no s’explica per raons sexistes sinó de pronúncia. Quan això ja es trasllada a tutors i tutores és quan alguna cosa grinyola. Més o menys com posar persones a tort i a dret per evitar frases tan naturals com un centre d’atenció a drogodependents, o una subvenció per a treballadors autònoms o per a aturats. La solució més natural acostuma a ser la bona. Guardem les duplicacions per a alguns usos, com els encapçalaments de les cartes, amb un benvolgut senyor, benvolguda senyora, que està totalment consolidat; o per donar la benvinguda al públic en un acte, senyores i senyors, o quan el cantant del grup d’animació crida des de l’escenari nens i nenes. Si no, quan la mestra digui nens, ja podeu sortir al pati, les nenes es quedaran assegudes a la cadira. I llavors no les visibilitzem, sinó que les segreguem. Per això les nenes canten com aquest club no hi ha res benvinguts al Super3, i se senten benvingudes. Per cert, el Biri biri era gall o gallina…? Ningú s’ho ha preguntat? Potser perquè és indiferent? I acabo. Quan treballava al Consorci per la Normalització Lingüística i em feien corregir algunes cartes de l’ajuntament de torn, em feia un fart de posar alcalde en minúscula. Als funcionaris de l’ajuntament els semblava que escriure el càrrec en caixa baixa era un menyspreu. Les coses importants van en majúscula. Doncs no. De vegades carreguem a la llengua uns valors que no li corresponen.

La casuística és molt més àmplia que els pocs exemples que he posat aquí, la majoria anotats dimecres passat, 6 de novembre, a la Universitat de Barcelona, durant la jornada de balanç de l’Acord sobre l’ús no sexista del llenguatge (document aprovat a Barcelona el 7 d’octubre del 2010), que va reunir en un debat apassionant M. Carme Junyent (directora del GELA), Neus Nogué (Departament de Filologia Catalana de la UB), Margarida Sanjaume (Parlament de Catalunya), Pilar Murtra (Direcció General de Política Lingüística) i Marta Juncadella (Serveis Lingüístics de la UB).

Com es va dir en algun moment del debat, s’havia arribat a una situació d’abús d’algunes solucions que forçaven la gramàtica i embolicaven el discurs amb la finalitat d’evitar un sexisme que no sempre ho era. Amb els nous criteris elaborats fa tres anys alguna cosa ha començat a canviar, tot i que tres anys són pocs per veure resultats. El debat s’ha centrat fins ara en l’àmbit més institucional (administració i universitats), ara hem de de veure si el canvi de criteri es filtra a la societat.

L’acte va estar organtizar per la Universitat de Barcelona i el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, i presentat per Gemma Fonrodona, vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística, i moderat per M. Carme Junyent, directora del GELA.

De la Universitat de Barcelona, teniu al costat l’enllaç al Sens Dubte, i ara hi he afegit el CUB, el llibre d’estil de la universitat, on podreu fer un cop d’ull als criteris per a una llengua no sexista. Pel que fa al GELA, teniu l’enllaç aquí al costat, piqueu damunt la pestanya repensar el gènere i hi trobareu un bon recull de documents sobre el tema.

Finalment, si encara voleu aprofundir-hi més, teniu Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana, que acaba de sortir del forn, a Biblioteca Universal Empúries, encapçalat amb un provocador M. Carme Junyent, editor.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

creure – conèixer

0
Publicat el 11 d'octubre de 2013

Al darrer apunt vaig tractar les falses amistats i els literalismes, una classe de calcs lingüístics basats més en la forma que en el significat. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), un calc és un “malleu que reflecteix l’estructura d’una forma estrangera a través d’una combinació d’elements nadius”. És allò que cantava La Trinca a Coses de l’idioma: “Si vol dir que el cotxe li fa figa, ha de dir que el cotxe ‘le hace higo’. I si li fa un pet com una gla, hace un pedo como una bellota, señor, eso rai’.” (Trincar i riure. Edigsa, 1971).

Però hi ha una altra mena de calcs, que no sabria com dir-ne. És el calc per omissió. Si un mot o una expressió en una llengua minoritzada no té un equivalent clar en la llengua dominant, simplement, es deixa de fer servir. Seria l’anticalc. Veiem els dos exemples del títol. 

 

El verb creure és un verb transitiu, és a dir, que sempre porta un complement directe enganxat al verb perquè sempre que creiem creiem alguna cosa. Per exemple, segons el DIEC: “no creguis res si no ho veus”; “creure’s tot el que diuen”. O també podem creure una persona: “ja li ho hem dit, però no ens ha cregut”; “no el crec perquè és un mentider”. I amb la preposició en al davant, pren el sentit de tenir fe: “creure en l’amistat”; “creure en la paraula d’algú”.

A grans trets, tots aquests sentits tenen més o menys correspondència en el castellà, gairebé podríem traduir les frases paraula per paraula, a la manera de La Trinca. Un cop d’ull al diccionari de la Real Academia Española (DRAE) en aquest cas no ens ajudarà gaire perquè gairebé no posa exemples ni exposa tants matisos com el DIEC. Dit sigui de passada, és curiós veure com al DRAE Dios apareix en dues de les set accepcions de creer (n’hi ha una, la sis, que és només “creer en Dios”) mentre que al DIEC Déu no hi surt enlloc.

Tornem cap aquí. El verb creure té un ús que no té el castellà i que em fa la sensació, sempre subjectiva, que va de baixa. És el creure amb el significat d’obeir: “creure els pares, l’oncle, els mestres” (accepció 2.2 del DIEC). Que també té un ús intransitiu que el DIEC no recull, però el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (DEC) sí: “aquest nen no creu” (acc. 3.2). En aquest cas, vol dir més coses que obeir, vol dir fer bondat, ser bon minyó, portar-se bé. En fi, qui tingui canalla ja sap de què parlo.

En el cas del verb conèixer, tant el DIEC com el DRAE coincideixen bastant en el significat i en els diversos matisos: “Tenir una idea més o menys completa (d’algú o d’alguna cosa)” (acc. 1.1); “Averiguar por el ejercicio de las facultades intelectuales la naturaleza, cualidades y relaciones de las cosas” (acc. 1); “Haver experimentat (alguna cosa)” (acc. 1.8); “Experimentar, sentir” (acc. 5). Fins i tot coincideixen en el sentit sexual, però amb variants prou curioses: “conèixer una dona. En llenguatge bíblic, tenir relació sexual amb ella” (acc. 2.4.); “Tener relaciones sexuales con alguien” (acc. 6). 

En fi, no ens distraguem. La qüestió és que en català hi ha un ús del verb conèixer que no es correspon a cap ús del castellà i que no recull el DIEC, però si el DEC: “Conèixer-s’hi. Notar, experimentar, algú els efectes d’alguna cosa” (acc. 19). És el cas següent, sentit en una conversa recent: “a la peixateria hi ha menys gent, s’hi coneix que n’han obert una altra a prop”. En una cerca ràpida per internet, he trobat aquest altre exemple en una pàgina sobre els castells de Mallorca, a www.portalfora.es: “Allà on comencen es graus de s’escalonada, s’enfilava es cavall, i hi deixà ses potes senyades, que encara ara s’hi coneixen.” O aquest cas d’un refrany sobre el temps: “El vent Ripollés, ni plou ni aclareix, però quan s’hi posa, s’hi coneix.” O aquest frase extreta del blog de Carles Juanuix, d’Osona: “Ja s’hi coneix amb el dia”, per indicar que ja es nota que els dies s’allargassen, que es fa fosc més tard, ja que l’apunt és del 22 de gener, i és també el sentit d’aquesta altra: “L’estiu no s’hi coneix; l’ayret fresch que baixa del cims nevats hi manté una temperatura de 15 á 16 graus”, dels Recorts d’un excursionista, de Carles Bosch de la Trinxeria, publicats el 1837 a la impremta Renaixensa, a Barcelona. I acabo amb un article de Josep Pla sobre Josep Maria de Sagarra: “Que jo sàpiga, l’obra sobre la qual projectà una correcció més meditativa fou la traducció de la Comèdia del Dant. La correcció s’hi coneix.” (Josep Maria de Sagarra i la seva prosa, 1960, dins Retrats de passaport).

Creure i conèixer, dos verbs d’allò més habituals amb uns sentits amagats que no ens hem de deixar perdre. Ara bé, el fet que una expressió o una paraula no tingui correspondència literal en castellà no la fa més bona en català. Això sí, no puc evitar agafar-li un afecte especial, que voleu que us digui.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

És clar – segur

0
Publicat el 27 de setembre de 2013
Les falses amistats, de què vaig parlar alguns apunts enrere, són paraules d’un altra llengua que, per la forma, sembla que vulguin dir una cosa quan, de fet, en volen dir una altra. Els literalismes són expressions d’una altra llengua que s’han traduït paraula per paraula, amb resultats diversos: de vegades passen per bones de vegades fan riure. Les falses amistats i els literalismes són molt a prop, tant que en algunes ocasions es trepitgen. 

 

Sobre les falses amistats, en trec alguns exemples del portal És a dir. Només cal que escriviu literalismes o calcs a la finestreta de cerca i se us obrirà una llista de casos. Veiem-ne alguns de l’anglès:

Barricade designa qualsevol obstacle que impedeix la circulació en una via. En català es distingeixen dos tipus diferents d’obstacles. Es parla només de barricada quan es tracta d’un “parapet improvisat fet amb tota mena d’objectes per destorbar el pas”, però quan es tracta de les barreres, mòbils o fixes, que les autoritats col·loquen als carrers per motius de seguretat, llavors es fa servir tanca.

Children’s home no es tradueix mai per llar d’infants sinó per orfenat o, fins i tot, per casa d’acollida, ja que home recull un matís que té a veure amb el món de la beneficència.

Ecologist es refereix exclusivament a l’estudiós de l’ecologia, a l’ecòleg. L’activista dels moviments en defensa del medi ambient, que en català s’anomena ecologista, en anglès és conservationist o environmentalist.

En els camps de l’economia i la comunicació l’anglès global i els seus derivats provenen de the globe (el globus terraqüi, el món) i la traducció més exacta seria mundial o planetari. També pot utilitzar-se el terme universal, com en la traducció adoptada pel Termcat per a l’expressió global village, que és veïnatge universal. Hi ha contextos, però, en què l’ús de l’adjectiu global amb aquest significat s’ha anat generalitzant i consolidant (escalfament global, canvi global, etc.), al costat del substantiu globalització, tal com recull el mateix Termcat. 

Un altre exemple. Quan en anglès diuen sure!, en català no diem segur! sinó més aviat és clar, o esclar, tot junt (així ho escriuen a El Punt-Avui), perquè quan parlem neutralitzem el ver ser, o clar, ras i curt, com marca la interferència del castellà, aquesta bastant nova. O també i tant! I si volem, hi podem afegir un que sí! per donar encara més èmfasi: esclar que sí!, i tant que sí!. Tot i que el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia no dóna aquesta opció.

El segur!, com a interjecció, com a expressiò de reafirmació, no és bo, però no tan sols perquè és un calc de l’anglès (i encara que hi afegim que sí!, ho continua sent), sinó perquè en català té un altre sentit. Mirem què en diu l’Alcover-Moll: “De segur, o Segur: loc. adv., amb seguretat, certament; cast. de seguro. No tan bé com a vostè, de segur, Pons Auca 80. Ben segur debien voler dir lo mateix, Vilanova Obres, iv, 9.” En resum, no necessitem el segur interjecció, de la mateixa manera que no necessitàvem el global adjectiu, que hem acabat adoptant per associació amb nous fenòmens mundials i per contaminació visual, per dir-ne d’alguna manera.

D’acord. Filo molt prim. És una qüestió de matisos, però és que aquests matisos són els que marquen l’estil d’un narrador, la qualitat d’un text, més enllà de la correcció.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

La guerra per la normalització – els morts en combat

2
Publicat el 13 de setembre de 2013
La batalla per normalitzar la llengua ha hagut de defensar molts fronts. Ara fa 100 anys vam celebrar una petita gran victòria amb la publicació de Les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Però la guerra continua.

Una de les grans batalles, que encara dura, és contra les interferències lingüístiques. I com totes les conteses ha deixat un gran nombre de morts en combat estesos al camp de batalla. Recordem-los, que no és de bons catalans oblidar els nostres morts (i mots).

Imatge extreta de larenaixensa.blogspot.com 

 

La lluita contra l’algo va presentar diversos fronts. Hi ha un algo, en oracions interrogatives, condicionals i negatives, que correspon al nostre res (per exemple, quan a la botiga la dependenta ens demana ¿algo más?, en català és res més?). N’hi ha un altre, d’algo, el de hace algo de frío, que es tradueix per una mica o un poc, i que també podem traduir per quelcom, un dialectalisme que es diu al nord de Catalunya: des d’Andorra fins a Banyoles i Perpinyà (segons el DCVB). Ha estat una forma molt difosa que mai s’ha acabat d’implantar en la llengua parlada, tot i que sí que se’n poden trobar rastres. Finalment, hi ha un altre algo que fa anys que es va proposar de substituir per quelcom, el de he visto algo estraño. Al final, aquest algo se sol canviar per alguna cosa, en paral·lel al something i anything anglès o el quelque chose francès, o simplement per una cosa. Aquesta darrera solució s’ha anat estenent i el quelcom ha anat quedant com una cosa (algo) culta.
Més malalment ho tenim per desfer-nos del chupito castellà, que és mostra ben ferm. Ja ha apallissat al camp de batalla propostes com xopet, didal, didalet, xarrup, xarrupet, glop, glopet, gotet, colpet, copeta, tap…, a més de denominacions locals, més o menys vives, com calitxet a Elx, vaquero (got de tallat amb gel i licor) al Montseny o baqueret a València (aquest normalment de cassalla o mistela). A la web de la taverna valenciana La Terreta els baquerets surten a la carta dins de l’apartat de xarrups. Bé, sembla que la batalla encara és viva i hi ha paraules que no hem de donar per mortes abans de temps. 

D’altra banda, el xarrup també s’havia proposat com a substitut del sorbete castellà, solució que no ha tirat endavant perquè de fet sorbete és l’adaptació castellana del sorbetto italià, paraula que ve de la mateixa arrel que el xarop català. Així que diguem-ne sorbet amb tota tranquil·litat

També, en el seu moment, ho teníem complicat per trobar substitut a tres castellanismes relacionats amb el servei de correus: sello, bussó i sobre. El repartiment de correspondència es va estendre al segle XIX gràcies a la invenció del segell, que va abaratir el servei, i al tren, que va escurçar els terminis de lliurament de cartes i paquets. Era un servei reial, estatal, que es va popularitzar en un moment que Catalunya ja no tenia estructures d’Estat. Per tant, com acostuma a passar, els objectes van portar les parules per anomenar-los. El nou sello postal va ser fàcil de traduir, ja que provenia de l’estri del mateix nom amb un dibuix gravat que s’estampava damunt de paper o cera, i també el resultat d’aquesta estampació. Sigillum en llatí i segell en català. Tot i així, el sello va ser un castellanisme molt viu, i encara cueja. Eliminar l’adaptació fonètica del buzón castellà va costar més. A l’edat mitjana, la bústia era simplement una capsa, i així surt al Felix de Raimon Llull (DCVB) per exemple. Aquest terme es va divulgar per substituir el castellanisme bussó, molt viu encara a la dècada dels 80. I si bé va ser rebut amb escepticisme, ha tingut un èxit total, més que el segell. Finalment, dels tres termes esmentats al començament, el sobre, escurçament de sobrecarta, és a dir, el paper que embolica o que hi ha per sobre de la carta, continua sent l’únic utilitzat. La proposta de substituir-lo per envelop, seguint el francès enveloppe, el portuguès envelope i l’anglès envelope no ha triomfat. Dues victòries de tres. Enterrem el mort i continuem endavant. 

En fi. De mots que s’han volgut populartizar per substituir castellanismes i no han triomfat n’hi ha molts més, no cal dir-ho: cucurull o cornet per cucurucho (de gelat), cadenat per candau (adaptació del castellà candado per simpatia amb dado-dau)… 

Quelcom, xopet, xarrup, envelop, cucurull… Glòria al màrtirs de la normalització! 

 
Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

olla a pressió – sense òs

0
Publicat el 5 de juliol de 2013
En Jordí Puntí va publicar el 17 de juny una columna a El Periódico, El català, una olla a pressió, en què començava explicant un intent d’atemptat terrorista amb una olla d’aquestes a Oregon, als EUA. No entraré ara a comentar l’ús de la preposició a, en comptes de la més habitual en català de, com quan diem una olla de grills (o de caragols, a Mallorca i Menorca, segons l’Alcover) o les olles de vi blanc de la cançó, perquè no és l’objecte d’aquest apunt. Així que no penso valorar si olla a pressió és un gal·licisme (tolerable o intolerable, això són figues d’un altre paner), ni vull remarcar que al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) només hi surt olla de pressió. I no hi vull entrar perquè això m’obligaria a remuntar-me a l’origen del terme, uns cent anys enrere, com a olla exprés, un terme que encara es fa servir, però que no té el valor figurat que sí que té el títol de l’article d’en Puntí. Un valor que, d’altra banda, no recull el DIEC. I no hi entraré perquè darrere de cada paraula, de cada expressió, s’hi amaguen molts camins i dreceres que ens farien perdre el sender (o el senderi). Així que torno a la via principal. En Leonard Burdek entra a una oficina del Govern i diu que porta una bomba (l’olla) per fer explotar el rètol de la façana, perquè hi diu an enlloc d’and (és a dir, un en comptes d’i). Quan arriba la policia, descobreixen que l’olla és buida. El murri d’en Leonard ha aconseguit el que volia: cridar l’atenció sobre el rètol i, per tant (esperem-ho), que el corregeixin.

Si voleu llegir la columna d’en Puntí, l’esmentada i d’altres, cliqueu a l’enllaç següent: http://www.elperiodico.cat/ca/opinio/firmes/jordi-punti/ 

Mentrestant, a prop d’aquí, enmig d’un paisatge més sec que el d’Oregon, al nord de Cervera, hi ha el municipi de Guissona, seu del Grup Alimentari Guissona, protagonista de les olives de la foto. Em costa posar-me al cap del paio que va redactar l’etiqueta. No és només que ignori que en català la fruita no té ossos sinó pinyols i tradueixi automàticament un terme castellà (això serien higos de otras posaderas, com diria Cervantes), sinó que a més l’etiqueta no s’explica ni amb cap diccionari castellà-català ni amb el Google Translator (proveu-ho i veureu que ho fa bé). De vegades, l’aplicació d’aquestes eines dóna lloc a criatures estranyes. Per exemple, podria entendre que si el redactor hagués buscat deshuesado a l’Optimot, hagués parit unes olives verdes espinyolades, una expressió que no fa servir ningú però que és correctíssima. Però no, no és un esguerro d’aquesta mena. És pitjor. Perquè en català os (hueso), amb /c/ oberta, no porta accent; l’ós (oso), amb /o/ tancada, sí. Perquè els monosíl·labs no van accentuats, excepte uns quants, els que es poden confondre (escriviu diacrítics a l’Optimot i piqueu a criteris). No existeix mai, sota cap condició ni excepció, òs. Només cal obrir un diccionari, o teclejar-ho a l’ordinador, o al mòbil. ¿Tan poc els preocupa la llengua als de Guissona que ni això s’han molestat a fer?

Un altre cas. Al Decathlon de Manresa. Un cas de tantsemenfotisme lingüístic radical. Vegeu:

Passem llista: disposito, meux, crèdito i tarjeta.

No, abans que us ho pregunteu, no, en la versió en castellà no hi havia aquests errors de picatge, d’atenció o d’ESO, digueu-ne com vulgueu. Potser perquè en castellà tenen una ortografia més fàcil, que ja sabem que el català és molt difícil i l’hem de simplificar perquè tothom hi tingui accés.

Per part meva, he enviat aquest apunt a les dues empreses implicades. No vull entrar en l’opció Leonard.

En fi, acabo com he començat, amb el final de l’article d’en Puntí:

“Fa anys que hi ha instal·lada a Catalunya una impostura sobre la llengua. Es parla de dignitat, però constantment veiem rètols de botigues i anuncis plens de faltes, també en oficines públiques. Ens queixem -amb raó- de les lleis contra el català a les escoles que impulsa el ministre Wert, però alhora hi ha molts catalans, sobretot entre els més joves, que ja han crescut escolaritzats en català, que no senten cap vergonya quan es tracta d’escriure fent faltes. Ho veiem cada dia, a les xarxes socials, al carrer, a la televisió. Més d’un professor d’institut m’ha comentat que, si haguessin de comptar les faltes d’ortografia als exàmens, aprovarien quatre gats. L’olla a pressió està buida.”
 

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

parambana – aporrinat

0
Publicat el 21 de juny de 2013

L’Emili Teixidor, mort el 19 de juny en va fer un any, es va definir com “un home de la Plana” en el discurs que va fer a la Universitat de Vic amb motiu de ser nomenat doctor Honoris Causa. I la Plana està present en la seva obra literària a través dels personatges, de les localitzacions, dels temes tractats i, no cal dir-ho, de la llengua. 

Això és un recull de paraules i expressions que vaig subratllar amb llapis l’estiu passat, mentre em dedicava a rellegir Retrat d’un assassí d’ocells (Edicions Proa, 1988). 

Caplletra de Frederic Amat amb motiu del nomenament d’Emili Teixidor doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, el febrer del 2012.

Entre els molts termes n’hi ha una bona pila que em van cridar l’atenció, que em pensava que eren dialectals, i potser ho són, però apareixen al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), com ara…

“tots dos corrien allerats darrere els ocells” (p.123), és a dir, amb entera llibertat.

“per si em donen cèntims o he d’enaiguar-me de tot i no puc comprar res” (p.117). En sentit figurat, vol dir “decandir-se, esdevenir flac, trist, malicent.” No sé si és aquest el sentit en què l’ha fet servir.

“els guixots i les esgratinyades de les roques” (p.125). Tot i que no el coneixia, pels context s’entén que parla de rascades o esgarrinxades.

“amb els qui surt a caçar o a jugar a la manilla o a fer les seves safranades” (p.133). Això de safranada sortia al Diccionari Aguiló, i vol dir una escapada curta de casa.

“ningú no sabia d’on treia els pistrincs” (p.132), sinònim de calers, diners, virolles…

“el traüt de la guerra” (p.132). Tragí gran, moviment agitat i sorollós. 

“el llampurnar de la memòria” (p.61), que no coneixia però que es facil deduir que ve de llamp. Pel DIEC és sinònim de centellejar, “Brillar llançant intermitentment vius rajos de llum com fan els estels fixos.” El DCVB el situa a l’Empordà i a la Plana de Vic.

“vaig trobar la mare aclofada en una cadira baixa, mig adormida” (p.121)

 

També n’hi ha una bona pila que no surten al DIEC però si al Català-Valencià -Balear (DCVB).

 “el mestre no sabia ditingir una garsa d’un corb ni com conèixer si un ou era gargot” (p.47). Res a veure amb les guixades damunt del paper. Ou gargot és un sinònim d’ou nial: “Ou artificial, generalment de guix, que es posa dins el nieró o covador perquè les gallines hi vagin a pondre (Gir., Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Priorat, Calasseit, Val., Xàtiva, Benidorm)”.

“la van veure que fugia de casa seva amb un sacotell a l’esquena” (p.61), és a dir, un sac petit.

“esmorzava al llit amb tota la parambana de safates i platets” (p.117). Tot i que el DCVB ho defineix com a cosa que fa nosa, aquí sembla més aviat un sinònim de parafernàlia.

I en algun cas surt al DIEC però amb un significat diferent.

“acceptaven qualsevol feina, per fosca i aporrinada que fos” (p.124). Aporrinar, segons el DIEC, vol dir “omplir d’improperis”. En canvi, al DCVB s’hi assenyala que a Solsona, Cardona, Vic i Reus vol dir “molestar, amoïnar”. En fi.

 
I esclar, també n’he trobat que no els he trobat ni a l’un ni a l’altre. Són paraules com ara: 

“el bigoti prim i rexinxolat de pinxo de barri” (p.14)

“el Comissari Calvet, que ho manifassajava tot” (p.98)

“anaven sempre de tronc” (p.123)

“el gust àcid de les drupetes negres” (p.116)

 
Continuaré investigant en altres diccionaris i reculls. Si algun lector em pot il·luminar…

També n’hi ha que conec, esclar. Paraules i expressions sentides a l’àvia i a la mare i que no sé si són gaire conegudes encara, perquè denoten tota una època passada:

“portarà la teva mare pel camí de l’amargura amb aquesta ganyoneria i rancior que li ve de soca” (p.24). Aquest últim, que no sabia, l’entenc com a sinònim d’arrel.

“Jeia tot el sant dia” (p.24)

“jo no em trobo ben catòlica, ja em passarà” (p.123)

“aquest remaleït dolor que no em deixa de petja” (p.123)

“t’has begut el seny… No regeixes bé…” (p.129)

 
I després hi ha el seu estil, sobretot les comparacions, que són un raig de bon humor dins de la narració:

“Una cantarella que era mig somicó mig somnambulisme” (p.96)

“amb aquell aire de pepa de deu” (p.110)

“no se’ls ha de girar mai la tirada: són com els gegants de la Festa Major, que s’han de saber portar bé per fer-los anar cap a on vols…” (p.121)

“com el frare del baròmetre” (p.170)

“com si m’haguessin batejat amb la mà esquerra” (p.172)

“La Guilla era una donota lleganyosa, piteruda, blanca i flonja com el braguer de les vaques de l’estable” (p.200)

També em va cridar l’atenció alguns eufemismes, habituals als pobles per referir-se als temes tabús, sobretot sexuals. Aquí en van dos:

“si no l’haguessin fet malbé” (p.22). Haurem d’esperar una bona pila de pàgines per saber què li van fer malbé al Pitorliua.

“ell tenia un flosti tan petit que feia riure” (p.17). Això de flosti no ho he trobat en cap diccionari. Sembla que és una paraula per a tot, com ara cosa o daixonsis.

Finalment, vull destacar aquesta conversa del pare del protagonista amb un grup de veïns del poble quan s’enduien dos cossos del bosc (p.30). És un bon exemple de llenguatge popular que em va arrencar un llaaarg somriure:

“-Ep…!
-Què…?
-Res…
-Noi….!
-Sí que…!”

Val la pena llegir una novel·la parant atenció a la llengua. En aquest cas, aquestes línies només són una petita tria feta desvagadament. 

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

liberalisme – lesbianisme

0
Publicat el 7 de juny de 2013
De vegades, les paraules, més que per entendre’ns, sembla que estiguin fetes per confondre’s, com si volguessin riure’s de nosaltres. Penso en les falses amistats. La mateixa paraula, diferents significats. Per exemple, l’adjectiu actual, que en anglès vol dir real, efectiu. O eventually, que sembla que vulgui dir eventualment, però no, vol dir finalment, al final.

Hi pot haver falses amistats en una mateixa llengua? Fa anys, la companyia T de Teatre va estrenar una obra titulada Homes! Abans d’aixecar-se al teló, projectaven un seguit de sentències, de frases cèlebres, amb l’home com a protagonista. Aquestes frases, però, barrejaven l’home amb el sentit de “sexe masculí” amb l’home com a “ésser humà”. I era curiós observar com les dones del públic reaccionaven a cada frase, i quan se sentien incloses i quan no. Així que sí, també hi ha falses amistats en una mateixa llengua. 


El quart estat, de Giuseppe Pellizza da Volpedo. 

Dintre de les falses amistats entre llengües diferents hi podem incloure termes com ara liberalisme. En principi, “doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica”, segons Enciclopèdia Catalana. A casa nostra, és una mena de sinònim de conservador, de dretes, d’algú que està en contra que l’Estat intervingui o reguli massa l’economia del país. I en el cas de neoliberal, el mateix multiplicat per deu. Però en la tradició anglosaxona, no és pas així. Als EUA, liberal ha acabat convertint-se en un sinònim de socialista, o socialdemòcrata, el que aquí en diem “progressistes”. Fins al punt que va esdevenir una paraula tabú, que encara ara es fa servir com un retret per desqualificar el contrincant electoral. Fins i tot, seguint una tradició anglosaxona, s’abreujava la parauleta en la lletra inicial, L. Aquest tabú després es va transmetre a les lesbianes, que també han rebut the L word, per no dir les coses pel seu nom. D’altra banda, el partit conservador dels EUA és el Partit Republicà, que no cal dir que no té gaire cosa a veure amb els republicans d’aquí, els d’ERC. La república i els valors que se’n deriven, contraposats a la monarquia, es fonamenten en la igualtat i la solidaritat entre les persones. Res a veure amb els Bush i companyia.

Pel que fa a les falses amistats en una mateixa llengua, aquí en tenim una de ben clara al Parlament, entre el Partit Popular (PP) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). En aquest cas, he de posicionar-me a favor de la CUP, ja que el seu nom respon a una ideologia clara: deriva de la coalició Unidad Popular, de Salvador Allende, que va guanyar les eleccions presidencials de l’Argentina de 1970. Allende defensava arribar a una economia socialista estrictament a través de processos democràtics (era contrari a la via armada) i sense un partit únic. En el cas del PP, no es recolza en cap tradició política anterior, que jo sàpiga. És la reconversió del nom d’Alianza Popular, nascuda després de la mort del dictador, quan termes com ara conservador i liberal eren força mal vistos. 

I esclar, no em puc deixar la gran falsa amistat de la política catalana, la superparauleta que ens fa anar de corcoll, que provoca confusions i passions: nacionalisme.

A Europa, els partits nacionalistes acostumen a ser d’extrema dreta o directament neofeixistes, i basen el seu discurs en la xenofòbia i la recuperació de la sobirania nacional en contra de la UE. Ja es veu que a Catalunya la paraula nacionalista se situa a l’extrem contrari. El nacionalisme català, el catalanisme, té una tradició integradora, de base cultural, i és europeista. Tot i això, hi ha gent que juga amb les paraules i fica al mateix sac tots els nacionalismes i tots els nacionalistes, com podria ficar-hi tots els liberals, republicans o populars. I fins i tot n’hi ha que hi fiquen el nacionalisme català actual (o real) i el nazisme alemany dels anys 30… I au, ja tenim les falses amistats enfotent-se de nosaltres a la cara. Això sí, a diferència, de l’actual que he comentat al principi, no són casualitats divertides, sinó badalls immensos de mala bava.

 
Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

castellà fàcil – català difícil: un llençol a cada bugada

0
Publicat el 24 de maig de 2013

Arribo al final d’aquest curt viatge en tres etapes i en faig balanç. Algunes idees per obrir debat. 


L’ortografia i la gramàtica del català responen al respecte a la diversitat dialectal, un respecte que es concreta en un estàndard composicional, és a dir, una variant que deixa fora els trets més locals però recull els principals de cada varietat. Aquest estàndard és la variant que cap parlant no fa servir al carrer però en la qual tots els parlants es poden sentir identificats. L’estàndard del castellà, en canvi, és basa en un dialecte, i per tant no hi ha hagut mai gaire debat sobre els dialectes. O no n’hi havia hagut. La diversitat i el pes del castellà americà comença a reivindincar el seu lloc. Com va fer Raúl Ávila encara no fa un any a València: “Si hay diccionarios de argentinismos, ¿por qué no hay uno de españolismos?” Ávila és professor i investigador del Centro de Estudios Lingüísticos y Literarios d’El Colegio de México i, el 27 de juny de l’any passat, en una conferència a la Nau Centre Cultura de la Universitat de València, va reivindicar coses tan lògiques com “¿Por qué si aretes es mucho más utilizado que pendientes por toda la comunidad, esta última es la forma consagrada?” (entrevista a l’edició digital d’El País). Se’ls gira feina, als membres de la RAE. Aquest debat sobre la diversitat, en català ja l’hem fet. Fa més de cent anys que el vam començar, amb mossèn Alcover i Fabra, i em sembla que s’ha fet bona feina, malgrat les interferències polítiques.

Els problemes del castellà són diferents del català, però també en tenen. En els darrers tres apunts n’he assenyalat alguns: el dequeísmo, que provoca inseguretat i en conseqüència ultracorrecions (queísmo); el leísmo, conseqüència del fet que els CD de persona siguin introduïts per la preposicó a; l’ordre dels pronoms febles, com a me se, per se me; la no concordança de nombre entre pronom i complement; la flexió verbal…

Uns cinc milions de parlants del català no el tenen com a llengua materna, segons dades de la Plataforma per la Llengua: “Al conjunt dels territoris de parla catalana, unes 4.383.000 persones declaren tenir el català com a llengua inicial i materna, mentre que el total de persones que declaren parlar el català s’eleva fins als 9.856.000 parlants. Per tant, hi ha 2,25 parlants de català per cada parlant inicial d’aquesta llengua. Així, el català té un comportament més semblant al francès i a l’anglès, que tenen 2,82 i 2,52 parlants per cada parlant inicial respectivament, que al castellà, que disposa de 1,65 parlants per cada parlant inicial.” (InformeCat 2013. 50 dades sobre la llengua catalana, p.7). La dada és bona, perquè indica que molts dels parlants del català l’han après fora de casa, fora de la família. Això sí, en aquestes circumstàncies, el calc directe del castellà és el més normal. Són casos com els que cita Albert Pla Nualart a Això del català (p.48), no penso assistir, per suposat o com no, expressions que com que estan formades per paraules catalanes, sonen bé, sonen català, i passen desaparcebudes, a diferència de xuleta, xulo i xivato, amb una o final que ens obre el dubte. Durant molts anys, en català s’ha perseguit els barbarismes (us en recordeu del Vostè jutja del Puyal a TV3 i els seus paranys lingüístics?), i ens hem desfet d’un bona pila (bussó, tetxo, llavero, hasta demà… que jo mateix deia de petit), però la castellanització ha continuat i ara arriba al món dels pronoms febles, per exemple. I no només de les combinacions de pronoms, fins i tot el verb haver-hi s’ha reconvertit en haver, ras i curt.

La interferència del castellà també està en els referents. A Catalunya hem perdut el francès com a llengua de cultura a l’ensenyament, fagocitada per l’anglès, i tenim un gran desconeixement de l’italià, dues llengües que podrien servir per compensar la influència de l’espanyol, que ho inunda tot.

En definitiva, tenim un català castellanitzat, a un nivell diferent que el dels nostres avis, que deien desdeluego però no es deixaven ni un pronom feble. Per mi l’únic debat és on decidim posar la ratlla, nosaltres, els parlants en conjunt, com a societat: acceptem el dequeisme de No hi ha manera de que funcioni? admetem un lo neutre normatiu per lo bo i per lo dolent…? I ho fem amb l’objectiu de facilitar l’aprenentatge, i per tant la transmissió de la llengua? A mi no em sembla clar que aquest sigui l’efecte. Més aviat em fa la sensació que tot plegat respon a una certa idea de complex d’inferioritat, que resumiria en una conversa que vaig sentir fa temps a una mare que parlava amb una altra sobre les notes dels fills: “bé, a mi ja m’està bé que el meu fill aprengui català, però que no sigui tan complicat, que el que ha d’aprendre bé de veritat és l’anglès”. No cal dir que el seu fill havia suspès català.

En fi, no em puc treure de sobre la sensació que a cada bugada perdem un llençol i que això no porta enlloc, bé, potser sí, a la dialectalització.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

castellà fàcil – català difícil: els pronoms febles

0
Publicat el 10 de maig de 2013

Els pronoms febles són la gran bèstia negra dels estudiants de català. Bé, per ser més precisos, les combinacions de dos pronoms febles de tercera persona (li’n dóna, els els envia….) i les variacions dels pronoms febles en contacte amb les terminacions verbals (anem’s-en, more’t, convence-la, afanyeu’s-e…). D’aquests avui no en parlaré. Em fixaré amb les combinacions de dos pronoms, que fan suar tinta als alumnes de secundària, bàsicament per tres raons: l’allunyament entre la parla i la normativa, la necessitat de conèixer bé la sintaxi per aplicar la normativa i la diferència de sistema amb el castellà. Com que és un tema enrevessat, comencem a poc a poc. I per simplificar-ho, em centraré en el català central.


Imatge extreta de maredetres.blogspot.com  

Veiem en una esgarrapada quants són i quina funció fan els pronoms febles de tercera persona:

es/se, reflexiu; el/els/lo/los/la/les per substituir el complement directe; li/els pel complement indirecte; hi pels complements de lloc i pels complements verbals introduïts per les preposicions a, en i amb; en pels complements indeterminats i els introduïts per la preposició de, i ho per substituir l’atribut i els complements neutres, com ara frases.

El castellà, en canvi, no té tants pronoms àtons. Veiem-ho:

se, reflexiu; lo, los, la, las, per substituir el complement directe i l’atribut; i le i les per al complement indirecte. El castellà no distingeix si un complement és determinat o indeterminat. Per als complements de lloc i complements verbals el castellà fa servir pronoms forts (hi vaig anar, fui allí), complements preposicionals (Van sortir del magatzem, però després hi van tornar; Salieron del almacén, pero luego volvieron al mismo) o res (en parlem?, hablamos?)

Fins aquí, cap problema. Tret que el plural de li és els, que coincideix amb el plural de el. I que els pronoms hi i en no existeixen en castellà.

En català, la cosa es complica quan substituïm dos complements alhora. No ens limitem a sumar els dos pronoms, sinó que quan entren en contacte hi passen coses, hi ha canvis, com que el li més el, la, els, les canvia per hi:

1.a dóna la mà a la filla: la hi dóna

1.b dóna el llibre a l’amiga: l’hi dóna

1.c envia les flors a la clienta: les hi envia

1.d envia els sobres al secretari: els hi envia

És clar que una cosa semblant també passa en castellà:

2.a Les compré caramelos (a los niños): Se los compré

2.b Le puse los zapatos (a la sobrina): Se los puse.

En aquests exemples, el los substituex el CD caramelos/los zapatos i el se el CI los niños/la sobrina. A més a més, el pronom és obligatori amb el complement i sense. En castellà no es pot dir: *puse los zapatos a la sobrina. Així mateix, també és incorrecte però molt estès posar el pronom en singular encara que el complement sigui plural, com aquest exemple publicat a El Periódico el 16 d’abril d’enguany: Este derecho le ha sido denegado a miles de personas deshauciadas en España.

D’altra banda, en català no tenim problemes amb l’ordre dels pronoms, com sí que passa en castellà, en què les formes me se i te se, pròpies del castellà parlat, no són normatives: me se dijo per se me dijo.

En català, el canvi de li per hi que he explicat abans no té lloc en el plural, els, ni tampoc davant ho i en.
 

3.a dóna la mà a les filles: els la dóna

3.b dóna el llibre a les amigues: els el dóna

3.c envia les flors a les clientes: els les envia

3.d envia els sobres als secretaris: els els envia

3.e dóna això a la filla: li ho dóna

3.f envia això a les clientes: els ho envia

3.g dóna llibres a l’amiga: li’n dona

3.h envia uns sobres als secretaris: els n’envia

Aquest és el punt en què la normativa se separa més de la llengua parlada, i el que més maldecaps donava als estudiants de batxillerat. En aquest cas, coincideixo amb Albert Pla Nualart (Això del català, p. 111) que l’acceptació de els hi per als casos en plural, de l’hi per la hi i li ho i de n’hi per li’n simplifica la norma, i a més és evident que és tan genuïna una combinació com l’altra. Per mi, l’únic límit seria el de l’ambigüetat. Quan parlem, els antecedents, les persones a qui ens referim, acostumen a ser clars i, a més, si ens perdem en la conversa sempre podem tallar el nostre interlocutor i demanar-li un aclariment. Si escrivim un text sabent que el llegirà una altra persona, que no coneixem i que no ens coneix, segurament al cap dels anys, en un context del tot diferent, és preferible una solució com les de 3, o fins i tot repetir el complement, que caure en l’ambigüetat. Hi ha textos com ara articles en què les combinacions de 3 no se senten forçades perquè el tema que s’hi tracta, el lèxic especialitzat, l’exposició de les idees… l’allunyen del català parlat, col·loquial… I és que sembla que hem de donar per fet que el català parlat és l’única cosa que cal tenir en compte a l’hora de fixar la normativa, però el català escrit no és la simple transcripció damunt del paper del que diem. Si fos així, en tindríem prou amb una ortografia. Les interrupcions, les repeticions, les interjeccions, els gestos i les mirades… formen part de l’oralitat i no de la llengua escrita, que fa servir uns altres mecanismes per guiar el lector sense que es perdi en l’exposició de les idees. I creieu-me, no és pas fàcil.

Finalment, la simplificació d’aquesta norma potser, i només potser, ajudarà a aturar uns altres fenòmens, no genuïns, que estan agafant volada en la llengua parlada. Són casos com la desaparició sense manies dels pronoms hi i en (tinc aigua, vols?, aquest nen no es fixa), substitució del pronom hi (inanimat) per li (animat) (dóna-li corda, al rellotge), el calc directe del castellà (s’ho diré), el li plural (cantar-lis una cançó)…

En conclusió, dels tres punts que he citat al començament de l’apunt que dificulten l’aprenentatge dels pronoms febles, no és la normativa l’obstacle principal, sinó el pes del castellà en la llengua parlada, que ha canviat l’escenari. El quadre dels pronoms febles amb totes les combinacions possibles ha quedat fora de la realitat. Cal un canvi pedagògic.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

castellà fàcil – català difícil: canvi i caiguda de preposicions

0
Publicat el 26 d'abril de 2013
Un altre mite del castellà fàcil-català difícil és el de les preposicions. El castellà manté les preposicions sempre, tant davant de l’infinitiu com davant de la conjunció que, i fins i tot no té cap problema a sumar-ne dues.

– Lo amenazan con expulsarlo
– Queremos ir a Cadaqués en lugar de a Roses

El català, com el francès i l’italià, és més restrictiu. Davant dels infinitus només acceptem dues preposicions: a i de. Per tant, canviem en i amb per aquestes dues.

– L’amenacen amb l’expulsió
– L’amenacen d’expulsar-lo
– La proposta consisteix en la incorporació del concepte de videoclip
– La proposta consisteix a incorporar el concepte de videoclip

D’altra banda, davant de la conjunció que la preposició cau.

-Em sent molt honrat que el Sr. Pujol pensi això de mi

-Va insistir que li donessin les claus del pis

Igual que passa en francès i italià:

-Je suis très honoré que M. P. pense cela de moi
-Insistette che gli dessero le chiavi di casa

Però no en castellà:

– Me siento muy honrado de que el Sr. Pujol piense esto de mi
– Insistió en que le diesen las llaves del piso

Cal distingir entre el que conjunció (àtona en català oriental i e tancada amb l’occidental), i el què pronom relatiu (e oberta, accentuat). Aquesta distinció en la pronuncia el castellà no la fa.

Quan la preposició introdueix el complement d’un verb (ex.: amenaçar amb, insistir en), si la desaparació de la preposició dóna com a resultat una frase sobtada, introduïm una paraula comodí, normalment fet, però en poden ser d’altres, com idea, possibilitat, suposició… o un verb, com aconseguir, fer, dir…

– L’amenacen que l’expulsaran
– L’amenacen amb la idea que l’expulsaran

Com fan en italià: i francès:

– Mi sento molto onorato per il fatto che il signor P. pensi ciò di me

– Il a insisté sur le fait qu’on lui donne les clés de l’appartement

Els exemples en castellà, francès i italià estan estrets de la Gramàtica del català cotemporani, dirigida per Joan Solà (Volum 2, pp. 1718-1726. Ed. Empúries. Barcelona, 2002).

No són regles difícils ni d’entendre ni d’aplicar. Davant d’infinitiu no hi ha excepcions. I el resultat no és pas estrany.

Davant de la conjunció que tampoc hi ha excepcions. Això sí, s’ha de tenir en compte no confondre el que conjunció amb el què pronom. La distinció és senzilla: l’un és àton i l’altre és tònic. I el pronom relatiu és pot substituir per el qual, la qual, els quals i les quals.

Albert Pla Nualart a Això del català posa alguns exemples de frases habituals en la llengua parlada, i escrita, i en canvi no normatives segons les regles exposades. Veiem-ne algunes. Sobre el canvi de preposició (p.107):

1a. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible amb mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.

1b. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible a/de mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.
1c. La qüestió de fons és si un passat d’aquest tipus és compatible amb el manteniment/el fet de mantenir una posició de referència ètica o intel·lectual.

2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: en poder ser un estadista espanyol.

2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: a poder ser un estadista espanyol.
2a. Em sembla que el somni del líder de la Lliga consistia en això: en el fet de poder ser un estadista espanyol.
3a. Cal no confondre canviar de president de banc amb canviar de camisa.
3b. Cal no confondre canviar de president de banc a/de canviar de camisa.
3c. Cal no confondre canviar de president de banc amb un canvi de camisa.
Sobre la caiguda de la preposició (p.108):

1a. La redempció no consisteix en què Crist “pagui un preu” al Pare (…)

1b. La redempció no consisteix que Crist “pagui un preu” al Pare (…)
1c. La redempció no consisteix en el fet que Crist “pagui un preu” al Pare (…)
2a. Aquest fet es deu a que el tabac (…)
2b. Aquest fet es deu que el tabac (…)
2c. Això es deu al fet que el tabac (…)

3a. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà a que la Generalitat de Catalunya assumeixi la gestió (…)

3b. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà que la Generalitat de Catalunya assumeixi la gestió (…)
3c. Sembla absurd donar tant pompositat a l’operació si el resultat final es limitarà a l’assumpció per part de la Generalitat de Catalunya de la gestió (…)

És evident que de les tres solucions (a, b i c), la que segueix la norma més estrictament, la b, és la pitjor i la a és la que ens sortiria de manera més espontània. Però també ho és que la solució c (introduir el fet o canviar el verb pel substantiu) és acceptable en tots els casos i en el de 2c (Això es deu al fet que el tabac) fins i tot millor que la a.

El problema és que ara tenim una norma clara, sense excepcions (o gairebé), i canviar la norma implica dues coses: primera, acceptar una doble norma, és a dir, que tant es pugui escriure L’amenacen d’expulsar-lo com L’amenacen amb expulsar-lo; i segona, acceptar casos manifestament dolents, d’aquells que fan mal a les orelles, com Si que triguen en arribar avui per Si que triguen a arribar avui, o No hi ha manera de que funcioni per No hi ha manera que funcioni. Els exemples estan extrets del portal És a dir; en teniu l’enllaç al costat.

Per tant, la pregunta és si variant la norma aconseguim simplificar la normativa i fer-la més fàcil o el que fem és embolicar una mica més la troca de la gramàtica.

Finalment, en contra dels qui pensin que això en castellà no passa, perquè la seva normativa és més fàcil i senzilla, els convido a escriure “dequeismo RAE” en qualsevol cercador.

El dequeismo és, segons la Real Academia Española (RAE), “el uso indebido de la preposición de delante de la conjunción que cuando la preposición no viene exigida por ninguna palabra del enunciado”. I n’enumera sis casos. Com que se’m faria una mica llarg, em limitaré a posar sis exemples, a veure si deduiu quins són els bons i quins els dolents:

-Me preocupo que no os falte nada
-Me preocupo de que no os falte nada
-Mi intención es de que participemos todos
-Me alegro de que seáis felices
-Me alegra de que seáis felices
-Me fijé de que llevaba corbata
 
L’enllaç a l’article del RAE és el següent:
http://www.rae.es/dpd/srv/search?id=vTr05If13D6tGOqCWV
El dequeismo i, de rebot, el queismo podrien ser un bon exemple del que podria passar en català: amb la intenció de simplificar una norma la complicaríem més. No seria el primer cas que el remei seria pitjor que la malaltia.
Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

castellà fàcil – català difícil: el ‘lo’ neutre

0
Publicat el 12 d'abril de 2013

“Lleguemos el lunes…”, sento una noia que li diu a una altra, a la cua del supermercat, i aquesta li respon: “ya, les vi ayer”… I totes dues coses em sonen d’allò més malament, sobretot la primera. I és que jo no les diria mai, i malgrat tot, els castellanoparlants, tant catalans com no, les diuen amb tota naturalitat. I he d’entendre que també les escriuen.

La primera idea és evident. Els catalanoparlants, els qui tenim el català com a llegua materna, familiar, hem après el castellà a l’escola i a la tele, sobretot, i també al carrer, en part. I per tant parlem un castellà estàndard, normatiu, passat pel sedàs de la correcció acadèmica.

La segona idea és que quan busques el català a internet, o en qualsevol llibre de divulgació, en primer lloc i destacat sempre apareix el mapa de l’àmbit lingüístic, i això ens agrada i ens sentim orgullosos de la varietat de la nostra llengua. En castellà, en canvi, amaguen la diversitat dialectal, com si no la valoressin. O si més no, com si no la valoressin com nosaltres.

La tercera idea és la que dóna títol a aquest apunt. És evident que com que parlem un castellà estàndard i rebem a través dels mitjans aquest mateix castellà estàndard, tenim molts pocs dubtes a l’hora d’escriure’l. En canvi, el català que parlem és viu, i tant podem dir vaig o vaic… vam anar o vem anar... nosatres o nosatros… Ara bé, això vol dir que l’ortografia i la gramàtica del català són més difícils que la del castellà?

S’està consolidant la idea que la normativa del català és molt difícil, que està plena de normes absurdes i que cal simplificar-la per facilitar la feina d’aprentatge als alumnes. I aquesta teoria es concreta en alguns casos, com ara el lo neutre, el canvi i caiguda de preposicions davant que i infinitiu, els pronoms febles…

Avui començo per un, el més fàcil i senzill de rebatre. El lo neutre.

Darrerament s’han aixecat alguns veus per amnistiar el lo neutre, com diu Albert Pla Nualart. Són les veus de Mar Batlle (A propòsit de l’article neutre, Llengua & literatura, 11. Barcelona, 2000), Albert Pla Nualart (Això del català, podem fer-ho més fàcil? Columna Edicions. Barcelona, març del 2010) i Ignasi Moreta (Lo de l’article neutre. Núvol, publicació digital. Barcelona, abril del 2013), entre d’altres.

El primer argument és que el lo no és cap castellanisme, sinó que respon a una evolució natural de la llengua, i que, en tot cas, aquesta evolució natural pot haver estat reforçada pel veïnatge amb el castellà, que és el mateix que dir: si Napoleó hagués guanyat la guerra del francès, el lo neutre en català no existiria perquè el francès no té un article neutre diferent del masculí. Ni tampoc l’italià. Ni el portuguès…

Tot i això, aquest no és el punt principal. També usar o ço són formes catalanes, i no per això les fem servir, si més no parlant. I si em toca corregir un text, tret que sigui un document antic o una obra de creació, canviaré usar per fer servir i ço per això.

El punt principal és que de lo neutres n’hi ha de dues menes, un d’abstracte i un altre de ponderatiu. Del primer, en defensen la catalanitat; del segon no, és un castellanisme clar. Doncs bé, només heu de situar-vos en el moment que el mestre entra a l’aula i una alumna aixeca la mà i pregunta: “és veritat que ara ja podem fer servir el lo, que ja és normatiu”. I el professor se la mira amb cara d’ai mare i li contesta: “en alguns casos sí i en alguns casos no”. Ara llegiu-vos els cinc exemples següents, i digueu-me quins són lo catalans i quins són interferència del castellà:

a. “Lo bé que ens ho vam passar”

b. “En lo bo i en lo dolent”

c. “Lo més bonic del dia”

d. “Lo bonic que era tot allò”

e. “Lo que m’ha dit!”

Ara torneu-vos a situar en el paper del professor davant d’una classe de l’ESO.

Un article neutre, diferent del masculí, podia haver existit en català, Podríem haver creat un sistema de femení (la), masculí (el) i neutre (lo) com en castellà. Igual que podríem tenir un sistema de de tres articles demostratius, aquest, aqueix i aquell. O d’adverbis de lloc: ací, aquí i allí, com va defensar Pompeu Fabra sense èxit. Però no ha estat així. Hem de suposar que perquè l’article masculí ja ens va bé quan necessitem un neutre, que no és tan sovint com en castellà. I aquest és un altre punt clau. El lo en castellà els serveix “para un zurcido y un descosido”. Té una gran varietat d’aplicacions i una forta implantació en la llengua parlada. Això és el que fa tan difícil trobar una solució bona per a tots els casos. Per exemple, el lo que:

“Todos cantaban, lo que me animó mucho”.

En aquest cas, o traduïm el lo que per la qual cosa: “Tots cantaven, la qual cosa em va animar molt”.

O traduïm el lo per cosa: “Tots cantaven, cosa que em va animar molt”.

Tots dos casos funcionen, sobret en el català escrit, però parlant el que diem és: “Tots cantaven, i això em va animar molt”.

De les tres solucions, per mi la darrera és la més natural, però no en condemno cap, tot depèn del context.

Els casos que em provoquen més mal d’orelles són davant d’un adjectiu substantivat amb valor abstracte, com en el vers de J. V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El primer cop que el vaig llegir em va grinyolar. Pensant-hi, la raó bé podria ser què és un ús minoritari -com molt bé diu Ignasi Moreta, propi d’àmbits filosòfics-, i poc habitual en el català parlat, en què no fem la distinció que sí que fan en castellà entre “lo blanco os sienta tan bien” i “el blanco os sienta tan bien”. I no la fem perquè no ens cal.

Sobre altres casos de lo neutre, ara fa un any, el març del 2012, vaig publicar un apunt en aquest blog: ¿lo qué? – que dius que què?

Finalment, passo a comentar alguns casos extrets dels textos esmentats abans, que els autors citen com a proves per admetre el lo:

– “l’important és que vinguis”, “allò important és saludar” i “afirmà públicament que allò lògic seria” són dues solucions que a mi no em sonen bé i que costen ben poc d’arreglar, només cal afegir-hi el més: “el més important és que vinguis”, “el més important és saludar” i “afirmà públicament que el més lògic seria” em sembla que no han de fer mal d’orelles a cap catalanoparlant.

-“He de reconèixer que té raó en el de charnego separatista, però no pas en el de malnacido”. Aquest cas és de jutjat de guàrdia (els traductors automàtics estan fent molt de mal; si no, no m’ho explico). La solució és més complicada perquè no podem calcar-ne l’estructura i hem de fer allò que no li agrada gens a Moreta, marrada: “té raó en això de charnego separatista, però no quan em diu malnacido”. És un cas paral·lel a “lo del teu germà”; en podem dir “això del teu germà”, però també “el que li passa al teu germà…” O com el mateix títol del llibre de l’Albert Pla Nualart. Bé que diu “això del català” i no pas “lo del català”.

En resum, hem de vigilar els calcs a l’hora de corregir el lo, perquè com que és tan extens no hi ha solucions per a tot, i per això hem de confiar en el nostre instint lingüístic. Però no és gaire diferent que, posem per cas, detenir. Segur que ja ho heu sentit alguna vegada, i segurament ho heu vist escrit i tot:

a. “el progrés no es pot detenir”

b. “el porter va detenir la pilota”

c. “la policia va detenir els lladres”

Els exemples a. i b. són del tot incorrectes. Hem de canviar detenir per aturar o parar. No és un problema de normativa, i per tant la solució no és que l’IEC accepti detenir “com a animal de companyia”.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

llengua – poesia

0
Publicat el 29 de març de 2013
La meva professora de català a primària em deia que per escriure bé el primer que havia de fer era llegir; sobretot poesia. I és que hi va haver una època en què els escriptors marcaven la llengua d’un país, abans que els mitjans de comunicació n’agafessin el relleu. Per això en Fabra en deia modern català literari d’allò que avui en diem català estàndard.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

La meva mestra de primària em va explicar que quan escrivim dos adverbis en -ment seguits no és correcte eliminar el primer –ment i deixar només el segon, sinó que és al revés, o en tot cas deixar-los tots dos. Així, no hem de dir alegra i ràpidament sinó alegrament i ràpida. A mi això em sonava bastant malament. Fins que un dia vaig llegir per primer cop aquest poema de Martí i Pol. “la veu de tots solemnement i clara.” I em vaig convertir en un defensor d’aquesta solució.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

A primer curs de la carrera, a l’Autònoma, el professor Jaume Aulet ens va destripar aquest poema de Maragall. I va defensar un dels millors versos de la poesia catalana, el darrer, en què les paraules, l’entonació i la cua de la vaca van alhora. I va carregar contres els puristes de la llengua que en alguna edició s’han atrevit a corregir el poeta, canviant el popular llànguidament pel culte i normatiu lànguidament, amb l’argument que és el mateix cas que el lliberal o la lliteratura. I llavors vaig entendre l’expressió aquella de ser més fabristes que Fabra.

Corrandes de l’exili

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

Quan vaig començar a fer de corrector, vaig començar a barallar-me amb el diccionari de l’IEC. Per exemple, amb el verb somiar, que només pot ser transitiu. A mi se’m feia estrany dir que havia somiat la Michelle Pfeiffer en comptes d‘havia somiat amb la Michelle Pfeiffer. Tot i això, la preposició no em calia davant d’oracions subordinades o infinitius: somiar que volava, somiar volar. I alhora podia dir somiar un món millor. Sembla que com més definit el complement, més necessària la preposició. Una idea que em va venir al cap gràcies al dos darrers versos de les corrandes d’en Pere Quart. Ara em toca treballar-la més. De moment, somiar és transitiu fins que un cas concret em diu que no.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

Quim Monzó – Sofía Mazagatos

0
Publicat el 23 de març de 2013
Un apunt ràpid. Aquesta tarda he sentit el Rac1ncentrat. I m’ho passava molt bé amb en Quim Monzó, que parlava amb en Jordi Basté sobre llengua i faltes de gramàtica al seu espai d’El Món a Rac1. Havia analitzat les errades que havia trobat en la carta d’una oient i havia passat a comentar-ne una altra, d’un tal Francisco, italià d’origen argentí, però que no és Papa (hehehe), i llavors ha dit: “Bé, com que és italià no el collarem tan prim”. Ep! O el collarem fort o no filarem prim, però això de collar prim… I m’ha vingut al cap allò d’estar en el candelabro que va deixar anar la model Sofía Mazagatos. Sí, ja ho sé, les comparacions són odioses, però les casualitats són divertides.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari

Esmenes al diccionari de l’IEC en línia 2011-2013

0
Publicat el 15 de març de 2013

A la pàgina web del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (teniu l’enllaç a la columna del costat) hi trobareu un requadre, a dalt a la dreta, amb el títol d’Esmenes introduïdes en les diferents actualitzacions del DIEC2. Cliqueu-hi i us portarà al PDF amb l’última actualització del DIEC, la del febrer d’enguany. 

 

La majoria d’esmenes són correcions d’articles existents, però hi ha algunes incorporacions noves. A part de blog i bloguer bloguera, han entrat les següents:

-gentilicis: ademusser ademussera, aiorí aiorina, ceretà ceretana, cirater ciratera, enguerí enguerina, formiguerenc formiguerenca, requenenc requenenca, vall-de-rourà vall-de-rourana, villener villenera i xelvà xelvana.

– acalorat -ada, com a adjectiu. Sí que hi sortia el verb acalorar. Ara podem arribar acalorats d’una discussió acalorada.

– anxovat, com va destacar Ramon Solsona a La paraula del dia, l’espai de llengua d’El món a Rac1. Ara ja és oficial: adj. 1 Que no té ventilació. Una habitació anxovada. 2 Atapeït. La gentada seguia el discurs anxovada a la plaça. I a més a més, enxubat ara remet a anxovat.

– politologia i politòleg politòloga, que remeten a politicologia i politicòleg politicòloga.

D’altes esmenes són correccions gramaticals i ortogràfiques, com ara:

no res – no-res, gerro – gerra, poca-vergonya – pocavergonya, Un mirall còncau i un altre convex – Un mirall còncau i un altre de convex, de una manera – d’una manera, imans – imants, l’ipecacuana – la ipecacuana, L’obturador d’una cambra fotogràfica – L’obturador d’una càmera fotogràfica, etc.

O un cas d’abús del possessiu: 

adormir-se sobre els seus llorers – adormir-se sobre els llorers 

També hi ha casos de millora de la redacció, com a les entrades aixafar i emportar:

aixafar-li a algú la guitarra – aixafar la guitarra a algú 
El ferit, se l’han emportat a pes de braços – S’han emportat el ferit a pes de braços.

Els signes del zodíac han canviat del tot la definició. Així, d’aquari 1 m. Onzè signe del zodíac, s’ha passat a aquari 1 [inv.] m. i f. Persona nascuda sota el signe zodiacal d’Aquari. Segons l’horòscop, els aquari són sensibles. La meva cosina és aquari. D’aquesta manera, el signe es considera un nom propi i per tant s’escriu en majúscula inicial, i així és com apareix a l’entrada signe, i l’aquari i tota la resta només fan referència a la persona nascuda sota aquest signe. És tot un canvi de punt de vista.

També ha resolt algunes incoherències, com la definició d’armanyac m. Aiguardent de vi blanc elaborat a la regió francesa d’Armagnac. Ara la regió i l’aiguardent s’escriuen igual, amb ny.

Jo no coneixia cap flor que es digués badoc o badaloc. Per mi un badoc és qui bada i prou. El 2011 una accepció de badoc remetia a badaloc. Ara és al revés. Per cert, el badaloc és la flor del magraner, de la carabassera i d’altres cucurbitàcies.

També vull destacar el canvi de gènere de balboa, una moneda del Panamà, que ha passat a ser masculina. I el canvi de fumatge, que ha passat de ser l’acció de sotmetre aliments a l’acció del fum a fi d’assaonar-los i de conservar-los a ser l’operació de sotmetre aliments a l’acció del fum a fi d’assaonar-los i de conservar-los. I en els exemples de fundació, s’ha canviat la Fundació Bernat Metge per la Fundació Cavall Fort. Llàstima que no en sapiguem els criteris. I la melona ha passat de ser un meló llargarut a ser una síndria llargueruda. 

A l’entrada gos hem guanyat dos sinònims més: El gos lladra, clapeix, udola – El gos lladra, clapeix, udola, borda, grinyola.

També s’han aplicat alguns criteris de coherència. A impremta han canviat cartró per cartó, ja que aquest remet a aquell.

També s’han corregit tots els prefix per forma prefixada… I moltes formes per maneres: de forma inequívoca – d’una manera inequívoca.

Els canvis socials, científics i culturals també han obligat a fer esmenes, com a lira, en què Malta ha saltat de l’accepció 1 a la 2: f. 1 Unitat monetària de Turquia i Malta. 2 Unitat monetària d’Itàlia i San Marino anterior a l’adopció de l’euro. Potser algun dia es podrà eliminar l’accepció 1. O a planeta: planeta superior Planeta que té l’òrbita situada a l’exterior de l’òrbita de la Terra. Els planetes superiors són Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Doncs bé, a l’edició del 2013 ja no hi surt Plutó. Però alguns canvis no van a fons, com ara mocador, que ha passat de ser una peça quadrada de roba, generalment de lli, de cotó o de seda  a ser una peça de roba, generalment quadrada, destinada a mocar-se, eixugar-se la suor, etc. […] Però qui els fa servir ara de roba, si tots són de paper? Per arreglar-ho, a l’accepció 3 hi posa: per ext. Mocador de paper. Més que una extensió és una substitució en tota regla.

Algunes correccions són d’allò més primmirades, com la de mol: Unitat de quantitat de substància del sistema internacional, equivalent a la d’un sistema que conté 6,023 × 1023 entitats elementals. L’esmena del 2013 és que són 6,022 × 1023. I a nombre d’or, que és la Relació matemàtica entre alçades i amplades en la composició d’una façana, equivalent a 1,636. Doncs ara no, ara són 1,618. 

També m’ha cridat l’atenció l’esmena a l’exemple Reial Club Esportiu Mallorca. El 2011 s’hi havien deixat el Reial.

En resum, per anar acabant, 22 pàgines que per si soles et permeten adonar-te de la mecànica d’un diccionari, dels engranatges que el fan funcionar i de la seva complexitat. Espero amb candeletes les pròximes esmenes.

Publicat dins de A la recerca del geni de la llengua | Deixa un comentari