Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: A la memòria de Xesca Ensenyat

Xesca Ensenyat: Dos anys absent

Publicat el 13 de maig de 2011 per rginer
Demà, 14 de maig, na Xesca va pujar al seu hidroavió apagafocs i va marxar … dos anys ja. Intento fer un recull dels comentaris que em va deixar en molts dels meus posts.
Fa dos anys, finals d’abril, Hospital d’Inca. Quan vam entrar a l’habitació na Victòria i jo, els ulls, la mirada de na Xesca es va iluminar. No podia parlar ( quin sacrifici tan gran per a ella), però tot seguit va demanar un bolígraf i paper i va començar a escriure: Que contenta, que feliç, de veure-vos !

L’endemà vaig tornar jo sola, pel matí. Jo explicant i contant històries, memòries, i ella escrivint en un paper respostes curtes i punyents. Tenia ànims i naltros teníem la seguretat que se’n sortiria. 

Escriure tres novel.les en el seu bloc …. capitol rera capítol ! Quin regal ens va fer a tots els blocaires. Ara només hem d’esperar que algún dia aquestes novel.les es publiquin. 
Avui, només puc fer ús dels seus comentaris als meus apunts, que no és poc, és un extraordinari regal i aniré fent aquesta recopil.lació. Amb na  Maria Victòria estem treballant (últimament no gaire per diversos motius ….) per organitzar una trobada de blocaires i amics i amigues de na Xesca el proper mes de maig de 2012, passejar per els seus redols, per el seu eu Moll, per Formentor, per Ca’n Picafort; llegir els seus llibres, recordar, conversar i …. menjar plegats una porcella com la que podeu veure en la fotografia.

L’hidroavió apagafocs continúa volant i si voleu podeu fer un click ací i llegir un dels meus apunts i un dels seus comentaris. Fixeu-vos en la data …. no és molt, i molt actual ? I el discurs de’n Harold Pinter en rebre el Premi Nobel és d’obligada lectura.
El seu poema ‘ DEATH’, us recorda algun fet recent ?????? 

DEATH – MORT :

On va ser trobat el cos ?
Qui el va trobar ?
Estava mort el cos ?
Qui era el cos mort ?
Tenía mare, pare, fills, oncles ?
Estava mort el cos quan va ser abandonat ?
Va ser abandonat ?

…. i el poema continúa i en Harold Pinter el va llegir al complet.

Sí en Harold Pinter i na Xesca teníen un mateix compromís amb la veritat; cercar-la i descobrir-la.
Sí, Xesca, avui, ara, quasi tothom, una gran majoria, s’ha tornat mentider. No sé de que ténen por ……

Publicat dins de A la memòria de Xesca Ensenyat | Deixa un comentari

Berenada d’estiu – Recordant …. na Xesca

Publicat el 14 de juliol de 2009 per rginer
Avui dos mesos d’absència. Tot mirant la meva petita biblioteca, de sobte vaig ‘descobrir’ un llibre  ” Quan venia l’Esquadra’ – Editorial Moll – Mallorca – 1994 – Premi Ramon Muntaner 1992 – Xesca Ensenyat – Pròleg de Marc Eugeni Cerdó Ensenyat’. En alguna de les meves estades estiuenques al Moll de Pollença, a Llenaire, penso que vaig entrar en alguna llibreria de Pollença i en veure aquest llibre el vaig comprar, amb el propòsit de saber més i conèixer millor aquest redol. No coneixia l’escriptora.
És una novel.la magnífica i el llibre perfecte per una tarda d’estiu. Llegint a na Xesca, quan la vaig conèixer en aquesta casa de Vilaweb tot just fa tres anys, el seu estil m’era familiar, però no recordava que ja havía llegit la seva novel.la.
Curiosa coincidència ….


He penjat aquesta fotografia on la llum entra per la porta d’una casa eminentment mallorquina i on crec i penso que una dona menuda i amb molt de caràcter és a punt de sortir per aquesta porta i anar a la mar i nedar, nedar, lluny, molt lluny fins arribar a Cap Pinar o a la Roca de Llenaire.

No puc estar-me de copiar  un trocet d’aquest llibre (desconec si és una transgressió de les normes, m’és igual),  on ens explica les berenades d’estiu …….

Embarcada no vaig tastar la fama, que sempre és filla d’un estupor expectant. Sabent nedar -i això era tot el que calia per embarcar-se amb mi- no hi ha ningú acomplexat dins una barca. A més, que un poal d’escòrpores no ha cobert ningú mai de glòria: són massa bones d’agafar. Jo vaig fer efecte en una berenada gràcies a un llobarro. Ara només organitzen berenetes sonades els parlamentaris menorquins, però la societat dels meus pocs anys, sense berenades i romeries multitudinàries hauria estat capaç d’alçar-se contra el govern just mormolant. Anàvem a fer la berenada a llocs inaccessibles si no era caminant un parell d’hores, la qual cosa no deixa de ser un enigma quan penso que a l’actualitat, i també a peu, aquests mateixos llocs són a deu miniuts de casa nostra. Per més voltes que li doni no puc esbrinar de quina manera la mateixa distància, feta amb idèntic mitjà de transport, té uns récords de velocitat tan diferents.
 
La berenada més característica de l’estiu al port de Pollença era el trempó a la Roca de Llenaire, la pineda que hi ha a l’entrada del Moll, venint d’Alcúdia. Se’n parlava un parell de díes, o setmanes; els vespres, a la fresca, sorgien els prolegòmens  — Jo duré un meló, jo duré una síndria, jo faré una coca ……; tanta cerimònia semblava un ritu iniciàtic. I ho era: als que no han anat mai a fer una berenada sembla que els manca un sagrament. Jo preparava llences per calar pels llops o les orades mentres fóssim allà, i el dia de l’excursió capturava llísseres vives amb una ampolla de cava foradada pel cul i tapada pel coll. Era tot un calvari horabaixa traginar el poal d’aigua amb esquer viu fins a la Roca, i a poc a poc m’anava desfent del llast; el peix, amb la meitat d’aigua, rebordonit, surava. Amb les mans també inflades havia d’acabar demanant ajutori per dur l’esca, i a desgrat em duien el poal un bocinet: tanmateix només agafava palomides, i mai abans de pondre’s el sol; quan pegaven ja era hora de tornar i morta de ràbia havia de treure les llences de pressa, de mala manera, i les últimes, amb la palomida robada per les sorres o per una aleta. Fins que es presentà el jubileu del llobarro, una captura de tres quilos i mig, aconseguida amb un xisclet que m’havia donat el pare perquè no hagués de transportar el poal amb llísseres vives. L’any següent vaig repetir la proesa amb una orada de tres quarts de quilo que m’havia vist obligada a pescar per mantenir l’status. Ja no va tenir gràcia, sent el meu deure; m’hi jugava massa coses si no l’agafava.

El llop iniciàtic semblava que no havia de ser possible. Tothom deia que no el podria treure, i s’hi posaven messions. Avesada al toc de les palomides de tres-cents grams, m’estava de traginar el salabre; l’astúcia del niló massa prim em ratllava els palmells com una escarificació i em feia l’efecte que d’un moment a l’altre rompria, cosa que amb aquella coïtja a les mans m’aconhortava. Madò Antonina Animeta, la veïnada del julivert, sabia pescar molt perquè abans de casar-se havia anat embarcada amb els seus, i va conèixer, alçant els ulls mentres tallava tomàquet per l’amanida, que no eren bromes: vingué a socórrer-me amb un tovalló per defensar-me la pell d’aquell fil trinxeraire.
 —– Tira’t dins l’aigua que no el treuràs!  — cridava, donant la nota; fins aleshores no m’havia reparat ningú; sé que semblava un infant autista-. És igual, si te banyes les sabates ! -deia pensant en les grans pedres llises de la Roca, damunt les quals és impossible descalçar-se i mantenir l’estabilitat.
Era exactament el que jo volia sentir: mullar-me sempre ha estat el quid de les actuacions decisives. Al meu voltant s’havia creat una gran expectació que m’alegra poder dir que no vaig decebre. Quan el llobrarro ja cinglava la posidònia de la vorera amb assots d’efecte meal.lic, la llença es va trencar: hi va venir d’un gruix de duro que pogués alçar-me amb el trofeu, després de potinar frenèticament per dins l’alga al ritme quasi insostenible que imprimeixen les lubines ferides als seus adversaris. Nedant amb ella aquell compàs ardent em vaig sentir una sirena.

M’organitzaren un banquet d’homenatge, una festa amb tota la concurrència de la berenada, però a casa: llop al forn. El pare d’amagat n’hi afegí tres exemplars més a tallades, i no van descobrir la mangarrufa gràcies a la poca diferència de tamany que hi havia entre peix i pescador; generalment, un peix que és igual de gros que un pescador basta per a una festa Aquell dia vaig comprendre que, en efecte, el peix no sempre té el mateix gust: hi ha peix, i  peix.

Publicat dins de A la memòria de Xesca Ensenyat | Deixa un comentari