Gàlim

És dels pocs que encara em telefona a casa, al fixe, perquè sembla que no acaba de tindre clar si el número de mòbil que té meu és el vell o el nou (i no és que el canvi de número siga de l’altre dia, però en fi…).

Després de parlar de coses de salut i altres fórmules cordials però sinceres m’ha comboiat a un acte amb el seu estil desmenjat: però no comboiat a anar a fer de públic, sinó a posar-me en companyia seua i d’altres personalitats (ells) davant un públic.

Com que la cosa me l’ha explicada molt per damunt, sense detalls ni massa noms  encara confirmats, ho deixaré així. La data sí que està clara: el 7 de febrer, i el lloc el Club Diario Levante. L’hora? Abans que es faça de nit (poc concret, ho sé, però no he pogut aclarir molt més…).

Es tracta de parlar del CD aquell ‘A dos de val‘. Veges per on, això serà a punt de complir-se els vint anys de l’homenatge a Fuster que en certa manera es resumeix en el dic.

No sé encara per què, però diumenge passat em vaig trobar molt tranquil durant tot el dia, malgrat l’embolic important en què estàvem immersos.

Havia arribat el moment. Era ja el dia de la presentació del CD ‘A dos de val’, després d’algunes setmanes superant obstacles i esquivant-ne d’altres. Tot estava a punt, tot estava controlat, en la mesura en què ‘tot’ es puga controlar. El matí anava passant entre cables, sons de prova i sons impertinents, llums amunt i avall, telèfons de confirmació i calor innecessària. El guió s’ajustava i reajustava. I el vídeo es negava a creure.

En aquell moment de dubte vaig pensar que havia fet bé de no desvelar quina ‘sorpresa’ preparàvem, ni quan la Núria Cadenes volia explicar-ho en l’article (pdf) que publicà en El Temps. Em feia por que no funcionara la cosa. És millor no anunciar una cosa que no saps si et deixarà penjat, i alhora crees expectació.

Primeres proves de so ja amb els artistes que arriben abans del dinar. I dinar, que no s’ha de perdre tot. La lentitud en el procés alimentari, tot i les bones converses, comencen a despertar-me els nervis. I en això que arriba el piano. Gran. Em quede en el bar xarrant amb alguns dels protagonistes de l’acte, però necessite anar al centre neuràlgic. Potser no hi faré gran cosa, però ho necessite.

Les coses ja van precipitant-se. L’home de la maleta demana silenci absolut per a afinar el piano, i a la porta del cinema ja trobe una persona que pregunta quan obrirem la taquilla. Queden músics per provar so i fins i tot en queda algun per arribar (però això ja entrava en els plans).

Es fan les sis, comencem a organitzar la taquilla i la gent ve a comprar entrades en grups: sembla que la cosa funcionarà. I no m’enganye. En poc temps allò s’omple de personal. Com que encara no deixem entrar a la sala la quantitat d’amistats i de gent coneguda per metre quadrat es multiplica i no pots arribar a tots. No sé a quants en vaig saludar ni a quants ni tans sols vaig arribar a veure.

Havíem de començar en no res i el vídeo tornava a fer patir. Ara sí, ara ja em sentia plenament immers en la sensació de nerviositat que multiplica capacitats i sentits. Digueu-li adrenalina, no ho sé, perquè jo no he passat de dir que em pose nerviós.

El vídeo va deixar de fer l’asqueta, com no podia ser d’altra manera, i allà va anar tot. Crec que la idea de projectar la imatge de l’Ovidi pujant a l’escenari i recitant el primer poema (la sorpresa anunciada) va fer bon efecte.

Ara ja era cosa que els artistes feren la seua faena i que la qüestió tècnica no es despistara. Tot anava i va anar bé. Molt bé. En un moment vaig pensar que potser em calia posar alguna cosa pel Twitter, però per sort m’equivocava: allò anava ple de gent escrivint des de la sala, des de casa, i fins i tot des de l’escenari. La presentadora ho feia, pluriempleada, amb fotografies dels artistes i del públic.

El càlcul que havíem fet de la durada de l’acte va quedar desmentit de seguida. Va durar més que no pensàvem, però a la porta la gent no es veia cansada, sinó contenta, il·lusionada. Això ho pagava tot. I va ser llavors que em va vindre de colp el cansament de la tensió discreta de tot el dia (i d’algun dia més).

Les darreres converses i algun mig compromís per a no sé ben bé què. Sopar? Me’n vaig a casa…

—–

Repartiment:

Organitzadors abnegats: Ricard Parts, Natzari Vayà i Vicent Martí
Faeners a manta: Victor Albinyana i Juanjo Blanco
Control de pas: Àngel Cano i Cris Catalan
Presentadors: Francesc Mompó i Amàlia Garrigós
Dissenyador del cartell: David Palmer
Artistes: El Diluvi, Bertomeu, Pau Alabajos, Enric Murillo, Salvador Bolufer, Paco Muñoz, Juli Mira, Ovidi Twins, Dani Miquel, Hugo Mas, Rafael Estrada, Carme Juan, Andreu Valor
Col·laboradors: VilaWeb Ontinyent, Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, Ajuntament de l’Olleria, Consolat de Mar, Pollos Planes

I el públic!

El ‘meu’ senyor féisbuc diu que jo vaig anar ahir al mega-sarau de la presetació del CD ‘A dos de val’. És inexacte perquè no hi vaig anar: jo hi era, però té igual.

Aquestes màquines que et diuen què fas i què no fas, i que ho xarren a tot lo món, no em són gens simpàtiques. Però les coses com siguen: tota aquesta aventura de l’#adosdeval m’ha fet reconciliar-me un miqueta amb l’invent. Li he trobat la utilitat pràctica que sabia que tenia però que encara no havia sabut aprofitar.

Ep! Tampoc no és que haja canviat radicalment de pensar. Encara crec que acabarà amb la civilització occidental (si no peta abans, que tampoc seria d’estranyar). En tot cas, si admetem que pot acabar amb la nostra civilització, val la pena que ho faça a la nostra manera.

I l’acte? Encara l’estic digerint.

Fa la sensació que l’expectació és gran, que en serem alamon de públic. Ho espere i ho desitge, per l’esforç fet, i per les dues figures que justifiquen tanta generositat.

Ja podeu anar comboiant els amics i famliars que encara no estiguen decidits a vindre. No es repetirà.

Que encara no havíeu vist el cartell?

El departament d’atenció al client informa, en resposta a un amable seguidor, que no hi ha venda anticipada d’entrades, i que (de moment) no hi ha previst cap de sopar organitzat. Però això no se sap mai…

Quan? Diumenge 16 de setembre a les set de la vesprada.
On? Al cinema Goya de l’Olleria.
Preu? Cinc eurets per a poder fer front a tot el muntatge.

Què tindrem? Les actuacions d’Andreu Valor, Batà, Albert Ortega, Pau Alabajos, Salvador Bolufer, Dani Miquel, El Diluvi, Enric Murillo, Aitana Ferrer, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Rafa Xambó… (punts suspensius perquè hi pot haver més noms). Presentaran: Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.

Per què a l’Olleria? Perquè és on es va fer el recital de l’Ovidi que serveix de base per al disc.

Sorpreses? Sí.

Recordeu: el 16 de setembre a l’Olleria. No passarem llista, perquè sabem que no vos ho voldreu perdre.

Artistes confirmats: Andreu Valor, Batà, Albert Ortega, Pau Alabajos, Dani Miquel, Enric Murillo, Aitana Ferrer, Hugo Mas, Juli Mira, Paco Muñoz, Rafa Xambó, El Diluvi.
Presentaran: Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.

A hores d’ara, el llistat d’artistes confirmats per al concert de presentació del disc ‘A dos de val’ és més que sucós: Andreu Valor, Batà, Albert Ortega, Pau Alabajos, Dani Miquel, Enric Murillo, Aitana Ferrer, Juli Mira, Rafa Xambó, El Diluvi. Amb Paco Muñoz, per descomptat. I la cosa encara no s’ha acabat.

La cerimònia la presentaran i dirigiran Amàlia Garrigós i Francesc Mompó.

Ja ho sabeu: diumenge 16 de setembre, a les set de la vesprada, al cine Goya de l’Olleria. Jo no m’encantaria, que ho acabem d’anunciar i ja tenim confirmat públic que vindrà expressament del Lluçanès.

Efectivament, és dissabte quan ens trobarem per a començar a repuntar l’acte de presentació del CD ‘A dos de val‘ a l’Olleria, al mateix lloc on, 19 anys arrere, va començar tot.

De moment ja tenim confirmada la presència i la participació de Pau Alabajos, Aitana Ferrer, Batà, Juli Mira, Enric Murillo, Dani Miquel i Andreu Valor. També hem concretat ja l’hora: les sis de la vesprada de diumenge 16 de setembre, al cinema Goya de l’Olleria.

Anirem actualitzant la informació.

‘Serà un dia que durarà anys’, cantava l’Ovidi. I mira, aquell dia que ell va vindre a l’Olleria està durant, i durarà, molts anys.

El 3 d’abril de 1993, Ovidi Montllor va participar en l’acte d’homenatge a Joan Fuster que vam organitzar. Va recitar nou poemes de l’escriptor de Sueca, en una de les darreres aparicions seues abans de veure’s afectat per la malaltia que acabà amb la seua carrera i l’envià de vacances.
Recentment s’ha editat un disc que recupera aquell recital, un treball a què s’ha afegit música i les veus d’un bon grapat de cantants valencians, dels de sempre i dels d’ara.

Seria imperdonable no presentar aquest treball ací, on es va gestar la maldat aquella, i en el mateix lloc on l’aventura ara discogràfica va començar. Potser exagere i no seria imperdonable, però té igual: seria impresentable. I, a més, en tenim ganes.

Tot això és per a dir que, diumenge 16 de setembre de vesprada, tornarem a ocupar l’escenari i els seients del cinema Goya, no amb la intenció de repetir ni reproduir res, sinó per a recordar aquella vesprada i homenatjar, ara, tots dos homenots: Ovidi Montllor i Joan Fuster. Apunteu-ho en l’agenda i ja avisarem dels detalls horaris i de tots els noms dels artistes que hi participaran.

Durant tots aquests anys he anat trobant gent coneguda, saludada o ni això, que ha recordat haver assistit a aquell acte. N’érem molts, allà. Estaria bé de veure’ns-hi de nou. Si hi vau vindre, o sabeu d’algú que hi era, animeu-vos. (Mira: se m’acaba de passar pel cap que podríem quedar un poc més prompte per a parlar de com va anar aquell dia… potser fem alguna cosa d’això). I si no vau vindre, no teniu excusa per a no fer motí ara.

Seguirem informant.