La vida versió Champions League

Fa uns dies ja en parlaven Més content que un gínjol i Entrellum: El primer recull de la catosfera literària ja té portada. I quina portada tan rebonica! Ja fan ganes de llegir-lo! És una bona idea fer aquest recull: una manera de descobrir nous blocs sense deixar la vista a l’ordinador. Perquè això d’indagar a la xarxa d’una manera profunda en general es pot fer poques vegades -excepte per a Vent d Cabylia, que era un cas apart, clar. Ho trobava tot!-.
La portada és tan xula que em sap greu no ser-hi. Hi vaig enviar un text, però crec que no era dels més elaborats.

En això de literari, no sabia si es referia a que parlaren de literatura o a que foren literatura blocaire per se. De manera que hi vaig enviar aquest text (que enllace per si algú té curiositat) sobre la mort d’en Sebastià Sorribes, el pare Pitus. De fet, em plantejava si havia d’enviar o no un text. És cert que tinc un apartat que parla de llibres -l’apartat on està inclòs aquest post mateix-; però no és un bloc exclusiu de literatura, o no en parla amb tanta freqüència com els blocs que tinc enllaçats sota l’etiqueta de Blocs literaris.
Després, me’n vaig adonar que no havia de tractar de literatura, sinó que havia de ser un post bonic. I vaig pensar que hauria d’haver enviat aquest altre (que també enllace per si algú té curiositat). En tot cas, quan hom escriu cinc posts a la setmana -vaig a èpoques-, necessàriament sacrifica qualitat, (a no ser que un siga Joan Josep Isern). 
Hi ha blocs que s’actualitzen una vegada a la setmana i són un treball de boixets literari. Probablement són aquests els que trobaré al llibre. Bé, em consola pensar que tindré la oportunitat de conèixer a altres blocaires. I també saber que el llibre tindrà representació familiar: Emili i Juli. Em fa molta il·lusió veure’ls en un llibre tan bonic!
Espere que la iniciativa es mantinga, i que cada any a tots els blocaires que escrivim en valencià ens conviden a rebuscar entre els arxius per trobar una digna representació de la nostra essència. Qui sap, potser l’any que ve tindré més sort 🙂 En tot cas, ara per ara el recull ja està en marxa, i tinc ganes de tindre’l entre les mans, i ficar en nas entre les vides, els pensaments, de tota la gent que té la traça i la paciència de mantindre aquests diaris virtuals.

A Andreu Martín el vaig descobrir quan tenia 12 o 13 anys, quan se sol descobrir a Martín, amb Tots els detectius es diuen Flanagan i No demanis llobarro fora de temporada. No en recorde molt bé l’argument, però sí recorde que em varen encantar. I vaig reprendre la lectura d’aquest escriptor l’any passat, quan va guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa amb La nit que Wendy va aprendre a volar. Si bé tots els llibres que havia llegit d’ell pertanyien al gènere juvenil, Martín, també ha publicat novel·les per a adults -i tant adults! Fins i tot ha guanyat un premi de la Sonrisa Vertical!-. I aquesta setmana he decidit menjar-me l’última d’ell, també un premi (Alfons el Magnànim de Narrativa), editada per Bromera: De tot cor.
Es tracta d’una novel·la de Fast book, que en diria Anotacions Rizomàtiques;) perquè es llig molt de pressa, és molt àgil. I això no sempre ha de ser sinònim de mala qualitat. Al contrari: De tot cor és un veritable treball de boixet literari, combinant diverses veus i visions per a configurar una única història basada en el món de la premsa rosa. Talment com un calidoscopi.
I he de confessar que la premsa rosa no és el meu fort. No ho dic per cap connotació moral o intel·lectual -existeixen mals i defectes molt pitjors que eixe-: senzillament, m’avorreix. Amb la vida estressada que ja portem en el dia a dia, només ens faltaria anar patint pels mals dels altres, veient com prostitueixen les seues intimitats al millor postor, alimentant de carnassa a les hienes de la comunicació.
Doncs bé, De tot cor precisament es basa en aquest món llefiscós de vísceres, però està explicat amb tanta gràcia que no importa. La novel·la és divertida, està molt ben escrita -em trac el gorro, senyor Martín, es nota que hi té ofici-. I el que més admire no és només la capacitat d’intrigar el lector -cosa que ja es pot comprovar en la seua bibliografia- sinó la capacitat de suportar programes i programes del cor, informació que necessàriament haurà hagut de menjar-se per a configurar la novel·la. Molt recomanable, fins i tot per a insubmissos de l’Hola com jo.

Retorne al bloc, del qual me n’havia apartat per raons de força major. I en retorne amb un llibre. El dissabte passat vaig anar a fer la visita a Cambridge, que, a més de ser una ciutat preciosa -bé, és un poble, més ben dit-, és el lloc amb més llibreries per metre quadrat que he vist mai. I clar, quan la temptació està situada en cada cantonada, té tres plantes, i a dins sofans i una cafeteria, és impossible resistir-se. I va ser Laura que em va trobar un dels llibres que volia llegir fa temps, i del qual me n’havien parlat entre llàgrimes: “The boy in the stripped pyjamas”.
Generalment m’agrada aproximar-me a la literatura des del que anomene “La teoria de la virginitat”; i que ningú se m’alarme. Em referisc a la virginitat intel.lectual de desconèixer de què tracta, de quin periode és, o de saber el mínim sobre l’autor. D’aquesta manera, com més verges partim, més pròpia és l’opinió que en tenim. Naturalment, després és bo constrastar aquesta opinio amb el que realment rodejava el llibre i no sabíem. És impossible partir d’una certa virginitat amb llibres com la sèrie de Harry Potter, Sherlock Holmes o La Iliada. Però potser no resulta tan complicat quan el que tenim ente mans és una novetat que va de camí de convertir-se en un clàssic, o en una recomanació imprescindible. I és el cas del xiquet del pijama a ratlles. Es tracta d’una historia de la qual és millor no saber-ne res, perquè impressiona més en el moment en que hom descobreix realment de què tracta. I això és tot el que pense dir del llibre. Això i que me’l vaig llegir en 2 hores, non stop, dissabte passat de 8 a 10, despres de tornar de Cambridge.
Potser ara és hora de buscar alguna informació sobre l’obra; però em pose en el lloc dels crítics literaris, que són generalment els encarregats d’opinar sobre els llibres, i aportar informació al lector verge, i se’m fa complicat pensar què hauria fet si haguera hagut d’escriure una ressenya sobre “El xiquet del pijama a ratlles”. Probablement m’haguera limitat a passar-me 3.500 caracters dient alguna cosa aixina com: altament recomanable, per a grans i per a menuts.

Ahir al tren em vaig empassar l’últim mosset de l’Emperadriu dels Eteris, de Laura Gallego llibre que molt amablement em va enviar un rei mag lector del bloc per ser bona xica. Tenia una certa curiositat, no només perquè seguisc l’obra d’aquesta autora -he llegit tots els seus llibres, excepte un parell-, sinó perquè n’havia sentit de tot. La rebuda a la presentació va ser espectacular. Al Diploma de Literatura i cultura infantil i juvenil, el dia que va vindre un crític reconegut, va insituar que se li esgotava la imaginació. Sincerament? No ho crec.

L’Emperadriu dels Eteris narra el viatge de Bipa cap a un indret (que no se sap si és real o no). La protagonista viatja a la recerca d’una persona, però alhora farà també un viatge interior, de maduració. Els personatges estan ben definitis, i m’agrada el vessant "feminista" de l’autora -mira, ja tinc un tema de doctorat-. L’estructura està ben feta, i a mi només em falla una mica el final, que em recorda a Independence Day.
Laura Gallego és un fenomen que cal estudiar, certament. Estic segura que si no hi haguera hagut una JK Rowling al darrere, no hauria estat possible el seu èxit -o quasi segura-. I que existisca una autora capaç de fer esperar als xiquets a les portes de la llibreria, i que siga del País Valencià en particular, em sembla un privilegi.
Alguna gent l’ha criticada per centrar-se massa en un gènere. No sé, ha escrit llibres més diversos que la Rowling, que de la saga Potter de moment no ha eixit. I estan ben tancats, en general -bé, la saga de Les cròniques de la torre no em va fer massa el pes, li faltaven 5 minuts de foc lent-. Només espere que la pressió comercial i els múltiples compromisos no li facen minvar la qualitat i aquest talent que té, crec, per a definir els personatges i els esquelets de les històries.

“Viure és una experiència confusa: un miracle fugaç i desconcertant. Per més que intentem racionalitzar-lo i buscar-ne un sentit (…) tal miracle continua sent un misteri insondable, un absurd irresoluble. (…) Intuïm, amb major o menor fortuna -ai!-, què hi ha en això que en diem la realitat. Tanmateix no en tenim prou. I tendim a omplir el buit desèrtic de la quotidianitat amb els sumptuosos palaus de la ficció. Tenim el llenguatge. Construïm, amb la pedra tosca de les paraules, móns nous inspirats en el nostre. Imaginem. Inventem històries. I aconseguim així, dins la que tenim, una altra vida de propina.”
Joan Borja introducció de La narrativa oral: rondalles i llegendes en l’imaginari col·lectiu contemporani.
Hui ha vingut Joan Borja a fer-nos la conferència del postgrau sobre la literatura oral. Quin privilegi de conferència! S’ha passat tres hores seguides explicant-nos la narrativa oral de la manera que s’ha de fer, explicant històries. Encara em penja la bava! Definitivament, m’he enamorat de manera espiritual i irreversible de la tasca d’aques home -que em recorda físicament al Joaquim Maria Puyal en l’època en què presentava La vida en un xip, mira quines coses-.
Una de les llegendes que ens ha explicat, preciosa, parlava de Sant Jordi. Però no del Sant Jordi que em van ensenyar en l’escola, i que ateus i militants literats celebren religiosament tots els 23 d’abrils regalant-se llibres i roses. No. Un altre Sant Jordi, més proper: el d’Alcoi, que jo encara no coneixia.
A la Marina, per a espantar als xiquets, en comptes de l’home del sac diuen:- Que vindrà el drac! Però aquest drac no és tal, sinó que és l’evolució fonètica de Al Azraq, moro valent d’ulls blaus, que en l’època de la conquesta de Jaume I era l’amo i senyor de la zona de La Gallinera, Ebo, i tota la part muntanyosa de les marines, que comunica amb l’Alcoià.
La llegenda diu que en l’època de la conquesta, doncs, Al-Azraq va anar a fer-se amb Alcoi, i quan ja els tenien a tots assetjats, els cristians d’Alcoi enviaren un emissari per a demanar reforços a unes tropes avançades que els cristians tenien a Penàguila. Però els moros, que tenien un major coneixement del territori, planejaren fer-los una emboscada al barranc de la batalla -nom que encara perdura-. Els cristians de dins d’Alcoi, en sentir-los, es veieren morts, perquè sabien l’avantatge amb què jugaven els moros; tanmateix decidiren anar al barranc, a ajudar als seus compatriotes cristians. I contra tot pronòstic, quan arribaren al barranc, en comptes de cristians moribunds veieren que els derrotats eren els moros. Interrogant-ne a un que quedava mig viu, li preguntaren què havia passat, i ell els repongué:
– Uali! Uali! -que vol dir: el tot poderós! El totpoderós!
I a partir d’aquí saberen que qui havia ajudat a guanyar la batalla no havia estat altre que Sant Jordi, que havia matat a tots els moros, ajudant als cristians. En aquella batalla, també va moror Al-Azraq, el moro d’ulls blaus, un nom que evoluncionaria després a la Maria cap a “El drac”, per a espantar als xiquets de la contrada, quasi huit segles després.

"el olor de las almendras amargas le recordaba siempre el destino de los amores contrairados". Mentre espere el dia que puga anar a pagar una visita al cine a vore El amor en los tiempos del cólera -de la qual n’he sentit a parlar i no en parlen bé a tot arreu, encara he de decidir si per purisme o amb tota la raó del món-, vagarege pels llibres empolsegats de l’habitació, que comencen a mirar-me amb retrets. I decidisc revisar poemes que s’han pràcticament esborrat de les pàgines, de tantes voltes que els he llegit. Un d’ells no m’he atrevit mai a llegir-lo en cap boda civil -sóc carn de canó com a lectora de poemes en bodes civils, però lluny de molestar-me, és una feina que m’agrada fer-, però m’agrada tant que m’esmussa.

Testament mural

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d’un amor invencible,
paraules que parlaven d’un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d’uns dibuixos,
en una convivència que m’agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d’amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s’enllaçaven les nostres cames,
fosca escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l’escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d’un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d’autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

V. Andrés Estellés

Continuant el post d’ahir, explique la polèmica que es va crear en la conferència, i de la qual entenc les dues posicions, però encara no m’he decidit per què pensar-ne. Es tracta d’aquest llibre que va escriure Bernardo Atxaga, "Xola". De fet, una sèrie de llibres on la protagonista és una gosseta molt simplàtica anomenada Xola. En la traducció al gallec, al qual va ajudar Agustín Fernández Paz (un autor del qual m’han agradat tots els llibres que he llegit d’ell). En el llibre utilitzen dues llengües, la castellana i la gallega, i tracta del següent.

La Xola és una gosseta gallega urbana, que va de vacances a un poble, on coneix a Angelinho, un gos que lladra en "gallec". El resum de la història és el següent:
"Shola va de viatge al camp. Allà coneixerà a Angeliño, un gos molt tossut, que s’han entestat en caçar a un ratolí molt llest. Shola decideix ajudar el seu nou amic i, en l’aventura, acabarà per convertir-se ella també en una gosseta de poble".
Un crític gallec en va fer una crítica feroç dient que allò era un ús diglòssic dels gallec, reduint-lo al provincianisme. L’Agustín es va disculpar dient que no havia pensat mai que es veuria l’ús del gallec de manera diglòssica, i que havia vist en aquesta obreta una manera d’apropar el gallec a aquella gent que no el coneix massa.

Si això passara en valencià, tenim una llengua suficientment normalitzada com per a considerar que el tractament no és diglòssic? Aquesta és la qüestió. Donat el cas que la Shola coneguera a Bola (que és el nom del gosset del meu veí de La Font), seria diglòssia?

El dissabte tinguérem una sessió apassionant del curs: sobre la ideologia en la literatura (literatura en general i infantil i juvenil en particular).
Per poc  que hom haja llegit -i especialment si s’ha sentit a parlar (o s’ha llegit, que no és el meu cas) el cànon de Bloom-, un s’adonarà que les obres considerades més importants en la literatura que anomenem universal, veurà que les obres clau són quasi totes escrites per hòmens, blancs, i europeus o nordamericans. I les conseqüències que se’n deriven afecten a la ideologia per necessitat.

La conferenciant que va vindre -Mari Jose Olaziregi- proposava fer una ullada, sense anar més lluny, a la visió que occident havia tingut d’orient: allò exòtic, desconegut, promiscu, irracional, espiritual… elements contraposats amb l’ideal europeu de la il·lustració: allò conegut, racional, moral. I com això havia afectat la nostra visió d’Orient -en serio, qui no ha tingut mai aquesta visió, aquesta idea? I quants de nosaltres han tingut la sort de poder anar-hi per a comprovar-ho amb els propis ulls? (Marina, tu no comptes :p).
Els mateixos casos ens els podem trobar en l’imaginari infantil, bé amb unes idees innocents (que els elefants tenen por dels ratolins, o que els conills es tornen bojos per les safanòries), o bé amb idees que no ho són tant d’innocents. I ací citaré el text d’una sèrie de novel·les a què em vaig aficionar de tal manera que me les vaig arribar a aprendre de memòria: Las mellizas en Santa Clara, de l’Enid Blyton, unes bessones que estudiaven en un internat. Quan les bessones arribaven a l’internat on passaven l’any i on passaven les aventures, la directora de la institució els feia un discurs explicant-los que havien de treballar i estudiar molt "para llegar a ser unas excelentes madres y esposas en un futuro". Vist en perspectiva, aquest discurset esmussa. Però després no m’he tornat tan retrògrada com la Blyton -que continua sent una de les autores més llegides del món-. I mira que vaig llegir-la tant, que als dotze o tretze anys vaig escriure una novel·la sobre unes xiques a un internat -on també hi havia xics, això sí. La coeducació m’havia de servir per a alguna cosa!-, una novel·la graciosíssima, escrita a màquina amb folis DinA-5, encuadernada amb un cordil de llana i amb les portades forrades d’aeron-fix per a que no es fera malbé. Ah, i també la vaig il·lustrar!
Volia explicar en aquest post una polèmica que es va crear al final de la classe, però m’està eixint massa llarg. Demà ho exposaré.

Tot fent zapping per les publicitats -a voltes és divertit, però s’ha de lluitar contra els programes que posen entre propaganda i propaganda-, em trobe amb noves col·leccions: llibres sobre biografies d’estrategues de guerres i batalles (…), la col·lecció completa de les novel·les de Ken el Follet, i també em tope amb una col·lecció de "literatura de dones". De dones? Què està escrita, en Nushu?

Si fóra que la seua destinació és únicament a dones, farien bé d’ampliar aquesta "literatura de dones", ja que en qüestió d’hàbit lector, solem guanyar per golejada.
Perquè és "de dones"? Perquè està escrita per dones? Perquè només ens interessa a les dones? Perquè el que escriuen les dones només interessa a les dones? I la "literatura d’hòmens" què fa, interessar a tothom? Les dones ens podem dirigir només a la nostra comunitat, la de dones, mentre els hòmens es poden dirigir al gran globus de la humanitat? A voltes pense que algunes actituds -masclistes i feministes-, tenen aquest rerafons (capciós o mal calculat) d’aïllar o reduir el fet d’escriure per part d’una dona. Perquè a voltes, amb intencions benintencionades, després de llegir premsa literària, hom corre el perull de traure l’absurda conclusió que un poeta escriu poesia, i que una poeta escriu poesia per a dones.
Confesse que jo també vaig caure -en la meua joventut- en aquest error; considerant i parlant sobre literatura de dones o per a dones. Però posar-li l’adjectiu dona a la literatura produeix un cert efecte nushu, és a dir, restringeix -en el millor dels casos- o converteix en ghetto -en el pitjor dels casos- la lectura d’una obra que no té perquè deixar de dirigir-se a la totalitat de la comunitat de parlants d’una llengua.
Faig l’exercici contrari, d’imaginar què pensaria si isquera una col·lecció anomenada "literatura d’hòmens", el que em suggereix, i se’m posen els pèls de punta. Faig l’exercici contrari, també, i em pose en la pell d’un home que veu que ix una col·lecció de "literatura de dones", i també se’m trauen les ganes de llegir-la.
En una època com aquesta, de coeducació, internet, TDT i energia solar, no ens podem limitar a tindre simplement literatura?

Com enguany he estat bona xica -i tinc un document que ho certifica-, he decidit autorregalar-me La invenció d’Hugo Cabret (bé, la versió en castellà, però està també en valencià, tot i que no l’he pogut trobar). És un llibre que em recomanaren al diploma que estic cursant, el de Cultura, lectura i literatura infantil i juvenil.

Hi ha gent que té prejudicis amb la Literatura Infantil i Juvenil, considerant-la un subgènere (sense anar més lluny, un amic periodista quan em va sentir dir que estava fent aquest diploma sobre literatura infantil i juvenil em va respondre, literalment:-Ecs!); jo tenia un cert prejudici pel gènere de l’àlbum il·lustrat o de les il·lustracions. Bé, no exactament un prejudici, però sí un allunyament. Com si la imatge no fóra tan important com la paraula (i això que he estudiat comunicació audiovisual, i per a mi la imatge teòricament hauria de ser important). En diverses sessions del diploma hem estat estudiant la qüestió de la imatge: i he arribat a la conclusió que m’hi he de fixar més, perquè és certament important.
I la millor manera per a començar aquesta nova vida amb un prejudici menys és llegint La invenció d’Hugo Cabret. Es tracta d’una obra preciosa, que recorda al gènere cinematogràfic, però tractat des del paper, i on la imatge pren el protagonisme. No només es tracta d’una història que captiva i encurioseix, sinó que el seu tractament és especial, diferent. Un repte. Si vos ha entrat curiositat, ací es pot fer un tast xicotet de l’obra. Jo la tinc al damunt la taula, me n’he menjat un capítol, i crec que aquesta nit, quan acabe les mil feines que tinc pendents, tornaré a endinsar-me en aquest somni sorgit de la genial ment de Brian Selznik.

En tres dies m’he menjat els huit volums de les rondalles d’Enric Valor, de Tàndem; l’un darrere de l’altre, com si fóra el gegant del Romaní, refugiat en el poble de Castalla o en la Serra de Mariola, que, pel que he llegit, està pleneta pleneta de donets, gegants, dimonis, bruixes, germans (de tres en tres) i castells (grossos i encantats).
Què voleu que vos diga, si en el meu excés d’imaginació ja veia fantasmes i creia en malediccions terrenals, després d’aquesta sobredosi rondallística, quan vinguen els reis a portar els regals, potser encara m’agenollaré a besar-los les mans a ses magestats i a dir-los allò de:

Quan anem fent-nos més majors substituïm els contes de la uela pels contes de Pau i Laia, o de Teo; més endavant són substituïts per la col·lecció de Els cinc, Las mellizas en Santa Clara o la col·lecció de Harry Potter. I un dia, sense saber com, agafem per banda Un negre amb un saxo o El carrer de les Camèlies, ens el llegim, i hem passat a ser adultets en miniatura, que en quatre dies han passat de veure l’Arare i els dibuixos animats de després del Telenotícies a prendre cafè i fullejar el diari.
El repàs a les Rondalles d’Enric Valor m’ha servit aquests dies per a recordar tots aquells contes que m’havien contat de menuda, que havia enterrat en el fons de la memòria, i que ara, per art de màgia -com solen ser aquestes coses-, he rescatat. La riquesa dels contes valencians és extraordinària, com s’explica a l’Antologia de Rondalles Populars Valencianes (editada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, que m’ha regalat Emili), i fan ganes de posar-se al costat de la llar de foc, amb la manteta tapant els peus, i començar a explicar rondalles als néts.

Qui no ha llegit mai El zoo d’en Pitus? Forma part de l’imaginari infantil català. Per a aquells que no pertanyem a la generació de Harry Potter, pràcticament podem dir que ens enganxàvem a la lectura amb El zoo d’en Pitus. Sorribas era la nostra Rowling. Una dada curiosa, que no m’havia parat mai a indagar: el llibre -premi Folch i Torres, poca broma- s’havia publicat en l’any 65. Jo, que vaig ser molt mala lectora en la meua primera infantesa -abans de descobrir el Zoo d’en Pitus, vaja-, me’l vaig llegir 20 anys després. I m’ho vaig passar pipa!! Això és senyal que tenia al davant un clàssic.
Crec que si d’en Pitus n’haguera fet una saga, me’ls hauria menjat tots, els llibres. No recorde exactament a quina edat me’l va donar la meua germana; va ser ella, Maite, que em va entregar un dia un llibre que em semblava més gros que una bíblia, i em va dir que m’agradaria. Em pesava molt, i em vaig creure incapaç d’acabar-me’l; però una volta endinsada en aquell barri que s’organitza absolutament per a recaptar diners -i animals, clar-, per a fer aquell zoo i salvar en Pitus de la seua malaltia, no el vaig poder deixar. És més, crec que me’l vaig rellegir unes quantes voltes, posteriorment, perquè creia que mai tornaria a trobar un llibre tan divertit i entretingut. Oh, no volia que s’acabara!

Anys més tard em vaig enganxar a dues sagues més internacionals, també clàssiques; les escrites per Enyd Blyton. Los cinco i Las mellizas en Santa Clara. En tot cas, la diferència que puc veure en aquests moments entre Blyton i Sorribas és que, a banda que Sorribas m’és més proper culturalment, la ideologia que irradiava era de solidaritat, de companyia, de fer colla i fer barri.

Hui, a les 20 a la casa de la Cultura de La Font d’En Carròs: Maite presenta el poemari. El cartell, de luxe: a càrrec d’Alexandre Navarro. I també d’Empar Millet, de l’Associació Cultural Ramoneta Vilaragut. I en acabar, una sorpresa que no revelaré 🙂

En parle poc, de poesia; però m’agrada. Ahir va sorgir en la conversa que tenia amb Pau Ribera, precisament. Parlàvem de gustos -i disgustos!-, d’allò humà i diví… i clar, isqué la qüestió de la música i la poesia. I crec que li vaig dir alguna cosa semblant a:

– Mira, Pau, una de les meues autores preferides és Gioconda Belli. És una autora que escriu una poesia visceral, que veus que ix des de les entranyes, i que a una persona "entranyable" com jo li arriba molt endins. Però la poesia té música, està feta per música: és la part musical del llenguatge. I la música és la manifestació física de la matemàtica. Per tant, per més que moltes vegades es contraposen, o les vegem contraposades, la poesia necessita, com la música, com la matemàtica, una quadratura, dins les quals els límits són inexistents.

És precisament en aquest sentit que m’agraden els poemes de Maite: no només perque estan escrits des d’un interior que m’és experiencialment més proper del que em podria ser qualsevol altra persona apart de mi mateixa. Tenen la perfecció matemàtica de la música, i la seua sonoritat. I també son un crit d’atenció, de reclam; perquè venim d’un món -en el meu cas, no en vinc, però m’agrada pensar que sí- que es va esborrant poc a poc, i ja és hora de clavar-li una xinxeta per a que deixe d’escolar-se paret avall.

Bé, totes aquestes qüestions no sé si les sé explicar massa bé, es fa més entenedor quan es llig, quan es té entre les mans tot el que he comentat anteriorment.

Emili també en parla en un dels seus posts. http://emilimorant.blogspot.com/2007/11/la-gent-del-nord-tan-noble-fredament.html

Això diu que era un bàrbar molt roïn i avar, que en temps de l’imperi Romà decidí anar a la gran ciutat, per a emportar-se’n tots els béns, tot l’or, tota la riquesa. El bàrbar, anomenat Genseric, planejà un atac per mar: pujà Tíber amunt, amb un vaixell enorme. La seua arribada va ser un cataclisma per a Roma: moriren molts dels seus ciutadans, i Genseric omplí el seu vaixell fins al capdamunt, ple de les millors riqueses de Roma, sense que ningú no ho poguera evitar. Navegà de nou cap al mar, riu avall, i en arribar a la desembocadura del riu Tíber, el vaixell de Genseric s’enfonsà pel pes, irremeiablement, cap al fons del mar. I conte contat, conte acabat.

Una de les coses que no em quadren d’aquesta llegenda romana és que els rius són d’aigua dolça, i el mar, sobretot el Mediterrani, d’una aigua saladíssima. I segons tinc entés, és més fàcil que alguna cosa flote en una aigua salada que en una aigua dolça, per qüestions de densitat. Però bé, tampoc no ens hem de posar tècnics amb els contes i les llegendes, perquè si he de començar amb el conte del Patufet….

Al tema: el divendres a les 20 hores Ferran Garcia-Oliver presentava a la Casa de la Marquesa, a Gandia, el seu llibre El vaixell de Genseric. L’obra és guanyadora del XXVII Premi Carles Rahola d’assaig de Girona, poca broma, i és el resultat d’un dietari escrit entre 2004 i 2005.

La presentació va córrer a càrrec de Gabriel Garcia Frasquet i de Víctor Gómez Labrado. Gabriel Garcia Frasquet és una de les personalitats més austeres, sàvies i cuidadoses de la comarca i de part de l’estranger, sota la meua opinió. Presentà el llibre amb la delicadesa d’una ploma i disseccionà l’obra amb l’exactitud d’un bisturí expert, en una intervenció que s’assemblava a una ressenya de Caràcters.

Víctor Gómez Labrado, era l’altra cara de la moneda: va ser com escoltar un amic -de l’autor i de tots nosaltres-, parlant sobre el llibre, reflexionant sobre el pas del temps i les ideologies d’una generació que ronda els 50, i que dels principis revolucionaris han passat a un cert aburgesament. Bé, jo en tinc 28, d’anys, i ja em note aburgesada, no vull ni pensar com seré quan en tinga 50. Sentir parlar a Labrado és com menjar-se un bombó dolç de terra aspra, amb el regust de l’arròs suecà. Si a això li afiges la familiaritat amb què tracta tothom, en fa d’ell, també un bon presentador de llibres.

Bé, he parlat de la presentació, poc puc parlar del llibre, perquè encara no l’he llegit, i l’exemplar que m’he de llegir té cua. Quan haja passat per les meues mans potser en faré un post.

El vaixell de Genseric està editat per Proa; i vos informe que el de la portada, que apareix en primer pla, no és Genseric després de fer la roda de premsa sobre la seua intenció d’expoliar Roma: és Ferran Garcia-Oliver, l’autor.

Escriure en un bloc té alguna cosa de perillosa: que si hom escriu sobre els altres, aquells altres es poden enfadar. Ja sé que de vegades he escrit passant-me aquest perill pel forro; però aquest post està dedicat a una persona que de ben segur que no s’enfadarà, i per unes raons que em fan vindre ganes d’escriure en majúscules, però no ho faré, perquè si cride massa encara m’expulsaran de la sala d’ordinadors. Maite, la meua germana -Maite Insa, si sumeu dos més dos-, acaba de traure a les llibreries el seu primer recull de poemes: El poema és sobrer.

Va ser en la primavera d’aquest any que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de València -en valencià-. I tota la família acudirem en massa a l’entrega de premis. I ara…

… ara es veu el resultat de l’esforç materialitzat en el llibre que publica Bromera. El poema és sobrer n’és el títol. Es tracta d’un poemari que resulta tan proper com la terra, i té un estil d’aquells que fan ganes de llegir-ne més, de poesia. Parla de les coses properes, i quotidianes, i de la distància -o no- que suposa aquest món del de la poesia.

A més a més, m’omple d’orgull veure el seu nom, guanyadora d’aquest premi, al costat d’altres escriptors que l’han guanyat en edicions anteriors, gent com Manel Garcia Grau, Josep Ballester, Antoni Defez o Empar de Lanuza.

El llibre ja està a les llibreries, ja ha eixit. I a qui tinga curiositat, trobarà més informació a la pàgina de Bromera www.bromera.com, i, dins del menú que apareix a l’esquerra, dins l’apartat del premis (recordeu, Premis Ciutat de València).