Elisabet Cabeza (Avui, 11 de febrer de 2007) ens presentava El bon pastor, a la crònica del Festival de Berlín, fent-nos saber que es tracta d’ un projecte que ve de lluny, un guió que passà de mà en mà (incloses les de Coppola, que ara hi figura com a coproductor) fins arribar a De
Abans que existissin els blocs d’internet, jo era dels que gastaven "blocs" de paper; o, per ser més exacte, "llibretes" (si voleu, digueu-n’hi "quaderns"). Quan sortia de veure una pel·lícula hi escrivia unes "primeres notes" amb les quals registrava reflexions que m’havia plantejat mentre l’anava veient, o bé hi anotava aspectes clau per a pensar-hi després. Efectivament, més endavant (al cap
De la pel·lícula de Rachid Bouchareb, Indígenes, que ara s’ha estrenat a les Illes, Catalunya i País Valencià, ja en vaig parlar en aquest article: Indígenes · Vador, el mes de setembre passat. Abans de passar a fer un resum de crítiques i articles publicats i d’establir-hi els enllaços, permeteu que parli del nom d’aquesta
Si cada crític de cinema té les seves flaques, Esteve Riambau té una autèntica debilitat per Robert Altman, amb permís d’Orson Welles i Bertrand Tavernier. Per tant, el recull de crítiques sobre l’últim film de Robert Altmen, em sembla just començar-lo tot fent esment al sabatí "Quadern de cinema" que Riambau li dedicà, al diari Avui del
El coronel Macià, la pel·lícula de Josep Maria Forn sobre els anys de joventut del que acabaria sent el primer president de la Generalitat restaurada i sobre l’evolució que el va dur a abandonar l’exèrcit espanyol, del qual n’era coronel, arribarà a Barcelona i a la part de Catalunya on encara no s’ha estrenat, el 19 d’abril
Ho diu Judith Vives (al seu bloc Espaiisidor): les pel·lícules col·lectives sempre tenen el mateix problema, el del desequilibri: hi ha capítols molt bons i capítols molt dolents (..) París, je t’aime d’entrada, convida a fer un rànquing dels millors i els pitjors episodis. I certament, és el que fa la pràctica totalitat de la crítica publicada:
Lars von Trier és un creador fascinant (..) a qui, per ser justos, fins i tot els seus detractors haurien de reconèixer la condició de creador total, pensador, agitador cultural, "mosca collonera" i innegable experimentador del llenguatge cinematogràfic, afirma Toni Vall a Benzina (núm. 12, de febrer de 2007). En canvi, per a Carlos Losilla
Imma Merino (El Punt, 12 de març de 2007), en la seva crítica titulada "Campanades contra la injustícia", recorda els fets del 3 de març de 1976 a Vitòria, com en Lluís Llach va compondre Campanades a morts i que, més de trenta anys després, l’Estat Espanyol, lluny de reconèixer cap responsabilitat i de fer justícia a
Àngel Quintana (El Punt) troba, en El bon alemany, un hermètic formalisme "retro"; Carlos Losilla (Avui) afirma que Soderbergh fa un cinema sense discurs; Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico) titlla la pel·lícula d’exercici manierista; Nando Salvà (Èxit) retreu, en última instància, la falta d’objectiu clar d’aquest exercici d’estil,… … Resulta ben interessant aprofitar la unanimitat crítica contrària
Espectacular i digne d’elogi, el desplegament d’ Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007) ran de l’estrena d’ INLAND EMPIRE a Catalunya. Van dedicar-li la portada, l’escrit d’entrada que signa Julián García, un article de Nando Salvà sobre David Lynch, la crítica de Quim Casas, una peça de Sergi
Triomfadora als premis EFA del cinema europeu, guanyadora de l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, La vida dels altres, de l’alemany Florian Henckel von Donnersmarck, segueix l’evolució d’un agent de la policia política de la ja desapareguda República Democràtica Alemanya, que rep l’encàrrec d’espiar uns intel·lectuals sospitosos de dissidència del règim comunista. Un film d’èxit
Esteve Riambau ( Avui,17.02.2007) ha dedicat el seu sabatí "Quadern de cinema" a parlar del díptic indissociable que formen Banderes dels pares i Cartes d’Iwo Jima. Riambau destaca que Clint Eastwood ha fet una excepció, que els documentals bèl·lics no tenen contraplà. Remarca que el conjunt de les dues pel·lícules no tan sols revisa críticament la
Aprofitant que la pluja d’ahir convidava a estar-se a casa, vaig avançar feina endarrerida en l’apartat "Altres veus" d’aquest bloc. I avui -dia de "plou i fa sol"-he seguit, dedicant-me sobretot a actualitzar alguns articles publicats ja fa dies. Són aquests: Altres veus: Black Book (Hi he afegit la crítica de Toni Vall publicada a Benzina, una
Per Àngel Quintana (El Punt, 11.02.2007), Little Children podria ser una bona pel·lícula, si no fos perquè fa la sensació que el que explica i com ho explica ja ho hem vist mil vegades. La hipocresia que denuncia ja la denunciaven, amb més gràcia, els melodrames de Douglas Sirk dels anys cinquanta. La forma com
A SessióContínua.Com, trobem l’entrevista d’Àlex Gorina a John Cameron Mitchell: una conversa apassionada. Comenten, de la gent, la por d’explicar i de parlar de la pròpia sexualitat; xerren sobre l’alliberament dels personatges en aquest film i dels problemes que traginen; parlen del sexe tractat amb humor i del caire de conte de fades de Shortbus… I les anècdotes, sucoses