Permeteu que torni a parlar de mi i, més concretament, d’aquest blog, “Club 7 Cinema”. De tant en tant, em pregunto: ‘Vols dir que val la pena, dedicar (tanta) estona al blog? Certament, tinc moltes altres coses per fer i esmerçar temps en editar aquests apunts hi entra sovint ‘en conflicte’: què prioritzo? És que
Fa uns dies, el diari El Punt Avui va publicar un editorial titulat Festivals de cinema que omplen buits. S’hi pot llegir que Les sales de cinema encara no han recuperat el públic que registraven abans de la pandèmia (estan un 30% per sota) però, a l’altre cap de corda, els indicadors de consum cultural
Benvolguts, (Nota: no faig servir el desdoblament de gènere, perquè m’avinc a la convenció que ja inclou tots els gèneres) Us escric aquesta carta perquè entenc que us agrada el cinema. Certament, si només us plauen les pel·lícules d’acció, patacades i esclats, de consumir-les passivament tot engolint crispetes i bevent alguna coca-cola o una pepsi,
L’Albert Serra va fer que la seva Pacifiction (2022), rodada bàsicament en francès (s’ambienta a la Polinèsia francesa), s’estrenés aquí amb títols en català i en VOSC. Era una producció catalana (Andergraun), en llengua estrangera, que se’ns oferia en versió original i presentada en català (insisteixo, en els títols de crèdit i en els subtítols),
La Roda de Premsa en què s’anuncia la Selecció Oficial del Festival de Canes és, en principi, un acte rudimentari, una simple cita anual amb els responsables del certamen perquè ens avancin el gruix de la llista de pel·lícules que han triat per a l’edició corresponent del certamen. Però esdevé alguna cosa més, des del
Com més va, m’agrada parlar de pel·lícules i dels seus autors, més que de balanços mediàtics i pro-triomfalistes dels festivals de cinema que les seleccionen. Hi ha com una cantarella, tòpica com acusen alguns, segons la qual, al final dels certàmens sempre tot ha estat decebedor, no ha tingut (prou) nivell, etc. I certament, hi
Arran dels premis als Goya i l’èxit de públic i crítica de “La infiltrada“, en Vicent Partal ha publicat a ‘Vilaweb’ un editorial de lectura imprescindible: La tortura com a entreteniment de masses. Com deia Hannah Arendt, el fet més greu no és que una cosa passe, sinó que es torne normal. I és això,
Es veu que no som capaços, aquí, de generar un producte audiovisual seriós que expliqui el conflicte lingüístic nostrat: ho afirma el lingüista Rudolf Ortega a l’article ‘Kneecap’: Cine de conflicte (lingüístic), publicat el 30 de gener al Quadern del diari ‘El País’ (què hi farem!). Fa uns dies, l’amic cinèfil Joan Moret (Cineclub Adler,
Em sembla que, primer de tot, convé deixar clar que la malaguanyada Llei del Cinema (la que el conseller Tresserras va fer aprovar al final de la legislatura, sense temps material de desenvolupar-la ni d’aplicar-la i que després…, a nivell lingüístic, poca cosa ha acabat representant), aquesta llei (vigent) ja estableix ben clarament que cinema
Perquè m’ajuda a pensar i repensar les pel·lícules que he vist. El que més em plau és veure-les primer, reflexionar-hi i fins escriure’n; però després xalo de valent llegint el que n’han escrit els crítics. Tot i així, moltes vegades, com que tardo a veure les pel·lícules, ho llegeixo quan ho publiquen: així me n’informo,
Permeteu-me encara una altra reflexió, un cop celebrats els Gaudí d’enguany. De totes les pel·lícules nominades en aquesta edició dels premis de l’acadèmia catalana del cinema, Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, n’està cinematogràficament a anys llum. És molt significatiu també que el film de Lacuesta-Rodríguez i Polvo serán, de Carlos Marques Marcet, s’hagin
És discutible, la pregunta (que em faig), de si “El 47” és pel·lícula de PSC-Comuns i “Casa en flames” ho és de Junts. El 15 de novembre ja vaig plantejar Tenen públics diferents “Casa en flames” i “El 47”? i, amb el pas dels mesos, més me n’ha fet la impressió. Discutible i relatiu, sí,
Aquesta setmana ha saltat la notícia que “El 47” ja és el film en català (..??..) més taquiller del que portem de segle, que ja ha recaptat més que “Casa en flames“. I això que du molt menys temps a la cartellera. La pel·lícula de Dani de la Orden es va estrenar a final de
Acabada la guerra civil, a Catalunya la gent bregà de valent per a sortir-se’n. Pagesos, obrers de fàbrica, menestrals, paletes, persones de tota mena d’oficis… treballant per altri o per compte propi, fent més hores que el rellotge, amb i en condicions molt precàries (pocs calés hi havia)… I a més a més, es passava
Aquest dia, veient “Mamífera“, de Liliana Torres (de la qual parlaré de seguida), vaig pensar que el cinema català contemporani explica es pot dir sempre històries de la vida quotidiana, que la quotidianitat és el leitmotiv de gairebé tot el que es roda. Com si no hi hagués un passat, altres èpoques per ambientar arguments,