La Roda de Premsa en què s’anuncia la Selecció Oficial del Festival de Canes és, en principi, un acte rudimentari, una simple cita anual amb els responsables del certamen perquè ens avancin el gruix de la llista de pel·lícules que han triat per a l’edició corresponent del certamen. Però esdevé alguna cosa més, des del
Com més va, m’agrada parlar de pel·lícules i dels seus autors, més que de balanços mediàtics i pro-triomfalistes dels festivals de cinema que les seleccionen. Hi ha com una cantarella, tòpica com acusen alguns, segons la qual, al final dels certàmens sempre tot ha estat decebedor, no ha tingut (prou) nivell, etc. I certament, hi
Arran dels premis als Goya i l’èxit de públic i crítica de “La infiltrada“, en Vicent Partal ha publicat a ‘Vilaweb’ un editorial de lectura imprescindible: La tortura com a entreteniment de masses. Com deia Hannah Arendt, el fet més greu no és que una cosa passe, sinó que es torne normal. I és això,
Es veu que no som capaços, aquí, de generar un producte audiovisual seriós que expliqui el conflicte lingüístic nostrat: ho afirma el lingüista Rudolf Ortega a l’article ‘Kneecap’: Cine de conflicte (lingüístic), publicat el 30 de gener al Quadern del diari ‘El País’ (què hi farem!). Fa uns dies, l’amic cinèfil Joan Moret (Cineclub Adler,
Em sembla que, primer de tot, convé deixar clar que la malaguanyada Llei del Cinema (la que el conseller Tresserras va fer aprovar al final de la legislatura, sense temps material de desenvolupar-la ni d’aplicar-la i que després…, a nivell lingüístic, poca cosa ha acabat representant), aquesta llei (vigent) ja estableix ben clarament que cinema
Perquè m’ajuda a pensar i repensar les pel·lícules que he vist. El que més em plau és veure-les primer, reflexionar-hi i fins escriure’n; però després xalo de valent llegint el que n’han escrit els crítics. Tot i així, moltes vegades, com que tardo a veure les pel·lícules, ho llegeixo quan ho publiquen: així me n’informo,
Permeteu-me encara una altra reflexió, un cop celebrats els Gaudí d’enguany. De totes les pel·lícules nominades en aquesta edició dels premis de l’acadèmia catalana del cinema, Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, n’està cinematogràficament a anys llum. És molt significatiu també que el film de Lacuesta-Rodríguez i Polvo serán, de Carlos Marques Marcet, s’hagin
És discutible, la pregunta (que em faig), de si “El 47” és pel·lícula de PSC-Comuns i “Casa en flames” ho és de Junts. El 15 de novembre ja vaig plantejar Tenen públics diferents “Casa en flames” i “El 47”? i, amb el pas dels mesos, més me n’ha fet la impressió. Discutible i relatiu, sí,
Aquesta setmana ha saltat la notícia que “El 47” ja és el film en català (..??..) més taquiller del que portem de segle, que ja ha recaptat més que “Casa en flames“. I això que du molt menys temps a la cartellera. La pel·lícula de Dani de la Orden es va estrenar a final de
Acabada la guerra civil, a Catalunya la gent bregà de valent per a sortir-se’n. Pagesos, obrers de fàbrica, menestrals, paletes, persones de tota mena d’oficis… treballant per altri o per compte propi, fent més hores que el rellotge, amb i en condicions molt precàries (pocs calés hi havia)… I a més a més, es passava
Aquest dia, veient “Mamífera“, de Liliana Torres (de la qual parlaré de seguida), vaig pensar que el cinema català contemporani explica es pot dir sempre històries de la vida quotidiana, que la quotidianitat és el leitmotiv de gairebé tot el que es roda. Com si no hi hagués un passat, altres èpoques per ambientar arguments,
“Casa en flames”, de Dani de la Orden, està sent un èxit indiscutible de taquilla. La sintonia entre els espectadors i la pel·lícula jo diria que és total, de manera que el boca-orella funciona meravellosament bé, convertint-se’n en el millor sistema de propaganda. Cal reconèixer que també ha comptat amb un bon suport mediàtic (entrevistes
Em sembla que els diaris catalans, “El Punt Avui” i l’”Ara”, haurien de ser sensibles a l’estrena de films en català, especialment els rodats i estrenats en la nostra llengua. I no ho són, o no ho són prou. Avui s’estrena “El fred que crema“, pel·lícula rodada i estrenada en català.”El Punt Avui” li dedica
El preu de les entrades és un dels factors que expliquen la crisi que pateix el negoci de l’exhibició cinematogràfica. Una família que entra en una multisala sap que s’hi deixarà una calerada: pare, mare i 2 fills vol dir 4 entrades (30€?), les crispetes, les begudes… (força €). I, per a l’exhibidor, el negoci