Aquesta setmana ha saltat la notícia que “El 47” ja és el film en català (..??..) més taquiller del que portem de segle, que ja ha recaptat més que “Casa en flames“. I això que du molt menys temps a la cartellera. La pel·lícula de Dani de la Orden es va estrenar a final de
Acabada la guerra civil, a Catalunya la gent bregà de valent per a sortir-se’n. Pagesos, obrers de fàbrica, menestrals, paletes, persones de tota mena d’oficis… treballant per altri o per compte propi, fent més hores que el rellotge, amb i en condicions molt precàries (pocs calés hi havia)… I a més a més, es passava
Aquest dia, veient “Mamífera“, de Liliana Torres (de la qual parlaré de seguida), vaig pensar que el cinema català contemporani explica es pot dir sempre històries de la vida quotidiana, que la quotidianitat és el leitmotiv de gairebé tot el que es roda. Com si no hi hagués un passat, altres èpoques per ambientar arguments,
“Casa en flames”, de Dani de la Orden, està sent un èxit indiscutible de taquilla. La sintonia entre els espectadors i la pel·lícula jo diria que és total, de manera que el boca-orella funciona meravellosament bé, convertint-se’n en el millor sistema de propaganda. Cal reconèixer que també ha comptat amb un bon suport mediàtic (entrevistes
Em sembla que els diaris catalans, “El Punt Avui” i l’”Ara”, haurien de ser sensibles a l’estrena de films en català, especialment els rodats i estrenats en la nostra llengua. I no ho són, o no ho són prou. Avui s’estrena “El fred que crema“, pel·lícula rodada i estrenada en català.”El Punt Avui” li dedica
El preu de les entrades és un dels factors que expliquen la crisi que pateix el negoci de l’exhibició cinematogràfica. Una família que entra en una multisala sap que s’hi deixarà una calerada: pare, mare i 2 fills vol dir 4 entrades (30€?), les crispetes, les begudes… (força €). I, per a l’exhibidor, el negoci