PREGUNTAR QUINA TELEVISIÓ VOLEM ÉS TAMBÉ PREGUNTAR QUINA SOCIETAT CONSTRUÏM

En els últims anys, en els sistemes televisius europeus, apareix una coexistència entre el servei públic i el servei comercial, en un context d’economies de mercat. En aquest nou panorama televisiu, ha començat a entrar en funcionament una ferotge competència entre els diferents canals que conformen el mitjà. La repercussió més evident d’aquests canvis ha tingut lloc en l’organització i en la tipologia de la programació televisiva, tant privada com pública que, degut a la competència que segueix la lògica dels índex d’audiència i de l’obtenció de beneficis, ha influenciat en la creació d’una cultura televisiva caracteritzada, en part, per la superficialitat i la banalització dels continguts. Es tracta d’una situació que pot posar en perill la qualitat i la diversitat de la programació televisiva.

La primera sessió de la jornada “La Televisió al Límit i els Límits de la Televisió”, organitzada per la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la UdL, va voler escenificar aquesta situació i ho va fer de la mà de dos dels professionals de referència en la televisió pública i privada actual: en Miquel Garcia, director de Nous Formats de TV3, i en Tinet Rubira, director de Gestmusic. Amb ells, i amb la conducció d’en Joan Carreras, exdirector del Canal 33, vam reflexionar sobre la qualitat de la televisió actual, a partir de la projecció de dos films documentals no exempts de polèmica i debat: “Le Jeu de la Mort” i “Let’s make a baby”.

L’audiència és una entitat col·lectiva que, lluny de ser passiva, impassible i absolutament indiferent als ímputs que li arriben a través de la petita pantalla, és capaç de fer reflexions madures i apostar per continguts d’alta qualitat. Així d’optimista es mostrava en Tinet Rubira, per qui la gran oferta televisiva apel·la directament a la responsabilitat de l’espectador, que ja no consumeix cegament els programes amb que el fustiga la televisió, sinó que, com un subjecte actiu i conscient dels seus actes, navega entre la varietat i escull allò que millor respon a les seves necessitats. L’ètica televisiva, doncs, es regula gràcies a l’audiència; una entitat que ja ha deixat de ser passiva, per convertir-se en un col·lectiu absolutament capaç de cuidar-se per si mateix.

Tota una declaració d’intencions que va ser rebatuda, i amb força, pel seu amic i company, Miquel Garcia. Per ell, la intencionalitat i el caràcter de l’audiència no es poden desvincular de cap manera de les intencions del propi mitjà audiovisual. Un mitjà que, tal com també ho fan l’escola o la família, per exemple, té a les seves mans l’enorme responsabilitat de l’educació dels i les ciutadanes del nostre país. Entendre, per tant, que els telespectadors actuen per voluntat pròpia, lliures de qualsevol tipus de mediació, és una fal·làcia que obvia la força de les indústries culturals en la creació i en el manteniment de les identitats culturals. La televisió, doncs, és una bona eina, és clar, però només si va acompanya d’una conducta ètica i deontològica per part d’aquells que la gestionen.

Són les paraules de dos dels millors professionals del panorama televisiu actual, que van omplir de reflexió i debat l’auditori del Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera del Campus de Cappont. Una discussió intel·ligent i amable que va conduir un altre dels grans entesos en televisió, en Joan Carrearas, vinculat a TVC al llarg dels últims deu anys i actual expert en xarxes socials.

Una tasca maratoniana que va reprendre per la tarda, amb el visionat del film “Bye Bye Belgium”, un arriscat fals informatiu de la televisió pública belga francòfona que simula l’escissió de Flandes. Com a “La guerra dels mons”, d’Orson Welles, l’RTBF va interrompre la programació en horari de màxima audiència i, amb posat greu, un periodista va anunciar: “Bèlgica ja no existeix”. Els belgues, com els nord-americans el 1938, s’ho van empassar i van col·lapsar els telèfons en veure les imatges dels flamencs celebrant-ho pels carrers d’Anvers.  

Per reflexionar-hi, el seu director de “Bye Bye Belgium”, el sr. Philippe Dutilleul, va explicar de primera mà els secrets d’un documental molt polèmic i altament reflexiu. Un document visual que posa de manifest que la televisió forma part del nostre entorn més quotidià i no podem deixar de banda les implicacions que el seu ús, els seus continguts i els seus perfils, formats i dissenys, tenen en el sí de la vida social. Per tant, és evident que aquest ha de convertir-se en un dels punts de reflexió més importants de les societats contemporànies actuals. Preguntar quina televisió volem és també preguntar quina societat construïm.

Segons Dutilleul, la seva pel·lícula demostra el poder de legitimitat de la imatge fílmica i alerta del perill que suposa la confiança cega en l’objectivitat dels mitjans de comunicació. Objectivitat. Una realitat que fa temps, segons Dutilleul, que ja ha estat superada. Una realitat que no pot existir si tenim en compte que el valor informatiu passa pel filtre de la segmentació i de la visió evidentment parcial del periodista. Per tant, es pregunta l’autor de “Bye Bye Belgium”, si l’objectivitat ha deixat d’existir, quina és la garantia que té l’espectador a l’hora de valorar les informacions rebudes a través dels mitjans de comunicació? Per què hauria de confiar en allò que li diuen? Dutilleul ho té molt clar: l’honestedat. És l’honestedat del periodista, que hauria d’intentar mantenir-se lliure de pressions externes, ja siguin econòmiques, polítiques o personals, l’element que hauria de permetre que l’audiència confiés en allò que està veient.

Finalment, en Joan Manuel Tresserras, exconseller de Cultura i actual professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, va fer una enginyosa reflexió sobre la identitat nacional en un marc contextual evidentment global. Els subjectes, quan es construeixen ja no ho fan com han fet sempre. Ara, les narratives que les persones usen per definir la seva identitat han deixat de ser exclusivament aquells pilars sòlids que, com la família, la classe, la nació o la religió, havien caracteritzat els processos identitaris tradicionals. Ara, aquestes narratives han de conviure amb un escenari cada cop més global i que es tradueix, entre altres, amb narratives compartides per tots els ciutadans del planeta. Un escenari, el global, que conflueix amb els discursos locals i exclusivament personals que tradicionalment han ajudat a conformar la nostra identitat com a grup i com a col·lectiu. Es tracta d’una nova realitat que aporta dades suggestives i refrescants sobre la idea d’una identitat nacional comú.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *