Lectura de la Maria Barbal a Munic

Quarts de set. Torno amb el tren de Regensburg i penso que encara he d’escriure l’article sobre la lectura que va fer la Maria Barbal la setmana passada. M’hi ha fet pensar la pluja. Plou. Fora, al cel gris i trencat, s’arrauxen els núvols, galtuts, i les gotes llepen els vidres de les finestres. A banda i banda regalimen reguerons d’aigua, com si fessin curses, cap enrere, acaronant les galtes metàl·liques del vagó. És una sensació de llibertat, corrent sota la pluja, acomboiada pel soroll de l’aigua i el ritme sord de la màquina.

I recordo que, durant la lectura, el cel també tamborinava. Com l’altra vegada, ara que hi caic, quan va venir en Jordi Puntí. Deu ser la conjunció meteorològica que ens dicta portar literatura catalana cap aquestes terres.  Vés a saber, al capdavall no és tan estrany que plogui, aquí.

La llibreria Buch & Bohne.

La llibreria Buch & Bohne.

Dijous era un dia festiu, 1 de maig, i tanmateix la llibreria Buch und Bohne estava ben plena. És un local petitó i acollidor, prop de Kapuzinerplatz, on es pot prendre un cafè i llegir una estona, com a la famosa Laie de Barcelona. Un concepte que triomfa, sembla.

Després de les presentacions, van començar llegint fragments de Càmfora (en alemany Brief aus der Ferne, sembla que triar els títols és tot un art, si l’encerto l’endevino, vaja, i això de Kampfer no acabava de fer el pes). Era una presentació doble, d’aquest llibre i de Pedra de tartera (Stein im Geröll, ara sí). Quants records, de les lectures obligatòries de COU, i quin honor, poder conèixer la senyora Barbal en persona. Se la veia tan afable, una senyora de mitjana edat embolicada amb un xal de colors terrosos, asseguda davant d’una colla de lectors devots, la majoria dones.

I després van venir les preguntes, preguntes sobre la immigració interior, del poble a la ciutat i viceversa, sobre la submissió i la capacitat d’adaptació dels personatges femenins i sobre la llengua catalana. Preguntes interessants i preguntes sorprenents, com la de la periodista que li va etzibar: „Perquè escriu en català si en castellà vendria més?“  Silenci glaçat a la sala, de vergonya aliena gairebé. Santa innocència!

„Quan escric em familiaritzo amb els personatges i els vaig coneixent, no m’agrada començar pel nom o l’aspecte perquè no ho trobo important.“ fou la resposta de Maria Barbal al comentari sobre l’aparició tardana del nom de la protagonista (pàg. 123). I així també per a nosaltres, a mesura que avançava el vespre se’ns va anar dibuixant el perfil dels personatges de Càmfora. Una triple perspectiva, dona, marit i sogre, de la immigració interior del poble a la ciutat als anys seixanta vehiculada en monòlegs interiors, més que en diàlegs. I és que la intenció era descriure’n els sentiments.  Val a dir, també, que són gent que no parla gaire. „Actualment la gent parla molt i això no és bo“, diu l‘autora. I és veritat que durant el sopar, després de la lectura, ens escoltava més que parlava. Jo que sóc tan xerraire…  Maldem per xerrar, per dir-hi la nostra i fer-nos veure i després, què ens queda? Potser l’actitud de l’orella amatent és la més productiva, al capdavall és a ella que volíem sentir aquell dijous al vespre.

(Text: Anna Molins, fotografies: Fischer)

http://www.casalmunic.de/bloc-del-casal/

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *