14 de juny de 2013
0 comentaris

Es pot escriure una novel·la sobre camioners?

A fora plovia, amb parsimònia, com per inèrcia, i el cartell enganxat a la porta de vidre em feia venir calfreds: amb camisa de màniga curta, de color taronja, i els braços creuats sota del pit, en Jordi Puntí somreia a l’audiència aplegada a la llibreria Lehmkühl de Schwabing, ahir dimarts, 11 de juny, a quarts de nou del vespre.

 

Davant d’unes quaranta persones, no quedava cap cadira buida, l’autor (un xic més abrigat) i en Michael Ebmeyer, traductor de l’obra a l’alemany, van obrir la lectura amb un fragment en català del començament de Maletes perdudes o Die irren Fahrten des Gabriel Delacruz.

 

Durant una hora i mitja van alternar la lectura de fragments, la majoria de la versió alemanya publicada per Kiepenheuer & Witsch Verlag, amb preguntes sobre el procés creatiu de l’obra.

 

La destresa oratòria d’en Michael Ebmeyer feia viure el llibre amb una veu nova, en una llengua estrangera, que, paradoxalment, retornava la novel·la als seus orígens: a Munic, d’on van sortir els tres transportistes reals que van inspirar la ficció. I l’autor somriu, ara de debò, i diu que és per això que li fa gràcia explicar-ho precisament aquí, d’on venien les maletes de la seva dona.

 

D’una conversa bo i sopant al bar de la cantonada amb els camioners que feien la mudança, ja fa uns quants anys, en Jordi Puntí se sorprengué del contrast entre les condicions de feina difícils d’aquells tres homes i la lleugeresa amb què es prenien la vida, la xul·leria d’homes de món amb samarreta de tirants. I en tornar a casa va escriure a l’etern quadern de notes de tot escriptor: “Es pot escriure una novel·la sobre camioners?”

 

I bé, és evident que sí, una novel·la d’herois picarescos moderns, que viuen aventures a cavall del camió, sempre en moviment, com els cavallers de l’èpica medieval. Una novel·la ben farcida on s’encadenen els narradors i les històries, perquè, tal com deia l’autor ahir al vespre, a ell li agrada explicar històries i en un conte s’ha de tallar l’instint fabulador, se li han de posar regnes perquè no es desboqui; en una novel·la no cal.

 

Va parlar també de la pluralitat de narradors, de com veient The Platters a la tele va trobar el desllorigador per resoldre la qüestió de la veu narrativa: parlarien tots quatre Cristòfols, els quatre fills del camioner Gabriel escampats per Europa. El ‘jo’ inicial es convertí en ‘nosaltres’, una veu plural amb sortides en solo perquè es complementin i es contradiguin si s’escau . Una solució que dóna llibertat de punts narratius i alhora permet d’implicar el lector dins de la novel·la.

 

La propera gran història ja està en marxa, diu que n’hi ha per estona, però que aquesta vegada espera enllestir-la en menys temps, que no li caldran set anys. I, com sol ser habitual en aquesta mena d’actes, vam acabar amb l’obligada signatura dels exemplars en venda. Esperem que siguin uns bons companys de viatge!

 

Anna Molins Macau

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!