Casal Despertaferro!

Lluitant des de 1991 per les llibertats nacionals i socials del nostre país des d'una òptica de ciutat.

27 de juny de 2008
4 comentaris

Ser estranger al teu país

Ahir vam tenir una exemple més, de colonialisme espanyol en tota regla arreu dels Països Catalans.

Tots ja sabíem que els espanyols son moltíssims als nostres pobles i ciutats i que el seu grau d’odi era altíssim, gairebé equiparable al de molts catalans insatisfets i desorientats. (continua)

Encara que faci diverses generacions que viuen i treballen aquí, com
deia en Pujol, tenim milers de colons totalment refractaris a la nostra
cultura
, i que ahir amb la classificació d’Espanya per a la final de
l’Eurocopa, van tornar a sortit al carrer a repetir els actes de colonialisme, en molts
casos ratllant el feixisme, amb “Arriba Espanya” a crits per les cases,
passant amb els seus cotxes des de 3/4 d’onze fins les 3 de la matinada
una vegada i una altra, cridant al mig de la Plaça del Prim, “Quien
manda aquí? España!!
“. Es veia que portaven anys esperant-ho, les seves cares estaven totalment desencaixades per la ràbia vers qualsevol cosa que els envoltava. Ho desitjaven i encara ens queda el millor per veure.

En resum que estem colonitzats, i a més per una cultura espanyola
carregada d’odi envers naltros durant segles, i força sovint
extremadament inculte, que vomita la seva ràbia a la mínima que pot, i
que fa que ser català als Països Catalans, cada cop s’assembli més
(encara que sigui remotament per sort) a ser palestí a Palestina.

Opinió
Joan Guiu

  1. Lo més trist de tot plegat és que els pares i mares, avis i àvies, d’aquesta gent no es manifestaven d’aquesta forma, sinó que ho feien a les fàbriques o als barris on malvivien la majoria. Ara en canvi, després de dues generacions apareix tota aquesta moda de l’espanyolitat fomentada pels mèdia i els interessos comercials i polítics de ponent i hi cauen de quatre potes. Que facin un repàs de perquè han vingut a petar aquí. Una mica de memòria històrica i potser no faran anar tant el pollastrot i la roja y gualda.

  2. Sovint es diu que els catalans formem un sol poble. Potser així ens vantem del nostre suposat caràcter obert i altruïsta, qualitats en què ens afigurem d’excel·lir més que cap altre poble del món. En realitat, el concepte d’integració no és més que el tapabruts de les nostres renúncies.
    La idea de la unitat nacional dels ciutadans de Catalunya no passa, en el millor dels casos, de projecte polític poc reeixit, tant per manca de convicció com per manca de recursos.
    La realitat sociològica és una altra de ben diferent. I el poble menut, de banda i banda, copsa la realitat, i continua parlant dels catalans i dels castellans (o, en més bast, de catalufos i quillos).
    I no hi ha topades perquè una de les parts, sempre la mateixa, té arrelat congènitament el costum de cedir arreu i sempre.
    La cultura de la integració és un luxe que ens podrem permetre el dia que siguem lliures – si és que tal dia arriba. Però em temo que més aviat ens hem d’anar preparant per a esdevenir una minoria ètnica – això sí, de moment la més nombrosa, en el nostre propi territori.

  3. Tranquils, aquesta gent només es mobilitza puntualment, no estan organitzats. Nosaltres hi som cada dia en els nostres espais, mobilitzats, organitzats. Estem fragmentats i som sectaris, sí, però al cap i la fi som molts els que estem al peu del canó en el dia a dia, lluitant pel que és, fa o no fa, lo mateix objectiu. 
    Per tant, no ho dubteu: la victòria és nostra.

  4. Tot plegat ens va de cara. Algú pensa que amb les victòries d’Espanya hem perdut cap independentista? No; ens ha servit per visualitzar que hi ha molta gent que viu aquí en actitud colonial, xulesca, i que se saben recolzats per la polícia i l’excèrcit colonials amparats sota les seves lleis.

    Hem d’anar cap al conflicte nacional i també cap al social. “Flamencs i Valons”. O ens enfrontem als espanyols a nivell social i ideològic en tos els àmbits del dia a dia o continuarem sent espanyols i francesos. No cal treure l’escopeta, només no renunciar a l’enfrontament que ens reafirmarà en la nostra posició, i els hem de tractar com el que són: colons ocupants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!