a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

vora mar

General

Avui he anat a veure el mar, feia bonança i era gust passejar per la platja.

El meu pare dèia que era de secà, jo també en sóc però m’he acostumat al mar i em fa sentir bé.

El mar t’enganxa a la natura potser una mica més que el bosc, perquè el mar imposa i té misteri i sedueix.

I també provoca records i alhora eixampla horitzons.

I et fa properes les persones que enyores i et retorna les seves paraules sàvies: … hay que caminar hacia la hora perfecta con la cabeza erguida y el ritmo justo que da compás a los sueños… (Pepe Rubianes)

  1. Hola,

    al meu pare no li agradava la tramontana però no podia estar-se d’anar a Llança cada estiu. Allò era la seva pàtria xica i una finestra cap a un món millor, que no era altra que la França moderna enfrontada a la grissor catalana sotmesa al franquisme comptant amb la complicitat de molts catalans. Pel meu pare Llançà era un mica d’aire fresc i de mar potser i, segurament, molta, i molta, llum.

    El mar és blau i bònic i  és grat veure’l. Jo sóc totalment de secà, però veure el mar m’és gratificant encara que no m’agradi remullar-m’hi  gens ni mica.

    Canviant de tema: hauràs observat que ja no contesto al blog del teu cunyat. Crec que no val massa, per no dir gens, la pena. contestar a res. Les visions partidistes cada vagada em molesten i m’irriten. Jo vull solucions de país global i solucions d’Estat, i, de moment, no les veig gaire per enlloc.

    A reveure.

    Ramon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.