prendre consciència
Prendre consciència d’allò que és essencial. Vet aquí la part positiva, potser, d’aquestes setmanes de confinament, de tantes pèrdues, de tant dolor…
Tots estem un xic superats per la realitat em sembla però hi ha una complicitat de la bona que porta un bri d’esperança.
El nostre planeta ens somriu i ens mostra que si el deixem fer ens retornarà en escreix allò millor que té i que ens és imprescindible, l’aire pur i l’aigua neta. I també els animals que ara es fan seu el tros que els humans no sabíem compartir amb ells.
El que és imprescindible necessitem, res més. Un plat a taula i saber que els nostres estan bé.
Ens agrada també sentir-nos comunitat i sortir al balcó per aplaudir aquells que es juguen la vida per nosaltres.
I no oblidarem mai el que ens ha fet, un altre cop, aquest Estat que tenim en contra. En contra dels independentistes només? Nooo, en contra de Catalunya.
Abans del Covid19 no ens sabíem enyorar, no ens sabíem avorrir, no érem conscients de com som i del potencial que tenim.
Sabem que ‘això també passarà’ i quan això passi ens trobarà encara més preparats per a la ‘revolució.
Certament Carme, en tot això hi ha una part positiva, el silenci, la puresa de l’aire i la llum. No sé si és cosa meva però la percepció que tinc és que el paisatge és incorregiblement nítid, els colors són vius i el cel respira pau sense avions, ah!, i no sé si és egoisme però no trobo a faltar el bullici de la gent.
És veritat Joan! Sense avions!
No hi havia caigut 🙂