Moustaki
Amb la meva pinta de metec,
de jueu
errant, de pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents (…)
Sentir en Moustaki, amb la meva amiga de
l’ànima al costat en l’entorn majestuós del Palau va ser un triple regal
inoblidable.
En tornant cap a casa parlàvem dels bells records que teníem lligats a les
seves cançons. És emocionant veure com la vida està feta de fils que trenen
amistats que t’ajuden a créixer i et donen sentit.
Recordàvem com posàvem els discs d’en Moustaki en aquell tocadiscs blau que
anava amb piles i com ens asseiem davant de la finestra de dalt mes alt de
Puig-l’Agulla i sentíem la llibertat dels nostres 17 anys.
Ara hem fet molt camí però encara conservem aquest aire fresc de llibertat i
aquest punt d’adolescència que dóna coratge.
Quan va cantar “17 ans” vaig trucar a la meva
filla que és a Madrid perquè ho sentís en directe.
És genial quan tens emocions per compartir,
oi?
Veig que el teu bloc tira endavant.
Et felicito.