a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

l’Escola pública (matisos)

General

(Llegida
al Consell Escolar del dia 2 de juliol de 2010)

Som
a la societat de l’opinió gratuïta, el comentari per la cara i
les adhesions o crítiques instantànies com a mètode. Som a la
societat del primer dispara i després apunta. Som a la societat en
què en cada polèmica has d’anar amb algú, has de ser d’uns o
d’altres, t’has de mullar. Som a la societat en què matisar és
de covards.

Aquest
ritme causa vertigen, i margina dels altaveus mediàtics la gent que
fa esforços per argumentar, per analitzar. La gent que s’autoexigeix
coherència i rigor. La gent que fins i tot en els casos en què
íntimament sap que va amb uns, s’obliga per rigor a ser crític
amb els seus i a buscar la part positiva dels que no ho són. La gent
que entén que l’opinió i el debat han de fugir de l’espectacle,
l’insult i el
hooliganisme
per recuperar el respecte per la saviesa, per les idees.

La
complicitat és un concepte molt potent, un motor social tant en la
cara com en la creu. Un somriure o una mirada còmplices són un
plaer insuperable, generen l’eufòria de qui no se sent sol, de qui
se sap comprès, de qui està en perfecta sintonia amb l’altre. [1]

Nosaltres,
les mestres i els mestres, aquest curs hem fet molt debat i
respectant les idees de tothom hem arribat a un consens que us volem
exposar.

El
Claustre de Mestres de l’Escola, reunits en sessió ordinària el
passat 30 de juny, vam decidir per unanimitat fer una mesura de
pressió envers els qui ens manen perquè s’adonin de que no es pot
trepitjar impunement l’escola pública.

Vam
prendre la decisió de que el proper curs 2010 – 2011 no farem ni
sortides ni colònies escolars.

No
va ser fàcil prendre aquesta decisió, sobretot ens costava pel fet
que molts de vosaltres podeu dir-nos que sempre ha sigut un valor de
l’escola pública fer sortides i colònies perquè donen significat
als aprenentatges i als hàbits.

Però
arriba un moment que si no hi ha cap altra manera de fer entendre als
qui ens governen que no som una catifa per trepitjar ni tampoc som
unes xifres per proclamar sense cap consideració, només ens queda
plantar-nos i fer-nos respectar.

Això
que ha passat darrerament que s’ha fet portada de diaris i de TV
dient, en referència a les proves d’avaluació de 6è, que
“la
distància entre l’escola privada i la pública augmenta…”
és
la gota que fa vessar el got.

El
Conseller Maragall ha anat a la seva i no ha escoltat a les persones
que amb sentit comú preveien que una minimització de recursos
humans i econòmics per l’escola pública ofegaria als mestres
.
I en conseqüència, l’excel·lència que ell tant proclamava, es
quedaria en una simple expressió buida de contingut.

Nosaltres
pensem que no pot demanar excel·lència si:

  • quan
    les aules creixen ell ens retalla les plantilles,

  • quan
    tenim una baixa no tenim garantida la cobertura immediata,

  • quan
    s’havia vist que la jornada intensiva del juny afavoria la tasca
    dels alumnes i mestres la treuen per posar una setmana blanca que
    ningú havia demanat ni entén.

No
sabem si aconseguirem fer-nos escoltar, però l’única manera de
saber si realment era possible és provar-ho.

Ens
agradaria comptar amb la vostra comprensió i si pot ser també amb
la vostra complicitat.

 

[1]
Idees extretes d’articles al diari Avui de Carles Capdevila

Respon a Manuel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.