l’Any del fred
Deu ser per això que és una persona tan valenta, tan càlida i tan acollidora.
Com m’agradaria que els nadons d’aquest 2012 fossin els que van néixer l’Any de la independència!
És que no hi ha terme mig.
O bé construïm un estat o bé desapareixerem com a nació.
I és que, en el fons, disfressat amb el nom d’espanyol, va governar, com continua governant Espanya, l’Estat castellà, aqueix estat que, seguint la mateixa ficció, amb el nom d’espanyol ens imposa el dret de Castella i amb el nom d’espanyola, la llengua castellana (…).
Per això, quan a una nació se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia. [Prat de la Riba]
Va, som-hi! Alcem-nos d’una vegada!
Desperteu la consciència vostra i de tothom qui tingueu a mà.
No li deixem tota la feina a en Pep Guardiola home!!
Dit això, vull deixar constància que cap d’ells ha actuat com a vertader líder de Catalunya, com a President de Catalunya. Tots han actuat com a presidents de a Generalitat de Catalunya. Com a virreis?
I ja que cites en Prat de la Riba, crec que va ser un polític honest, treballador, culte i que per poder dur a terme l’obra que va fer (amb poques pessetes a la caixa) no li va fer falta tenir carisma, ni ser mediàtic, ni ser guapo, ni caure bé a la gent, sinó que en va tenir prou amb l’autoritat moral , la il·lusió, la creativitat i les ganes de treballar per Catalunya. Ah! i envoltar-se dels millors … encara que no fossin del seu partit.
A Catalunya, quan es parla de presidents dels que no he conegut, sempre surten dos noms: Companys i Macià; Macià i Companys.
Enric Prat de la Riba és el gran oblidat.
Visca Catalunya.
P.S.: I Carme, si la nostra generació no pot, podrà la següent. El camí cap a Ítaca és un camí llarg, una caminada de relleus. Un dia serem un país amb estat. Potser ni tu ni jo ho arribarem a veure. Però ens faran falta molts polítics com en Prat de la Riba.