“in which language do they talk?”
Avui he viscut una
sensació estranya i meravellosa.
Aquests dies estem
fent un intensiu d’orquestra amb l’Antoni Ros-Marbà, un director de
prestigi internacional, nascut a Igualada.
Toquem, entre altres
coses, un concert per oboè i orquestra. El solista d’oboè és un
alumne de l’escola, es diu Cristian i és de València.
Doncs bé, no sé com ha sigut
exactament però així de cop m’he vist tocant a l’orquestra, que bé
que sona..!, quin gust tocar amb aquesta gent… som unes cinquanta
persones i hi ha gent de tot el món… la meva companya de faristol
és sud-americana, els de davant són russos, els de darrera coreans
i espanyols… és maco, tanta gent diferent units en aquesta música
tan pura…
El director ens ha
fet parar de tocar, i també ha interromput els meus pensaments, per
adreçar-se a en Cristian, el solista.
Aquí és on he
tingut aquesta sensació estranya i meravellosa que gairebé m’ha fet
posar la pell de gallina. Enmig de tants russos i japonesos i
alemanys i espanyols… també hi he vist els meus… “in which
language do they talk?”, he sentit darrere meu. “In
catalan”, han respost.
Enmig de tanta
selecció, hi són.
Són al capdamunt!
(director i solista, poca broma!)
I ens som còmplices
🙂
Judit Bardolet Vilaró – Escuela Reina Sofia (Madrid)
Judit! Dóna molts records al mestre de part meva!
Això que expliques, és una vivència que jo he tingut sovint . Quan toques amb gent de tanta diversa procedència, t’adones del valor universal que té la música.
Després dels atemptats de l’11 M a Madrid, amb l’OSV havíem de fer un concert al Palau. Vam pensar de suspendre’l. A la fi, ben el contrari, vam decidir de fer el concert igualment amb el principal argument que, si bé els homes som capaços del pitjor, matar-nos els uns als altres, també els homes som capaços d’unir-nos, de fer art, de crear bellesa, de compartir sensacions i sentiments, i aquell dia, tocar Schumann, era la millor manera de contraposar els sentiments maleïts als sentiments nobles. Tenim la sort de fer música i fer disfrutar als que ens escolten, i en un món com el d’avui, tocar i escoltar Brahms, Beethoven o Schumann, ens fa molta falta a tots plegats!
A estudiar doncs!
Fins aviat!
I tant, quanta raó que teniu!
Ramon, vaig anar a veure el Tintoretto! que maco…….no tinc paraules. Em va agradar moltíssim. Vaig pensar en tu, hehe.
A veure quan veniu i ens perdem una mica per Madrid!
Molts records a tots 🙂
perquè la poesia i la música mai s’allunyin de la tendresa.
una abraçada ben forta des del penedès.
gràcies pel teu comentari!