a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

Ho volem tot President Heribert Barrera

Sense categoria

I

quan ho tinguem

em recordaré de vos.

Gràcies!

L’Heribert no ambiciona

la política xarona.

S’ha jugat i ara abandona

un càrrec dut amb encert

i amb què salvà la figura

d’aqueixa legislatura

prou trista, sempre disert.
 

L’Heribert diu el que pensa,

l’Heribert diu el que és cert

i per això no pot vèncer,

l’Heribert,

que aquí guanya

aquell qui enganya.

La veritat sempre perd

perquè els bàndols que remenen

les cireres i les claus

ningú no sap quan despenen

per ensibornar els babaus.

Se les prometen felices

els mandarins, fet i fet,

però pregunto, discret:

d’on deuen sortir les misses?

¿D’algun pressupost secret

que al Planell han estrafet?

Mes vegem el que ara passa:

Catalunya és una massa

de gent pobra, molta, massa,

i de rics lladres o rucs.

Una mena d’argamassa

d’il·lusos i de porucs,

d’illetrats de tota classe…

i obiols, serres i llucs

i altres tifes malastrucs!

Avui és una barreja

el país, aquest país

de color tirant a gris:

la multitud que coixeja

i la quadrilla que urpeja

i és feliç!

Però un cop cada vegada

la ramada,

els qui són més,

van sortint de llurs cofurnes

i després

entaforen dins les urnes

uns papers

que ni saben d’on els vénen

ni on els porten; no els entenen

ni mirant-los al revés.

Mes abans

una banda de firaires,

xarlatans

més que xerraires

que ben poca cosa valen

botiflers o forasters—,

els confonen i atabalen

amb discursos

plens d’insults i de recursos

mentiders.

D’aquests munts d’homes i dones

molts i moltes bons i bones—,

del país, en vol fer un poble,

l’Heribert,

ànima noble,

obstinat tant com expert.

L’Heribert sense barreres,

sense enteses poc sinceres

i tal volta potineres—

tostemps lliure, clar i despert.

Puix l’Heribert no claudica

però sap de transigir

quan el cas ho justifica

i amb l’afany d’omplir la pica

avança de mica en mica,

assenyat, pel bon camí.

Per això diu el que pensa,

per això intenta convèncer,

per això clama el que és cert

com Joan en el desert…

Endreça

Que l’atzar l’afavoreixi,

que un bon déu el protegeixi,

l’Heribert!

Per aquella Catalunya,

ai, germans, encara llunya,

si més no d’avenir incert,

que somia

nit i dia

però sempre ben despert

L’HERIBERT.

(la foto és un clavell de Boí i la va fer la Salut Vilaró. El poema de Pere quart me l’ha enviat en Celdoni Fonoll)

  1. No coneixia aquest poema. La ironia de Pere Quart és demolidora i com un
    bon vent que neteja l’aire enrarit, ja llavors al 84, i ara, cada
    vegada en som més concients.
    Els vells lluitadors ens van abandonant i ens preguntem qui ens queda, realment.
     

  2. aquest poema en el teu blog. Fantàstic.

    Les paraules de l’HH el 9-J darrer traspuen la feliç sospita que el dia de la llibertat és a prop. Treballem nosaltres amb aquesta convicció i ho aconseguirem. Els fets es precipiten i nosaltres els donarem l’empenta necessària. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.