gràcies Pep Guardiola
Estimat Pep.
No puc deixar de sentir enyorament i nostàlgia per aquests moments eterns que ens has regalat.
Amb paciència, amor, dedicació, generositat i passió has engrandit el Barça fins que hi ha cabut tothom.
Vas agafar un club potent però fràgil moralment i ens el deixes fort, valent i orgullós d’estar arrelat al país i alhora admirat al món.
Diuen que els bons mestres són aquells que fan que els seus alumnes vulguin ser millors persones.
Tu ets un bon mestre.
Has fet que ens estimem més perdre amb dignitat que no pas guanyar amb menyspreu. Has donat valor al que és essencial i ens ho has encomanat com aquell qui no fa res.
A les teves rodes de premsa sempre hi ha hagut aquella expressió que demostrava al món d’on venies i què defensaves.
Tots sabem que el teu Barça defensa el ‘país’ i això serà definitiu per aconseguir la llibertat de la nostra nació.
Quan assolim l’Estat propi, molts sabrem que sense tu hauria estat impossible.
Ahir vas fer el darrer gest visible de sensatesa, honestedat i lucidesa. Vas dir-nos que ‘no tinguem por’ perquè quedàvem en bones mans.
N’estic convençuda, en Tito és qui millor ens pot curar aquest dol. La sorpresa i la il·lusió van ser simultànies quan vam sentir el seu nom.
Una jugada mestra, genial.
El que més em fascina és que ho has fet fàcil. Has provocat que el futbol a les teves mans fos un ‘joc’ i a tothom li agrada jugar. Els nens que encara no caminen ja juguen amb els colors del Barça i la gent que ronda la centena encara sent el desig de rematar a porta quan us veu. I els jugadors també han après que poden jugar de manera excelsa amb l’esperit de quan eren nens.
I ens hem divertit tant! Ens ho hem passat tant bé! Ens hem abraçat tantes vegades!
Gràcies infinites Pep.
Has fet el Barça etern.
(M’afegeixo a l’apunt d’en Xavier Bosch al Cafè Baviera)
Salut
tot això m’entristeix molt. Ja hi tornem a ser. Una mena de gamarús com en Sostres, el vaifg confondre per en en Romà Cuyàs, la va tornar liar i crec que, en certa manera, diu la veritat. El càncer mediàtic d’aquest país aposta per la mediocritat i mai per l’excel.lència. Aposta per la por, pel patiment malaltía i mai pel sentit comú i molt menys per la dignitat de ser el que som que ens ha aportat el PEP. El grup mediàtic de sempre apunta per una mediocritat endèmica per una espanyolització de tot el que empudega i ho tenyeix tot de folklorisme carrincló i això em revel.la i em fa sentir idiota.
No puc dir que el que afirma en Sostrés sigui cert del tot, però diria que bona part de raó deu tenir, però tampoc trobo just que ara surtin aquesta mena de brams txitxarel.lics tipus Laportes, Sotrés i menudalla d’aquesta. Estic tip de falsos profetes que no porten enlloc.
No m’agrada en Sandro, més aviat em carda fàstic tot ell. Sí, crec que la paraula fàstic és la més addient. Crec que és un lacai d’un aristòcrata que no estima ni vol que el nostre país sigui digne, cosa que el Pep tenia molt clara. Però, malgrat tot, encara que no tingui fe cega, com la vaig tenir amb el Pep des del primer dia, amb en Tito se li ha de donar una oportunitat i crec que ho farà bé si el deixen treballar com Déu mana i en, aquest país, ens agradi o no, Déu no mana res perquè no existeix i tothom mana per ell mateix i ningú pel bé comú i molt menys pel país, encar que se’l fotin a la boca a cada moment com també fan els castellans. A vegades, i cada dia més, penso que el país es limita al melic de cadascú i ens hem dedicat massa temps a idolatrar ídols de fang que ara fan forrolla pels mitjans de comunicació.
Visca el Barça.