a cop calent

Era dilluns, encara no tocava i tu ja eres allà.

Recordo que em va fer molta gràcia descobrir els teus peuets. I t’omplia de petons i et parlava a cau d’orella i em semblava que sempre havies estat amb mi.

Vaig saber que l’amor es pot palpar, es pot olorar i es pot bressolar tendrament.

Recordo aquell primer somriure amb els teus ullets que ja em veien i la sensació brutal de felicitat total.

Encara duies ‘la pipa i l’ossitu’ quan vas començar a tocar el violí i de seguida ens vam adonar del teu art.

Tenies molta paciència i ajudaves a caminar al teu germanet, igual que ara 🙂

De tant en tant encara veig en tu aquella nena que vas ser, i alhora em veig a mi i em sento acompanyada i joiosa de caminar plegades i d’estar juntes encara que siguem lluny.

Per molts anys bonica.

:)***mama