a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

ESPRIU

General



Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els
mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest
poble.»

  1. hola,

    feia dies que no escrivia res, però jo no sóc pas poeta. Sóc prosista i m’agrada la literatura en el sentit més dur de la paraula i Espriu era un poeta i un literat en el sentit més asceta i més dur de la realitat. Un Nobel en portència però amb el defecte genètic de ser català.

    No sóc poeta, però llegir versos d’Espriu, de Segarra, de Foix, de Salvat, de Martí Pol, d’Estellés … i molts d’altres … una llàgrima cau i anyoro  la llengua perduda o perdurable … qui ho sap … una llàgrima  que pot caure i cau quan escoltes música de Brel, de la Barbara, del Ferré … herència de més enllà d’aquella terra que feia clam en aquell molt anomenat poema del gran mestre Salvador enterrat a Sinera. Un mestre que estimava el seus país i que mai en va renegar, encara que el país fóra  brut, disoartat i maldestre.

    Bon vespre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.