en Pepet de Montdois (el meu pare)
Dels vostres anys viscuts al Santuari de Montdois en sabem uns quants relats d’aquells que explicàveu amb tota mena de detalls, com un conte de la vida.
Un dels que més recordo és quan els del ‘comitè’ van venir a xafar la marededéu de Montdois (una magnífica imatge gòtica d’alabastre).
Vos no sabíeu que era una obra d’art, però això no canviava res. Vau sentir la fiblada de ràbia quan li van disparar tres trets de pistola des de baix tot dient “no te’n fotràs de mi avui mala puta”, i cap tret la va tocar.
Llavors el personatge de la pistola va pujar a dalt i li va clavar una cossa i la va fer estavellar contra el terra i es va engrunar…
Mai no hi havia amargor en els vostres relats, per durs que fossin.
Sempre deixàveu endevinar la tossuderia per tirar endavant amb el que teníeu, mai no vau ser esclau de l’enveja, al contrari.
Vau ser un home generós que estimava allò que la vida li oferia, però alhora vau ser un lluitador perquè el món dels qui estimàveu fos més càlid i més amable.
Sempre tindrem la vostra presència, sobretot en allò més essencial.
I persistirem tossudament, tal com ens vau ensenyar.
A reveure.
Ramon.