a cop calent

Aquesta és una història real, una història d’amor.

Jo vivia a Puig-l’agulla, tenia uns 15 anys i era un diumenge de primavera al migdia. Una colla de jovent, més grans que jo, es van asseure a la taula de l’entrada per fer el vermut.

Des de darrera el taulell em vaig adonar que n’hi havia un que duia a les mans un pardal novell i que hi jugava com si fos una piloteta.

Vaig anar cap a ell i li vaig dir que me’l donés, que jo sabia de quin arbre havia caigut i que el tornaria al niu. Això, com deveu saber, era impossible! Però ell no ho sabia o no li importava massa.

Me’l va donar i jo vaig córrer a deixar-lo a dalt a la pallissa a dins d’un bugader on hi teníem el pinso dels conills.

Vaig baixar un altre cop a posar-me darrera la barra i preparar-me perquè ja quasi era l’hora de servir els dinars.

De seguida que vaig poder vaig córrer a cuidar-me del pardal. Primer calia que sobrevisqués i després que creixés. Era petit i encara amb poca ploma però de seguida va empassar-se el que li peixia que bàsicament eren molles de pa sucades amb aigua.

Vam compartir habitació fins el dia que va marxar. Anava creixent i ja menjava pinyons que li agradaven molt. Només les primeres dues nits dormia a dins d’una capsa de sabates i em despertava quan es feia clar amb la seva piuladissa demanat l’esmorzar.

De seguida es va anar fent valent i a les nits dormia a sobre el finestró.

De dies, mentre no sabia volar, se’ls passava a l’ampit de la finestra on li havia muntat una plata amb sorra i una altra amb aigua i esgarrapava i es banyava i ja feia voladetes curtes per dins del meu quarto.

I ara ve el dia més apassionant de tots, va ser el diumenge següent.

Jo vaig marxar al matí fins a Vilalleons, a missa em sembla, no hi podia faltar perquè feia d’escolà.

Quan vaig tornar em vaig espantar. Ell no era a l’habitació! Havia volat fins el castanyer de davant de casa i piulava desesperat perquè estava espantat.

La plaça de Puig-l’agulla estava plena de gent entre els que havien acabat l’esmorzar de forquilla i els que ja arribaven per dinar.

Jo em vaig posar a sota l’arbre i el vaig cridar aixecant el braç: Pitxi, pitxi, pitxi, baixa!

La gent em mirava amb incredulitat total. Com pretenia de fer baixar un pardal de dalt d’un arbre!?

Doncs va baixar!

Se’m va posar a sobre el cap com va fer sempre des d’aquell dia i el vaig tornar cap a dalt. Amb un posat triomfal vaig passar entremig dels bocabadats que se’n feien creus.

Ell feia ben bé la seva. Anava i venia des de l’habitació a la teulada o a les alzines del davant però sempre tornava. De vegades entrava per la finestra de la cuina i es posava a sobre el cap del primer que trobava. Tothom l’estimava.

Jo sortia i el cridava, ell em responia i baixava d’allà on fos i estàvem una estona jugant a caçar mosques que li encantaven. Es posava a sobre el meu dit índex i jo l’acostava als vidres del balcó de dalt la sala i l’ajudava a picar mitja dotzena de mosques per dinar.

Una cosa divertidíssima era que li feien por els trons. Si tronava s’amagava al meu clatell a sota els cabells i no es movia d’allà, s’adormia i tot.

S’havia fet molt bonic, amb plomes brillants i suaus i ens reconeixíem en els nostres gestos.

Mai no vaig pensar quan duraria… però al cap d’unes tres setmanes, quan el vaig cridar des de la finestra de l’habitació… va venir acompanyat…

Eren dos! Es van aturar a sobre l’ampit de la finestra i jo no sabia quin era el meu, eren idèntics.

Em rodolaven llàgrimes mentre els somreia i els deia adéu i gràcies per venir a presentar-me la parella.

Cap més dia ens vam trobar, però sempre més he guardat aquesta història com un tresor que em diu que l’amor existeix i ho pot tot, per inversemblant que sembli.

(la foto és baixada d’internet)