Arxiu d'etiquetes: Puiglagulla

aquella nevada del 30 de gener de 1986

El 30 de gener tenies 17 dies. Eres una miniatura. Havies nascut amb 36 setmanes i quatre dies.

Érem a casa dels teus avis materns, penjades doncs al Santuari de Puiglagulla.

Va començar a nevar sense parar, el teu pare era fora, tenia un concert amb la ‘Camerata de Cançó Tradicional’.

La neu era molt feixuga, de seguida ens vam quedar sense llum i la nostra comunicació amb el món exterior es va tallar quan es van acabar les piles de la nostra emissora, la que l’avi feia servir per anar a caçar el senglar. El teu avi Josep va intentar baixar a peu fins a Vilalleons però va haver de recular, els arbres queien pel pes de la neu i tallaven la carretera i ell corria perill.

Nosaltres estàvem bé, amb ciris encesos i a la vora del foc.

Però passàvem ànsia, no sabíem res del teu papa. Vam engegar la ràdio, Catalunya Ràdio i de sobte vam sentir un missatge: <<els membres de la Camerata de Cançó Tradicional estan bé i s’han quedat a passar la nit a Centelles>>. Als teus avis i a mi ens van saltar les llàgrimes a tots tres, no dèiem res, miràvem el foc, en silenci, donant gràcies a Déu…

Vam passar les nits arraulides una al costat de l’altra per fer-nos escalfor, quina sensació tan inexpressable…

Avui he pensat que entenc perquè tens aquest coratge, aquesta força i aquesta intrepidesa.

Aquelles nits blanques i lluminoses, isolades al cim que em va veure créixer, em van oferir la certesa que l’amor ho pot tot.

Incendi del 1983. Taradell – Puiglagulla

Era diumenge, érem tots a casa, a Puiglagulla, estàvem servint els dinars.

Eren quarts de quatre, el meu pare va treure el cap a fora la plaça i va dir ‘hi ha foc’. Vaig veure-li un rostre de preocupació.

El fum ja tapava el sol i provocava que la seva llum fos trista i ombrívola.

Van arribar els bombers i ens van dir que havíem de marxar. Els meus pares em van dir que passés a davant i els esperés a Vilalleons.

Em vaig enfilar al meu 2CV vermell amb el cor encongit i els ulls negats.

Abans d’arrencar em vaig assegurar que m’havia endut el vestit de núvia i els anells. El dissabte següent em casava a l’església del Santuari.

La por del meu pare era que uns guspira anés a parar a la pallissa que era dins la casa i això provoqués el desastre.

Des d’aleshores no hi ha cap incendi que no em recordi aquell 31 de juliol i aquella imatge de desolació fins a Taradell.

I també em recorda la bondat, la solidaritat i la generositat de la gent de Vilalleons que ens volia a casa seva i ens consolava quan, drets a prop de l’església romànica, sentíem el soroll amenaçador del foc abans que l’aturessin a la carena.