Arxiu d'etiquetes: Osona

mestres

Vet-aquí una representació dels mestres de la 1a promoció de l’Escola de Mestres de Vic.

Hem gaudit i gaudirem encara uns quants anys més d’aquest ofici vell i bell. Tot el que hem donat per l’escola se’ns ha retornat multiplicat per l’estima que rebem dels alumnes.

Vam ser la 1a invasió de nous mestres que va escampar la immersió lingüística i que va assaonar el teixit social per construir aquest present que tenim ara. N’estem orgullosos!

L’escola (Portes Obertes 2015)

Abans de començar, us vull dir el que ens sembla més important: Els vostres fills estaran bé a l’escola.

Els nens i nenes estan bé a l’escola perquè intueixen de seguida que l’escola té sentit. S’adonen que els límits poden ser possibilitats. Es tranquil·litzen i se senten segurs.

L’escola és la institució de l’ensenyament i es fonamenta sobre els quatre grans pilars de l’educació que va formular Delors: Aprendre a fer, aprendre a ser, aprendre a conèixer i aprendre a viure junts.

Estarem junts durant 9 anys de les nostres vides, no els passeu de pla. Sigueu-ne protagonistes, impliqueu-vos, estimeu l’escola i confieu en nosaltres.

Aquests poden ser els millors anys de les vostres vides, gaudim-los!

_Carme Vilaró Rovira (Directora)

aquella nevada del 30 de gener de 1986

El 30 de gener tenies 17 dies. Eres una miniatura. Havies nascut amb 36 setmanes i quatre dies.

Érem a casa dels teus avis materns, penjades doncs al Santuari de Puiglagulla.

Va començar a nevar sense parar, el teu pare era fora, tenia un concert amb la ‘Camerata de Cançó Tradicional’.

La neu era molt feixuga, de seguida ens vam quedar sense llum i la nostra comunicació amb el món exterior es va tallar quan es van acabar les piles de la nostra emissora, la que l’avi feia servir per anar a caçar el senglar. El teu avi Josep va intentar baixar a peu fins a Vilalleons però va haver de recular, els arbres queien pel pes de la neu i tallaven la carretera i ell corria perill.

Nosaltres estàvem bé, amb ciris encesos i a la vora del foc.

Però passàvem ànsia, no sabíem res del teu papa. Vam engegar la ràdio, Catalunya Ràdio i de sobte vam sentir un missatge: <<els membres de la Camerata de Cançó Tradicional estan bé i s’han quedat a passar la nit a Centelles>>. Als teus avis i a mi ens van saltar les llàgrimes a tots tres, no dèiem res, miràvem el foc, en silenci, donant gràcies a Déu…

Vam passar les nits arraulides una al costat de l’altra per fer-nos escalfor, quina sensació tan inexpressable…

Avui he pensat que entenc perquè tens aquest coratge, aquesta força i aquesta intrepidesa.

Aquelles nits blanques i lluminoses, isolades al cim que em va veure créixer, em van oferir la certesa que l’amor ho pot tot.

VICCC 2016

Avui, la Plaça major de Vic, ha lluit esplendorosa amb l’espectacle inaugural tan encertat, tan visual i tan bell. Avui a les 19.00 era el tret de sortida de la ciutat de Vic com a Capital de la Cultura Catalana 2016.

La plaça estava plena i es respirava aquell aire un xic solemne de les diades importants. Feia un fred que pelava! Però, com deia el meu pare, no existeix el fred, existeixen els que no se saben abrigar!

Us esperem aquí, veniu-nos a veure. Mireu la programació, val la pena!

Ah! I nosaltres passarem el relleu a Reus! Justament! : )

Incendi del 1983. Taradell – Puiglagulla

Era diumenge, érem tots a casa, a Puiglagulla, estàvem servint els dinars.

Eren quarts de quatre, el meu pare va treure el cap a fora la plaça i va dir ‘hi ha foc’. Vaig veure-li un rostre de preocupació.

El fum ja tapava el sol i provocava que la seva llum fos trista i ombrívola.

Van arribar els bombers i ens van dir que havíem de marxar. Els meus pares em van dir que passés a davant i els esperés a Vilalleons.

Em vaig enfilar al meu 2CV vermell amb el cor encongit i els ulls negats.

Abans d’arrencar em vaig assegurar que m’havia endut el vestit de núvia i els anells. El dissabte següent em casava a l’església del Santuari.

La por del meu pare era que uns guspira anés a parar a la pallissa que era dins la casa i això provoqués el desastre.

Des d’aleshores no hi ha cap incendi que no em recordi aquell 31 de juliol i aquella imatge de desolació fins a Taradell.

I també em recorda la bondat, la solidaritat i la generositat de la gent de Vilalleons que ens volia a casa seva i ens consolava quan, drets a prop de l’església romànica, sentíem el soroll amenaçador del foc abans que l’aturessin a la carena.