Admiro a totes aquelles persones que es fan la vida fàcil i agradable i que procuren fer el mateix als del seu costat.
Aquesta foto la vaig fer el dia de Tots Sants al cementiri de St Pere de Torelló i l’he triada perquè no entenc que si tots tindrem aquesta fi n’hi ha que malden sempre per no gaudir del present.
Hauríem d’intentar alliberar-nos en tots els sentits!
L’essencial doncs, només es veu amb l’estima cap a la vida 🙂
“M’agrada l’estiu perquè hi ha un aire molt espès d’expectatives”. Ho vaig llegir a catorze.cat, poc abans del dia del meu sant.
L’estiu es un bon moment per aprofitar qualsevol motiu per retrobar-nos. Ho celebrem tot! Els sants i aniversaris, els eclipsis i els concerts de festa major.
I sempre hi ha en somort aquesta expectativa de llibertat…
L’1 d’octubre em va fer adonar de la força bruta i de la violència en tots els sentits que ens va en contra.
A mi sempre em costa apostar per la maldat existent, ara ja ho sé.
També sé que ens hem tornat a alçar i persistirem perquè ens veiem en cor de fer-ho i ho devem a tants que ens han precedit.
No defallirem!
Em vaig enamorar de l’ANC el dia que vaig assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi. Era el 30 d’abril de 2011 al Palau de Congressos de Montjuïc.
Estat Propi… amb aquestes dues paraules ja en vaig tenir prou per llançar-me a aquesta aventura amb el compromís de treballar, des del territori, per la independència de Catalunya.
He trobat molts bons companys de viatge, gent que, en principi, poca cosa tindríem en comú però ens hem aglutinat i hem sumat les nostres bondats.
Realment crec que l’ANC ha fet sortir el millor de cadascun de nosaltres.
L’ANC ens ha alliberat en tots els sentits. De bon primer ja ens va treure de sobre el jou de partits per lluitar pel pa sencer. Després ens va mostrar que ens podem donar la mà (també literalment com el 2013) per aconseguir l’únic horitzó lluminós i possible que és la independència.
Cadascú de nosaltres té la seva història personal amb Catalunya.
Jo, la nit abans de l’1-O, vaig tenir un d’aquells moments d’emoció fonda. Pressentia la força de la gent.
Gent com els meus pares. Ells eren de Querós i quan recordaven la post-guerra, parlaven de la por que patien quan hi havia algú amagat a casa o del neguit que tenien per trobar l’emissora del Maquis.
També somreien quan explicaven que el meu avi de Montdois, amb la colla de segadors, cantava aquelles cançons i romanços catalans tot fent les garbes del blat segat amb la falç.
Recordo la seva emoció incontenible que els feia rodolar més d’una llàgrima quan sentien La Santa Espina.
L’ANC ha sabut acomboiar totes les històries personals, tant si miraven al passat com al futur, des de més a la dreta o més a l’esquerra. Cadascun de nosaltres ens hem pogut personalitzar la revolució. Això té molt mèrit!
L’Assemblea Nacional Catalana ens ha fet protagonistes del relat d’aquest país que el 10 d’octubre haurà proclamat independència.
Gràcies per tanta dignitat i generositat gent de les AT de tot el país. Gràcies per la confiança i la persistència de tothom.
I als que esteu al davant de la nació en aquest moment històric (aquest sí que ho és d’històric!) gràcies per persistir i no renegar en moments de foscor d’allò que vau veure clar en moments de llum.
Visca Catalunya lliure!
El meu pare, nascut a l’any 24 del segle passat, va subsistir a la guerra i la postguerra i tenia por.
Però el meu pare estimava Catalunya, se li negaven els ulls quan sentia el seu gendre cantar aquelles cançons que el seu pare cantava mentre segava. L’estimava tant al seu pare! Es deia Ramon com el seu altre gendre.
I les sardanes, si sentia La Santa Espina, li brillaven els ulls. Jo, d’adolescent, quan em volia escapar, si deia que anava a ballar sardanes a Sant Julià, ja tenia la porta oberta!
Aquests dies hi penso molt en ell, el 20 d’octubre farà deu anys que es va morir i aquest aire de tardor em retorna aquell dolor encara per curar del tot.
Estic ben segura que ell votaria ‘Junts pel sí’. Sembla que el vegi, estaria entusiasmat amb la candidatura que hi ha Pep Guardiola i el president Mas.
Segur que hauria perdut ja tota la por.
Diumenge votarem, serem majoria que votarem llibertat i vencerem definitivament aquell fred de la dictadura.
Pel meu pare i per tots els que hem deixat pel camí, el millor homenatge, la victòria!
Catalunya, ens tens a nosaltres! Guanyarem!