a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

Arxiu de la categoria: Catalunya

Quatre paraules sobre l’ANC

Em vaig enamorar de l’ANC el dia que vaig assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi. Era el 30 d’abril de 2011 al Palau de Congressos de Montjuïc.

Estat Propi… amb aquestes dues paraules ja en vaig tenir prou per llançar-me a aquesta aventura amb el compromís de treballar, des del territori, per la independència de Catalunya.

He trobat molts bons companys de viatge, gent que, en principi, poca cosa tindríem en comú però ens hem aglutinat i hem sumat les nostres bondats.

Realment crec que l’ANC ha fet sortir el millor de cadascun de nosaltres.

L’ANC ens ha alliberat en tots els sentits. De bon primer ja ens va treure de sobre el jou de partits per lluitar pel pa sencer. Després ens va mostrar que ens podem donar la mà (també literalment com el 2013) per aconseguir l’únic horitzó lluminós i possible que és la independència.

Cadascú de nosaltres té la seva història personal amb Catalunya.

Jo, la nit abans de l’1-O, vaig tenir un d’aquells moments d’emoció fonda. Pressentia la força de la gent.

Gent com els meus pares. Ells eren de Querós i quan recordaven la post-guerra, parlaven de la por que patien quan hi havia algú amagat a casa o del neguit que tenien per trobar l’emissora del Maquis.

També somreien quan explicaven que el meu avi  de Montdois, amb la colla de segadors, cantava aquelles cançons i romanços catalans tot fent les garbes del blat segat amb la falç. 

Recordo la seva emoció incontenible que els feia rodolar més d’una llàgrima quan sentien La Santa Espina.

L’ANC ha sabut acomboiar totes les històries personals, tant si miraven al passat com al futur, des de més a la dreta o més a l’esquerra. Cadascun de nosaltres ens hem pogut personalitzar la revolució. Això té molt mèrit!

L’Assemblea Nacional Catalana ens ha fet protagonistes del relat d’aquest país que el 10 d’octubre haurà proclamat independència.

Gràcies per tanta dignitat i generositat gent de les AT de tot el país. Gràcies per la confiança i la persistència de tothom.

I als que esteu al davant de la nació en aquest moment històric (aquest sí que ho és d’històric!) gràcies per persistir i no renegar en moments de foscor d’allò que vau veure clar en moments de llum.

Visca Catalunya lliure!

Seguim!

Falten només dos mesos per omplir les urnes de llibertat i d’esperança.

Només pensar en tots aquells que hi haurien de ser fa emocionar. Ho farem per ells i pels que vindran. Ho farem per nosaltres i per honor i glòria de Catalunya.

Diada 2016

Aquest any hi érem tots!

Quina alegria que fa això d’empènyer el país cap a la independència.

Persistirem fins que ho tinguem tot, Catalunya bé s’ho mereix!

 

el referèndum sobre la independència

He estat escoltant al president de l’ANC Jordi Sànchez parlant del ‘referèndum d’independència’ i m’ha fascinat.

Perquè aquest referèndum no va en contra de ningú dels nostres i no l’utilitzarem per fer soroll o marcar múscul.

L’ANC ens hem adonat que en aquest moment toca reorientar parcialment el rumb del procés.

El ‘full de ruta’ no és un llibre revelat, és un instrument. N’hi ha diversos de fulls de ruta (el de l’ANC, el de JxS, Òmnium…).

El que hem de fer ara és asseure’ns tots els actors socials i polítics i fixar un nou full de ruta que sigui vàlid per a tots. El que aportarà l’ANC (si ho aprovem els socis) serà aquesta proposta de referèndum sobre la independència de Catalunya.

Simplement, on diu “eleccions constituents” ha de dir “referèndum”. Aquesta és potser la única modificació necessària del full de ruta.

Molts no independentistes votarien Sí en un referèndum, per sobre el 55% segons la Vanguardia!

La bandera del Sí ens aglutina molt, molt més que cap partit polític!

L’ANC va evitar unes noves eleccions el gener QUAN TOT ESTAVA PERDUT. Cap noves eleccions ens donarà un resultat millor que el del 27s.

Tenim un parlament i un govern que donaran certesa i seguretat jurídica a la nova República que naixerà aquest proper 2017.

aquella nevada del 30 de gener de 1986

El 30 de gener tenies 17 dies. Eres una miniatura. Havies nascut amb 36 setmanes i quatre dies.

Érem a casa dels teus avis materns, penjades doncs al Santuari de Puiglagulla.

Va començar a nevar sense parar, el teu pare era fora, tenia un concert amb la ‘Camerata de Cançó Tradicional’.

La neu era molt feixuga, de seguida ens vam quedar sense llum i la nostra comunicació amb el món exterior es va tallar quan es van acabar les piles de la nostra emissora, la que l’avi feia servir per anar a caçar el senglar. El teu avi Josep va intentar baixar a peu fins a Vilalleons però va haver de recular, els arbres queien pel pes de la neu i tallaven la carretera i ell corria perill.

Nosaltres estàvem bé, amb ciris encesos i a la vora del foc.

Però passàvem ànsia, no sabíem res del teu papa. Vam engegar la ràdio, Catalunya Ràdio i de sobte vam sentir un missatge: <<els membres de la Camerata de Cançó Tradicional estan bé i s’han quedat a passar la nit a Centelles>>. Als teus avis i a mi ens van saltar les llàgrimes a tots tres, no dèiem res, miràvem el foc, en silenci, donant gràcies a Déu…

Vam passar les nits arraulides una al costat de l’altra per fer-nos escalfor, quina sensació tan inexpressable…

Avui he pensat que entenc perquè tens aquest coratge, aquesta força i aquesta intrepidesa.

Aquelles nits blanques i lluminoses, isolades al cim que em va veure créixer, em van oferir la certesa que l’amor ho pot tot.

MH President

Bufa! Quin dia!

Estic que encara no m’ho crec!

Com som els catalans, ho fem tot difícil fins que fem un clic i ho esbandim en un pim-pam.

Avui és d’aquells dies que et sents orgullosa del teu país i de la teva gent. Un altre dia fent història mentre la vius.

Tots enganxats al debat d’investidura com si fos la classificació per la final de la Champions i aplaudint les rèpliques del MH Puigdemont com si fos una filigrana d’en Neymar o una diagonal de Messi.

Una altra cosa per agrair al MH Mas, haver triat el millor per desconnectar d’Espanya amb mà esquerra, contundència, sentit de l’humor i valentia.

He llegit que mentre vèiem el debat sortia en Rajoy, es veu que ens ha amenaçat com feia el seu representant al Parlament. Que vagin fent, no se n’adonaran i ja serem fora!

Gràcies MH presidents 129 i 130! Visca Catalunya lliure!

(la foto és de @LizCastro)

votaré per vos

El meu pare, nascut a l’any 24 del segle passat, va subsistir a la guerra i la postguerra i tenia por.

Però el meu pare estimava Catalunya, se li negaven els ulls quan sentia el seu gendre cantar aquelles cançons que el seu pare cantava mentre segava. L’estimava tant al seu pare! Es deia Ramon com el seu altre gendre.

I les sardanes, si sentia La Santa Espina, li brillaven els ulls. Jo, d’adolescent, quan em volia escapar, si deia que anava a ballar sardanes a Sant Julià, ja tenia la porta oberta!

Aquests dies hi penso molt en ell, el 20 d’octubre farà deu anys que es va morir i aquest aire de tardor em retorna aquell dolor encara per curar del tot.

Estic ben segura que ell votaria ‘Junts pel sí’. Sembla que el vegi, estaria entusiasmat amb la candidatura que hi ha Pep Guardiola i el president Mas.

Segur que hauria perdut ja tota la por.

Diumenge votarem, serem majoria que votarem llibertat i vencerem definitivament aquell fred de la dictadura.

Pel meu pare i per tots els que hem deixat pel camí, el millor homenatge, la victòria!

Catalunya, ens tens a nosaltres! Guanyarem!

Incendi del 1983. Taradell – Puiglagulla

Era diumenge, érem tots a casa, a Puiglagulla, estàvem servint els dinars.

Eren quarts de quatre, el meu pare va treure el cap a fora la plaça i va dir ‘hi ha foc’. Vaig veure-li un rostre de preocupació.

El fum ja tapava el sol i provocava que la seva llum fos trista i ombrívola.

Van arribar els bombers i ens van dir que havíem de marxar. Els meus pares em van dir que passés a davant i els esperés a Vilalleons.

Em vaig enfilar al meu 2CV vermell amb el cor encongit i els ulls negats.

Abans d’arrencar em vaig assegurar que m’havia endut el vestit de núvia i els anells. El dissabte següent em casava a l’església del Santuari.

La por del meu pare era que uns guspira anés a parar a la pallissa que era dins la casa i això provoqués el desastre.

Des d’aleshores no hi ha cap incendi que no em recordi aquell 31 de juliol i aquella imatge de desolació fins a Taradell.

I també em recorda la bondat, la solidaritat i la generositat de la gent de Vilalleons que ens volia a casa seva i ens consolava quan, drets a prop de l’església romànica, sentíem el soroll amenaçador del foc abans que l’aturessin a la carena.