enyor


Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.

Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.


Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.


Ni que només fos
per riure junts la mort.

 

 

Aquesta és la imatge del meu passat, dels meus
avantpassats.

Són els esclops del meu pare…


Va morir de la legionel·la de Vic fa poc més d’un any.


Havien quedat ja molt enrera els anys de llaurar amb l’arada i la mula a
Managès.


De munyir a mà la Rosquilla, la vaca que ens va criar a mi i a la meva germana.


De fer garbes amb la falç…


Ara hi ha l’enyor però també la força de l’autenticitat de ser i de ser en
llibertat.

(foto: els esclops del meu pare)

4 pensaments sobre “enyor

  1. …la cançó, i els esclops, i el jardí, i els records, i l’enyorança… i seguir estimant tot això per sempre, més enllà del temps i l’absència… 🙂 (judit)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*