el meu MOUSTAKI

Tenia aquest disc i el sentia a ‘dalt més alt’ que era el meu refugi d’adolescent a casa, a Puiglagulla.
Era l’espai perfecte per deixar-me bressolar per la càlida veu d’aquest ‘pastor grec’. Moustaki em va ensenyar a ‘prendre’m el temps de viure’.
També em va ensenyar a posar acords a les seves cançons i crear espais màgics cantant-les arreu on ens duia el nostre afany d’abastar el món.

Temps de guitarra i macuto, temps per descobrir que ‘tot és possible i tot és permès’.

Gràcies per tot monsieur Moustaki. 

5 pensaments sobre “el meu MOUSTAKI

  1. vaig descobrir moustaki al 16 anys com bé dius temps de macuto i guitarra, 
    ara tinc 50 ha format part de la meva vida i he sentit/ sento la seva perdua com si alguna cosa meva també es perdes, 
     
  2. Era una canço que havia oblidat d’ell. Le métèque i ma solitude recordava. Divendres abans de les set a Catalunya Ràdio van posar ma liberté i la vaig cantar tota mentre preparava comandes. Un món i una altra manera d’entendre la vida. És la meva? No ho sé, però m’agrada … i molt.
  3. Jo també em vull afegir a aquest petit homenatge a Georges Moustaki. Com vosaltres, el vaig descobrir quan era una adolescent. Estava enamorada de la seva veu sensual i càlida; també de la música i de la lletra que anava entenent a mesura que millorava el meu francès. Però va ser després de veure el programa “El convidat’, amb la Marina Rossell, quan em vaig emocionar en reconèixer la bondat i la sensibilitat en el Mustaki real que havia estat, fins llavors, un mite d’adolescent. Moustaki, però, resta amb nosaltres; les seves cançons encara ens acompanyen.