gràcies Pep Guardiola

Estimat Pep.
No puc deixar de sentir enyorament i nostàlgia per aquests moments eterns que ens has regalat.
Amb paciència, amor, dedicació, generositat i passió has engrandit el Barça fins que hi ha cabut tothom.
Vas agafar un club potent però fràgil moralment i ens el deixes fort, valent i orgullós d’estar arrelat al país i alhora admirat al món.
Diuen que els bons mestres són aquells que fan que els seus alumnes vulguin ser millors persones.
Tu ets un bon mestre.
Has fet que ens estimem més perdre amb dignitat que no pas guanyar amb menyspreu. Has donat valor al que és essencial i ens ho has encomanat com aquell qui no fa res.
A les teves rodes de premsa sempre hi ha hagut aquella expressió que demostrava al món d’on venies i què defensaves.
Tots sabem que el teu Barça defensa el ‘país’ i això serà definitiu per aconseguir la llibertat de la nostra nació.
Quan assolim l’Estat propi, molts sabrem que sense tu hauria estat impossible.
Ahir vas fer el darrer gest visible de sensatesa, honestedat i lucidesa. Vas dir-nos que ‘no tinguem por’ perquè quedàvem en bones mans.
N’estic convençuda, en Tito és qui millor ens pot curar aquest dol. La sorpresa i la il·lusió van ser simultànies quan vam sentir el seu nom.
Una jugada mestra, genial.
El que més em fascina és que ho has fet fàcil. Has provocat que el futbol a les teves mans fos un ‘joc’ i a tothom li agrada jugar. Els nens que encara no caminen ja juguen amb els colors del Barça i la gent que ronda la centena encara sent el desig de rematar a porta quan us veu. I els jugadors també han après que poden jugar de manera excelsa amb l’esperit de quan eren nens.
I ens hem divertit tant! Ens ho hem passat tant bé! Ens hem abraçat tantes vegades!
Gràcies infinites Pep.
Has fet el Barça etern.

(M’afegeixo a l’apunt d’en Xavier Bosch al Cafè Baviera) 

5 pensaments sobre “gràcies Pep Guardiola

  1. Un video emocionant i uns comentaris molt encertats. Així han estat aquests quatre anys. Ho han tingut tot: hem aprés de futbol, ens hem sentit més orgullosos com a país i hem compartit emocions inimaginables. Gràcies Pep.
    Salut
  2. Hola,
     
    n’hi ha, ara, que volen que la ciutat de Barcelona reti alguna mena d’homenatge a Guardiola. Homenatge: cerimònia solemne amb què un home reconeix que és vassall d’un senyor i li promet fidelitat. O bé, acte de submissió, de respecte, de veneració, envers una persona. D’acord. Guardiola ha fet la seva feina molt i molt ben feta. Aplaudim-ho, doncs. Aplaudim-lo. Deixem-nos, però de cerimònies i de submissions. Fa la sensació que, qui ret o vol retre homenatge, ho faci també amb la intenció que l’homenatjat recordi i tingui en compte en el futur els qui el promogueren. Gairebé una manera de fer-lo sentir en deute. Un homentage té sempre la connotació de punt final, però amb retorn, crec. Que després ja no hi ha res i que tot s’ha acabat i que ja no cal pensar-hi. Espriu detestava els homenatges. Detestava tot allò que s’allunyés de la discreció i de la feina. En Pep ha fet la feina que tothom hauria de fer sempre. Vanitat de vanitats. Obscenes expansions de la vanitat. No em sembla gens vanitós, Guardiola, sols és un fanàtic,  com jo, de la feina ben feta, encara que el seu entorn voltin una colla d’inútils que no t’ho reconeixen.
     
    Ell, el que ha fet és impartir una lliçó, una grandíssima lliçó, que ha durat quatre anys. Que ens serveixi de model. Model de vida. Aquest és el veritable homenatge. Imitem-lo. Interioritzem-lo. Treballem com ell, cadascú en la seva feina i cada dia. Que la seva tasca no hagi estat debades. I en tot cas, que el Camp Nou i el Club, és a dir el poruc del President i tota, tota, la junta directiva, l’ovacioni el darrer dia que Guardiola dirigeixi l’equip a l’estadi. I tant de bo no calgués dirigir-lo i el darrer dia fos el dia d’oferir, al Club i a la gent, i també al país -¿per què no?-, la Copa que abans haurà calgut guanyar al Bilbao. Cosa que no serà pas fàcil, per cert.
     
    Fins demà.
  3. Hola de nou,

    tot això m’entristeix molt. Ja hi tornem a ser. Una mena de gamarús com en Sostres, el vaifg confondre per en en Romà Cuyàs, la va tornar liar i crec que, en certa manera, diu la veritat. El càncer mediàtic d’aquest país aposta per la mediocritat i mai per l’excel.lència. Aposta per la por, pel patiment malaltía i mai pel sentit comú i molt menys per la dignitat de ser el que som que ens ha aportat el PEP. El grup mediàtic de sempre apunta per una mediocritat endèmica per una espanyolització de tot el que empudega i ho tenyeix tot de folklorisme carrincló i això em revel.la i em fa sentir idiota.

    No puc dir que el que afirma en Sostrés sigui cert del tot, però diria que bona part de raó deu tenir, però  tampoc trobo just que ara surtin aquesta mena de brams txitxarel.lics tipus Laportes, Sotrés i menudalla d’aquesta. Estic tip de falsos profetes que no porten enlloc.

    No m’agrada en Sandro, més aviat em carda fàstic tot ell. Sí, crec que la paraula fàstic és la més addient. Crec que és un lacai d’un aristòcrata que no estima ni vol que el nostre país sigui digne, cosa que el Pep tenia molt clara. Però, malgrat tot, encara que no tingui fe cega, com la vaig tenir amb el Pep des del primer dia, amb en Tito se li ha de donar una oportunitat i crec que ho farà bé si el deixen treballar com Déu mana i en, aquest país, ens agradi o no, Déu no mana res perquè no existeix i tothom mana per ell mateix i ningú pel bé comú i molt menys pel país, encar que se’l fotin a la boca a cada moment com també fan els castellans. A vegades, i cada dia més, penso que el país es limita al melic de cadascú i ens hem dedicat massa temps a idolatrar ídols de fang que ara fan forrolla pels mitjans de comunicació.

    Visca el Barça.