el darrer estiu
La vida ens va obsequiar amb un mes de juliol plenament compartit.
Vos vau tornar a dormir a casa vostra i jo m’hi quedava per fer-vos companyia. A casa fèiem obres i va ser la millor solució.
Era l’estiu del 2005, jo feia el curs de direcció. El mes de juliol era el meu primer mes de directora i llegia la il·lusió que us feia en els vostres ulls.
Sé el que pensàveu: jo que no vaig poder anar mai a estudi i ara tinc les dues filles i els dos gendres mestres.
Els matins jo treballava a l’escola o bé baixava a Barcelona. Tornava tard i sopàvem tots plegats, vos marxàveu abans cap a casa vostra mentre jo estava per casa feinejant una mica més.
Quan arribava a Senferm m’esperàveu amb una plata de fruita, cada dia diferent i ens la menjàvem a fora el jardí prenent la fresca.
Mai oblidaré aquests instants de placidesa i de calidesa.
Vau ser el meu pare fins el darrer dia, avui fa sis anys, i encara en servo el record i l’emoció.