el meu ‘país petit’

Dimarts vaig sentir Pep Guardiola en directe citant Llach i em va emocionar.

Avui he sentit Lluís Llach al Palau de Congressos, hem engegat
la Conferència Nacional per l’estat propi.

M’he emocionat també cantant plegats l’Abril ’74.

He respirat a fons, buuffff! Guardiola tenia raó (com sempre). Ens tornem a aixecar.

A mi m’ha costat assistir-hi, estava saturada i decepcionada de tantes martingales, trampes, enganys, fraus, estratagemes i paranys que he vist i patit en el meu curt pas per la política.

Però ja torno a estar il·lusionada, vull participar en aquest procés de la conquesta de la llibertat col·lectiva perquè ‘l’única ruta amb un horitzó lluminós és la independència’.

El meu país petit és bonic i ple de persones capaces de construir un futur generós.

Fixeu-vos en la foto que adjunto a aquest apunt. És d’ahir al capvespre a l’Atlàntida de Vic. Van ser 472 nens i nenes cantant, són de totes les escoles de Vic (de 4t i 5è d’EP).

El magnífic auditori estrenat ara fa un any, es va omplir de gom a gom de pares i mares d’aquí o d’allà però units i arrelats per la música i les veus blanques dels seus fills.

La Cantata per la Pau, l’Assemblea per l’estat propi, el Barça de Guardiola… tot engrandeix el nostre estimat país.

Avui he vist que hi ha 175 raons de pes per l’estat propi.

Ja ho deia Jaume Collell (El canonge Collel, Vigatà il·lustre 1846 – 1932)

No capteu el dret de viure,

dret que no es compra ni es ven;

poble que mereix ser lliure,

si no li ho donen, s’ho pren.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*