…i recorda que la vida és teva.
Tinc un clavell per tu,
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que…
Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d’amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix…
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que…
Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix…
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.
Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.
Preciosa cançó. Et felicito molt sincerament pel bloc. Una gran abraçada de llum!
Un gran tema, que aporta un significat especial pel temps en què estem.
Doncs això, AU! VINGA, AMUNT, AMUNT!!
Isaac
És una cançó. No és altra cosa. En Llach és en Llach i cal que reneixin flors a cada instant i la vida reneix cada dia quan surt el sol.
Quan vaig a Balenyà a treballar cada dia el veig sortir i les sensacions, fins i tot els olors, la llum i la visió de la gent planera que van a treballar m’agrada. És una hora màgica i que trobo plena. La són, a vegades és intensa, però el món en aquells moments és clar … diàfan … i la cafeïna fa el seu efecte.
És l’hora en que els intiflats encara dormen o es martiritzen amb els seus insomnis estúpits. Aquella hora veig gent que van guanyar-se el Pa Nostre de Cada Dia sense fer-ne brama als altars perquè els que bramen als altars el pa ja els hi guanyen els que veuen sortir el sol i les penes se les guarden i llauren el solc de la vida i no toquen els nassos, per no dir una altra cosa, a tothom. La vida són els clavells, les mirades … i les petites coses … les petites tonteries que ens fan renèixer a cada instant.
La gent que veig a aquelles hores són gent que tenen vida, potser les esperances els han vençut, que la vida moltes vegades els ha estat ingrata i dura, però que encara tenen la gràcia, l’audàcia … de dir alguna tonteria a la noia bonica del cafè que el serveix amb un somriure als llavis a les nou del matí … una grolleria pels intifltats … quan ja porten quatre hores guanyant-se el Pa Nostre de Cada Dia. Aquella hora els intiflats es lleven i no han vist sortir el sol. Tampoc han vist sortir la vida per enlloc ni ningú ha tingut la delicadesa de dona’ls-hi un clavell …
Una diarrea mental de les meves. Perdona.
Ramon.