compàs d’espera

Sóc a l’hotel diagonal Zero.
Ja falta poc perquè es proclami la llista de candidats de Solidaritat Catalana per la Indepèndència.
Estic emocionada.
Sigui quin sigui el resultat, seguiré treballant tant com pugui i amb la mateixa il·lusió del primer dia.

Mentre faig temps, repasso les paraules del poeta Vicent Andrés Estellés que avui faria 86 anys:

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. 

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, 

em passen certes coses. Tinc el desig de tu. 

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria. 

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. 

Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. 

No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he de dir 

amb certa negligència. No puc dir el teu nom. 

No és un desig tan sols sexual, conjugal. 

És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. 

És un instint de pàtria. És el desig de l’arbre, 

i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l’argila. 

De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. 

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. 


 Del “Llibre d’exilis”,1971.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*