Arxiu mensual: abril de 2020

la Plaça de Vic

Les persones que vivim a Vic estem enamorades de la Plaça Major. Aquests dies de confinament la trobo a faltar.

Avui hi he passat i amb la pluja era diferent, era més ‘lluenta’. La mullena apuja els colors i li esqueia d’allò més bé.

Aquests dies de confinament també penso molt en les petites coses. ‘Un poc em fa mal i un poc em fascina’.

Sense el soroll de la pressa m’adono que el més important és que la meva amiga es curi i poder fer juntes, unes quantes voltes per ‘Plaça’.

 

el PARDAL

Aquesta és una història real, una història d’amor.

Jo vivia a Puig-l’agulla, tenia uns 15 anys i era un diumenge de primavera al migdia. Una colla de jovent, més grans que jo, es van asseure a la taula de l’entrada per fer el vermut.

Des de darrera el taulell em vaig adonar que n’hi havia un que duia a les mans un pardal novell i que hi jugava com si fos una piloteta.

Vaig anar cap a ell i li vaig dir que me’l donés, que jo sabia de quin arbre havia caigut i que el tornaria al niu. Això, com deveu saber, era impossible! Però ell no ho sabia o no li importava massa.

Me’l va donar i jo vaig córrer a deixar-lo a dalt a la pallissa a dins d’un bugader on hi teníem el pinso dels conills.

Vaig baixar un altre cop a posar-me darrera la barra i preparar-me perquè ja quasi era l’hora de servir els dinars.

De seguida que vaig poder vaig córrer a cuidar-me del pardal. Primer calia que sobrevisqués i després que creixés. Era petit i encara amb poca ploma però de seguida va empassar-se el que li peixia que bàsicament eren molles de pa sucades amb aigua.

Vam compartir habitació fins el dia que va marxar. Anava creixent i ja menjava pinyons que li agradaven molt. Només les primeres dues nits dormia a dins d’una capsa de sabates i em despertava quan es feia clar amb la seva piuladissa demanat l’esmorzar.

De seguida es va anar fent valent i a les nits dormia a sobre el finestró.

De dies, mentre no sabia volar, se’ls passava a l’ampit de la finestra on li havia muntat una plata amb sorra i una altra amb aigua i esgarrapava i es banyava i ja feia voladetes curtes per dins del meu quarto.

I ara ve el dia més apassionant de tots, va ser el diumenge següent.

Jo vaig marxar al matí fins a Vilalleons, a missa em sembla, no hi podia faltar perquè feia d’escolà.

Quan vaig tornar em vaig espantar. Ell no era a l’habitació! Havia volat fins el castanyer de davant de casa i piulava desesperat perquè estava espantat.

La plaça de Puig-l’agulla estava plena de gent entre els que havien acabat l’esmorzar de forquilla i els que ja arribaven per dinar.

Jo em vaig posar a sota l’arbre i el vaig cridar aixecant el braç: Pitxi, pitxi, pitxi, baixa!

La gent em mirava amb incredulitat total. Com pretenia de fer baixar un pardal de dalt d’un arbre!?

Doncs va baixar!

Se’m va posar a sobre el cap com va fer sempre des d’aquell dia i el vaig tornar cap a dalt. Amb un posat triomfal vaig passar entremig dels bocabadats que se’n feien creus.

Ell feia ben bé la seva. Anava i venia des de l’habitació a la teulada o a les alzines del davant però sempre tornava. De vegades entrava per la finestra de la cuina i es posava a sobre el cap del primer que trobava. Tothom l’estimava.

Jo sortia i el cridava, ell em responia i baixava d’allà on fos i estàvem una estona jugant a caçar mosques que li encantaven. Es posava a sobre el meu dit índex i jo l’acostava als vidres del balcó de dalt la sala i l’ajudava a picar mitja dotzena de mosques per dinar.

Una cosa divertidíssima era que li feien por els trons. Si tronava s’amagava al meu clatell a sota els cabells i no es movia d’allà, s’adormia i tot.

S’havia fet molt bonic, amb plomes brillants i suaus i ens reconeixíem en els nostres gestos.

Mai no vaig pensar quan duraria… però al cap d’unes tres setmanes, quan el vaig cridar des de la finestra de l’habitació… va venir acompanyat…

Eren dos! Es van aturar a sobre l’ampit de la finestra i jo no sabia quin era el meu, eren idèntics.

Em rodolaven llàgrimes mentre els somreia i els deia adéu i gràcies per venir a presentar-me la parella.

Cap més dia ens vam trobar, però sempre més he guardat aquesta història com un tresor que em diu que l’amor existeix i ho pot tot, per inversemblant que sembli.

(la foto és baixada d’internet)

el DIVINO o contrapàs llarg

Avui al vespre, com cada any pel Dissabte de Rams, interpretaríem “el Divino”, el contrapàs llarg de Sant Vicenç de Torelló.

Aquest any no ho fem perquè estem confinats per culpa del Coronavirus i el trobarem molt a faltar.

Per qui vulgui saber-ne més que entri a aquesta pàgina web que vaig fer fa temps i no en fa tant que vaig actualitzar: WEB DIVINO

No coneixem en el nostre folklore res que li sigui comparable i dubtem que existeixi en cap país una producció tan important del geni popular.

#QuedatACasa

prendre consciència

Prendre consciència d’allò que és essencial. Vet aquí la part positiva, potser, d’aquestes setmanes de confinament, de tantes pèrdues, de tant dolor…

Tots estem un xic superats per la realitat em sembla però hi ha una complicitat de la bona que porta un bri d’esperança.

El nostre planeta ens somriu i ens mostra que si el deixem fer ens retornarà en escreix allò millor que té i que ens és imprescindible, l’aire pur i l’aigua neta. I també els animals que ara es fan seu el tros que els humans no sabíem compartir amb ells.

El que és imprescindible necessitem, res més. Un plat a taula i saber que els nostres estan bé.

Ens agrada també sentir-nos comunitat i sortir al balcó per aplaudir aquells que es juguen la vida per nosaltres.

I no oblidarem mai el que ens ha fet, un altre cop, aquest Estat que tenim en contra. En contra dels independentistes? Nooo, en contra de Catalunya.

Abans del Covid19 no ens sabíem enyorar, no ens sabíem avorrir, no érem conscients de com som i del potencial que tenim.

Sabem que ‘això també passarà’ i quan això passi ens trobarà encara més preparats per la ‘revolució.