a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

COVID19

Hem de seguir cuidant-nos, però mantenint la calma i recordant que no estem en una situació d’emergència.

Seguim cuidant especialment a les persones vulnerables.

Hem de saber que és moment de tenir cura de la salut, prendre el sol, estar a l’aire lliure, buscar l’harmonia de la manera que cada persona trobi per recuperar-nos de moments difícils i del llarg hivern…

Cal mantenir el contacte amb altres persones perquè el vincle produeix substàncies i hormones que ens ajuden a mantenir les defenses en bon estat. Llegir xifres només sobre “casos i casos” que van creixent ens espanta i a més, no es correspon a un augment de la mortalitat, com veiem en el darrer gràfic de l’Ministeri de Sanitat.

Creix perquè ara es fan moltes proves i es detecten a moltes persones amb el virus en una prova.

En la gràfica de 18 d’agost del ministeri de sanitat, la mortalitat es manté en xifres baixíssimes. I d’aquestes, en part són persones que han mort per altres causes, com cada mes, cada any … però donen positiu a la PCR.

Consell per la República

Diu Vicent Partal que estem fent ‘la revolució de les nostres vides’… des que li vaig llegir en un dels seus bons editorials que no m’ho trec del cap.

Tan senzill i tan real alhora.

Avui és dissabte, de 10 del matí a 1 del migdia hem obert la parada de l’ANC_Vic davant de Casa Comella. Fa 8 anys que tinc els dissabtes compromesos i allà estem, acalorats a l’estiu i congelats a l’hivern. Ja sabeu que a Vic ‘nou mesos d’hivern i tres d’infern’!

Ens cuidem uns als altres i si algú no hi pot ser ho cobrim amb bona disposició, això és el millor. Som bons companys amb l’objectiu comú de la independència.

Però la parada només és una de les tantes activitats, no parem mai.

Aquests dies sembla que s’obre una escletxa, el Consell per la República comença a ser efectiu i això val molt la pena.

Tindrem, ja a partir d’avui, la identitat digital com a ciutadans de la República Catalana!

Si us plau: UNEIX-T’HI!

Carme’s :)

Quan érem adolescents jo vaig escriure un ‘poema’ i la Carme hi va posar música.

No és que sigui molt bo però té l’esperit del moment i aquí quedarà registrat. Més endavant afegiré la partitura 😉

Aquí estem, nosaltres amb la guitarra, de llavors i d’ara! I que duri!

AMIGA

La vaig conèixer un 22 de maig

i amb ella es va fer l’aurora d’un nou dia.

Ella és per fora

senzilla i alegre

i per dins té l’esperit d’una gavina.

Sap que el vegetar

no és el més important

i ara aprèn a volar.

Jo estimo aquesta gavina

que prova d’aixecar el vol cada dia.

Sí, estimo aquesta gavina

que en acabar el dia

n’hi ha hagut molts que han aconseguit

que tampoc volés lliure.

Aκρωτήριο Σούνιο (Cap Súnion)

El temple del deu Posidó a Súnion. Un lloc per anar!

Estic fent llista 😉

“Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.”
_ Carles Riba

 

Debat de Vilaweb amb el MHP Puigdemont

Gràcies pel debat Vilaweb, gràcies president Puigdemont.

La penúltima pregunta al president ha sigut ‘la meva’ i deia:

“Aquest ‘preparem-nos’ que ens vau dir a Perpinyà… el podeu concretar una mica més?”

I a mena de resum i interpretació de la resposta seria això:

  • preparem-nos per com ho hem de fer per guanyar quan ens trobem davant ‘la pared’ de l’estat espanyol.
  • aprendre les lliçons de l’1 d’octubre del 2017 i conèixer del tot les nostres fortaleses i les debilitats de l’adversari
  • anar més enllà de la política parlamentària
  • comptar amb la societat civil
  • treballar al marge també de les institucions autonòmiques
  • treballar-ho fora de Catalunya (Consell per la República)
  • també des de l’interior, cadascú en el seu àmbit fer tot el que puguem perquè no tenim altra destinació que l’estat independent.

#Verdaguer175

Vaig tenir l’honor de ser una de les veus que van conformar el projecte ‘Canigó 125 veus’.

El 2011 es commemoraven els 125 anys de la primera edició de Canigó de Jacint Verdaguer (1886). Un llibre que ha esdevingut símbol de la nostra cultura i forma part de l’imaginari col·lectiu dels catalans del nord i del sud de la serralada pirinenca.

Avui que fa 175 anys del naixement del Poeta aprofito aquest fragment per fer homenatge a qui ens va salvar la llengua i la dignitat com a poble.

25 anys de Vilaweb

Per molts anys VILAWEB!

M’he emocionat de veure’m parlant d’aquest bloc al recull dels ’50 vídeos més curiosos de Vilaweb’ del 2014.

L’aniversari del Blocs de VilaWeb. El 2014 els Blocs de VilaWeb van fer deu anys. Per celebrar-ho vam fer aquest reportatge parlant amb la gent que hi ha darrere d’aquests escrits.

Llavors, com ara, tots els blocaires manifestàvem l’orgull de ser-ho.

Una abraçada per tots ells i elles que han esdevingut gent de casa.

És cert que la immediatesa de twitter, en el meu cas, m’havia allunyat d’aquest ‘racó de paraigua’ del bloc i era més fàcil de piular ‘a cop calent’ que de fer una entrada al bloc.

Però mira, el confinament m’ha fet interioritzar la vida i escoltar millor el silenci i m’ha retornat el temps i el plaer d’escriure quan tinc un estímul per compartir.

Gràcies Vicent i Assumpció i tota la comunitat de Vilaweb per persistir amb solidesa, convicció i esperança.

Guanyarem!

sóc ANC

Cridem

Tots els catalans i catalanes, siguin quins siguin l’origen i l’adscripció política o ideològica de cadascú, a incorporar-se al procés per a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, primer pas per a forjar una nació lliure, justa i avançada.

_Barcelona, Palau de Congressos, 30 d’abril de 2011

Jo hi era al Palau de Congressos aquell 30 d’abril de 2011, em va entusiasmar la idea de treballar per la independència de manera aliena als partits polítics.

És que el 2010 havia estat candidata al Parlament de Catalunya per “SÍ” Solidaritat Catalana per la Independència i l’experiència em va desolar…

De tot se n’aprèn diuen i així va ser. La força del 13D a Osona em va il·lusionar tant que no vaig dubtar de dir sí a SÍ.

No ho sabia, i ho vaig aprendre llavors, que els partits (per això es diuen partits) mai són sencers! Mai no havia sigut de cap partit, havia votat sempre, però els havia vist de lluny i prou!

Ara tampoc sóc de cap partit, només sóc de l’ANC, de la Territorial de Vic des del primer dia també i, conjuntament amb un grup de gent fantàstica, lluitem cada dia per “forjar una nació lliure, justa i avançada”.

Feu-vos socis de l’Assemblea Nacional Catalana perquè:

“Quan les aranyes uneixen llurs teles poden capturar el lleó” (Dita etíop)

el maig a la plana de Vic

És una sort contemplar l’entrada del temps clar des de dalt d’un dels turons de la nostra plana.

No hi ha un altre mes més bell i acolorit. Tots els colors del verd omplen la geometria dels camps i de tant en tant el groc rabiós de la colza els fa de contrapunt.

La piuladissa de les orenetes esbojarrades i els capvespres amb les melodies de les merles, els tudons, les tórtores,  les mallerengues, els rossinyols, els falciots, els abellerols, els tords, els gafarrons, els puputs i no m’oblido dels pardals! Acompanyen aquesta olor vital del renaixement.

Sí, escric confinada, però ho guardo a la memòria.

Coratge!

Aixequem-nos!

Aquests dies de confinament, la nostra vida està farcida de moments dedicats a repassar coses ja vistes o escoltades o, si més no, sentides.

Tot el que hem fet i compartit ens ha de fer forts per aquest embat final que voldríem ben a prop.

Ens hem d’alliberar dels qui potinegen les nostres vides i les nostres morts.

Ho deia el Pare Miquel Estradé. ‘Hem de tenir el coratge de no renegar en moments de foscor d’allò que vam veure clar en moments de llum’.

Som-hi!

la Plaça de Vic

Les persones que vivim a Vic també estem enamorades de la Plaça Major. Aquests dies de confinament la trobo a faltar.

Avui hi he passat i he vist que amb la pluja era diferent, era més ‘lluenta’. La mullena apuja els colors i li esqueia d’allò més bé.

Aquests dies de confinament també penso molt en les petites coses. ‘Un poc em fa mal i un poc em fascina’.

Sense el soroll de la pressa m’adono que el més important és que la meva amiga es curi i poder fer juntes, unes quantes voltes per ‘Plaça’.

 

el PARDAL

Aquesta és una història real, una història d’amor.

Jo vivia a Puig-l’agulla, tenia uns 15 anys i era un diumenge de primavera al migdia. Una colla de jovent, més grans que jo, es van asseure a la taula de l’entrada per fer el vermut.

Des de darrera el taulell em vaig adonar que n’hi havia un que duia a les mans un pardal novell i que hi jugava com si fos una piloteta.

Vaig anar cap a ell i li vaig dir que me’l donés, que jo sabia de quin arbre havia caigut i que el tornaria al niu. Això, com deveu saber, era impossible! Però ell no ho sabia o no li importava massa.

Me’l va donar i jo vaig córrer a deixar-lo a dalt a la pallissa a dins d’un bugader on hi teníem el pinso dels conills.

Vaig baixar un altre cop a posar-me darrera la barra i preparar-me perquè ja quasi era l’hora de servir els dinars.

De seguida que vaig poder vaig córrer a cuidar-me del pardal. Primer calia que sobrevisqués i després que creixés. Era petit i encara amb poca ploma però de seguida va empassar-se el que li peixia que bàsicament eren molles de pa sucades amb aigua.

Vam compartir habitació fins el dia que va marxar. Anava creixent i ja menjava pinyons que li agradaven molt. Només les primeres dues nits dormia a dins d’una capsa de sabates i em despertava quan es feia clar amb la seva piuladissa demanat l’esmorzar.

De seguida es va anar fent valent i a les nits dormia a sobre el finestró.

De dies, mentre no sabia volar, se’ls passava a l’ampit de la finestra on li havia muntat una plata amb sorra i una altra amb aigua i esgarrapava i es banyava i ja feia voladetes curtes per dins del meu quarto.

I ara ve el dia més apassionant de tots, va ser el diumenge següent.

Jo vaig marxar al matí fins a Vilalleons, a missa em sembla, no hi podia faltar perquè feia d’escolà.

Quan vaig tornar em vaig espantar. Ell no era a l’habitació! Havia volat fins el castanyer de davant de casa i piulava desesperat perquè estava espantat.

La plaça de Puig-l’agulla estava plena de gent entre els que havien acabat l’esmorzar de forquilla i els que ja arribaven per dinar.

Jo em vaig posar a sota l’arbre i el vaig cridar aixecant el braç: Pitxi, pitxi, pitxi, baixa!

La gent em mirava amb incredulitat total. Com pretenia de fer baixar un pardal de dalt d’un arbre!?

Doncs va baixar!

Se’m va posar a sobre el cap com va fer sempre des d’aquell dia i el vaig tornar cap a dalt. Amb un posat triomfal vaig passar entremig dels bocabadats que se’n feien creus.

Ell feia ben bé la seva. Anava i venia des de l’habitació a la teulada o a les alzines del davant però sempre tornava. De vegades entrava per la finestra de la cuina i es posava a sobre el cap del primer que trobava. Tothom l’estimava.

Jo sortia i el cridava, ell em responia i baixava d’allà on fos i estàvem una estona jugant a caçar mosques que li encantaven. Es posava a sobre el meu dit índex i jo l’acostava als vidres del balcó de dalt la sala i l’ajudava a picar mitja dotzena de mosques per dinar.

Una cosa divertidíssima era que li feien por els trons. Si tronava s’amagava al meu clatell a sota els cabells i no es movia d’allà, s’adormia i tot.

S’havia fet molt bonic, amb plomes brillants i suaus i ens reconeixíem en els nostres gestos.

Mai no vaig pensar quan duraria… però al cap d’unes tres setmanes, quan el vaig cridar des de la finestra de l’habitació… va venir acompanyat…

Eren dos! Es van aturar a sobre l’ampit de la finestra i jo no sabia quin era el meu, eren idèntics.

Em rodolaven llàgrimes mentre els somreia i els deia adéu i gràcies per venir a presentar-me la parella.

Cap més dia ens vam trobar, però sempre més he guardat aquesta història com un tresor que em diu que l’amor existeix i ho pot tot, per inversemblant que sembli.

(la foto és baixada d’internet)

el DIVINO o contrapàs llarg

Avui al vespre, com cada any pel Dissabte de Rams, interpretaríem “el Divino”, el contrapàs llarg de Sant Vicenç de Torelló.

Aquest any no ho fem perquè estem confinats per culpa del Coronavirus i el trobarem molt a faltar.

Per qui vulgui saber-ne més que entri a aquesta pàgina web que vaig fer fa temps i no en fa tant que vaig actualitzar: WEB DIVINO

No coneixem en el nostre folklore res que li sigui comparable i dubtem que existeixi en cap país una producció tan important del geni popular.

#QuedatACasa

prendre consciència

Prendre consciència d’allò que és essencial. Vet aquí la part positiva, potser, d’aquestes setmanes de confinament, de tantes pèrdues, de tant dolor…

Tots estem un xic superats per la realitat em sembla però hi ha una complicitat de la bona que porta un bri d’esperança.

El nostre planeta ens somriu i ens mostra que si el deixem fer ens retornarà en escreix allò millor que té i que ens és imprescindible, l’aire pur i l’aigua neta. I també els animals que ara es fan seu el tros que els humans no sabíem compartir amb ells.

El que és imprescindible necessitem, res més. Un plat a taula i saber que els nostres estan bé.

Ens agrada també sentir-nos comunitat i sortir al balcó per aplaudir aquells que es juguen la vida per nosaltres.

I no oblidarem mai el que ens ha fet, un altre cop, aquest Estat que tenim en contra. En contra dels independentistes només? Nooo, en contra de Catalunya.

Abans del Covid19 no ens sabíem enyorar, no ens sabíem avorrir, no érem conscients de com som i del potencial que tenim.

Sabem que ‘això també passarà’ i quan això passi ens trobarà encara més preparats per a la ‘revolució.

confinats, 13è dia pel “coronavirus”

salutacions! escric perquè #JoEmQuedoACasa

És hora de retrobar-se amb aquest bloc, és hora de tornar a escriure.

Hi ha una pandèmia i tothom fem tot allò que podem per vèncer-la.

El govern de Catalunya amb el MHP Quim Torra al davant intenta tancar fronteres ja fa més d’una setmana però l’Estat, acostumat a escanyar-nos, ho impedeix.

De petita, a Puig-l’agulla, vam estar confinats per una nevada d’aquelles d’un metre de neu. En tinc un bon record. Els pares, com sempre, ens transmetien aquella serenitat de la bona gent de pagès, no vaig trobar a faltar res. I el millor va ser que vaig aprendre a jugar al ‘subhastat’ i em va apassionar. Ja m’ho deia el papa textualment: “si fossis un vailet no te n’ensenyaria”. En aquells temps i d’on venien els pares (de Montdois ell i del Molí de Querós ella) els feia por perquè veien que hi havia homes que havien perdut el que tenien per culpa del joc.

El que em fa estar amb ànsia aquests dies és no poder abraçar i donar ànims a la gent que pateix alguna malaltia i el confinament i la por d’agafar aquest virus els manté incomunicats.

Dedico aquest escrit a la meva estimada amiga Dolors i com per ella també a tothom perquè tingui una prompta recuperació.

Això sortirà bé i nosaltres i el país renaixerem.

Cuideu-vos!