Arxiu mensual: octubre de 2011

tocat per la tramuntana

Respecto en Gerard Quintana, tinc clar que ell no és l'”enemic”, però no entenc que no sigui capaç d’estimar la nostra llengua.

No entenc que no vulgui que els seus fills siguin catalans. No entenc que els negui l’oportunitat d’arrelar-se al país.

Crec que s’equivoca, ho sap i no és capaç de canviar-ho. Crec que no és un bon pare i també ho sap i no vol canviar-ho per no perdre la seva pròpia “llibertat” que ell l’entén com absència de compromís.

Tot plegat un xic penós, oi?

el darrer estiu

La vida ens va obsequiar amb un mes de juliol plenament compartit.
Vos vau tornar a dormir a casa vostra i jo m’hi quedava per fer-vos companyia. A casa fèiem obres i va ser la millor solució.

Era l’estiu del 2005, jo feia el curs de direcció. El mes de juliol era el meu primer mes de directora i llegia la il·lusió que us feia en els vostres ulls.
Sé el que pensàveu: jo que no vaig poder anar mai a estudi i ara tinc les dues filles i els dos gendres mestres.

Els matins jo treballava a l’escola o bé baixava a Barcelona. Tornava tard i sopàvem tots plegats, vos marxàveu abans cap a casa vostra mentre jo estava per casa feinejant una mica més.
Quan arribava a Senferm m’esperàveu amb una plata de fruita, cada dia diferent i ens la menjàvem a fora el jardí prenent la fresca.

Mai oblidaré aquests instants de placidesa i de calidesa.
Vau ser el meu pare fins el darrer dia, avui fa sis anys, i encara en servo el record i l’emoció.

la tardor va per dins

9 d’octubre ja i les calorades del migdia que no reculen.
Fa un mes que els nens i nenes han començat l’escola i sembla que sigui el mes de juny. Tornen del pati acalorats, suats i assedegats.
Però encara que no ho sembli la tardor fa el seu efecte. Les fulles s’aguanten per un fil i si bufa un bufarut s’arremolinen i ballen una dansa.
A les persones, la tardor ens porta una necessitat de mirar el que esdevé a fora però des de dins.
Aquest vespre he estat escoltant el discurs de Steve Jobs a la Universitat de Stanford i també el pregó del periodista i lingüista Joaquim Maria Puyal.
He après lliçons de vida amb cadascun d’ells. Quanta gent bona i alhora bona gent que hi ha! En Puyal, en Margarit, en Broggi, en Miquel Calçada, la Teresa Forcades…
Enyorarem Jobs.
Però hi ha aquesta gent bona i bona gent que ens durà fins el final. Ens durà fins a la victòria.
Feliç tardor a tothom 🙂

ARA

‘Ara’ ja no podem dir aquesta paraula sense veure el bon diari de Carles Capdevila.

Ara qualsevol llibre o programa d’autoajuda et mira de ficar al cap ‘el poder del ara’.

Certament, viure el present és la recepta per ser feliç i també per ser desgraciat segons el que succeeixi.

Però en general, fora de moments tràgics o de moments màgics, ets tu qui governes amb el teu pensament l’estat d’ànim present.

Per això m’ha fascinat aquesta imatge treta del twitter d’Eva Piquer, un rellotge on cada hora et diu que és ARA.

Fantàstic!