Arxiu mensual: agost de 2011

Ho volem tot President Heribert Barrera

I

quan ho tinguem

em recordaré de vos.

Gràcies!

L’Heribert no ambiciona

la política xarona.

S’ha jugat i ara abandona

un càrrec dut amb encert

i amb què salvà la figura

d’aqueixa legislatura

prou trista, sempre disert.
 

L’Heribert diu el que pensa,

l’Heribert diu el que és cert

i per això no pot vèncer,

l’Heribert,

que aquí guanya

aquell qui enganya.

La veritat sempre perd

perquè els bàndols que remenen

les cireres i les claus

ningú no sap quan despenen

per ensibornar els babaus.

Se les prometen felices

els mandarins, fet i fet,

però pregunto, discret:

d’on deuen sortir les misses?

¿D’algun pressupost secret

que al Planell han estrafet?

Mes vegem el que ara passa:

Catalunya és una massa

de gent pobra, molta, massa,

i de rics lladres o rucs.

Una mena d’argamassa

d’il·lusos i de porucs,

d’illetrats de tota classe…

i obiols, serres i llucs

i altres tifes malastrucs!

Avui és una barreja

el país, aquest país

de color tirant a gris:

la multitud que coixeja

i la quadrilla que urpeja

i és feliç!

Però un cop cada vegada

la ramada,

els qui són més,

van sortint de llurs cofurnes

i després

entaforen dins les urnes

uns papers

que ni saben d’on els vénen

ni on els porten; no els entenen

ni mirant-los al revés.

Mes abans

una banda de firaires,

xarlatans

més que xerraires

que ben poca cosa valen

botiflers o forasters—,

els confonen i atabalen

amb discursos

plens d’insults i de recursos

mentiders.

D’aquests munts d’homes i dones

molts i moltes bons i bones—,

del país, en vol fer un poble,

l’Heribert,

ànima noble,

obstinat tant com expert.

L’Heribert sense barreres,

sense enteses poc sinceres

i tal volta potineres—

tostemps lliure, clar i despert.

Puix l’Heribert no claudica

però sap de transigir

quan el cas ho justifica

i amb l’afany d’omplir la pica

avança de mica en mica,

assenyat, pel bon camí.

Per això diu el que pensa,

per això intenta convèncer,

per això clama el que és cert

com Joan en el desert…

Endreça

Que l’atzar l’afavoreixi,

que un bon déu el protegeixi,

l’Heribert!

Per aquella Catalunya,

ai, germans, encara llunya,

si més no d’avenir incert,

que somia

nit i dia

però sempre ben despert

L’HERIBERT.

(la foto és un clavell de Boí i la va fer la Salut Vilaró. El poema de Pere quart me l’ha enviat en Celdoni Fonoll)

Banya d’Àfrica

Els meus pares m’explicaven que al
poble de Querós, encara que hi havia molta distància entre les
cases veïnes, si hi havia un malalt o una necessitat
tothom es mobilitzava.

Se’ls hi negaven els ulls quan ens
explicaven com aquell dia, que sense haver demanat ajuda, van trobar,
a punta de clar, més segadors disposats a donar un cop de mà (o de
falç en aquest cas) que quarteres per segar.

Passaven gana a la postguerra però el
Molí de Querós no va deixar mai de molinar.

La meva padrina, vídua i amb cinc
fills, no demanava res més que un parell d’embostes de farina per
cada sac de duien a molinar.

I quan passaven els Maquis -que els
coneixien d’una hora lluny perquè sempre anaven de tres en tres- els
feia una bona olla de farro i au! A travessar el pont de Querós i
camí enllà.

Diu que un dia els guàrdia civils
volien carregar-se a tots els Maquis que corrien pel cor de les
Guilleries i van preparar un metralladora al cap del pont. Però
resulta que es van adormir i els Maquis van passar i es van endur la
metralladora i tot.

Els meus tiets m’han explicat aquests
relats perquè ens ho han demanat per fer un article sobre pobles
perduts com Querós. He tornat a xalar de valent amb aquestes
converses tan autèntiques i tan inversemblants alhora.

Eren uns temps durs, no hi havia menjar
però les persones s’ajudaven i s’intercanviaven els productes de
primera necessitat.

Com ho hem de fer ara? Hem desaprès
l’habit d’ocupar-nos dels nostres veïns?

És un crim que deixem morir tants
infants a ‘la banya d’Àfrica’,

Aquest matí llegia un ‘tuit’ d’en
Bozzo que deia textualment: “Les tropes internacionals han de fotre
el camp ja! De Líbia, Iraq, Afganistan i altres indrets on fan el
paperina. Això sí que és estalvi
!”

Res no és creïble si permets que mori
de gana una persona com tu.

Encara que passa allò que ‘si mor una
persona és una tragèdia i si són trenta mil és estadística’ ho
hem de rebatre, no ens ho hem d’empassar.

Qui vulgui dirigir un país que exposi
què farà per eradicar la fam al món, tot el demés és secundari.

I cadascú de nosaltres estiguem a
l’aguait per si hi ha algun veí que necessita una tassa de brou o
una embosta de farina…

L’ésser humà va néixer a l’Àfrica,
ja és hora que hi reneixi la humanitat.