Arxiu mensual: maig de 2011

Wembley

Avui el meupaís petitjuga a Wembley.

Gràcies Pep

Quin goig poder gaudir d’aquest equip extraordinari que no té por de ser autèntic i que no li fa vergonya saber-se diferent.

Aquest equip encomana a milers de persones una manera de fer i una manera de ser.
L’entrenador ha buscat allò que és essencial i n’ha fet un compromís.
Quin geni en Guardiola! 
El veig una persona sàvia. Sap llegir el món, sap interpretar-lo i procura transformar-lo. 
És un mestre. Com aquell qui no fa res, ens va afaiçonant una actitud que ens fa més lliures i més dignes. 

I avui tornem a ser a Wembley. Quins records!
Quan no feia gaire que havíem guanyat la primera copa d’Europa, vam fer una trobada familiar de la família Bardolet.
Et tiet, que llavors era Abat de Montserrat, va fer la missa pertinent amb tota la familiada i quan va alçar el calze per la consagració, en Joel, que llavors tenia 4 anys, va cridar: la copa d’Europa!
Avui serà a Itàlia quan aixequem (si Déu vol) la quarta champions. Ho celebrarà a Monopoli i ens trucarem per compartir l’alegria.
Però igualment tindrem la casa plena de parents i amics. Som una casa on les dones també som futboleres. Farem festa grossa perquè en moments així i malgrat que tens alguna fiblada d’enyor, sents el goig de viure i compartir.

Endavant doncs!
Felicitats a tots els culers.
I com diu el mestre Guardiola, que la pilota voli.
Me’n vaig a comprar la xocolata al Bruni i la coca a Folgueroles!
Visca el Barça i visca Catalunya lliure! 

“Mestres d’Osona, 30 anys després” el llibre!

Vet aquí el nostre llibre de ‘Relats de la primera promoció’.
És el testimoni de trenta anys de vida i obra de les mestres i els mestres de la primera fornada.

A finals de curs passat, una colla d’agosarats i somiadors vàrem començar a posar fil a l’agulla per bastir aquest projecte. I ahir, a l’aula magna de la UVIC, vam tenir el goig de presentar aquest llibre.

Va ser una festa magnífica de retrobaments i d’emocions. Però també va ser la constatació que persistirem per aconseguir tots i cadascun dels ideals que la llavor de la primera Escola de Mestres ens va encomanar.

Tot va comenár a principis d’estiu passat. El primer mail que vam escampar começava dient això:

Col·legues de la 1a promoció de mestres de la UVIC:
Han passat 30 anys d’ençà que vàrem sortir de l’ou; és a dir: portem ja 30 anys per aquests mons de Déu de l’educació; 30 anys que vàrem estrenar-nos i, guaita, com si res, amb els mateixos ànims i els mateixos anhels de sempre. Oi? (…)

De mica en mica i a força d’insistir i empaitar a tothom qui tenia una pista de companys ‘perduts’ hem arribat a port i n’estem molt orgullosos.

Jo dedico aquest apunt especialment al professor Josep Tió que em va ensenyar a estimar la nostra llengua i que em consta que passa de tant en tant per aquí i també al company mestre Pep Bas (l’altre noi més maco de magisteri ;). Sense tu Pep, no hagués estat possible.

I ara si cliqueu “vull llegir la resta de l’article” podreu llegir el meu relat.

I PER MOLTS ANYS!!

Vet aquí el meu relat:

Evolució de la vida professional

Vaig començar a fer de mestra el gener
del 1981. El meu destí va ser Castellterçol.

Va ser una casualitat. L’Encarna G. em
va demanar si la podia acompanyar perquè l’havien cridada per ocupar una plaça
de substitució i vam anar totes dues a Barcelona. Quan li van dir que havia
d’anar a Castellterçol ella es va desdir i jo vaig dir “si vols, jo hi aniré” i així
va ser com vaig entrar a l’escola pública. Com que el 23F no ho va impedir, encara hi sóc ara.

A l’escola de Castellterçol substituïa
a una monja que era la tutora de 7è i feia religió a 6è, 7è i 8è. Vaig passar
un apuro quan els de 8è em deien si sabia els Manaments de la llei de Déu. Me’n vaig
sortir, els hi vaig escriure tots 10 a la pissarra!

Després de l’Escola Ramona Calvet de
Castellterçol vaig agafar una altra substitució al Puig-Agut de Manlleu,
des del març fins acabar el curs. Feia la substitució a un 1r i anava de bòlit.
Hi havia el famós Don Manolo. El Piug-Agut era molt gran i jo estava molt perduda. Els
migdies els mestres desapareixien tots i jo que em quedava a arreglar la classe em
vaig trobar tancada a dins sense claus.

Tampoc no podia accedir als despatxos
perquè estava tot tancat. Sentia el telefon que trucava perquè la meva amiga Carme
m’esperava per dinar a casa seva, abans no hi havia mòbils!

Total, que vaig aconseguir obrir una
finestra i baixar per la canalera de l’aigua i alliberar-me. Em pensava que no ho
havia vist ningú però a la tarda un dels meus ‘angelets’ em va dir “senyorita, tu
eres el hombre araña eh?!”.

El curs 1981-1982 ja el vaig començar
com a interina a l’Escola Graduada Mixta de Seva. Llavors érem dues mestres a
l’escola, l’Anna Mª que tenia els de 1r i 2n i jo els de 3r, 4t i 5è. Vaig ser mestra a
Seva fins el juny de 1987.

Va ser un època meravellosa. Amb els
meus nens ens vam inventar la revista “L’Elefant Blau”. Treballàvem per
equips: cònica, text lliure, entrevistes, passatemps… etc. Fèiem anar el
ciclostil i l’editàvem per tothom.

Era l’Escola amb sentit on tothom era
protagonista.

Rebíem sovint la visita del nostre
estimat Xesco Boix i algunes tardes venia a jugar a futbol l’Àlex Crivillé perquè era
el cosí d’en Carles. Fèiem els Jocs Florals amb tota solemnitat i muntàvem unes
exposicions de treballs plàstics que s’ho valien i que van marcar una època.

Això del nom de la nostra revista,
l’Elefant Blau, venia d’un conte que vam llegir al Cavall Fort o al Tretzevents i ens va
inspirar per posar aquest nom a la nostra revista. No sé per què en Laporta
se’ns el va copiar per fer més tard el seu grup d’oposició a Núñez.

A Seva i guardo bells records i també
hi ha quedat el dibuix que és el segell de l’Escola. El va fer la meva amiga Miqui
M. Solà. Vam escollir el nom per l’escola entre tots els mestres i va guanyar
Farigola, per tant li vaig demanar a la Miqui si podia dibuixar un nen que va a l’escola
amb una branca de farigola i així ha quedat i aquí ho deixo escrit perquè potser
ningú ho recorda. A mi m’agradava més el nom de Guerau de Liost per una escola a la
falda del Montseny però no va prosperar.

Estant a Seva vam aconseguir que
l’escola arribés fins a vuitè al poble, ens vam ajuntar amb Balenyà Estació i a baix
hi fèiem P4 i P5 i 3r, 4t i 5è i a dalt a Seva amb dos edificis, un 1r i 2n i al mig
del poble 6è, 7è i 8è. Tota una epopeia que més tard la reforma ha tornat a desmuntar.

Jo vaig anar a fer de mestra a Balenya
i també vam batejar l’Escola amb el nom de Basseroles però aquí no vaig pas
encarregar el logo. Setmanalment pujava a dalt a Seva i feia la música dels grans per
substituir en Pep Bofill que era el director.

Guardo un bell record dels anys a
l’Escola de Seva i moltes persones amigues.

Essent mestra de seva em vaig casar amb
en Sebastià i vam tenir la nostra filla Judit. L’any que ens vam casar, el
1983, vaig aprovar les oposicions gràcies a la insistència i a la paciència de la
meva amiga Dolors Masferrer.

El 1987, embarassada d’en Joel, vaig
decidir canviar d’escola i vaig posar Gurb com a primera opció i Santa Eugènia
de Berga com a segona.

Em va tocar Santa Eugènia i em vaig
incorporar a aquesta escola per fer de tutora de 5è i també feia el castellà de 6è
i 7è.

El curs següent vaig passar a Cicle
Inicial, després vaig estar cinc cursos de parvulista, més tard, el 1998, vaig
pujar a Cicle Mitja i ara ja fa cinc cursos que no tinc tutoria perquè sóc la directora
de l’Escola Jacint Verdaguer de Santa Eugènia de Berga des del curs 2005 – 2006.

Vells i bells anhels: De quina
manera s’han acomplert.

La meva feina de mestra és i ha estat
a l’altura de les expectatives. Els nens i nenes d’avui a Santa Eugènia són ben
iguals als que vaig trobar-me al meu primer destí.

Ells ho esperen tot de tu i s’emocionen
amb el que a tu t’emociona i els encanta compartir el fer i desfer de cada dia amb aquest
adult que és tan important a les seves vides sense ser de la família.

Avui, com fa 29 anys, em poso davant
dels alumnes amb les meves propostes, els miro als ulls i els escolto. Per una estona
aquells ’23’ nens i nenes i jo construïm alguna cosa important.

Hi ha dies que no surt bé, que no en
sé prou. Però la majoria d’estones de classe són espais d’aprenentatge compartit que em
fan sentir bé amb mi mateixa i em reconcilien amb allò que és essencial.

Ara que està tant de moda això de
‘viure el present’ (o el poder de l’ara), jo aconsello fer de mestre, és la millor medecina per
baixar-te a la realitat i treure les cabòries.

Com hem anat canviant (o no) amb
el anys la nostra pròpia pràctica educativa diària.

Els anys m’han ajudat a saber que
tothom té qualitats. Diuen que la maduresa és una forma de felicitat, jo ho crec i ho
aprofito.

He après a no enfadar-me amb els
companys i companyes mestres.

He viscut situacions força compromeses
i n’he tret la lliçó de que no val la pena ‘emprenyar-se’.

Els anys també ajuden a perdre la por.
M’he fet valenta i això m’ajuda a gestionar els conflictes que inevitablement es
presenten i s’han de solucionar.

Què ens queda per fer… Somnis.

I el somni que em queda per fer és
situar l’Escola i l’educació en el lloc que es mereix.

Això ho hem d’aconseguir entre tots.

Nosaltres els mestres, podem fer que
l’Escola canvií el món.

Hem de deixar d’estar amagats. Si
nosaltres no apugem el llistó no ho farà ningú.

Hi ha massa renúncies i poca empenta.

Aquests mestres de la primera promoció
encara som a temps de trencar esquemes tronats i fer la revolució.

Catalunya és a punt de ser un Estat
lliure dins d’Europa. Posem-hi l’educació com abandera.

És possible, junts ho podem fer
possible si ho volem.

Un record de l’època
d’estudiants.

El meu record de l’època d’estudiants
és la d’un noi que em cantava so qui so.

Junts hem construït una família on la
música ens ha marcat el compàs.

Amb en Sebastià hem tingut dos fills
que ara són extraordinaris violinistes, la Judit i en Joel.

el meu ‘país petit’

Dimarts vaig sentir Pep Guardiola en directe citant Llach i em va emocionar.

Avui he sentit Lluís Llach al Palau de Congressos, hem engegat
la Conferència Nacional per l’estat propi.

M’he emocionat també cantant plegats l’Abril ’74.

He respirat a fons, buuffff! Guardiola tenia raó (com sempre). Ens tornem a aixecar.

A mi m’ha costat assistir-hi, estava saturada i decepcionada de tantes martingales, trampes, enganys, fraus, estratagemes i paranys que he vist i patit en el meu curt pas per la política.

Però ja torno a estar il·lusionada, vull participar en aquest procés de la conquesta de la llibertat col·lectiva perquè ‘l’única ruta amb un horitzó lluminós és la independència’.

El meu país petit és bonic i ple de persones capaces de construir un futur generós.

Fixeu-vos en la foto que adjunto a aquest apunt. És d’ahir al capvespre a l’Atlàntida de Vic. Van ser 472 nens i nenes cantant, són de totes les escoles de Vic (de 4t i 5è d’EP).

El magnífic auditori estrenat ara fa un any, es va omplir de gom a gom de pares i mares d’aquí o d’allà però units i arrelats per la música i les veus blanques dels seus fills.

La Cantata per la Pau, l’Assemblea per l’estat propi, el Barça de Guardiola… tot engrandeix el nostre estimat país.

Avui he vist que hi ha 175 raons de pes per l’estat propi.

Ja ho deia Jaume Collell (El canonge Collel, Vigatà il·lustre 1846 – 1932)

No capteu el dret de viure,

dret que no es compra ni es ven;

poble que mereix ser lliure,

si no li ho donen, s’ho pren.