Arxiu mensual: octubre de 2010

No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.



El lipdub per la independència que es va enregistrar a Vic el 24 d’octubre, ha aconseguit batre el rècord mundial de participants, acreditat per la World Records Academy:
ni més ni menys que 5.771 persones. En aquesta ocasió, els
organitzadors també han optat per la cançó ‘La flama’ d’Obrint Pas, i el
vídeo, rodat pels carrers del centre de la capital osonenca mostra les
tradicions més destacades del nostre país.

 

Hi apareixen
castellers, bastoners, balls de sardanes, grallers i flabiolaires,
falconers, jugadors d’hoquei, capgrossos, i sobretot, moltes estelades;
un muntatge que resulta un cant més per la independència.

caçar bolets

Avui he anat a caçar bolets.
N’hem trobat pocs.
Molts eren dolents. Pebrassos, Llores, Bolets de soca, Pinenques bordes, Mataparents, Farineres bordes…
Dels bons teníem: Quatre Pinenques, un parell de Rovellons, un grapat de Rossinyols de pi, mitja dotzena de Cames de perdiu, tres Fredolics que nosaltres en diem Fredelucs, set o vuit Rossinyols i unes quantes Trompetes de la mort.

El senglar hi havia passat abans i altres boletaires també.

Però és igual, només el fet de caminar pel bosc ja s’ho val.
Feia un matí lluminós, amb un cel blavíssim. Les olors, els sons i els colors de tardor units amb la calidesa de l’aire et feien sentir en harmonia.

De bolets ja en trobarem la setmana vinent!

willkommen Joel

És un bon títol.

El 9nou han tingut la gentilesa d’encapçalar així la notícia que parla del concert d’en Joel i l’Antònia de dijous passat a la sala petita de l’Atlàntida. Un gest molt maco. Gràcies!

Sempre m’ha agradat això de donar la benvinguda a la gent que arriba o que torna a casa.
Ja m’agrada la paraula en si, és llarga i per tant tens temps per acompanyar-la amb un gest d’expressió tranquil i amable.

El concert de dijous va ser preciós. La sonata número 2 per a violí i piano de Schumann va ser magistral.
És música, és excel·lència, és interpretació i passió per aquest art.

Enhorabona Joel i Antònia i BENVINGUTS a casa.

Solidaritat Catalana per la Independència Vall del Ges

Si fa un mes i mig, (vaig presentar la
candidatura el 26 d’agost), m’haguessin dit que avui seria aquí, al
costat de l’Alfons i l’Emili, presidint l’acte de presentació de
Solidaritat Catalana per la Independència Vall del Ges, no m’ho
hauria pas cregut.

Però aquí estic.

Dels 135 candidats
que vam sortir escollits a les primàries de SI, estic al número 35.

Per tant tindré escó segur!

Sóc avui aquí per les dues raons que
em van fer presentar candidatura. Perquè crec fermament que farem
una Catalunya lliure i sobirana i perquè em comprometo i em sento capaç de
treballar de valent per aconseguir-ho.

I com ho hem de fer? Doncs junts que sempre és molt
millor.

La causa de la llibertat de Catalunya
es mereix un esforç de generositat per part de tothom.

Des de baix, des dels ‘militants’ de
base, ens toca la feina de fer pinya i anar tots a la una. Hauríem
d’aparcar els recels i les enveges i treballar incansablement, amb
paciència i amb molt bon humor.

I des de dalt?

Des de dalt han de fer el mateix. Però
als nostres líders els exigim encara més responsabilitat.

El poble de Catalunya els demana la
unitat de les forces independentistes. La gent voldria líders
capaços d’arribar a acords.

Si anem junts generarem més il·lusió
i alhora evitarem que el vot es dispersi o es perdi.

Us en recordeu de la pregunta dels
referèndums sobre la independència?

‘Està d’acord que Catalunya esdevingui
un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la
Unió Europea?’

Tots estem d’acord en això, oi?

I ja no volem esperar més, volem que
sigui, com diu el nostre cap de llista Jan Laporta, aquesta tardor,
abans de Nadal.

Avui és 9 d’octubre, diada del País
Valencià i fa bo de recordar unes paraules del poeta Vicent Andrés
Estellés que deia:

‘És el desig del riu, i el llençol, i
la brossa. 
És un instint de pàtria. És el desig de
l’arbre, 
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i
l’argila. 
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. 

I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.’ 

( Del
“Llibre d’exilis”,1971)

Avui segur que tots els que som aquí
Torelló per presentar SI Vall del Ges sabem que ‘La independència no es demana, és
proclama i es defensa’
(C.Cardó)

Llavors ja vindrà la tasca laboriosa i
apassionant de construir l’estat, el nostre estat, el millor estat
d’Europa, el que haurà nascut des de la base més democràtica i
il·lusionada, el que acollirà els que són del nord, del sud, de
l’est i l’oest. El més generós, el més noble i el més
valent.

Llavors, tal com diu el meu cunyat Ramon, totes les
cobles de Catalunya entonaran a l’uníson la sardana ‘Somni’ i arreu
sabran que ja som lliures, que hem vençut la por, que mai més no
ens podran ofegar amb el poder esclafador d’un estat repressiu i
reprimit, empobrit per la pròpia mesquinesa, buit i tronat.

I
jo miraré el cel i somriuré a aquells que m’han precedit perquè
ells van mantenir la força de la nostra nació tot llaurant la terra
i segant el blat, treballant a bosc i fent piles de carbó, perdent
les collites per culpa de les pedregades i tornant a sembrar sense
defallir, amb la tenacitat que només la gent autèntica té.

Calladament van sembrar també llavors
d’esperança. Solidaritat Catalana per la Independència pot ser-ne
el fruit.

Collim-lo, fem-ne un farcell i caminem
tots plegats cap a la independència.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

 

Carme Vilaró Rovira – 9 d’octubre de
2010

per Solidaritat

Agraeixo a en Miquel, que és mestre com jo, haver difós aquest cartell per l’acte de demà a Torelló.
Ens vam conèixer el dia que vam fer les ‘pre-primàries’.
Ell, com molta altra gent generosa i compromesa, va venir a dipositar el seu vot.

Avui l’he vist una mica amoïnat, això del cartell ha estat un xic precipitat i ha anat de poc que no sóc a temps de saber-ho.
Però no passa res, qui treballa amb il·lusió i bona fe, es mereix que passem per alt els descuits.

Així que demà seré amb la gent de Solidaritat Catalana de la Vall del Ges. Estic contenta de tenir aquesta oportunitat.
Tinc ganes de tornar a veure l’Alfons L. Tena i també a l’Emili Valdero encara que no el conec tant.

Des d’ahir a la nit que sé que estic en cartell a Torelló, he anat rumiant què diria que fos escaient.
Sóc una ‘militant’ de base i hauria d’aprofitar per posar veu a tot allò que diem entre nosaltres quan parlem de SI.

Confio que en sabré.
La llarga trajectòria de mestra m’avala un xic per tenir discurs davant de públic. Els mestres fem uns quants míting diaris, tot això que tenim.

Demà, de bon matí em posaré a escriure un petit esborrany.
Ves que no faci ombra a l’Alfons i tot! 🙂
És broma eh!
El discurs d’en L.Tena és brillantíssim i per escoltar-lo a ell ja s’ho val.
I demà (avui ja) serà un bon dia per sentir-lo. És 9 d’octubre.

comiat Mixeta

Avui he perdut la meva Mixeta, estic trista.
Era bellíssima i tenia un caràcter preciós.
Era la darrera a qui deia bona nit i la primera a qui deia bon dia.
Ella sabia la meva hora de llevar-me i si feia una mica tard ja em cridava.
Coneixia quan jo arribava a casa abans de posar el peu a l’escala.
Li agradava jugar amb nosaltres i s’inventava jocs amb els seus ratolins.
Ens agradava observar-la quan caçava mosques al vol o bé aplanada a terra amb moviments totalment felins.
Sempre demanava que li obrís el balcó, encara que fos l’hivern, necessitava respirar l’aire fresc i sentir l’escalfor del sol.
Li agradava que li parléssim i ella ens responia.
La Mixeta vivia amb nosaltres i sabia fer la felicitat plausible.

Orquestra de Cambra l’Atlàntida de Vic

Aquest diumenge passat vam anar a concert a l’Atlàntida, a la sala Joaquim Maidéu.

Va ser un goig, va sonar molt maco.

Jo, que no sóc músic i per tant no capto si han fet o no el Fa# em regeixo per les sensacions que tinc i per com m’arriba la música que interpreten.

Del concert d’aquest diumenge era molt fàcil que jo en gaudís com mai.
Amb en Joel de concertino i la Judit de cap de segons, jo ja estava rendida abans de començar.

En concerts així, hi ha moltes persones que se m’apropen i em feliciten. Sempre em fa feliç aquest gest amable. Jo faria el mateix.

Que la Judit i en Joel tornessin a estar junts a dalt del magnífic escenari de la sala 2 de l’Atlàntida és un motiu d’alegria.
I si a més l’Orquestra sona bé ja és perfecte.

Llàstima que no vam poder estar pel Barça i va empatar.
Ai… No es pot tenir tot!

Ah! I si aquest dijous vinent sou per aquí podreu sentir un altre magnífic concert de duet de violí i piano!

honorable Joan Triadú

En motiu dels 80 anys de Joan Triadú se li van fer un seguit d’homenatges.
Un dels quals es va fer a Vic a la biblioteca que porta el seu nom.

Va ser un acte bell i emotiu. La seva presència alhora solemne i propera traspuava saviesa i serenitat.

La Judit, que llavors era una nena, va tocar Bach.

I Joan triadú va respondre amb aquestes paraules que avui poso aquí com a record i homenatge.